diumenge, 25 de maig del 2014

Jo confesso de Jaume Cabré

Jo confesso
Autor: Jaume Cabré
Editorial Proa
998 pàgines

Tot i que fa una mica de por, ni que sigui pel seu pes, per la seva complexitat -sovint els personatges i el temps poden canviar en el mateix paràgraf- o per la seva erudició, es totalment recomanable.

Personalment, el fet de trobar a Zweig, Arendt o Boeci, ha estat una petita alegria. A banda, hi ha moments molt captivadors com la conversa entre Raimon Llull, Isaiah Berlin, Giambattista Vico i un terrorista nordamericà o quan el vagó de metro s'omple de personatges reals i històrics.

Submergiu-vos, no us penedireu.

"...Durant molt de temps l'única cosa que vaig saber de Stefan
Zweig era que era un paio que s'havia suïcidat al Brasil feia deu o dotze, o tretze,catorze o quinze anys, fins que vaig poder llegir el manuscrit i vaig saber una mica qui era."
pàg. 15

"-És que no m'agrada el futbol.
-Ho veus? -va dir de seguida l'Esteban, que també formava part de l'ambaixada-. A l'Ardèvol li va el violí; ja t'havia dit que és un marica."
pàg. 195

"Molts anys després, davant l'escamot d'execució, l'Adrià Ardèvol..."
pàg. 256

"-La història, la filosofía... Que no ho veus, que no serveixen per a res? (mare)
-Mare, no diguis això!...M'escandalitzes (jo).
pàg. 293

"L'Adrià, per una causa que considerava justa, havia mogut els fils de la corrupció. I no me'n penedeixo. Cap dictadura no té dret a exigir-te un any i mig o dos de la teva vida, amén."
pàg. 400

"-Un cop s’ha tastat la bellesa artística, la vida canvia. Un cop has sentit cantar el cor Monteverdi,
la vida et canvia. Un cop has vist Vermeer de prop, la vida et canvia; un cop has llegit Proust, ja no ets el mateix. El que no sé és per què."
pàg. 629

"Deu anys després de la mort de Franco, els estudiants havien perdut la pistonada que els feia intervenir en tot, desordenadament, inútilment però apassionadament."
pàg. 650

"De manera excepcional, la Sara es va referir al seu oncle Haïm i de l'oncle vam passar a la banalitat del mal, perquè feia poc que jo havia llegit Arendt amb avidesa i hi havia coses que em rondaven pel cap i no sabia trobar-hi el camí de sortida."
pàg. 708

"I llavors afegia Wittgenstein deia que la mort no és un fet de la vida."
pàg. 734

"De vegades no entenc per què la humanitat es relaciona a mastegots havent-hi tantes coses per fer."
pàg. 750

"Thomas Hobbes estava intentant convèncer-me que havia de triar entre la llibertat i ordre perquè, si no, vindria el llop que tantes vegades he vist dins de la natura humana quan repasso la història o quan repasso les coneixences. Vaig sentir el soroll de la clau al pany, la porta que es tanca sense fer soroll i no era el llop de Hobbes, sinó les passes mudes de la Sara,..."
pàg. 753

"Al cap d'un quart d'hora de silenci, ningú no els havia interromput perquè la vida és feta de la suma de solituds..."
pàg. 778

"-Per què no aneu a prendre pel cul tots plegats, eh?
-Aqueix al·lot té una obsessió verbal pes cul -va observar Llull, fort estranyat."
pàg.804 Conversa intemporal entre Timothy Mc Veigh (autor de la masacre de Oklahoma City), Giambattisa Vico, Llull i Isaiah Berlin



"Què vol dir raus, pare, diu l'Amelietje, i no vaig poder evitar que rebès una clatellada d'un fussell impacient que li insistia en el raus, raus, perquè l'alemany s'entén sol perquè és la llengua i qui diu que no l'entén es que va de mala fe i ja s'ho trobarà. Raus!."
pàg. 818

"-Ho va dir Horaci: Tu ne quaesieris (scire nefas) quem mihi, quem tibi / finem di dederint, Leuconoe, nec Babylonios / temptaris numeros.
Silenci. Uns mirant per la finestra. Uns altres amb la vista abaixada.
-I això que vol dir profe? -la noia agosarada de la trena inmensa.
-Que no has fet llatí? -sorprès, l'Adrià.
-Home...
-I tu? al noi de la finestra.
-Jo, dooncs...
Silenci. L'Adrià Ardèvol es va dirigir, esverat, a tota la classe:
-Algú ha fet llatí? Algun alumne d'idees estètiques i la seva història ha fet mai un curs de llatí?
  Després d'un laboriós estira-i-arronsa, va resultar que només n'havia fet una noia: la de la cinta verda al cap. L'Adrià va respirar fondo unes quantes vegades per aserenar-se.
-Profe. Però que vol dir això d'Horaci?
-Vol dir el que es diu a Actes, a la segona carta de Pere i a l'Apocalipsi.
  Silenci encara més espès. Fins que algú amb més criteri va dir i què hi diu a Actes i tot això?
-A Actes i tot això hi diu el dia del Senyor arribarà com un lladre en plena nit.
-Quin senyor?
-Algú ha llegit la Bíblia ni que sigui una vegada?"
pàg. 848-849

(no facis preguntes -saber-ho és un sacrilegi- quina fi m'han donat a mi els déus, quina fi t'han donat a tu, Leuconoe, ni consultis els nombres babilònics)

"Em sento com Anicius Manlius Torquatus Severinus Boethius...Per això aturo el temps escrivint De consolatione philosophiae mentre espero que arribi el final...El meu emperador assassí no es diu eodoric, sinó Alzheimer el Gran."
pàg. 987

"A fora, els dits rogencs de l'aurora pinten el cel encara fosc."
pàg.991

"A fora, els dits rogencs de l'aurora pinten el cel encara fosc i els ocells s'engrescaven en.."
pàg.995

Aguns mapes dels personatges:
http://cmapspublic2.ihmc.us/rid=1K2ZP65Z0-27R059R-3KFY/jo%20confesso

dijous, 22 de maig del 2014

DOS

Estava mirant temes de la Ip i redireccions des de Dos i m'he trobat aquesta bonica pàgina.
Una mica anticuada, però sempre pot ser útil (Fins que Microsoft no elimini el cmd...)

http://www.saulo.net/pub/msdos/default.htm#8

dilluns, 5 de maig del 2014

Victus. Barcelona 1714 de Albert Sánchez Piñol

          Victus. Barcelona 1714
Albert Sánchez Piñol
La Campana
2º ed. Octubre 2012
591 pàgines + cronologia + personatges

Tot i que la lectura de Piñol sempre m’ha reportat estones agradables vaig decidir no comprar aquest llibre bàsicament pel seu volum i per mirar de fugir de productes mediàtics. La primera excusa no te gaire força, la segona menys, però un és com es i no es pot fer gaire cosa. Així que vaig intentar llegir-ho en format e-book però les enormes errades tipogràfiques de les primeres pàgines m’ho van impedir. O es gaudeix o no es llegeix (“Jo llegeixo perquè em dóna la gana” com diu Pococurante en el Càndid de Voltaire).

Solució final: posar-me en la cua de la biblioteca. El dia que vaig recollir el llibre em vaig trobar que també estava ja disponible el “Jo confesso” de Jaume Cabré. Total que em vaig portar quasi 1600 pàgines que pesaven el seu.

Es llegeix en un plis. Com sempre, Piñol demostra que té ofici i de seguit et fiques en la trama fins al punt que de vegades dubtes com acabarà (el mateix em passa amb molts llibres d’història, què hi farem!).

Tristament acaba com acaba però no sense fer-te reviure un moment de dignitat col·lectiva. Ells van morir per dignitat i ara ens preocupem per si ens fan fora de la UE (UE que, tal i com està plantejada, per mi, se la poden confitar).

Personalment, a banda de passar una bona estona, cal reconèixer que et permet establir unes referències que, si no coneixes profundament el tema, t’ajuden a aprofundir. (en cartera LA GUERRA DE SUCCESSIÓ I ELS SETGES DE BARCELONA 1697-1714 del meu professor Josep Maria Torras i Ribé)


Per aprendre gaudint...i, evidentment, en castellà (si es pot, sempre en versió original).