The plastic backlash by Stephen
Buranyi
Tue 13 Nov
2018 06.00 GMTLast modified on Mon 26 Nov 2018 12.00 GMT
Microbeads were only the beginning. The public would soon learn that
synthetic fabrics such as nylon and polyester shed thousands of microscopic
fibres with each wash cycle. After scientists started showing how these fibres
ended up lodged in the guts of fish, newspapers ran articles with headlines
such as “Yoga pants are destroying the Earth”, while eco-conscious brands such as Patagonia scrambled for
solutions. (…) Then tyres, which are about 60% plastic, were revealed to shed
plastic fibres while in motion, potentially more than microbeads and clothing
combined. (…)
Les mini perles de plàstic (emprades en cosmètica
principalment) foren sols el començament. La gent va comprendre ràpidament que
les fibres sintètiques com ara el niló o el polièster deixaven anar milers de
fibres microscòpiques a cada bugada. Després els científics varen mostrar com
aquestes fibres acabaven dins els budells dels peixos i els diaris van començar
a deixar anar titulars com ara “Els pantalons de ioga estan destruint el
planeta” mentre eco-companyies com Patagonia cercaven solucions (com ara
rentadores que evitaven en un 60% el problema de les microfibres). Més tard es
va demostrar que els pneumàtics, que estan fets amb un 60% de plàstic, també deixaven
anar microfibres en el seu moviment, potencialment més que les mini perles i la
roba juntes.
Plastic meant profit. As one researcher from the Midwest Research
Institute, an engineering research firm, wrote in 1969, “the powerful motive
force behind the development of the throw-away container market is the fact
that each returnable bottle displaced from the market means the sale of 20
non-returns”. In 1965, the Society for the Plastics Industry trade body
reported that plastics had entered their 13th straight year of record growth.
Plàstic vol dir profit. Com un investigador del
MRI, una companyia de recerca, va escriure el 1969, “la principal causa que va
portar al desenvolupament del mercat dels estris d’un sol us fou que cada
ampolla retornable retirada del mercat era equiparable al cost de 20 sense
retorn.” El 1965, la Societat per la Indústria del Plàstic, un organisme
comercial, va reportar que els plàstics havien aconseguit el seu 13è any
consecutiu de creixement rècord.
But it also meant rubbish. In the US, prior to 1950, reusable packaging
such as glass bottles had a nearly 96% return rate. By the 70s, the rate for
all container returns had dropped below 5%. (…)
Però també vol dir brossa. Als Estats Units, abans
del 1950, els envasos retornables com ara ampolles de vidre arribava ben bé al
96% de retorn. Cap als anys 70, la taxa de tots els contenidors de retornables
va davallar fins a un 5%.
From the start, the industry fought hard against all the proposed
legislation. The New York City plastic bottle tax was struck down by the state
supreme court the same year it was levied, following a lawsuit by the Society
for the Plastics Industry alleging unfair treatment;(…) the congressional ban
never got off the ground after lobbyists claimed it would hurt manufacturing
jobs.
Des del començament, la indústria va lluitar amb
força contra tota legislació. La taxa de la ciutat de Nova York sobre les
ampolles de plàstic fou derogada per la cort suprema el mateix any que havia
estat implantada d’acord amb una al·legació de la SPI queixant-se de tractament
injust; (el mateix va passar amb una legislació ambiental a Hawaii). Les esmenes
al congrés no varen continuar tan bon punt els lobbistes varen queixar-se que
es podrien perdre llocs de treball.
Having seen off these legislative threats, a loose alliance of oil and
chemical companies, along with drinks and packaging manufacturers, pursued a
two-part strategy that would successfully defuse anti-plastic sentiment for a
generation. The first part of the strategy was to shift
responsibility for litter and waste from companies to consumers. Rather than
blaming the companies that had promoted disposable packaging and made millions
along the way, these same companies argued that irresponsible individuals were
the real problem. This argument was
epitomised by a 1965 editorial in a US packaging trade journal headlined “Guns Don’t Kill People”, which blamed
“the litterbugs who abuse our countryside” rather than the manufacturers
themselves.
Veient aquestes amenaces legislatives, una poderosa
aliança d’empreses químiques i del petroli juntament amb les d’envasaments van
crear una doble estratègia per aconseguir que tota una generació deixés de tenir
un sentiment de rebuig cap als plàstics. La primera part de l’estratègia fou
fer anar la responsabilitat i la despesa dels residus de les companyies als
consumidors. En lloc de culpar a les companyies que creaven els envasaments i
guanyaven milions, les mateixes companyies argumentaven que les
irresponsabilitats individuals eren el veritable problema. Aquest argument fou santificat
el 1965 en un diari de les empreses d’emmagatzematge en un titular ‘Les
pistoles no maten a la gent’ (sí, el mateix que ha fet servir Trump després de
l’enèsima matança en l’estiu de 2019), que culpava als porcs que abusen del
nostre país molt més que als mateixos productors.
To help push this message, companies involved in
plastics and other disposable packaging funded non-profit groups that
highlighted the consumer’s responsibility for rubbish. One of these groups,
Keep America Beautiful (KAB), founded in 1953 and funded by companies including
Coca-Cola, Pepsi, Dow Chemical and Mobil, ran hundreds of adverts along these
lines. “People start pollution. People can stop it”, stated their 1971 Earth
Day campaign. KAB also engaged local civic and community groups to organise
cleanups and address what it called the “national disgrace” of litter.
Per ajudar a promoure aquest missatge, les
companyies vinculades a la producció de plàstics i altres embolcalls d’un sol
us varen crear grups sense ànim de lucre que remarcaven la responsabilitat dels
consumidors per la brossa. Un d’aquests grups, Manté Amèrica Bonica (KAB) fundat
el 1953 per companyies com ara Coca-Cola, Pepsi, Dow Chemical (20,000 morts i
600.000 afectats a Bhopal 1964) i Mobil, varen posar milers d’anuncis amb l’eslògan
“La gent va començar la pol·lució. La gent la pot aturar” i van instaurar, el
1971, la seva campanya del Dia de la Terra. KAB també engegà grups civils
locals i comunitaris per organitzar neteges i resoldre el que anomenaven la ‘desgràcia
nacional’ de la brossa.
Framing litter as a personal failing was
remarkably successful. In 1988, the year global plastic production pulled even
with steel, Margaret Thatcher, picking up litter in St James’s Park for a photo op, captured the tone perfectly. “This is
not the fault of the government,” she told reporters. “It is the fault of the
people who knowingly and thoughtlessly throw it down.”
Considerar la brossa com una responsabilitat
personal tingué un notable èxit. El 1988, l’any que la producció de plàstic va agafar
la del acer, Margaret Thatcher, recollint escombraries a St James Park per una
foto publicitària, ho va resumir perfectament: ‘Això no és culpa dels governs’,
va dir als periodistes. ‘Es de la gent que, tot i ser conscients, ho llencen.’
(la foto en aquest post és de The Telegraph)
The second part of the industry’s strategy to
allay public concern over pollution involved throwing its weight behind a
relatively new idea: household recycling.
La segona part de l’estratègia de la indústria per calmar
la preocupació de la gent per la pol·lució implicava posar el pes sobre una
idea nova: el reciclatge domèstic.
I no continuo per no sobrepassar
els límits de la llicència d’ús de The Guardian. Podeu llegir l’article sencer
a:
I escoltar-ho a:
“Courtesy of Guardian News & Media Ltd”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada