La hija del canibal
Autor: Rosa Montero
Any: 1997
Editorial: Espasa
Pàgines: 338 páginas
Tot i que Rosa Montero és una de les meves escriptores favorites, aquest llibre ha estat molts anys dormint a la prestatgeria. El títol em provocava una certa recança i el comentari de la contraportada no em suggeria res.
Una afortunada recomanació em va fer superar aquests prejudicis i ben aviat em vaig enganxar.
A banda d'incloure una novel·la dins d'un altra (la vida de l'anarquista Fèlix dins l'acció principal) presenta moments d'acció, humor i reflexions força interessants. Fins i tot hi ha moments de molt dura novel·la negra.
El llibre està ple de paràgrafs molt interessants. Sols apuntaré un parell: el primer per la referència a Edgar Allan Poe en El corb. El segón, pot ser estic equivocat ,però em sembla que te intenció fonètica intraduïble.
"¿Acaso ya no iba a sentir el deseo nunca má? Toc, toc, toc, contestó la lluvia. Y Lucía entendió: nunca más, nunca más. Bien, se dijo entonces: es evidente que me he rendido. Y casi se sintió en paz." pág 290
"Pues bien, con el amor y el deseo sucede algo semejante: porque algo muere dento de ti cuando se te acaba la ilusión, cuando ya no encuentras la voluntad necesaria para seguir queriendo a la misma persona. Otros lo consiguen, te dices, torturada, mientras te abres de piernas y encapotas el ceño. Otros lo consiguen y yo no; y lloras con discreción lágrimas secas por el fin de todo lo que tuviste." pág 313
I finalment una troballa personal. De vegades, després de molts anys, trobes escrita una paraula que sempre has pronunciat malament i et sorprens a tu mateix de lo "cazurro" que arribes a ser:
"Si te digo la verdad, me da lo mismo. Me la refanfinfla que la petarda de Francisca...." pág. 336
Jo sempre havia pronunciat repanpinfa. Ves quina cosa..
Una afortunada recomanació em va fer superar aquests prejudicis i ben aviat em vaig enganxar.
A banda d'incloure una novel·la dins d'un altra (la vida de l'anarquista Fèlix dins l'acció principal) presenta moments d'acció, humor i reflexions força interessants. Fins i tot hi ha moments de molt dura novel·la negra.
El llibre està ple de paràgrafs molt interessants. Sols apuntaré un parell: el primer per la referència a Edgar Allan Poe en El corb. El segón, pot ser estic equivocat ,però em sembla que te intenció fonètica intraduïble.
"¿Acaso ya no iba a sentir el deseo nunca má? Toc, toc, toc, contestó la lluvia. Y Lucía entendió: nunca más, nunca más. Bien, se dijo entonces: es evidente que me he rendido. Y casi se sintió en paz." pág 290
"Pues bien, con el amor y el deseo sucede algo semejante: porque algo muere dento de ti cuando se te acaba la ilusión, cuando ya no encuentras la voluntad necesaria para seguir queriendo a la misma persona. Otros lo consiguen, te dices, torturada, mientras te abres de piernas y encapotas el ceño. Otros lo consiguen y yo no; y lloras con discreción lágrimas secas por el fin de todo lo que tuviste." pág 313
I finalment una troballa personal. De vegades, després de molts anys, trobes escrita una paraula que sempre has pronunciat malament i et sorprens a tu mateix de lo "cazurro" que arribes a ser:
"Si te digo la verdad, me da lo mismo. Me la refanfinfla que la petarda de Francisca...." pág. 336
Jo sempre havia pronunciat repanpinfa. Ves quina cosa..
Nota: Mantinc lo de cazurro, com a mínim per moltes altres paraules, però... hi ha qui diu repanpinfla i qui diu refanfinfla. La RAE no diu res.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada