Cursa nº14 Cursa Clot-Camp de l'Arpa-Verneda 34 edició

Participants: 1123

Homes:960

Dones: 163

Temps: 44:17

Posició general 324

Posició sexe: 313

Posició categoria: 41

El dissabte ha estat plujós i ventós i ha costat molt sortir del llit però cap a les 08:15 ja estava recollint dorsal i un val per la samarreta. Es a dir, que -a diferència del que indicava la pàgina- es podia obtenir la samarreta abans de finalitzar la cursa. Un 10 per una de les voluntàries que oferia les samarretes amb un impressionant estil de peixateria.

En el dorsal tenim la distribució de calaixos: vermell, verd, taronja i blanc però no he trobat els rangs per cadascun dels calaixos.

Sortida estil llauna de cargols colze a colze en el calaix taronja. Però desprès d'una mena d'explosió -que ha deixat a més d'un esverat- s'ha fet l'espai i, llevat de molts pocs moments, no hi ha hagut cap problema d'entrebancaments. Tot seguit veig la llebre dels 45 com si sortís de la peli Ran de Kurosawa, es a dir, amb una banderola a l'esquena. Avancem per Provença i baixem tots feliços per Dos de Maig. Em toquen a l'esquena i és un antic company de feina. Ens saludem però, evidentment no petem la xerrada. Continuo a prop de la llebre de 45 i decideixo deixar-la enrere. Comença la pujada per Independència. Ja se sap, la Independència costarà... 

Tombem per Freser i baixem per Xifrer arribant al Km 2 en un plis. Agafem la primera de les dues grans rectes: el carrer València. Va plovisquejant i donen ganes de signar que totes les curses siguin amb pluja. L'únic negatiu són els tolls que et poden deixar els peus xops i fer augmentar el pes de les sabatilles. D'altra banda, el goteig que deixen anar les petjades és una petita delícia. València passa a dir-se Huelva i la deixem al arribar a Cantàbria. Pujada suau i baixada per Camp Arriassa. Al arribat a Ca N'Oliva, ja passat el km 5, avituallament d'aigua. Com és tradició ni miro el rellotge en el km 5 ni agafo aigua. Una llàstima, perquè ha estat el millor pas personal pels 5 Km amb 21' 40" Si hagués mirat el crono, segurament hagués tingut més esma per continuar... Agafem la recta de Guipuscoa i esdevé simplement interminable. El km 7 es fa de pregar. La minipujada a l'alçada del carrer Bilbao és una invitació a deixar-ho. Començo a pensar que la Jean Boin la faré com a sub50 i que el meu temps de sub45 ja ha passat. Com dimonis aguantaré la mitja? Penso en Murakami, pain is inevitable, suffering is optional. 

Creuem la meridiana i entrem en Aragó. Tornem a la terrible pujada de Independència. Quasi al final, abans de tombar per Freser, i quan ja estic fet una piltrafa ambulant, una mena d'osito amb ulls amistosos m'anima. Es una companya de feina embolicada en un abric que deu escalfar d'allò més. Amb aquests ànims puc afrontar Freser. Els canvis d'altimetria costen de pair. Sempre es nota un petit defalliment just quan acaba la pujada. 

No se com explicar-ho, però és com si ho ensumés -estic parlant d'olfacte- noto que tinc al meu cantó la llebre dels 45. Al crit ofegat de Mecagüen todo lo que se menea sprinto i m'allunyo de la llebre i dels seus seguidors. Moriré, però per sota dels 45. Forta baixada pel Carrer Nació i gir a la dreta per Ripollés. Afrontem el temut carrer Muntanya que, de tant temut, no ho es tant, però... quan es converteix en Eterna Memòria veig que els de davant giren cap a Joan de Peguera, però veig gent que corren cap a l'esquerra... encara queda un fotimé!!! No pot ser!!! 

Continuo per Joan de Peguera i tornem a baixar per Xifré. Girem per Provença i veig l'arc de sortida... i el d'arribada. No m'ho puc creure, si ho arribo a saber hagués sprintat abans. Doncs som-hi!! Veig el marcador per sota de 45 i el meu rellotge marca uns 44:17 confirmats desprès en la pàgina web. Ara me n'adono que els que he vist en Eterna Memòria eren el que encara no havien baixat per Nació... S'ha de memoritzar el trajecte!!!

No ha estat la millor marca però, com sempre, millor del que esperava durant la cursa. Cal destacar, en qualsevol cas, una baixada de ritme en la segona part no gens habitual.

Recollim Aquarius i una bossa amb tiburons de Pastas Gallo, una ampolla d'aigua i una poma.

Organització perfecta, retalladors en baixa forma, samarreta prou xula, temps fantàstic i recorregut bastant durillo.