Europa ante el espejo. Josep Fontana. IV El mirall del diable

Capítol IV. El mirall del diable.

Cap a l’any 1000 l’enemic “number one” ja no és el bàrbar i el pagà. Ara és l’infidel i l’heretge que constitueixen les dues cares del diable. Les eines més adients per combatre’ls seran la Inquisició i la Croada.

La Croada interessa a l’església i a la noblesa. Tots dos poden treure beneficis eterns i temporals. El principal problema de la cristiandat no es troba gaire equilibrat amb la perspectiva musulmana: per a ells el principal poder del món era el califa, el cinquè l’emperador de Bizanci i, pel que fa als regnes cristians, ni els consideraven. Poitiers (o Covadonga) són poc més que una algarada. Si l’Islam, per Occident és una falsa religió i Mahoma un enviat del dimoni, pels musulmans hi ha un respecte per les religions del llibre (i pel mazdeisme) mentre no facin proselitisme, Crist és un profeta nat d’una dona verge i es tolera a qui professa les religions del llibre si paguen les taxes corresponents.

Si Orient és la terra de les mil i una nits, pels musulmans Occident és una terra bruta i pudent. Aquesta inferioritat pel que fa a la civilització estava assumida pels occidentals. La tecnologia agrària musulmana havia permès una alta productivitat que podia alimentar grans ciutats com Bagdad o Còrdova. Van introduir, en la península Ibèrica, la llana, el cotó, la seda... La seva cultura sincrètica s’estén des d’Indonèsia fins a la península Ibèrica. En general, qualsevol dels territoris ocupats pels musulmans, en dos-cents anys, quedava pràcticament islamitzat i amb una cultura i llengua unitària. En general, les estructures de beneficència islàmiques substitueixen amb èxit les prèviament existents.

La tensió tampoc era tan tràgica. Genovesos, venecians i catalans continuen comerciant amb els musulmans sense fer gaire cas a Roma. Ibn Yubair observa com guerra i comerç coincideixen.

A banda de l’Islam, la mirada occidental no considera a Bizanci, ni a Rússia (barreja d’escandinaus, mongols i eslaus), ni a la cristiandat asiàtica. Mentre occident ha perdut tot el coneixement clàssic, Bizanci -en realitat l’Imperi romà- continua la seva vinculació cultural amb l’antiguitat.  En 1204 la quarta croada saqueja Constantinoble... als cristians bizantins! Condorcet ens ho fa més comprensible al titllar als bizantins com a gent que no creia en la infal·libilitat del papa.

De la cristiandat asiàtica no hi ha record en l’imaginari col·lectiu europeu: anava des d’Egipte fins al mar de la Xina amb nuclis a Mesopotàmia, Armènia, el Caucas, Síria... Els pobles nòmades asiàtiques temien l’expansionisme xinès i islàmic. Per a ells el cristianisme els permetia civilitzar-se sense perdre la pròpia personalitat. La cristianització fou obra dels maniqueus i aconseguiren convertir als uigurs. El maniqueisme (1) era una barreja de cristianisme, judaisme, mazdeisme i budisme organitzada per Mani (216-276). Tot i la seva expansió territorial no va aconseguir una estructura estable ni identificar-se plenament amb cap poble.

Tingué més expansió l’Església nestoriana que apareix amb la separació de l’església persa de l’occidental en 424. Seixanta anys més tard abracen el duofisisme de Crist (en Crist hi ha dues naturaleses) i també es separen de Bizanci. Es relacionen amb les caravanes del desert i així s’expandeixen des de Sumatra fins a Azerbaijan. La seva transmissió de la cultura hel·lènica en territori persa, especialment de la medicina, fa que exportin metges a Bagdad on estaven molt ben considerats. Els kerait i els ongut, uns dels principals pobles mongols adoptaren el nestorianisme. Quan Genjis Jan derrota els kerait, respectà les religions. El seu net, Kubilai Jan (que va fonar la dinastia Yuan), anima als germans Polo a què demanin al papa savis en les set arts. Pel camí, els frares escollits es penedeixen i no acaben el viatge.

El papa albirava esperances en la conversió dels mongols. Una croada “asiàtica” dels mongols, aliada amb francs i armenis conquereix Bagdad, Alepo i Damasc en 1260. Però els francs, per poder fer més pillatge s’alien amb els mamelucs i els ajuden a derrotar els mongols trencant tota possibilitat d’estendre la cristiandat. En 1285, des d’Iran s’envia una ambaixada al papa per lluitar contra els musulmans. El papa ho rebutja, ja que s’estima més l’aniquilació dels heretges que la victòria sobre l’Islam i, a banda, estava més preocupat per llençar una croada contra la Catalunya cristiana per afermar els seus interessos polítics. Altres nestorians i mongols intentaren associar-se amb el papa per reconquerir Jerusalem però no tingueren cap èxit.

Després, l’Islam assimilaria els territoris d’Orient i la conversió del Japó fou infructuosa. La darrera expansió del cristianisme fou per terres americanes.

Però Europa també es tanc, portes en dins, combatin els heretges. Gregori X, en 1302, declara en la butlla Unam Sanctum que l’única salvació es troba en l’obediència al papa. La definició de la doctrina correspon a la jerarquia eclesiàstica. La Inquisició apareix com una eina per eliminar els discrepants a la norma establerta fins i tot si han estat batejats com a catòlics.

Les noves heretgies són menys organitzades i més pròpies de les masses. Les seves arrels es troben en creences populars prèvies al cristianisme i el rebuig a la corrupció de l’església. Hi ha poca informació sobre les bases reals, però el poder ens ha deixat una història que responsabilitza a un líder búlgar que va seduir a un grup de fanàtics (2) incapaços de tenir idees pròpies. En general, en la base d’aquests moviments hi ha una voluntat de tornar a la fraternitat del primer cristianisme emmarcada en la idea de la pròxima arribada d’una tercera edat de pau i felicitat. Es critica l’església aliada d’un poder terrenal amb el qual té molts interessos comuns. La reforma gregoriana critica als clergues simoníacs (3) i postula un retorn als ideals primitius. Però no hi ha cap canvi i això irrita més, per la seva hipocresia, als moviments crítics. Ramirdus (4) és cremat viu en 1077 per demanar que s’apliqui allò que el papat ha promulgat.

L’església fa el que pot per assimilar aquests moviments, però quan aquestes heretgies escapen al control de l’església, quan desafien el seu poder, és quan són fermament perseguides. Joaquin de Fiore, mort en 1202, amb considerable prestigi intel·lectual, a partir d’un estudi exhaustiu de la Bíblia recupera el mil·lenarisme i influeix particularment en els franciscans. La idea és que està a punt d’arribar una nova edat de pau i amor en què ja no caldrà la direcció de l’església. El papat atreu als franciscans, condemna als qui propaguin la idea de Joaquim però no prohibeix la seva obra. Gherardo, un franciscà, acusa Alfons X de Castella (el savi) de ser l’anticrist. És condemnat a cadena perpètua. Si no hagués estat franciscà segurament hauria estat cremat.

Així que l’església sols actua contra les heretgies que escapen al seu control. Si cal, s’afegeix una mica d’orgies, alguna aparició diabòlica o algun assassinat ritual per justificar-se. Els humiliati lombards eren laics majoritàriament treballadors de la llana que vivien seguint les pautes de la puresa evangèlica. Són condemnats per Alexandre III però es varen expandir moltíssim així que, Innocenci III, en 1201, els va reconvertir en una ordre en la qual fins i tot els homes laics casats podien predicar.

Una heretgia, per tant, és allò que la jerarquia eclesiàstica troba inacceptable. Algunes heretgies són políticoeconòmiques: així un rei que estigui interessat en una comarca pot demanar al papa que munti una heretgia “ad hoc” pel seu cas, per exemple, que els heretges fan pa amb les cendres de nadons i tot seguit s’ho mengen. El procés dels templers del segle XIV va reportar un bon negoci a la corona francesa. També fou bastant profitosa l’acusació als leprosos d’estar associats al rei moro de Granada per enverinar a tota la cristiandat. Es cremaren vius bastants malalts d’aquesta infermetat, ja que les leproseries tenien bastants recursos econòmics.

Un dels casos més exagerats és el del catarisme. Per argumentar la necessitat de la seva destrucció se’ls va identificar amb els bogomils (5). Els bogomils eren considerats maniqueus. Ergo, si els càtars són bogomils, són maniqueus i per tant han de ser exterminats. Si els bogomils proposaven un retorn a la puresa evangèlic, posaven en dubte a l’església oficial vinculada a l’Imperi: “discutir el dogma eclesiástico equivalía a discutir la ideología política del estado”. Sembla clar que hi hagué influències del bogomilisme i el paulinisme  balcànic en el catarisme però el nombre de l’estructura càtara no passava dels dos mil “prefectes”. En canvi, l’acceptació popular era molt amplia. Les classes populars és sentien molt més properes a aquest missatge que el que els oferia l’església oficial i participaven de la idea que no podia haver estat Déu qui hagués atorgat aquestes riqueses i aquest poder a l’església i als reis, sinó més aviat el diable.

Alguns processos inquisitorials s’articulen contra aquells que posen en dubte l’existència del purgatori. El purgatori era una eina d’altíssima rendibilitat que no podia posar-se en qüestió. Les almoines per pagar misses que alleugeressin el temps d’estada dels difunts eren un gran negoci per l’església.

Un missatge evangèlic que no tortura, que no mata, que no excomunica, que no engarjola  i que no cobra impostos és molt atractiu. Un missatge que evidencia l’aliança de l’església oficial amb el poder feudal i fa posar en dubte la seva legitimitat és molt perillós per l’ordre establert. Quan la noblesa urbana de Toulouse, els teixidors i els camperols s’interessen per aquest moviment, el poder polític i religiós es posa molt nerviós. Franciscans i dominics amb el convenciment o amb la foguera s’hi posen mans en l’obra per lluitar contra el catarisme. Un home és cremat per negar-se a obeir les ordres dels inquisidors de matar una gallina que, per l’home, no havia fet res per la qual cosa hagués de morir.

La croada albigesa (6) aconsegueix incorporar la zona catalano-aragonesa al regne de França, mantenir l’estructura feudal i el poder de l’església. Però el substrat continua. Algun trobador nega a Déu el dret a condemnar ningú després d’haver viscut en el regne de la injustícia. Ja en el XIV un clergue de Montaillou plasma el seu escepticisme argumentant que no creu que Déu tingui res a veure en el creixement de les plantes. Les plantes creixen en terrenys adobats. Si el responsable fos Déu, podrien créixer fins i tot sobre les pedres. Davant els nous impostos que exigeix l’església, un camperol, Jean Jouffre de Tignac, critica als bisbes envoltats de guerrers: “quisiera que se mostrasen tan empeñados en combatir a los sarracenos, conquistar su tierra y vengar la muerte de Cristo, como se les ve decididos a reclamar los diezmos y las primicias de la carne.” Serà condemnat a morir emparedat.

Finalment, un dels exemples més aclaridors és el cas de la persecució dels jueus. Són europeus des de molt abans que moltes nacions. Fins al segle XI la integració és total i, fins i tot, objecte d’orgull com ara l’ús del castellà pels sefardites fins i tot després de la seva expulsió. L’església s’adona que no estan subjectes al seu control i en el IV Concili de Laterà de 1215 (7) exigeix que vesteixin diferent i portin signes d’identificació tot demanant l’evitació de qualsevol tracte de companyia i familiaritat entre cristians i jueus. “No tenim enemics més grans que els jueus” deia un clergue de gran prestigi que fou canonitzat (8). Sovint es parla d’irracionalitat en els pogroms, però, abans del segle XI, simplement, no hi havia. A partir d’aquell moment es crea el mite de l’enemic interior al qual se li pot acusar de qualsevol cosa.

Així, la primera croada tingué com a aperitiu una matança de jueus. Es fabrica el mite de la usura, que també practicaven els cristians (en jutjats de Múrcia hi ha reclamacions de jueus contra cristians usurers) i se’ls acusa de ser els responsables de la pujada d’impostos quan els veuen prop del poder reial. Se’ls critica per fregir amb oli o rentar-se les mans abans de dinar. Tot és un marc per generar llegendes com la del petit màrtir Simó de Trent el 1475 on foren cremats vius nou jueus o el Santo Niño de La Guardia (Toledo) de 1491 on foren executats cinc jueus tot i que mai va aparèixer cap nen mort ni ningú va denunciar cap desaparició (encara es celebra) No calien proves. Els jueus eren percebuts com la imatge del diable.

Notes:

(1) Havia estat professat per Sant Agustí.

(2) Vaja, que els va abduir...

(3) Simó el Mag va oferir diners a l’apòstol Pere a canvi de poder transferir l’Esperit Sant mitjançant la imposició de les mans. Hi ha dues versions de la seva mort: en una va dir que s’enterraria i tornaria a la vida en tres dies (encara continua sota terra); la segona és que estava volant molta estona pel cel de Roma –era mag de professió- i Pere es va posar molt envejós, així que va pregar a Déu perquè el fes caure. Déu li va fer cas i Simó es va fotre una hòstia important i va morir.(Vegeu Michel Onfray, El cristianismo hedonista)

(4) Ramirdus was burned alive in Cambrai, simply because "he dared to say that simonists and priests guilty of fornication were not allowed to celebrat mass and that their sacraments were not to be received.” (Vegeu Moore, R.I, The Origins of European Dissent (Londres 1977)

(5) Bogomilisme: Secta difosa a Bulgària a partir de la meitat del segle X que intentà d'aprofitar-se de les aspiracions eslaves per a provocar una reforma social de l'Església oriental (confiscació i repartiment dels seus béns i abolició de l'esclavitud.). Eren vegetarians, rebutjaven la litúrgia i les imatges. S’estén per Bulgària en un moment de forta feudalització en què l’emperador bizantí reparteix terres –amb els seus serfs- als senyors.

(6) Batalla de Muret de 1213 on Simó de Monfort mata a Pere el catòlic d’Aragó qui, un any abans, havia vençut als almohades en les Navas de Tolosa.

(7) En castellà, Letrán. És un sector de Roma on es construí la Basílica de Sant Joan de Laterà que és la catedral del bisbe de Roma, és a dir, del papa quant a bisbe de Roma.  Hi ha extraterritorialitat italiana i pertany jurídicament al Vaticà. És una de les set esglésies que s’han de visitar per aconseguir la indulgència plenària en any sant.

(8) Fontana no diu el nom d’aquest sant però, Sant Vicent Ferrer, deia que els jueus són “animales con rabo y que menstrúan como las mujeres”. (José Antonio Egido: El problema nacional judío: Judaísmo versus sionismo”). En aquest mateix llibre es comenta que, més recentment, Millán Astray avisava del perill dels jueus moscovites que volien encadenar Espanya per convertir-nos en esclaus, que Franco considerava vigent el decret d’expulsió de 1492 i que l’almirall Carrero Blanco, de missa diària, va escriure: “España, paladin de la Fe de Cristo, está otra vez en pie contra el verdadero enemigo: el judaísmo.”