Prometeu encadenat
Autor: Èsquil
Any: 2001 Original, en torn al 460 a C
Editorial: La Magrana, L'esparver clàssic 41
Pàgines: 86
Introducció, traducció i notes: Ramon Torné Teixidó
El llibre és molt curtet, en realitat són 60 pàgines, la resta correspon a la Introducció. Però malgrat ser molt curt, dona peu a un munt de temes. Apliquem el mètode de Jack l'esbudellador i anem per parts...
El llibre:
1.En el Pròleg tenim a Hefest (Vulcà) que està acomplint l'ordre de Zeus de lligar de peus i cames a Prometeu a una roca. El Poder i la Força (la força no diu res) li estan agobiant perquè faci la seva feina. Hefestt no està gaire content però ho acompleix.
2. Pàrode: Les Oceànides van a veure a Prometeu. Prometeu els informa que disposa d'una informació que Zeus necessita i ell no pensa donar-li.
3. Episodi I: Prometeu explica la causa del seu càstig. Apareix Oceà per donar-li anims i suggerir-li intervenir a favor seu davant Zeus. Prometeu l'informa que no hi res a fer.
4. Estàsim I: El cor d'Oceànides relaciona tots els pobles que estan tristos per la sort de Prometeu.
5. Episodi II: Prometeu explica tot el que ha donat als homes: el foc, les arts, els nombres, la memòria, les arts adivinatòries, la navegació, la mineria ....Comença a avisar que el futur de Zeus no serà gaire bó.
6. Estàsim II: El cor explica el poc que poden fer els homes per Prometeu -malgrat tot el que han rebut d'ells ja que Zeus és omnipotent.
7. Episodi III: Apareix Io, una noia que fou convertida en vaca i que continuament es picada per un tàvec. Prometeu la conneix i explica la seva història. Igualment li explica quin trajecte -geogràfic- haurà de fer fins que finalment Zeus la deixi embarassada. Li explica que les seves descendents seràn les Danàides, i un dels dels descendents de les Danàides serà Hercules, que finalment alliberarà a Prometeu. Aquest és el secret que Prometeu no vol explicar a Zeus.
8. Estàsim III: Les integrants del cor canten la por a que Zeus es fixi en elles i els hi pugui passar quelcom semblant a Io.
9. Exode: Hermes (Mercuri) apareix davant Prometeu per demanar-li el secret. Prometeu no li fa ni cas. Hermes li avisa de terratremols i de que un àliga li devorarà el fetge continuament. El cor es queda amb Prometeu ja que ha aprés a odiar als traïdors. Comença a complir-se l'amenaça de Hermes (però l'aliga no apareix..)
L'autor:
Èsquil va nèixer cap el 525 a C essent contemporani de Sòfocles.
Cap el 510 a C -amb 15 anyets- va veure com feien fora al tirà Hípias i començava la demòcràcia ateniense amb Clístenes.
Va participar a la batalla de Marató -490 a C contra els perses de Dario (primera guerra mèdica). Aquest fet fou el seu epitafi, i en canvi, en la seva tomba no es parla per res de la seva obra literària.
En la batalla de Salamina 480 a C (segona guerra mèdica) segurament no va participar, però la va explicar en Els Perses. L'argument dona voltas sobre la coherència de la victòria de la democràcia grega sobre la supèrbia persa de Xerxes. Aquesta batalla tingué lloc un mes més tard que la famosa batalla de les Termòpiles amb Leònides i els seus 300.
Va viure bastant temps a Siracusa (al sud de Sicilia). Allí va seguir els corrents òrfics i pitagòrics. De Pitàgoras li va quedar l'amor a le matemàtiques com veiem quan Prometeu diu:
"I també els vaig descobrir el nombre, que preval per sobre dels altres invents"
Va morir cap el 456 a C a la mateixa illa de Sicilial. Segons la llegenda li van dir que moriria perquè li cauria la casa a sobre. Fa fugir de la ciutat però, com era calvo-calvorota, un alìga o un quebrantaosos que portava una tortuga i cercava desesperadement un pedrot per llençar-la des de l'aire i trencar-li la closca, va veure el seu caparró i el va confondre amb una pedra. Total que li va llençar la tortuga a sobre i se'l va carregar.
Sembla que va escriure al voltant de 80 obres, però sols ens han arribat 7:
Els Perses: com ja s'ha comentat, es una crítica a la supèrbia de Xerxes
Els set contra Tebes: és la tercera part d'una trilogia sobre el pare d'Edip, el propi Edip i els seus fills. En Els set... els fills d'Edip es maten entre ells
Les suplicants: Els drets de les dones danàides davant els seus cosins. Un plantejament de defensa del dret de les dones en el segle IV a C
Prometeu encadenat
Agamèmnon
Els Coèfors
Les Eumènides
Aquestes tres darreres formen la Orestea, on es canten totes les morts des de Ifigènia:
Agamèmnon mata a la seva filla Ifigenia
La dona d'Agamèmnon, Clitemnestra, s'ajunta amb Egist i mata a Agamèmnon
Orestes, el fill d'Agmèmnon mata a Clitemnestra i Egist
Les deeses Erínies reclament la mort d'Orestes.
Es fa un judici i tot es resol, fins i tot les Erínies es tornen espérits benèfics i protectores de l'ordre.
Agamèmnon mata a la seva filla Ifigenia
La dona d'Agamèmnon, Clitemnestra, s'ajunta amb Egist i mata a Agamèmnon
Orestes, el fill d'Agmèmnon mata a Clitemnestra i Egist
Les deeses Erínies reclament la mort d'Orestes.
Es fa un judici i tot es resol, fins i tot les Erínies es tornen espérits benèfics i protectores de l'ordre.
Èsquil es el primer en introduir un segon personatge en la escena. (si no fos per ell, les pel·licules serien força aborrides) Li encantaven els efectes especials (es a dir, el deu ex machina a lo bèstia). Els seguidors d'Star Wars deurien fer-li un homenatge....
Era un gran conneixedor d'Homer i d'Hesiòde (el de la Teogonia). També rebé influències de Soló.
En la seva obra hi ha una constant de respecte als déus i de que tota acció superba rep un càstig. Per aquest motiu, i alguns plantejaments tècnics, s'ha dubtat de l'autoria d'Èsquil respecte al Prometeu ja que Zeus queda bastant malament i, en canvi, Prometeu, pese a la supèrbia, és el bo de la peli. Hom pensa que Prometeu fou una de les seves darreres obres i que en Zeus es podria veure a Hípias. Així, Prometeu estaria vinculat amb la democràcia i la sabiessa. Seria l'enfrontament entre la inteligència i la tirania.
Prometeu en el món clàssic i postclàssic
Els grans autors que van tractar el mite de Prometeu, a banda d'Èsquil, foren:
Hesíode: En la Teogonia es el responsable de robar el foc als déus i d'enganyar-los en el repartiment de la carn en els holocausts. En Els treballs i els dies es planteja els problemes que han rebut els homes a partir dels regals de Prometeu: Pandora..
Plató: En Protàgoras es planteja que Prometeu va donar als homes no sols el foc i la tècnica, sino també la vegonya i la justicia, essent dues eines fonamentals per viure com a ciutadans. En certa manera, Prometeu ha estat la ma executora de Zeus per ajudar als homes.
També van fer esment Ovidi, Horaci, Lucreci,...
En el món postclàssic, tenim a Tertulia (que veu en Prometeu un anuncia de l'arribada de Crist), Bocaccio, Calderón de la Barca, Rousseau (que critica a Prometeu ja que, amb les ciències, es va perdre la bondat original),,Goethe ("No conec res més miserable que vosaltres, déus!,... Jo, honorar-vos, per què?"), Lord Byron, Mary Shelley (amb Frankenstein també anomenat El modern Prometeu), Freud,...
Parts de la tragèdia grega:
Finalment, una petita referència a les part de la tragèdia grega (font wikipèdia)
Aristóteles en su Poética señala que las partes de la tragedia se dividen en prólogo, episodio, éxodo, y la parte del coro que se divide a la vez en párodo y estásimo . El prólogo, precede al párodo del coro. Después viene siete episodios entrelazados por cada estásimo para concluir con el éxodo, intervención del coro que no es cantado. En cuanto estásimo, es un canto de coro sin anapesto ni troqueo.
1. Prólogo: Según Aristóteles es lo que antecede a la entrada del coro. Las características generales son: se da la ubicación temporaria y se une el pasado del héroe con el presente; pueden participar hasta tres actores pero sólo hablan dos y el otro está mudo o puede ser un monólogo. Se le informa al espectador el por qué del castigo que va a recibir el héroe y en esta parte no interviene el coro.
2. Párodos: cantos a cargo del coro durante la entrada por el párodo izquierdo presidio por un flautista. En estas parte se realiza un canto lírico, se dan danzas de avance y retroceso; se utiliza el dialecto ático (más adecuado a los cantos corales debido a su musicalidad).
3. Episodios: pueden ser hasta cinco, hay diálogo entre el coro y los personajes o entre personajes; es la parte más importante por ser la dramática por excelencia y expresa el pensamiento e ideas del personaje. Dentro de los episodios se pueden encontrar los agones, lo cuales son pasajes en los que el protagonista sufre.
4. Estásimo: es la parte lírica-dramática donde el autor expresa sus ideas políticas, filosóficas, religiosas, etc.; hay de tres a cinco, es la segunda entrada del coro y en esta parte no danza. Los episodios son siempre separados por los estásimos. Estos mismos pueden estar divididos en estrofas y antiestrofas, las cuales son siempre pronunciadas por el coro, aunque en la tragedia griega antigua, las antiestrofas eran dichas por Corifeo (un representante del coro)
5. Éxodo: es la parte final de la tragedia, hay cantos líricos y dramáticos, el héroe reconoce su error y es castigado (a veces con la muerte) por los dioses, sufriendo el pathos y muchas veces convirtiéndose en el pharmakon (el remedio para el mal). Es aquí donde aparece la enseñanza moral. El éxodo como los estásimos son siempre dichos por el coro o Corifeo.
Era un gran conneixedor d'Homer i d'Hesiòde (el de la Teogonia). També rebé influències de Soló.
En la seva obra hi ha una constant de respecte als déus i de que tota acció superba rep un càstig. Per aquest motiu, i alguns plantejaments tècnics, s'ha dubtat de l'autoria d'Èsquil respecte al Prometeu ja que Zeus queda bastant malament i, en canvi, Prometeu, pese a la supèrbia, és el bo de la peli. Hom pensa que Prometeu fou una de les seves darreres obres i que en Zeus es podria veure a Hípias. Així, Prometeu estaria vinculat amb la democràcia i la sabiessa. Seria l'enfrontament entre la inteligència i la tirania.
Prometeu en el món clàssic i postclàssic
Els grans autors que van tractar el mite de Prometeu, a banda d'Èsquil, foren:
Hesíode: En la Teogonia es el responsable de robar el foc als déus i d'enganyar-los en el repartiment de la carn en els holocausts. En Els treballs i els dies es planteja els problemes que han rebut els homes a partir dels regals de Prometeu: Pandora..
Plató: En Protàgoras es planteja que Prometeu va donar als homes no sols el foc i la tècnica, sino també la vegonya i la justicia, essent dues eines fonamentals per viure com a ciutadans. En certa manera, Prometeu ha estat la ma executora de Zeus per ajudar als homes.
També van fer esment Ovidi, Horaci, Lucreci,...
En el món postclàssic, tenim a Tertulia (que veu en Prometeu un anuncia de l'arribada de Crist), Bocaccio, Calderón de la Barca, Rousseau (que critica a Prometeu ja que, amb les ciències, es va perdre la bondat original),,Goethe ("No conec res més miserable que vosaltres, déus!,... Jo, honorar-vos, per què?"), Lord Byron, Mary Shelley (amb Frankenstein també anomenat El modern Prometeu), Freud,...
Parts de la tragèdia grega:
Finalment, una petita referència a les part de la tragèdia grega (font wikipèdia)
Aristóteles en su Poética señala que las partes de la tragedia se dividen en prólogo, episodio, éxodo, y la parte del coro que se divide a la vez en párodo y estásimo . El prólogo, precede al párodo del coro. Después viene siete episodios entrelazados por cada estásimo para concluir con el éxodo, intervención del coro que no es cantado. En cuanto estásimo, es un canto de coro sin anapesto ni troqueo.
1. Prólogo: Según Aristóteles es lo que antecede a la entrada del coro. Las características generales son: se da la ubicación temporaria y se une el pasado del héroe con el presente; pueden participar hasta tres actores pero sólo hablan dos y el otro está mudo o puede ser un monólogo. Se le informa al espectador el por qué del castigo que va a recibir el héroe y en esta parte no interviene el coro.
2. Párodos: cantos a cargo del coro durante la entrada por el párodo izquierdo presidio por un flautista. En estas parte se realiza un canto lírico, se dan danzas de avance y retroceso; se utiliza el dialecto ático (más adecuado a los cantos corales debido a su musicalidad).
3. Episodios: pueden ser hasta cinco, hay diálogo entre el coro y los personajes o entre personajes; es la parte más importante por ser la dramática por excelencia y expresa el pensamiento e ideas del personaje. Dentro de los episodios se pueden encontrar los agones, lo cuales son pasajes en los que el protagonista sufre.
4. Estásimo: es la parte lírica-dramática donde el autor expresa sus ideas políticas, filosóficas, religiosas, etc.; hay de tres a cinco, es la segunda entrada del coro y en esta parte no danza. Los episodios son siempre separados por los estásimos. Estos mismos pueden estar divididos en estrofas y antiestrofas, las cuales son siempre pronunciadas por el coro, aunque en la tragedia griega antigua, las antiestrofas eran dichas por Corifeo (un representante del coro)
5. Éxodo: es la parte final de la tragedia, hay cantos líricos y dramáticos, el héroe reconoce su error y es castigado (a veces con la muerte) por los dioses, sufriendo el pathos y muchas veces convirtiéndose en el pharmakon (el remedio para el mal). Es aquí donde aparece la enseñanza moral. El éxodo como los estásimos son siempre dichos por el coro o Corifeo.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada