Matar quatre indis
LUIS RACIONERO 28/12/2018 00:33 Actualitzat a 28/12/2018
06:28
Deia Josep Pla que, a Espanya, la
gent que ha passat per una escola és insuportable, però els que tenen títols
universitaris ja es converteixen en autèntics energúmens.
L’actual ministre d’Afers
Exteriors s’ha brindat a corroborar empíricament les opinions de Pla, realitzant
unes declaracions tan absurdes –en un enginyer– com desafortunades en un
ministre d’Afers Exteriors. Si Talleyrand aixequés el cap es reafirmaria en la
pobríssima opinió que va treure de la diplomàcia espanyola en el Congrés de
Viena. Explica Harold Nicolson en el seu assaig sobre el Congrés: “El senyor
Pedro G. Labrador, el representant de Ferran VII a Viena es va comportar amb
tal excés de vanitat i tan poc criteri que fins i tot Talleyrand que havia
intentat utilitzar-lo com a instrument o satèl·lit es va veure obligat a
desfer-se de tan incòmoda companyia”. Lord Castlereagh va escriure: “És molt
curiós que les dues úniques corts amb què ens costa d’entendre’ns són les dues
de la Península. És més difícil arreglar una fotesa amb ells que una política important
amb els altres poders europeus. Sembla com si el record de la nostra ajuda els
impedeix de fer res sense demostrar, de la manera més innecessària i ingrata,
la seva independència”.
El nostre actual Pedro G.
Labrador debatia amb el seu homòleg alemany sobre la UE al paranimf de la
Universitat Complutense quan, al comparar la unificació nord-americana amb
l’europea, va dir: “Per què els EUA tenen més nivell d’integració política?
Primer perquè tenen el mateix idioma tots, i segon perquè tenen molt poca
història al darrere. Van accedir a la independència pràcticament sense
història. L’únic que havien fet era matar quatre indis, però a part d’això va
ser molt fàcil”.
Qualsevol que hagi llegit Las o
els escrits de Bartolomé de las Casas i les hagi compartit amb la Histo ria de
l’escocès William Robertson –tinc una edició de 1777– o amb les històries de
l’americà William Prescott sobre la conquesta de Mèxic i el Perú, s’adona que
si el genocidi espanyol va ser imperdonable, la conquesta d’ Amèrica del Nord
no va ser menys sagnant. Amb una enorme diferència a favor d’ Espanya per tots
reconeguda, que a Sud-amèrica provenen nombrosos indígenes i innombrables
mestissos i als EUA queden unes quantes reserves marginals. No van matar quatre
indis, els van matar gairebé tots. El Moviment Indígena dels Estats Units va
declarar: “El racista ministre d’Exteriors d’España Josep Borrell diu això de
la nostra història abans de la Independència: ‘L’únic que van fer va ser matar
quatre indis’. És una forma supremacista, negacionista i patètica de descriure
el genocidi”.
Que un enginyer aeronàutic sigui
un energumen i no sàpiga història entra en els paràmetres que manejava Josep
Pla, però que el ministre d’Afers Exteriors digui que el genocidi dels
indígenes va ser matar quatre indis resulta grotesc. Ja m’ho deia el meu veí
d’Estamariu, un vell pagès del Pirineu: “ Aquets pallaressos són molt
reconsagrats”.
Felip II va intentar mitigar els
excessos dels colons i va escoltar Bartolomé de las Casas i Francisco de
Vitoria i el 1588 va concedir la seva primera audiència al jesuïta José de
Acosta que li va dedicar el seu llibre: Sobre la salvación de los en el qual es
referia als colons com hispaniae (la m... de Espanya). El 1579 fra Luis de León
va denunciar els colons per cometre crims i exterminar pobles i races senceres.
La qüestió no és si els indis van ser quatre o quaranta. No és quantitativa
només, és qualitativa: és la qualitat humana dels que van ser exterminats o
postergats. Vegeu la famosa carta del cap Seattle al president dels Estats
Units el 1855:
“El gran cap de Washington ens
envia un missatge dient que desitja comprar la nostra terra. També ens envia
paraules d’amistat i bona voluntat. És un senyal amistós per la seva part ja
que sabem que no necessita la nostra amistat. Considerarem la seva oferta
perquè sabem que si no venem l’home blanc vindrà amb les seves armes i
s’apoderarà de la nostra terra. Qui pot comprar o vendre el Cel o la calor de
la Terra? No podem imaginar-ho perquè nosaltres no som amos de la frescor de
l’aire ni de la brillantor de l’aigua. Com podria comprar-los ell? Provarem de
prendre una decisió.
”Les meves paraules són com les
estrelles, no s’extingeixen mai. Cada part d’aquesta terra és sagrada per al
meu poble, cada brillant agulla d’avet, cada platja de sorra, cada boira al
fosc bosc, cada clar del bosc, cada insecte és sagrat per al pensar i sentir
del meu poble. La saba que puja pels arbres porta el record del pellroja. Els
avantpassats dels blancs obliden la Terra en què van néixer quan desapareixen
per vagar entre les estrelles. Els nostres morts no obliden mai aquesta
meravellosa terra, ja que és la mare del pellroja. Nosaltres som una part de la
Terra i ella és part de nosaltres. Les oloroses flors són les nostres germanes,
el cérvol, el cavall, la gran àguila són els nostres germans. Les rocoses
alçàries, les noves prades, el cos ardorós del poltre i de l’home, pertanyen a
la mateixa família.
“El pellroja sempre s’ha apartat
de l’exigent home blanc, com la boira matinal a les muntanyes cedeix davant el
sol naixent, però les cendres dels nostres avantpassats, les seves tombes, són
terra santa i per això aquesta part de la terra ens és sagrada. Considerem la
vostra oferta. Si acceptem és només per assegurar-nos la reserva promesa.
Potser allà podem acabar els pocs dies que ens queden vivint a la nostra
manera. Quan l’últim pellroja desaparegui encara serà viu l’esperit dels meus
avantpassats en aquests rierols i aquests boscos. Perquè ells estimaven aquesta
terra com estima el nounat el batec del cor de la seva mare. Si us arribem a
vendre la nostra terra estimeu-la, com nosaltres l’hem estimat. Cuideu-vos-en,
com nosaltres la vam cuidar i conserveu el record d’aquesta terra tal com la
lliurem”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada