dilluns, 25 de setembre de 2017

diumenge, 24 de setembre de 2017

A los tricornios de Empar Moliner

A los tricornios

Un guardia civil, uno solo, que nos mire y, si considera que somos pacíficos, que lo explique.

EMPAR MOLINER ACTUALIZADA EL 22/09/2017 20:09

Señores guardias civiles que pernoctáis en el barco de Piolín, y que, de paisano, patrulláis por mi pueblo, todos peinados igual, dentro de coches de camuflaje que no engañan a nadie, mirando y remirando los lugares donde debemos votar. Lo siento. Hace días que no paramos de reírnos de vuestra vida ridícula de dibujos animados. El gobierno de España (como siempre hace) os ha dejado tirados.

Sé que algunos de vosotros nos odiáis de verdad. Sé que puede que os demos asco porque quizás nos véis como una "masa informe despersonalizada". Somos "los catalanes". O "los catalufos". Es fácil odiar a un grupo étnico lejano o a un pueblo con otras costumbres o con otras ansias. Pero sé también que algunos de vosotros venís sin prejuicios, o con pocos. Que venís a reprimir las "movilizaciones tumultuosas" de las que habla el ministro Méndez de Vigo, pero queréis actuar con eso que llaman "proporcionalidad", sin cebaros.

Yo espero, pues, que uno de vosotros, uno solo, del segundo grupo, una vez superada la rabia del barco de Piolín, mire la calle con ojos limpios. Que mire a las señoras con el bocadillo. Que mire a los estudiantes de la universidad cantando Boig per tu a una reportera de la tele, en el mejor gesto revolucionario que he visto nunca. Que mire a los voluntarios repartiendo bocadillos. Que mire a los jóvenes tatuados llevando a las abuelas del brazo. Uno solo, que nos mire. Que nos mire y, si considera que somos pacíficos, que lo explique.

Míranos tú, por favor, porque te cuentan mentiras. Míranos. Estoy segura de que te hiciste poli para luchar contra el mal, que vas al gimnasio, como yo, porque te gusta estar en forma. Quizás hemos participado en las mismas carreras. Coge el clavel y mira. Abre los ojos, porque quizás nunca más verás una revolución igual. Y explícalo tú, porque a ti los españoles te escucharán y te creerán, y quizás, después de que Cataluña se vaya, se puede también salvar a España de reyes y de corruptos o de todo a la vez.

http://www.ara.cat/es/empar-moliner-a-los-tricornios_0_1874212768.html

dissabte, 23 de setembre de 2017

L'article 2 de la Constitució i l'Estat Major de l'Exèrcit

En la entrevista a Ramón Cotarelo i Jorge Verstrynge emesa a TV3 http://www.ccma.cat/tv3/alacarta/retrats/ramon-cotarello-i-jorge-verstryngequo-vadis-hispania/video/5065156/)

Cotarelo parla sobre la redacció de l'article 2 de la Constitució espanyola. Comenta que no fou resultat de consens sinó que va arribar en un sobre tancat des de l'Estat Major de l'Exèrcit.

El professor Candido Marquesán Millan ho explica dins http://www.nuevatribuna.es/opinion/candido-marquesan-millan/vicisitudes-poco-conocidas-redaccion-articulo-2-constitucion/20130926172357096778.html

"Según el profesor Xacobe Bastida Freixido, en el transcurso de la discusión en torno a las enmiendas que tocaban al artículo 2º, y cuando Jordi Solé Tura presidía la ponencia-era rotatoria-, apareció un mensajero con una nota procedente de la Moncloa en la que se señalaba cómo debía estar redactado tal artículo. El texto de la nota era “La Constitución española se fundamenta en la unidad de España como patria común e indivisible de todos los españoles y reconoce el derecho a la autonomía de las nacionalidades y regiones que integran la indisoluble unidad de la nación española”. Como vemos casi exactamente con el actual artículo 2º de la Constitución.

Por ello, lo que parece incuestionable es que su redacción no se debió al lógico devenir de la actividad parlamentaria y sí a la imposición de fuerzas ajenas al mismo. Para conocer la prueba de esta circunstancia podemos recurrir al testimonio de un protagonista directo; el de Jordi Solé Turá, el cual ya en 1985 en su libro Nacionalidades y Nacionalismos en España, de Alianza Editorial, en las páginas 99-102, nos lo cuenta con todo tipo de detalles. Por lo que parece, no ha interesado que este dato se conociera. Nunca un constitucionalista, ni siquiera los más prestigiosos lo han mencionado. Como tampoco la mayoría de los políticos y los intelectuales españoles. El silencio resulta sospechoso. Y lo que parece más grave, es que aquel que tiene la osadía de mencionarlo, puede verse sometido a todo tipo de dicterios, como si estuviera poniendo en grave peligro la convivencia de la sociedad española. Todavía más, es que a la mayoría política e intelectual les resulta intolerable la existencia del hecho. Cuando sería muy fácil el admitirlo, considerando las circunstancias propias de una Transición todavía mediatizada por un pasado dictatorial y un mando militar muy poco predispuesto a admitir que alguno pudiera cuestionar la indisoluble unidad de la nación española, como si ésta fuera una realidad metafísica."

Caldrà consultar el llibre de Solé Tura Nacionalidades y nacionalismos en Espala

divendres, 22 de setembre de 2017

Entre Piolín y Cicerón

Avui he vist coses sorprenents. Un vaixell amb Piolin, el Coiot i l'ànec Lucas per allotjar als membres de la Policia Nacional i a una presumpta política intentant, amb poc èxit, posar-se a l'altura de Ciceró.


Són fets històrics i, certament es manifesta que la història pot ser divertida. Si més no, a dia 22 de Setembre a mitja tarda.


Declaracions de Soraya Sáenz de Santamaría:
"¿Hasta cuándo, Puigdemont, vas a seguir abusando y tensionando al pueblo de Cataluña?"


Molt lluny de Quousque tandem abutere, Catilina, patientia nostra?


El vaixell de Piolín
Respecte al vaixell, Antonio Baños piulava:
“"Me paresió ver un lindo maderito!"
Esto de invadir Cat con un barco de Piolín es lo más marciano que ha hecho Esp en sus 3500 añs de hist”


Gabriel Rufián per la seva banda:
Eso es to, eso es to, eso es todo España.




En la foto es veu la detenció, a totes llums errònia, de Piolín. Diuen que cridava "Que soy de los vuestros!!"

dijous, 21 de setembre de 2017

dimecres, 20 de setembre de 2017

Visca la cultura


Llegint a Gómez Pin o García Gual en defensa de l'esperit de les Universitats com a garants del manteniment de les potencialitats humanes em trobo amb aquestes boniques declaracions d'un exconseller de Sanitat de la Generalitat:

"Què necessita el mercat? Un milió d'infermeres? Doncs la universitat s'ha de posar a produir-les". "El que no pot ser és que la universitat formi gent amb diners públics, com filòlegs clàssics, que no podran anar al mercat i, en canvi, no hi hagi diners per formar metges que sí que necessitem". Ruiz considera que la universitat ha d'estar orientada a les necessitats del mercat. "Si vol estudiar filologia clàssica per plaer, s'ho pagarà vostè". "L'Estat ha de facilitar les coses a qui vulgui estudiar per raons de mercat ", diu. 

Gómez Pin, elegantment, no citava l'autor i ho resumia en "el que quiera estudiar el mundo clásico que se pague el lujo".



Sí senyor Boi Ruiz, produïm i consumim que això s'acaba. De fet, per què serveix el llatí ? es preguntava un ministre franquista del poble de Cabra (per cert, quin era el gentilici de Cabra....?)

07/08/2011

divendres, 8 de setembre de 2017

El concurs. Duran i Bas dins l'obra de Josep Pla

Avui 08/09/2017, en RAC1, Lluís Permanyer ha relatat una anècdota de la burgesia del XIX català referida a Manuel Duran i Bas -prohom de Barcelona- explicada per Josep Pla en les seves “Notes disperses” (Ediciones Destino nº 12)

“Francesc Duran [Reynals] és un home d’una gran personalitat física i intel·lectual, extremament simpàtic, d’una netedat i una polidesa en l’entregent que quan es coneix no es pot oblidar mai més. Té un humor constant i, com tots els Duran, el seu humor és irònic i de vegades molt punxegut. Una vegada, em contà el que segueix:

— Quan treballava al Laboratori de Barcelona, la dona de fer feines de l’organisme es deia Cèlia, era molt bona persona, molt discreta, una dona naturalment vella i grassa, notòriament desfardada i bruta, que de jove, però, havia estat una de les entretingudes més boniques i recercades de Barcelona. Quan era possible de posar-hi una mica d’atenció es veien sota el greix i les arrugues unes faccions petites i una pell que havia estat blanca i fina. Un dia hi vaig tenir un diàleg:

— Dispensi, senyor Duran, ¿és que vostè té alguna cosa a veure amb aquell senyor Duran i Bas? — li preguntà la Cèlia.

— És clar! El senyor Duran i Bas fou el meu padrí. Per què m’ho pregunta?

— És que servidora l’havia conegut molt…

I, després d’una petita pausa, la Cèlia afegí amb uns ulls de maliciosa beateria:

— Quin manu!

Encuriosit i enriolat, el meu amic va fer xerrar la vella, i la Cèlia, tota estufada perquè va poder reviure el seu passat gloriós, li va revelar una bona part de l’historial secret de l’exemplar polític conservador, sòlid i honorable, que, com la lluna en el creixent i el minvant, tenia una cara sempre amagada als homes. Malgrat la serietat professional i característica, el senyor Duran i Bas, però, estigué posseït, com gairebé tots els patricis barcelonins, dels dimonis de la luxúria i de la barrila — s’entén, a porta tancada, per no donar mal exemple, perquè un senyor com cal no ha de donar mai mal exemple,independentment del que faci. Resultà que l’exministre havia conegut bíblicament gairebé totes les minyones i dides que havien passat pel seu domicili i que en el «Gavilán», junt amb la flor i nata dels senyors de Barcelona, havia presidit un concurs de c… «En aquest concurs, una servidora — digué la Cèlia — va treure el primer premi.» Per a fer aquest concurs se serviren d'un llarg paravent amb forats prou grans perquè aquelles alegres persones vuitcentistes hi poguessin projectar una curiositat absolutament precisa i estricta.

Quan Francesc Duran explicava tot això tenia molta gràcia, sense que es pugui dir que digués una sola paraula per fer desmerèixer la figura del gran defensor del Dret nacional — que llavors en deien el Dret foral — i les essències del conservadorisme més pur i més aquilotat d’aquest país.

Jo he estat sempre un gran admirador del senyor Duran i Bas; però, després que el biòleg Duran m’hagué explicat aquesta anècdota, la meva estima pel gran polític anà molt d’augment. Una de les coses que no he pogut mai aguantar d’aquest país és el puritanisme. No hi he cregut mai: ha estat impossible. Malgrat l’esforç enorme que s’ha fet i es fa en aquest país per fer creure en coses il·lusòries i inexistents, en tots els aspectes el puritanisme (sobretot l’eròtic), no me l’he pogut mai empassar. Ha estat inútil. Impossible."

A l'esquerra d'aquestes línies, fotografia de Josep Pla fet un pimpollo.