dissabte, 15 de setembre de 2018

Diftongs decreixents


DIFTONS DECREIXENTS

Els diftongs són la combinació de dues vocals que es pronuncien en una mateixa síl·laba, una d’aquestes vocals (o les dues) és una i o una u.

Hi ha dues vocals que poden tenir una funció consonàntica (i, u). A l’hora de considerar si un diftong (és a dir, un sol cop de veu) és creixent o decreixent, direm que és decreixent quan la segona vocal és una ”i” o una ”u”. Aquestes dues vocals es consideren “febles”.

Els diftongs decreixents són:

                        Ai Au Ei Eu (Ii) Iu Oi Ou Ui Uu

La segona vocal és una semivocal, és a dir, una vocal feble.
Fixa’t que tots aquests diftongs decreixents (un sol cop de veu) ho són perquè la primera vocal és tònica.

El diftong ii sols presenta un cas: nuvii. Es un mot mallorquí molt poc freqüent.

Exemples de diftongs decreixents
ai-re
pau
rei
peu
--
ciu-tat
boi-ra
cou-re
cui-na
duu

Exemples de hiats en una seqüència de vocal forta i feble:
pa-ís
Aguda acabada en una de les 12 terminacions. S’accentua
co-ca-ï-na
Plana acabada en una de les 12 terminacions. No es pot accentuar però cal marcar la seva tonicitat. Fem servir la dièresi.
ra-ïm
Aguda no acabada en una de les 12 terminacions… dièresi.
a-gra-int
Hauria de portar dièresi però els gerundis, infinitius, futurs i condicionals de la tercera conjugació (ir) no en porten. Això es diu “estalvi de la dièresi”
a-te-is-me
e-go-is-ta
Haurien de portar dièresi però les acabades en -isme i -ista estalvien la dièresi.
ve-í , ve-ï-na
Veí és aguda acabada en una de les 12 terminacions. Veïna, és plana, no acaba en cap de les 12 i, per tant, necessita la dièresi.
co-iot
En aquest cas, la vocal feble funciona com a consonant.

Atenció, la dièresi habitualment indica tonicitat, però NO SEMPRE. El que fa és marcar hiat, és a dir, que no hi ha diftong. Un cas molt típic és ensaïmada. Porta dièresi perquè deriva de saïm

                                   sa-ïm                        en-sa-ï-ma-da


dimecres, 6 de juny de 2018

Carlos V de Joseph Pérez


Título: Carlos V
Autor: Joseph Pérez
Año: 1999
Páginas: 268
Editorial: Ediciónes Temas de Hoy, S.A.
ISBN: 84-7880-790-X

Contenido:

Introducción

Capítulo I: Heredero de los Reyes Católicos y de los Austrias
La suerte cayó en San Mateo
Crisis en Castilla
Primeros contactos del Rey con Castilla
La elección imperial
Las Comunidades de Castilla y las Germanías de Valencia

Capítulo II: La política imperial
La idea imperial
Carlos V y la reforma luterana
Carlos V y la cruzada contra el infiel
Carlos V y Francia
Carlos V y Roma
Conclusión

Capítulo III: Carlos V y los españoles
La monarquía
Los castellanos no compartieron la idea imperial de Carlos V
Rey y reino
Economía y sociedad
Los estamentos privilegiados
Las armas y las letras
Problemas ideológicos
La cultura en la España del siglo XVI

Capítulo IV: Las Indias
La conquista del imperio
Economía y sociedad en las Indias
Debates en torno a la colonización
Civilización y barbarie

Capítulo V: Los últimos años del emperador

Notas

Bibliografía selecta

ALBA, Ramón
BRANDI, Karl
CARANDE, Ramón
CHASTEL, André
CHAUNU, Pierre
DANVILA, Manuel
ELLIOTT, John
FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Manuel
GACHARD, M.
GARCÍA CARCEL, Ricardo
GARCÍA SIMÓN, Agustín
GIRÓN, Pedro
JOVER, José María
KENISTON, Hayward
LAPEYRE, Henri
MARAVALL, José Antonio
MARTÍNEZ GIL, Fernando
MERRIMAN, Roger Bigelow
PÉREZ, Joseph
SANDOVAL, Prudencio de
SANTA CRUZ, Alonso de
VIAN HERRERO, Ana

divendres, 23 de febrer de 2018

Europa ante el espejo. Josep Fontana. VII El mirall salvatge

Capítol VII. El mirall salvatge.

Al segle XVI es posen de moda les representacions dels continents amb forma humana i atributs com resposta a la creixent fascinació pels descobriments. L’autodefinició té sentit en  resposta  a l’altre. En 1714 es fa servir el darrer document en llatí com a llengua comuna europea. A partir d’aquest moment és molt més difícil la identificació de grups que no comparteixen ni  l’idioma ni la forma de viure ni els costums. A l’altre el podem definir per la seva raça com a salvatge o per la seva història com a primitiu. Al primer se li dedica el genocidi i la tracta d’esclaus. Al segon l’imperialisme.

El salvatge, per la religió és un penitent i per la saviesa popular la força i la simplicitat de la naturalesa. En canvi, per la literatura cavalleresca és un gegant monstruós que simbolitza el perill de la rusticitat camperola.

Les primeres notícies dels indis americans parlen d’homes pacífics que poden ser cristianitzats. En la segona fase tenim indis bons i indis dolent, fins i tot caníbals. En la tercera tots són dolents, idòlatres i, la majoria, caníbals. (alguns indis es pensaven que els caníbals eren els europeus). En aquest ambient es produeix la disputa entre Sepúlveda i Las Casas.

El projecte econòmic del descobriment es troba amb l’absència d’espècies i amb indígenes que es morien si els portaven a Europa. Sembla doncs, que l’única alternativa és obtenir or i plata en grans quantitats. El continent americà està ple de mà d’obra barata per extreure els minerals que s’ha de “convertir”, és a dir, s’ha d’homologar als estàndards d’obediència occidental. Els indis, inicialment, van pensar que podien incorporar sincrèticament  el déu cristià als seus déus, però la Inquisició els ho va explicar amb fets. En 1562 es va torturar a més de 4.500 maies dels quals 158 van morir. Era una combinació de voluntat evangelitzadora i pràctica econòmica per obtenir guanys que van fonamentar el creixement econòmic modern.

En les zones angleses del nord d’Amèrica, les malalties començaren el despoblament indígena que es va completant amb l’entusiasme dels colons per matar els salvatges. Hi hagué algun cas de cooperació com les cinc nacions iroqueses i l’Imperi Britànic però fou poc freqüent. Els colons tendeixen a elaborar mites de captivitat entre indis salvatges amb èxit final.

L’eliminació dels indis és molt efectiva. En les colònies de Virginia i les dues Carolines (1), el 1685 hi havia uns 40.000 indígenes. Cent anys més tard quedaven menys d’un miler com a resultat de les guerres per convertir les terres en plantacions de tabac i les guerres que això va causar. L’avenç cap a l’oest donà lloc a la creació d’una muralla humana que defensava els colons de l’est (2). Els colons arribaven en condicions similars als esclaus negres. En 1741 un vaixell que va sortir de Belfast amb 106 passatgers. La meitat va morir de fam, sis d’ells menjats pels seus companys. El viatge es pagava amb un contracte de treball que els obligava amb un patró entre cinc i set anys com si fossin serfs. Aquests colons eren els que es trobaven amb els indis.

La societat nord-americana considera l’existència d’un bon salvatge ideal però s’enfronta a un salvatge real que l’impedeix l’avanç cap a l’oest. L’indi no té dret a impedir els designis de la providència en forma d’avenç. Podia recloure’s si quedava algun espai lliure però el seu destí és l’extinció. Després de la guerra civil comença l’epopeia de l’oest. Els colons americans tenen el dret a ocupar tot el territori americà. Els pioners faran una nova societat més equitativa i més lliure a partir de la concessió de terres a tots els colons. Sortirà una nova civilització que ocuparà les illes del Pacífic i regenerarà Orient. Els colons són, definitivament, els bons. En canvi, els salvatges, els que arrenquen cabelleres, han de ser eliminats. De fet els que arrancaven les cabelleres eren els blancs per poder quantificar quants indis havien mort i cobrar així les recompenses.

Els anys de major efectivitat en l’assassinat d’indis són entre 1860 i la massacre dels sioux de 1890. La utopia igualitària va caure en mans del ferrocarril, els especuladors de terres i les necessitats de l’agricultura extensiva. Aquesta idea del salvatgisme indígena s’ha exportat fins a Iraq o Somàlia o el linxament de negres (entorn de un per setmana entre 1882 i 1930).

En Brasil, els mateixos indígenes que havien servit d’inspiració a Rousseau, a principis del XIX s’integren en un projecte de civilització. Científics europeus dictaminen en 1818 que els indis brasilers són incapaços d’assolir la civilització occidental per la qual cosa el seu destí és l’extinció. Dels 3,5 milions que hi havia en el segle XVI es passa en 1910 a menys d’un milió.

Montaigne va plantejar que cadascú considera barbàrie el que no li és habitual. Argumenta sobre el canibalisme i ho contrasta amb els costums de la Inquisició o les aficions dels atenencs d’anar a veure les tortures als esclaus.

Com que el bon salvatge no ha aparegut en Amèrica hom el continua cercant en les illes del Pacífic i en Oceania. En bona part va durar més el mite perquè no hi havia motius per ocupar els seus territoris. Però quan van arribar els missioners, els nobles salvatges van ser considerats com a depravats destinats a condemnar-se. A finals del segle XIX sembla que més de la meitat de les dones de Tahití estaven contagiades de malalties de transmissió sexual provocada pels mariners europeus. Se’ls acusava de lladres quan, en realitat, no tenien idea del concepte de propietat.

El bon salvatge no existia. Fou un enfrontament entre dos mons diferents que no es comprenien. Els europeus, tot just arribar a qualsevol lloc, cercaven el rei sense considerar que podien tenir formes d’organització diferent. Alguns indígenes varen considerar que els sistemes dels europeus els hi podien beneficiar i els assoliren ajudant a europeïtzar illes properes. En el cas australià, l’elevat nombre de colonitzadors eliminà sistemàticament als habitants originals. Ja ni eren ni nobles salvatges ni ferotges caníbals, eren simplement aborígens que molestaven.

A Brasil, el Carib i els Estats Units, les plantacions, sobretot de cotó, requerien molta mà d’obra. El problema és que no tenen mà d’obra disponible com tenien els espanyols. La solució fou importar esclaus negres d’Àfrica. Entre 1600 i 1800 van arribar als Estats Units més de vuit milions de negres africans. La justificació de l’ús dels indígenes com a mà d’obra pels espanyols la van elaborar els teòlegs castellans. L’esclavitud dels negres es justifica en la Il·lustració francesa. Voltaire considera els negres una espècie diferent amb un nivell d’enteniment molt inferior al nostre. Montesquieu no considera coherent que Déu hagi posat ànima en el cos d’un negre i, sobretot, cal tenir present que, sense l’esclavitud, el sucre seria massa car. Cafè, sucre, tabac i cotó animaren un trànsit comercial de productes assequibles a partir del qual neix el creixement econòmic modern.

L’europeu mensyprea el que no coneix i el que no comprèn. Montesquieu imaginava el que podia pensar un francès d’un persa: “Com es pot néixer a Pèrsia? Com es pot ser persa?”. Bouganville arriba a París amb un tahitià i la gent es meravella que els nadius de Tahití no parlin castellà o francès o anglès o qualsevol llengua europea. A Madrid, un musulmà hagué de comprovar, en 1787, que alguns madrilenys pensava que adoraven a la lluna, a un déu cavall, que eren ateus, etc. Les altres cultures havien de ser estudiades per l’antropologia, ja que la constant pre-lògica les feia inassequibles per ser estudiades per la ciència moderna.
Per Linneo, els europeus es regien per lleis, els americans per costums, els asiàtics per l’opinió i els africans actuaven arbitràriament. Buffon apunta que l’origen és comú, però el medi ambient ens ha anat condicionant i fent-nos diferents. Un mitjà hostil, com el dels indígenes americans, havia fet dels indis essers inferiors als europeus igual que els animals americans o són respecte als del Vell Món. La medicina recolzarà el pensament il·lustrat i més endavant ajudarà en les neteges ètniques.

Tot això passava al mateix temps que es lluitava per l’abolició de l’esclavitud, es formulaven argumentacions científiques pel racisme i es començava el tràfic de “culís” en Àsia. Napoleó planteja que la Revolució va dictaminar en contra de l’esclavitud perquè no coneixia la realitat.

El discurs racial també s’aplica a l’evolució dels europeus, França es veu com una nació formada per dos pobles: els vencedors (francs, nobles i guerrers) i els vençuts (gals, camperols i plebeus). La història els va enfrontar i els francs van continuar manant tot i que la potència econòmica estava en mans dels gals. Els nobles diuen que fets com la derrota davant els prussians de 1870 era una causa de la barreja de sang entre francs i gals. Els populistes i demòcrates reivindiquen el passat gal i la cultura celta des dels guerrers que lluitaren contra César fins a Astèrix. 

El racisme ha perdut tota validesa científica i es critica quan ens copeja amb la seva cruesa, però, en general no som conscients de la seva quotidianitat i de com el tenim integrat en els nostres esquemes mentals. Conclou Fontana dient: “...no importa que tenga o no fundamento, porque no se basa en ideas razonadas, sino en temores inconfesados. No es más que el rostro que toma el miedo irracional al “otro””.

Notes:
(1) Virginia, Carolina del Nord i Carolina del Sud formaven part de les 13 colònies fundacionals.

(2) Recorda una mica el poblament de la península Ibèrica durant la “Reconquesta”.

dimarts, 20 de febrer de 2018

Europa ante el espejo. Josep Fontana. IV El mirall del diable

Capítol IV. El mirall del diable.

Cap a l’any 1000 l’enemic “number one” ja no és el bàrbar i el pagà. Ara és l’infidel i l’heretge que constitueixen les dues cares del diable. Les eines més adients per combatre’ls seran la Inquisició i la Croada.

La Croada interessa a l’església i a la noblesa. Tots dos poden treure beneficis eterns i temporals. El principal problema de la cristiandat no es troba gaire equilibrat amb la perspectiva musulmana: per a ells el principal poder del món era el califa, el cinquè l’emperador de Bizanci i, pel que fa als regnes cristians, ni els consideraven. Poitiers (o Covadonga) són poc més que una algarada. Si l’Islam, per Occident és una falsa religió i Mahoma un enviat del dimoni, pels musulmans hi ha un respecte per les religions del llibre (i pel mazdeisme) mentre no facin proselitisme, Crist és un profeta nat d’una dona verge i es tolera a qui professa les religions del llibre si paguen les taxes corresponents.

Si Orient és la terra de les mil i una nits, pels musulmans Occident és una terra bruta i pudent. Aquesta inferioritat pel que fa a la civilització estava assumida pels occidentals. La tecnologia agrària musulmana havia permès una alta productivitat que podia alimentar grans ciutats com Bagdad o Còrdova. Van introduir, en la península Ibèrica, la llana, el cotó, la seda... La seva cultura sincrètica s’estén des d’Indonèsia fins a la península Ibèrica. En general, qualsevol dels territoris ocupats pels musulmans, en dos-cents anys, quedava pràcticament islamitzat i amb una cultura i llengua unitària. En general, les estructures de beneficència islàmiques substitueixen amb èxit les prèviament existents.

La tensió tampoc era tan tràgica. Genovesos, venecians i catalans continuen comerciant amb els musulmans sense fer gaire cas a Roma. Ibn Yubair observa com guerra i comerç coincideixen.

A banda de l’Islam, la mirada occidental no considera a Bizanci, ni a Rússia (barreja d’escandinaus, mongols i eslaus), ni a la cristiandat asiàtica. Mentre occident ha perdut tot el coneixement clàssic, Bizanci -en realitat l’Imperi romà- continua la seva vinculació cultural amb l’antiguitat.  En 1204 la quarta croada saqueja Constantinoble... als cristians bizantins! Condorcet ens ho fa més comprensible al titllar als bizantins com a gent que no creia en la infal·libilitat del papa.

De la cristiandat asiàtica no hi ha record en l’imaginari col·lectiu europeu: anava des d’Egipte fins al mar de la Xina amb nuclis a Mesopotàmia, Armènia, el Caucas, Síria... Els pobles nòmades asiàtiques temien l’expansionisme xinès i islàmic. Per a ells el cristianisme els permetia civilitzar-se sense perdre la pròpia personalitat. La cristianització fou obra dels maniqueus i aconseguiren convertir als uigurs. El maniqueisme (1) era una barreja de cristianisme, judaisme, mazdeisme i budisme organitzada per Mani (216-276). Tot i la seva expansió territorial no va aconseguir una estructura estable ni identificar-se plenament amb cap poble.

Tingué més expansió l’Església nestoriana que apareix amb la separació de l’església persa de l’occidental en 424. Seixanta anys més tard abracen el duofisisme de Crist (en Crist hi ha dues naturaleses) i també es separen de Bizanci. Es relacionen amb les caravanes del desert i així s’expandeixen des de Sumatra fins a Azerbaijan. La seva transmissió de la cultura hel·lènica en territori persa, especialment de la medicina, fa que exportin metges a Bagdad on estaven molt ben considerats. Els kerait i els ongut, uns dels principals pobles mongols adoptaren el nestorianisme. Quan Genjis Jan derrota els kerait, respectà les religions. El seu net, Kubilai Jan (que va fonar la dinastia Yuan), anima als germans Polo a què demanin al papa savis en les set arts. Pel camí, els frares escollits es penedeixen i no acaben el viatge.

El papa albirava esperances en la conversió dels mongols. Una croada “asiàtica” dels mongols, aliada amb francs i armenis conquereix Bagdad, Alepo i Damasc en 1260. Però els francs, per poder fer més pillatge s’alien amb els mamelucs i els ajuden a derrotar els mongols trencant tota possibilitat d’estendre la cristiandat. En 1285, des d’Iran s’envia una ambaixada al papa per lluitar contra els musulmans. El papa ho rebutja, ja que s’estima més l’aniquilació dels heretges que la victòria sobre l’Islam i, a banda, estava més preocupat per llençar una croada contra la Catalunya cristiana per afermar els seus interessos polítics. Altres nestorians i mongols intentaren associar-se amb el papa per reconquerir Jerusalem però no tingueren cap èxit.

Després, l’Islam assimilaria els territoris d’Orient i la conversió del Japó fou infructuosa. La darrera expansió del cristianisme fou per terres americanes.

Però Europa també es tanc, portes en dins, combatin els heretges. Gregori X, en 1302, declara en la butlla Unam Sanctum que l’única salvació es troba en l’obediència al papa. La definició de la doctrina correspon a la jerarquia eclesiàstica. La Inquisició apareix com una eina per eliminar els discrepants a la norma establerta fins i tot si han estat batejats com a catòlics.

Les noves heretgies són menys organitzades i més pròpies de les masses. Les seves arrels es troben en creences populars prèvies al cristianisme i el rebuig a la corrupció de l’església. Hi ha poca informació sobre les bases reals, però el poder ens ha deixat una història que responsabilitza a un líder búlgar que va seduir a un grup de fanàtics (2) incapaços de tenir idees pròpies. En general, en la base d’aquests moviments hi ha una voluntat de tornar a la fraternitat del primer cristianisme emmarcada en la idea de la pròxima arribada d’una tercera edat de pau i felicitat. Es critica l’església aliada d’un poder terrenal amb el qual té molts interessos comuns. La reforma gregoriana critica als clergues simoníacs (3) i postula un retorn als ideals primitius. Però no hi ha cap canvi i això irrita més, per la seva hipocresia, als moviments crítics. Ramirdus (4) és cremat viu en 1077 per demanar que s’apliqui allò que el papat ha promulgat.

L’església fa el que pot per assimilar aquests moviments, però quan aquestes heretgies escapen al control de l’església, quan desafien el seu poder, és quan són fermament perseguides. Joaquin de Fiore, mort en 1202, amb considerable prestigi intel·lectual, a partir d’un estudi exhaustiu de la Bíblia recupera el mil·lenarisme i influeix particularment en els franciscans. La idea és que està a punt d’arribar una nova edat de pau i amor en què ja no caldrà la direcció de l’església. El papat atreu als franciscans, condemna als qui propaguin la idea de Joaquim però no prohibeix la seva obra. Gherardo, un franciscà, acusa Alfons X de Castella (el savi) de ser l’anticrist. És condemnat a cadena perpètua. Si no hagués estat franciscà segurament hauria estat cremat.

Així que l’església sols actua contra les heretgies que escapen al seu control. Si cal, s’afegeix una mica d’orgies, alguna aparició diabòlica o algun assassinat ritual per justificar-se. Els humiliati lombards eren laics majoritàriament treballadors de la llana que vivien seguint les pautes de la puresa evangèlica. Són condemnats per Alexandre III però es varen expandir moltíssim així que, Innocenci III, en 1201, els va reconvertir en una ordre en la qual fins i tot els homes laics casats podien predicar.

Una heretgia, per tant, és allò que la jerarquia eclesiàstica troba inacceptable. Algunes heretgies són políticoeconòmiques: així un rei que estigui interessat en una comarca pot demanar al papa que munti una heretgia “ad hoc” pel seu cas, per exemple, que els heretges fan pa amb les cendres de nadons i tot seguit s’ho mengen. El procés dels templers del segle XIV va reportar un bon negoci a la corona francesa. També fou bastant profitosa l’acusació als leprosos d’estar associats al rei moro de Granada per enverinar a tota la cristiandat. Es cremaren vius bastants malalts d’aquesta infermetat, ja que les leproseries tenien bastants recursos econòmics.

Un dels casos més exagerats és el del catarisme. Per argumentar la necessitat de la seva destrucció se’ls va identificar amb els bogomils (5). Els bogomils eren considerats maniqueus. Ergo, si els càtars són bogomils, són maniqueus i per tant han de ser exterminats. Si els bogomils proposaven un retorn a la puresa evangèlic, posaven en dubte a l’església oficial vinculada a l’Imperi: “discutir el dogma eclesiástico equivalía a discutir la ideología política del estado”. Sembla clar que hi hagué influències del bogomilisme i el paulinisme  balcànic en el catarisme però el nombre de l’estructura càtara no passava dels dos mil “prefectes”. En canvi, l’acceptació popular era molt amplia. Les classes populars és sentien molt més properes a aquest missatge que el que els oferia l’església oficial i participaven de la idea que no podia haver estat Déu qui hagués atorgat aquestes riqueses i aquest poder a l’església i als reis, sinó més aviat el diable.

Alguns processos inquisitorials s’articulen contra aquells que posen en dubte l’existència del purgatori. El purgatori era una eina d’altíssima rendibilitat que no podia posar-se en qüestió. Les almoines per pagar misses que alleugeressin el temps d’estada dels difunts eren un gran negoci per l’església.

Un missatge evangèlic que no tortura, que no mata, que no excomunica, que no engarjola  i que no cobra impostos és molt atractiu. Un missatge que evidencia l’aliança de l’església oficial amb el poder feudal i fa posar en dubte la seva legitimitat és molt perillós per l’ordre establert. Quan la noblesa urbana de Toulouse, els teixidors i els camperols s’interessen per aquest moviment, el poder polític i religiós es posa molt nerviós. Franciscans i dominics amb el convenciment o amb la foguera s’hi posen mans en l’obra per lluitar contra el catarisme. Un home és cremat per negar-se a obeir les ordres dels inquisidors de matar una gallina que, per l’home, no havia fet res per la qual cosa hagués de morir.

La croada albigesa (6) aconsegueix incorporar la zona catalano-aragonesa al regne de França, mantenir l’estructura feudal i el poder de l’església. Però el substrat continua. Algun trobador nega a Déu el dret a condemnar ningú després d’haver viscut en el regne de la injustícia. Ja en el XIV un clergue de Montaillou plasma el seu escepticisme argumentant que no creu que Déu tingui res a veure en el creixement de les plantes. Les plantes creixen en terrenys adobats. Si el responsable fos Déu, podrien créixer fins i tot sobre les pedres. Davant els nous impostos que exigeix l’església, un camperol, Jean Jouffre de Tignac, critica als bisbes envoltats de guerrers: “quisiera que se mostrasen tan empeñados en combatir a los sarracenos, conquistar su tierra y vengar la muerte de Cristo, como se les ve decididos a reclamar los diezmos y las primicias de la carne.” Serà condemnat a morir emparedat.

Finalment, un dels exemples més aclaridors és el cas de la persecució dels jueus. Són europeus des de molt abans que moltes nacions. Fins al segle XI la integració és total i, fins i tot, objecte d’orgull com ara l’ús del castellà pels sefardites fins i tot després de la seva expulsió. L’església s’adona que no estan subjectes al seu control i en el IV Concili de Laterà de 1215 (7) exigeix que vesteixin diferent i portin signes d’identificació tot demanant l’evitació de qualsevol tracte de companyia i familiaritat entre cristians i jueus. “No tenim enemics més grans que els jueus” deia un clergue de gran prestigi que fou canonitzat (8). Sovint es parla d’irracionalitat en els pogroms, però, abans del segle XI, simplement, no hi havia. A partir d’aquell moment es crea el mite de l’enemic interior al qual se li pot acusar de qualsevol cosa.

Així, la primera croada tingué com a aperitiu una matança de jueus. Es fabrica el mite de la usura, que també practicaven els cristians (en jutjats de Múrcia hi ha reclamacions de jueus contra cristians usurers) i se’ls acusa de ser els responsables de la pujada d’impostos quan els veuen prop del poder reial. Se’ls critica per fregir amb oli o rentar-se les mans abans de dinar. Tot és un marc per generar llegendes com la del petit màrtir Simó de Trent el 1475 on foren cremats vius nou jueus o el Santo Niño de La Guardia (Toledo) de 1491 on foren executats cinc jueus tot i que mai va aparèixer cap nen mort ni ningú va denunciar cap desaparició (encara es celebra) No calien proves. Els jueus eren percebuts com la imatge del diable.

Notes:
(1) Havia estat professat per Sant Agustí.

(2) Vaja, que els va abduir...

(3) Simó el Mag va oferir diners a l’apòstol Pere a canvi de poder transferir l’Esperit Sant mitjançant la imposició de les mans. Hi ha dues versions de la seva mort: en una va dir que s’enterraria i tornaria a la vida en tres dies (encara continua sota terra); la segona és que estava volant molta estona pel cel de Roma –era mag de professió- i Pere es va posar molt envejós, així que va pregar a Déu perquè el fes caure. Déu li va fer cas i Simó es va fotre una hòstia important i va morir.(Vegeu Michel Onfray, El cristianismo hedonista)

(4) Ramirdus was burned alive in Cambrai, simply because "he dared to say that simonists and priests guilty of fornication were not allowed to celebrat mass and that their sacraments were not to be received.” (Vegeu Moore, R.I, The Origins of European Dissent (Londres 1977)

(5) Bogomilisme: Secta difosa a Bulgària a partir de la meitat del segle X que intentà d'aprofitar-se de les aspiracions eslaves per a provocar una reforma social de l'Església oriental (confiscació i repartiment dels seus béns i abolició de l'esclavitud.). Eren vegetarians, rebutjaven la litúrgia i les imatges. S’estén per Bulgària en un moment de forta feudalització en què l’emperador bizantí reparteix terres –amb els seus serfs- als senyors.

(6) Batalla de Muret de 1213 on Simó de Monfort mata a Pere el catòlic d’Aragó qui, un any abans, havia vençut als almohades en les Navas de Tolosa.

(7) En castellà, Letrán. És un sector de Roma on es construí la Basílica de Sant Joan de Laterà que és la catedral del bisbe de Roma, és a dir, del papa quant a bisbe de Roma.  Hi ha extraterritorialitat italiana i pertany jurídicament al Vaticà. És una de les set esglésies que s’han de visitar per aconseguir la indulgència plenària en any sant.


(8) Fontana no diu el nom d’aquest sant però, Sant Vicent Ferrer, deia que els jueus són “animales con rabo y que menstrúan como las mujeres”. (José Antonio Egido: El problema nacional judío: Judaísmo versus sionismo”). En aquest mateix llibre es comenta que, més recentment, Millán Astray avisava del perill dels jueus moscovites que volien encadenar Espanya per convertir-nos en esclaus, que Franco considerava vigent el decret d’expulsió de 1492 i que l’almirall Carrero Blanco, de missa diària, va escriure: “España, paladin de la Fe de Cristo, está otra vez en pie contra el verdadero enemigo: el judaísmo.”

dissabte, 17 de febrer de 2018

Europa ante el espejo. Josep Fontana. I El mirall bàrbar.

Capítol I. El mirall barbar.

Quan neix Europa? Parlem dels primers assentaments, de les primeres formes culturals, de l’aparició d’una consciència de col·lectivitat? I de quin marc geogràfic parlem? Ha anat canviant. La frontera amb Àfrica està clara, però la separació amb Àsia no tant.

Com a civilització, hem d’assumir l’origen neolític a Mesopotàmia així com la seva deriva en estructures socials i polítiques. Aquest nou model agrari, a una velocitat d’un km anual, s’anà  distribuint pel que anomenen Europa trigant 4.000 anys a arribar als extrems més occidentals. És superposa a una població que viu dels boscos i sintetitza el seu model amb el nou. Es planteja que el basc podria ser la llengua dels darrers caçadors mesolítics.

Així, tot apunta a uns orígens mestissos que trenquen la idea d’una especificitat europea que hauria de justificar un cert tipus d’èxit.  Aquesta visió neix amb l’aparició de la identitat grega enfront del bàrbar asiàtic i es complementa amb la invenció d’una història mítica. El neoclassicisme recupera aquests plantejaments.

Grècia no té una identitat pròpia; ni geogràfica, ni idiomàtica, ni política. S’autodefineix lluitant contra els perses en les guerres mèdiques. Tucídides senyala que Homer no parla d’un únic grup de grecs. La idea de grec apareix al mateix temps que la idea de bàrbar. La idea de bàrbar és quasi fonètica: és aquell que no és capaç de parlar correctament la llengua pròpia, el que la balbuceja.

Herodot parla de l’enfrontament entre grecs i perses com l’enfrontament entre la llibertat grega i el despotisme asiàtic. La igualtat dels drets polítics grecs és quelcom que té sentit defensar davant la tirania (llàstima que Fontana no hagués vist, en 1994, la pel·lícula 300). El teatre s’encarrega de difondre aquesta idea: la major part dels personatges amb comportaments negatius són estrangers. Dionís, en Les bacants, té origen asiàtic. Al final de l’obra, Cadmo i la seva filla, ploren la seva futura vida en l’exili rodejats de bàrbars. Aristòtil justifica l’esclavitud per aquells estranys, estrangers, que, per no ser grecs, són inferiors.

Però la polis democràtica ideal es basava en l’esclavisme, en la separació de la ciutat i el camp endarrerit, en la submissió de la dona a eina reproductiva (Aristòtil creu que la dona, com a ser inferior, té menys dents que l’home), a la divisió entre rics i pobres.

La democràcia grega era una estructura per la qual, el deu per cent de la població, podia anar compartint el poder. El mateix Herodot era, quan estava a Atenes, un estranger sense drets polítics. En el segle IV abans de Crist, en un moment de crisi, les alternatives són Demòstenes que vol recuperar l’hegemonia d’Atenes en un món que ha canviat molt o l’imperi expansiu macedoni que podia obrir nous mercats i alleugerir la tensió social militaritzant bona part de la plebs. Triomfa la proposta macedònia que significarà la derrota dels perses i la disminució progressiva dels participants en la democràcia. Primer pels pactes amb les noves elits macedònies i més tard amb els romans. La democràcia es limità a ser un record llunyà que provocava calfreds a qualsevol ric.

El mite cultural grec també és qüestionable. Era una cultura oral i ben pocs eren capaços de llegir. Licurg, a Esparta, havia prohibit l’escriptura fins i tot de les lleis i sobre les sepultures. La major part de la població era illetrada. Les lleis, fora d’Esparta, s’escrivien sobre pedra. Els pocs llibres –en forma de rotllos- són del segle V a.C. per fixar textos filosòfics o científics –com ara els de medicina- complexos i per a pocs lectors. La primera biblioteca de la qual tenim referència és la d’Aristòtil. Després les biblioteques de les grans ciutats –Alexandria- amb l’objectiu de mantenir el saber en grec. Els usuaris, evidentment, eren una minoria.

Els mites grecs recullen el mestissatge original. Europa era filla d’un rei de Fenícia. Fou raptada per Zeus i dipositada a l’europea Creta on dona llum al rei Minos. La religió grega perd els seus orígens de les estepes nòrdiques i és sincretitza amb el Mediterrani. La rel dels mots “Zeus, déu” té origen indoeuropeu i significa “brillant”. Algunes tradicions el fan néixer també a Creta sintetitzant així els invasors amb els envaïts.

La Creta minoica, “el primer bressol de la cultura europea”  es desenvolupa en un punt estratègic d’encreuament de corrents culturals i comercials. Cap al tercer mil·lenni apareix una cultura que, malgrat invasions i desastres naturals, desenvoluparà grans palaus-temples i una escriptura (lineal A) encara sense desxifrar. Desapareixerà cap a 1380 a.C. (incendi Cnossos) probablement per una invasió micènica.

Els micènics podrien ser els aqueus que conquisten Troia. La seva història s’interromp per noves invasions en la crisi del XII a.C. i coincideix amb les caigudes de l’imperi hitita, els atacs dels pobles mariners a Egipte, la invasió de Canaan pels filisteus, etc. És el començament de l’època fosca grega.

En resum, el que cal és desmitificar la idea d’un poble creador per la d’un seguit de trobades d’orígens diversos. Un bon exemple és l’escriptura. L’escriptura mesopotàmica comença amb marques i segells sobre objectes. Cap a 3200 a.C. els fonemes es transcriuen per plasmar idees sense forma com ara els verbs. Cap al 2.600 a.C. es consolida l’escriptura cuneïforme. L’idioma babiloni es converteix en una eina compartida per diferents cultures.

Els fenicis adapten la idea babilònia adaptant-la a la seva llengua semítica: fan servir un signe per cada so consonàntic i opten per l’escriptura lineal més pràctica per escriure en papirs. Els grecs, que han perdut el lineal B micènic, adapten cap al 800 a.C. l’alfabet fenici (i la paraula byblos pel papir) afegint-li símbols per les vocals. Aquest nou alfabet és la base per l’etrusc (i sembla que aquest ho fou per l’escriptura rúnica d’Escandinàvia), pel llatí i pel ciríl·lic. Àrabs i hebreus heretaren la idea de signes per consonants sense transcriure les vocals. En conclusió, l’alfabet és el resultat d’interaccions entre els diferents pobles. El mateix passa per l’astronomia, la medicina, la geometria,...

I encara, sols coneixem com aquest mestissatge es desenvolupa a Grècia i Roma. Poc ens ha quedat dels etruscs, poble pre-indoeuropeu que fou el primer a desenvolupar, a Europa, estructures urbanes. Hem perdut tota la seva literatura i el seu teatre, sabem que van influir en els celtes i ens deixaren mots fonamentals com ara populus, persona, publicus, littera o mundus.

Sembla que, a Cartago, la capacitat lectora estava molt més estesa. Els pescadors o els camperols sabien llegir. Els romans varen regalar les seves biblioteques als reis africans. Sols es va salvar la Gran Enciclopèdia Agrícola de Magón que va ser traduïda al llatí i va arribar a influir en l’agricultura àrab medieval.

Aristòtil, -ens explica Plutarc- aconsellà a Alexandre que tractés als no-grecs com si fossin plantes o animals. Alexandre no li va fer cas i els va fer partícips de la cultura grega. El món que va conquerir Alexandre es va hel·lenitzar amb teatres i gimnasos (als que anaven els sacerdots jueus de Jerusalem). L’àgora, però, perdé el seu caràcter polític i es limità al comercial.

Roma ocupa i manté el món hel·lènic. Argumenta que el llatí és un dialecte grec i que, Eneas, fugint de Troia, és l’avantpassat de Ròmul. Continua aplicant el criteri de dominar el món des de la mateixa postura de legitimació que els grecs però ara sense participació en nivell d’igualtat. L’emperador dictamina les lleis responen a les peticions de les classes dominants. Així el control dels espais dominats no es manté per la força, sinó pel consens entre el poder central i els poders provincials. Els poders provincials també mantenen l’ordre mitjançant concessions com ara el “panem et circenses” o la realització de sacrificis.

Per tant, a diferència dels grecs, els romans no limiten la ciutadania. Primer la donen als poders provincials i, en 212 d.C. a tots els habitants lliures de l’Imperi. L’Imperi no té mapes que marquin els seus límits. En canvi, les províncies i els poders locals sí que els tenen i marquen clarament els seus dominis. La unió de l’Imperi es mantenia per la comunitat d’interessos i idees entre el govern central i els poders locals. L’administració central practicava una ferma política de delegació, ja que sols podia governar amb una xarxa de municipis i de poders locals que incloïa als reis clients com ara Herodes o ciutats com Tiro.

La literatura culta romana sembla que era inaccessible per la major part de la població. Si la literatura grega era oral i coneguda, la romana no té aquest grau de participació. Això fa que el missatge públic arribi més per la imatge. Aquesta seria la raó per la gran quantitat de monuments propagandístics com ara arcs triomfals, estàtues de l’emperador, etc.

La religió presentava un panteó de deïtats incomptable. El sincretisme romà adoptava qualsevol déu de les zones conquerides. Fins i tot el déu Baal-Hammón de l’odiada  Cartago s’assimila a Saturn. Sols hi havia un element especial: l’emperador com a intermediari entre els déus i els homes amb els ritus de sacrifici.

Però a banda de la religió i els cultes mistèrics (sobretot el del Mitra iranià) Roma sols es va interessar per la cultura grega. Plini divideix el món en dues parts: l’Imperi i els bàrbars. Ovidi, en el seu exili del Mar Negre, s’esgarrifa d’estar a tocar d’un món on sols hi ha barbàrie, fred i horror. Cèsar i Tàcit identifiquen com a unitat als gals i als germànics quan aquells no tenien cap idea de pertànyer a un col·lectiu específic. De fet, les rels de les identitats dels pobles bàrbars comencen amb els enfrontaments amb els romans en els límits de l’Imperi. Així els romans ajuden a crear els fantasmes que han imaginat.
Els primer bàrbars que coneixen els romans són els celtes, un grup heterogeni que abastia des de l’extrem oriental d’Europa que envaeixen Roma en el IV a.C  als bandits i soldats d’Anatòlia. Els segons foren els germànics, raça pura pels romans perquè els veien a tots iguals. Amb 400 anys de distància Tàcit i Procopi coincideixen en la descripció per germànics i gots, exactament com ara que, per l’europeu mitjà, negres i xinesos són tots iguals.

El que històricament s’ha anomenat “gots” era tot un plegat de diferents pobles (alans, huns,...). No hi havia la unitat política que miren de transmetre les dinasties dels bàrbars. En la batalla dels Camps Catalàunics (451, Marne), els huns d’Àtila eren una minoria. Quan Àtila mor, es dissol el pretès imperi. Gots i ostrogots eren confederacions de pobles que no s’arribaren a integrar mai en monarquies com pensaven els historiadors romans.

Els pobles bàrbars no tenien cap intenció de destruir l’estructura romana. S’anaven establint relacions comercials i tributs que els romans pagaven per mantenir la pau. Molts bàrbars s’integren, com a immigrants, en l’exèrcit de l’emperador o en grups, amb el seu propi cap, més tard. Eren els més interessats en mantenir una administració que pagava l’exèrcit. La revolta del Danubi de 376 és més una revolta pel mal tracte d’uns funcionaris romans que cap voluntat agressiva. La victòria d’Adrianòpolis en 378 o la conquesta de Roma d’Alaric en 410 són actuacions per veure reconeguda la seva posició dins l’Imperi. Probablement la deposició de Ròmul Agust en 476 afectés molt poca gent. Era el traspàs, amb certa legitimitat, de l’administració d’unes mans a unes altres.

Si en Orient l’estructura aguanta mil anys més, en Occident caurà quan els conflictes interns siguin més importants que la pressió externa. Els que formaven part de l’Imperi deixen de donar suport a una administració que no satisfà les seves necessitats. Els segles de la decadència, abans de les presumptes invasions bàrbares, ens donen una imatge de creixent privatització de les funcions públiques i d’un augment de les desigualtats. Els nous grans rics van emprant a colons que, fugint de l’endeutament, es posen sota protecció d’aquests nous magnats. Això va fomentant una adscripció a la terra més rentable que el sistema esclavista.

L’historiador rus Rostovtseff, anticomunista furibund, planteja que Roma cau perquè no va poder culturitzar les masses rurals: “la barbàrie del camp” va fer caure la cultura de la ciutat que va rebre el cop definitiu amb els bàrbars vinguts de l’exterior. És a dir, bàrbar és qui s’oposa, és l’antagonista, a l’estructura dominant.

La idea d’una Roma caiguda pel fracàs dels seus dirigents a evitar una invasió externa té una funció moralitzadora. Actualment, aquesta advertència es fa servir per impulsar polítiques que puguin evitar l’amenaça dels immigrants que poden destruir la nostra civilització. És molt més còmode culpar als de fora que analitzar les crisis internes tant actuals com les de Roma. L’anàlisi de les desigualtats, de les privatitzacions de les estructures públiques són perilloses pel poder. Els versos de Kavafis ens remeten a uns senadors preocupats perquè no hi veuen als bàrbars:

Què serà de nosaltres ara, sense els bàrbars?
Perquè cal reconèixer que aquests homes resolien un problema.



dissabte, 3 de febrer de 2018

Derecho a ser, derecho a estar. Manuel Delgado.

http://manueldelgadoruiz.blogspot.com.es/

Derecho a ser, derecho a estar.  Manuel Delgado. El cor de les aparences. (01/02/2018)

(...)
Un anuncio antirracista alemán reflejaba muy bien ese escenario de seres humanos y contenidos culturales mezclándose y en constante movimiento, una realidad que se nos antoja nueva pero que es tan vieja como nuestra especie: “Tu Cristo es judío, tu coche es japonés, tu pizza es italiana, tu democracia es griega, tu café es brasileño, tus vacaciones son marroquíes, tu numeración es arábiga, tus letras son latinas... ¿y aún te atreves a decir que tu vecino es extranjero?”.
(...)
El gran proyecto cultural de la modernidad se planteo, desde un principio, como basado en el ser humano como destinatario de deberes y derechos de ciudadanía por el mero hecho de encontrarse, localizarse como masa corpórea con rostro humano y dotada de razón en cualquier tiempo y en cualquier espacio. A esa entidad –la persona humana– no venía al caso pedirle explicaciones, puesto que, para obtener las prerrogativas universales de ciudadanía, no le era menester esgrimir otra argumentación que la de la propia humanidad apareciendo en un momento y en un lugar dados. Es justamente ese derecho de presencia el que hacía que Hannah Arendt viera en el inmigrante la plasmación de los derechos universales de la ciudadanía, puesto que el recién llegado estaba en condiciones de reclamarlos sin tener que justificar tal vindicación en nombre de idiosincrasia alguna
(...)
No se ha pensado lo suficiente lo que implica este pleno derecho a la calle que se vindica para todos, derecho a la libre accesibilidad al espacio público como máxima expresión del derecho universal a la ciudadanía. La accesibilidad de los lugares que llamamos –se supone que no en vano– públicos se muestra entonces como el núcleo que permite evaluar el nivel de democracia de una sociedad. Esa calle de la que estamos hablando es algo más que una vía por la que transitan de un lado a otro vehículos e individuos, un mero instrumento para los desplazamientos en el seno de la ciudad. Es, por encima de todo, el lugar de y para la epifanía de una sociedad que se quisiera de verdad democrática, un escenario vacío a disposición de una inteligencia y de una ética social elementales, basadas en el consenso y en un contrato de ayuda mutua entre desconocidos. Ámbito al mismo tiempo de la evitación y del encuentro, sociedad igualitaria donde, debilitado el control social, inviable una fiscalización política completa, gobierna buena parte del tiempo una mano invisible, es decir nadie.
(...)

diumenge, 28 de gener de 2018

Paraules acabades en *ASA, *ASSA i *AÇA

La major part de les paraules que en castella acaben en *AZA, en català s'escriuen amb ce trencada.

Cal destacar com a excepcions: tassa, terrassa i basa (de cartes).