diumenge, 21 de gener de 2018

Jutges de Castella. Independència de Castella.

Aquesta institució es mou entre la història i la llegenda, però planteja unes línies d’interpretació útils per comprendre l’evolució inicial del Regne de Castella i la gènesi de la seva independència.

El més versemblant apunta que el rei de Lleó Ordoni II, després de la derrota de Valdejunquera de 920 davant Abd-ar-Rahman III, va considerar que bona part de la responsabilitat de la desfeta corresponia a la no assistència dels comtes de Castella a la batalla.

Els va cridar a Lleó i els va executar. La noblesa castellana es va indignar bastant però era conscient que no es podia aixecar militarment. Per això van decidir donar-se un autogovern nomenant dos jutges pels seus afers interns: un civil i l’altre militar. La idea era que es tractava d’una institució per impartir justícia no per reprimir la llibertat dels pobles.

Els referents jurídics serien els usos i costums de Castella. Per tant, no feien servir el Liber Iudiciorum que s’emprava a la cort de Lleó. Les seves sentències eren les “fazañas”

Algunes fonts indiquen que es tractaria de membres que no pertanyien a l’alta noblesa per evitar accions directes d’Ordoni II. La part mítica insisteix que, els dos primers jutges eren avantpassats directes de Fernán González i del Cid.

En qualsevol cas, es tracta de l’aplicació real o mítica d’unes primeres formes d’autogovern en un territori amb unes característiques específiques al tractar-se d’una terra de frontera. La llegenda vol que els primers jutges de Castella tinguessin la seva estrada en el paratge de Fuente Zapata, dins el terme de Bisjueces en el municipi burgalès de Villarcayo.


Un cop assolida la independència de facto es cremaren els exemplars de Liber Iudiciorum i s’anomenaren batlles en les diferents comarques per aplicar aquest model de dret basat en els usos i costums.

dissabte, 13 de gener de 2018

Roncesvalles i la canço de Rotllà. Aquell estiu del 778.

La Chanson de Roland, segurament, presenta un estil més elaborat però, si tens presa, pots fer servir aquest resum pel que fa al context històric.

Carlemany rep notícia de que Suleiman, valí de Barcelona li ofereix el seu vassallatge juntament amb el dels valís de Saragossa i Osca. Es tractaria d’uns valís que s’oposen a Abd-ar-Rahman I nou emir omeia de Còrdova.

Carlemany travessa els Pirineus i, camí de Saragossa se li uneix un exèrcit de Suleiman. Arriben a Saragossa i Hussain, el valí de Saragossa, diu que no, que ell no ha demanat res. Que pot ser estaria bé aliar-se per lluitar contra Abd-ar-Rahman I però que de vassallatge ni parlar-ne. Carlemany, que té poc sentit de l’humor, s’ho pren malament i assetja Saragossa durant un mes. Els “manyos” resisteixen i Carlemany se’n retira bastant empipat. Es porta a Suleiman d’hostatge i torna al seu regne per Navarra.

Pel camí, els bascons (hi ha qui diu que podrien ser els gascons pel confús de l’ortografia) probablement instigats pels fills de Suleiman, ataquen als carolingis. Ara sí que Carlemany s’ha cabrejat. Ataca Pamplona, destrueix les muralles i continua cap a casa seva.


I ara els bascons també s’han emprenyat. La reparació de les muralles els hi costarà una pasta. Total que, s’uneixen als muladís (hispanoromans convertits a l’Islam per mantenir el seu status) i deixen passar el gruix de les forces de Carlemany.  Quan ja es fa fosc i sols queda la reraguarda, amb Rotllà, l’ataquen i fan una bona carnisseria. Rotllà, per no molestar, no avisa a Carlemany i acaba bastant malament una tarda d’agost del 778. 

dijous, 11 de gener de 2018

Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV. En guàrdia. Dirigit per Enric Calpena.

En guàrdia.42.
Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV
Audio de Oriol Junqueras i Antoni Virgili amb Enric Calpena
CATALUNYA RÀDIO

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/en-guardia-1714-2014/42-ramon-berenguer-iii-i-iv/audio/102452/

Resum:


Comte Ramon Berenguer III el Gran: Primera meitat Segle XII Gran poder dels comtes amb els seus castells. Expansió per acció política: Besalú, Cerdanya i Provença. La pressió almoràvits porta la pèrdua d’Olèrdola. Va ocupar Eivissa i Mallorca però no la va repoblar i poc després fou recuperada pels almoràvits.  

Comte Ramon Berenguer IV el Sant: Ampliació Tortosa i Lleida. Casament amb Peronella, filla del Ramir II el Monjo d’Aragó.  Es una política d’un Aragó amenaçat per Castella i una Catalunya potent però massa petita.

Feudalisme: sistema econòmic- polític bast en relacions personals feudo-vasallàtiques. El vassall entrega recursos al senyor feudal a canvi de protecció militar. El monopoli de la força permet la seva implantació. Els seus inicis es situarien en el segle XI amb fortíssima expansió en el XII amb l’ajut de l’Església.

Tortosa havia estat un objectiu freqüent, sovint pensant en el botí moble (incloent persones) i més tard en el repartiment del territori immoble.

Almoràvits: arriben per posar fi a la crisi dels regnes de taifes (principis XI coincidint amb l’esclat del feudalisme europeu) cridats pels notables d’Al-Àndalus. Ocupen taifa rere taifa i frenen l’expansió cristiana. Es doncs més una resposta de defensa que de recuperació. La pressió cristiana és per obtenir tributs.

Ramon Berenguer III: 1115 victòria cristiana en el setge de Barcelona. Les guerres no eren molt nombroses en participació però les càrregues de cavalleria eren molt dures amb cavalls molt pesats. Es casa amb Dolça de Provença exercint la seva potestat sobre els senyors d’aquest territori que durarà fins a Muret en 1213. Ramon Berenguer I ja havia comprat, amb els diners de les “pàries”  els territoris  de Carcasona i Rasès. D’aquesta manera controla la desembocadura del Roine que permet arribar fins Alemanya, Flandes, etc, en un moment que Gibraltar no es podia utilitzar pel comerç europeu mediterrani. A banda era una zona molt rica en sal. És l’època de les croades, de recuperació de la institució monàrquica amb el suport de l’Església (que ungia els reis). En lloc de fer la competència a l’Aragó, s’hi casen.

En la conquesta de Tortosa, el papa Eugeni III va atorgar els mateixos privilegis que en les croades a Terra Santa. Tortosa, una de les ciutat sarraïnes més riques ben protegida per mar, rebia el suport musulmà de Lleida, Fraga i València. Ramon Berenguer III, ajudat de tropes franceses va fracassar. Finalment, Ramon Berenguer IV ho va aconseguir, novament amb ajut del nord dels Pirineus, dels genovesos, catalans, croats,... . Guillem Ramon de Montcada, un dels més destacats, va rebre la tercera part de la ciutat. El bisbat es va restaurar i es varen respectar els drets dels musulmans.

A la Corona d’Aragó, Alfons I el Batallador va fer hereu a Déu, i deixa testamentat que el regne passés a les ordres militars. Els nobles s’hi oposaren i nomenaren Ramir II, que era bisbe, com a rei.  Ramir II el Monjo es casa amb una princesa d’Aquitània, país en aquell moment molt ric, i té una filla: Peronella. Ramir, quan Peronella té un any (1137), estableix contracte matrimonial i renuncia l’exercici del govern en Ramon Berenguer IV iniciant una unió dinàstica de facto.

Expansió cap el sud: Pels catalans, el flanc oriental i nord estan pacificats. Sols queda expansió cap el sud i més tenint en compte que és l’època de la “Pau de Déu”: si era possible, millor lluitar contra musulmans. Alfons I el Batallador havia conquerit Saragossa en 1118. Per tant, fins aquell moment, Saragossa no era la capital d’Aragó. Cal tenir present que les corts era itinerants. Barcelona era la ciutat més important però no era la capital. Aragó era Jaca, Osca, Barbastre i poc més. De fet Barbastre havia estat guanyat i perdut.

Quan Alfons I d’Aragó, el Batallador, guanya Saragossa, els castellans (2), amb guarnicions al sud de l’Ebre, li reclamen territoris. Just quan els aragonesos arriben a l’Ebre ja no hi ha musulmans; ara hi ha cristians que reclamen Saragossa i demanen casament amb Peronella.

Tortosa cau en desembre 1148 i Lleida en octubre 1149. Formen part del mateix projecte militar. Va quedar un espai aïllat per conquerir: el sector de Prades que cau en 1153. Tortosa era molt més important que Tarragona i tancava l’Ebre. Ramon Berenguer IV es va assegurar la no participació dels musulmans de Lleida i València. Les autoritats musulmanes lleidatanes, en el setge posterior, foren respectades i protegides.


 (2) Alfons VII el Emperador, Rei de Castella i Lleó

dimecres, 10 de gener de 2018

La revolució feudal. En guàrdia. Dirigit per Enric Calpena.

En guàrdia 120
La revolució feudal
Audio de Oriol Jonqueras & Josep Maria Salrach amb Enric Calpena
CATALUNYA RÀDIO


Resum:

Presentació: Els petits propietaris agrícoles estan a punt de sofrir un gran canvi en el segle XI. Els musulmans es troben sota la frontera del riu Gaià i, mentre els comtes no exerceixen el seu govern, els senyors fan servir la violència.

Ramon Berenguer I el Vell (1035-1076) començarà sota la tutela de la seva àvia Ermessenda. Per arribar a "primus inter pares" caldrà que s'adapti al feudalisme. Per fer-ho, primer utilitzarà els pagesos contra els nobles i, al final, els abandonarà.

Segle XI: Canvi climàtic: puja la temperatura i la pluja. Té lloc un increment demogràfic i un canvi tecnològic. Milloren les eines de ferro: l'arada romana, en alguns llocs, canvia de pes; això no afecta Catalunya perquè la terra és prou tova. Aquí milloren els molins o els martinets de les forges. Donen millors ferros per fer destrals que permeten tallar els boscos i llaurar noves terres. També, amb aquest millor ferro, es fan armes millors. Els collars dels cavalls també milloren i els permeten ser més productius.

Hi ha canvis en les relacions socials i polítiques. Es produeix un greu conflicte: els senyors de la terra, de la guerra, intenten consolidar el seu poder sobre la pagesia. És la revolució feudal. El senyor d'un territori, que disposa d'armes, decideix explotar més als pagesos. Si el pagès no accepta la submissió o la protecció rebrà les conseqüències. El mètode és mafiós. En teoria política la diferència entre una màfia i un estat és que l'estat és una màfia que ha triomfat. L'estat es defineix com l'organisme que disposa del monopoli de la violència legal i de l'extracció de renda. L'única diferència és quan l'estat és democràtic. El que caracteritza és l'adjectiu: estat democràtic. Però l'essència de l'estat legal o mafiós és la mateixa. En el segle XI estem assistint a la formació d'un nou estat: l'estat feudal. La pagesia lliure desapareix i els senyors s'enfronten els uns contra els altres. Això passa perquè l’estat carolingi està deixant de funcionar, està deixant d’abastir de rendes als senyors i aquests les comencen a prendre directament.

La propietat de la terra abans del canvi feudal: El concepte de propietat venia del món romà. No es deu res a ningú llevat dels impostos a l'estat. Hi havia gran propietat i petita propietat:
• El gran domini era treballat per esclaus la qual cosa portava a un escàs desenvolupament tecnològic. La mà d'obra era pràcticament gratuïta.
• La petita propietat estava en mans de pagesos lliures que havien de pagar impostos sobre la seva persona i sobre la seva terra primer a l'estat romà i després a l'estat germànic o al carolingi.

No estan clares les proporcions de dimensió entre una i altra. Les invasions germàniques foren un fort cop pels grans propietaris romans que perden el control temporal del seu estat i passen a mans de la noblesa germànica. La consolidació de l'estat germànic és el fruit d'un equilibri entre les dues aristocràcies i segurament porta una reducció de l'esclavisme rural. En la península, l'entrada musulmana és un nou cop per l'aristocràcia romana i un nou cop pel sistema esclavista. Tot plegat dona lloc a un retrocés de la gran propietat i un augment de la petita propietat. En els segles X i XI els pagesos estan guanyant noves terres: estan llaurant terres, estan colonitzant erms i estan talant boscos amb les noves destrals.

Per què canvia el sistema de propietat? Per què el canvi d'actitud dels senyors?: En el sistema antic els senyors estaven molt vinculats a l'estat i l'estat, en cas de necessitat, els hi era molt efectiu. L'estat, amb els impostos rebia l'excedent i el redistribuïa entre els nobles de forma desigual i jeràrquica. El sistema legal impedia que la gent es morís de fam.

L'estat cada cop és més ineficaç i no pot extreure els impostos. Els senyors busquen alternatives per accedir als excedents que l'estat ja no els facilita. Així creen el seu propi model d'estat.

Com és el nou estat feudal?: Més que renda s'intenta treure producció agrària i sobre tot cereal que és fàcil de guardar i aporta més calories per unitat de superfície. Un senyor, gràcies a l'excedent pot mantenir unes forces militars i als seus cavalls amb unes necessitats nutritives específiques. Això també és un canvi tecnològic. Els romans no confiaven en la seva cavalleria perquè eren cavalls petits i sense estreps. Ara són grans i amb estreps. És una màquina de guerra i de treball impressionant. El senyor fa servir els seus soldats per guanyar territoris als musulmans o per amenaçar als pagesos. Els pagesos han de prometre vassallatge, és a dir, perdre la propietat de la terra a canvi de protecció i donar-li part de la collita.

L'abat Oliva (1) va voler establir la "Pau i Treva de Déu" (teatralitzat): Des de l'hora nona (2) dels dissabtes fins a la prima (3) de dilluns queda prohibit injuriar o detenir clergues, empresonar vilans, cremar o derruir masos, sota mena d'esmenar el doble de dany comés, judici d'aigua freda i exili perpetu en cas de mort....que ningú no cali foc als masos dels pagesos o dels clergues,...

Fou útil la Pau i la Treva?: Va servir per crear un nou estat de pensament en què calia rebaixar el clima de violència, però trigà bastant en ser efectiu. L'església catalana assumia el concepte de cosa pública, de què hi ha uns interessos comuns que s'han de respectar enfront dels interessos privats de l'aristocràcia. El canvi feudal és el predomini de l'interès privat, de família i aristocràtic sobre l'interès col·lectiu. L'església és hereva de la res pública romana i mira de reconstruir-la.

Molts eclesiàstics participaran de l'extorsió feudal: Sí, l'església està entroncada per vincles de família, és part integrant de l'estat i té la funció d'extreure renda. Però també té un paper pacificador i mira de garantir els drets de les comunitats. És el moment del romànic en els valls del Pirineu. La propietat comunal és més difícil de ser extorquida. Les esglésies són una mena de garantia. Ells ja paguen renda a una església. El senyor mirarà de posar-hi un mossèn que li sigui grat. Així l'estructura és doble.

Categories de l'aristocràcia: És heretada del sistema carolingi però ampliada per les seves necessitats. S'amplia en volum i en graus.
• En primer lloc està el comte: uns vuit per tota la Catalunya vella.
• Per sota el vescomte. En el món carolingi, el comte es va movent. Ara ja no. El vescomte perd importància i es converteix en un vassall més. També estaven els comdors o barons.
• Castlà: són els caps de castell i de la seva guarnició. Estan sota el baró. És un vassall de vassall.
• Milites o cavallers. És una nova i petita noblesa. Són d'origen probablement de l'elit pagesa però són bons amb les armes i valents. Són les forces de xoc per dominar la resta de la pagesia.

Castells: Hi ha molts i de moltes mides. En general no hi ha una idea de disseny previ. Primer es construeix una torre amb funcions de guaita en un lloc elevat i, després, en funció dels recursos i de les necessitats es va ampliant. Alguns senyors de castell arriben a ser molt poderosos com Mir Giribert, senyor d'Olèrdola que plantarà cara al comte de Barcelona.

El castell té dues funcions:
·         defensar el territori
·         mantenir el control sobre la població per extreure la renda.

Són densos a la frontera i no tant a l'interior. Funciona també com a terme geogràfic, un terme on exerceix el seu domini el senyor, i pot fins i tot no existir físicament però sí simbòlicament. Les forces militars dels castells, unides, formen la host al servei del senyor jeràrquicament superior.

La submissió i el vassallatge (teatralitzat): El pagès es queixa al senyor de la seva pobresa i el senyor li contesta que a ell també el pressiona el comte. El senyor ofereix al pagès que, si li ret vassallatge, li dona la seva terra, li promet no marxar mai i li paga una renda, el protegirà. Tots els altres pagesos ja ho han fet.

Això seria pel 1040 o 1050 en època de Ramon Berenguer I "el Vell" que en els seus inicis estava molt dominat per la seva àvia Ermessenda de Carcassona, probablement de mentalitat carolíngia que considera el comte com a tenidor de tot el poder. Es resisteix al canvi feudal i està envoltada per homes d'església i alguns nobles. En el moment, hi ha un pacte entre el Comtat d'Urgell i el de Barcelona. Hi ha comtes que es revolten com l'esmentat Mir Giribert, que es declara independent en Olèrdola i, a l'estar al Penedès, en terra de frontera, pot controlar bona part de les "paries" que es cobren als musulmans com a assegurança per no ser atacats.

Fidelitat, arrelada?: Aquest moment de transició ve d'una autoritat central institucionalment reconeguda. Ara s'ha passat d'un poder públic a un poder privat. El poder va d'una figura llunyana a la persona concreta. Tot el poder passarà per pactes privats, amb ritus com ara el del vassallatge. Dones perquè reps. Tot es compra.

Pacte entre el comte de Cerdanya i el comte de Barcelona (teatralitzat): Ramon Guifré, en 1067, és rebut pel comte Ramon Berenguer I. El comte fa explicar el pacte. El vassall construirà una torre, un pati i unes cases a canvi de 20 onzes d'or. Caldrà que hi visqui amb 4 cavallers ben armats i que sempre estigui disponible per acudir a l'exèrcit i no tenir cap altre senyor. Haurà d'anar a les corts i plets que calgui. El comte podrà fer ús del servei quan li convingui.

Aquest comte de Cerdanya s'havia enfrontat abans amb el comte de Barcelona que cada cop té més poder. Comença a presidir assemblees de Pau i Treva. Els comtes li van retent vassallatge i ell els hi va donant “paries”. Ramon Berenguer I també comença a pensar en Occitània. Aconseguirà que els senyors musulmans de Dénia i Mallorca confiïn les esglésies cristianes al bisbat de Barcelona, és a dir, està mostrant interès per territoris molt al sud del Penedès. Casarà un dels seus hereus, Berenguer Ramon II, amb Mafalda de Sicília, filla del senyor normand de Sicília.

Passió salvatge i excomunió: Almodis fou la tercera dona de Ramon Berenguer I. La primera va morir i la segona fou repudiada. A Narbona coneix a Almodis que ja tenia dos fills. Van tramar la fugida d'Almodis i la vinguda a Barcelona. Ramon Berenguer va enviar naus musulmanes de Tortosa a Llenguadoc on Almodis va embarcar simulant un rapte. Això era desfer un matrimoni canònic cosa que va molestar a la seva àvia i l'església. Quan obté prou diners de les “paries” compra el veredicte d'il·legalitat del seu matrimoni i del d'Almodis.

(1): Abat Oliva (1008- 1046) primer de Sta. Maria de Ripoll i després també de Vic. Abans, Comte de Berga (998-1002). Es contemporani del Comte Ramon Borrell (992 – 1017), d’Ermessenda i de Berenguer Ramon I (1023 – 1035)
(2) Aproximadament a les 15:00
(3) Aproximadament a les 06:00

Altres fonts interessants:

dissabte, 6 de gener de 2018

Magatzems El Águila

Alguna cosa està fallant.

Els magatzems El Águila es van incendiar al juny de 1.981. La solució arquitectònica és lamentable.
Per què ara no podem tenir façanes boniques i places amb arbres?



dijous, 4 de gener de 2018

Per què diem nobiscum i no cum nobis?

Cicero, Orator ad M. Brutum, §154, wrote:

Libenter etiam copulando verba iungebant, ut sodes pro si audes, sis pro si vis. Iam in uno capsis tria verba sunt. Ain pro aisne, nequire pro non quire, malle pro magis velle, nolle pro non velle, dein etiam saepe et exin pro deinde et pro exinde dicimus. Quid, illud non olet unde sit, quod dicitur cum illis, cum autem nobis non dicitur, sed nobiscum? Quia si ita diceretur, obscaenius concurrerent litterae, ut etiam modo, nisi autem interposuissem, concurrissent.

Words have happily been joined by coupling them, as "sodes" for "si audes", "sis" for "si vis". There are even three in one in "capsis" ["cape si vis"]. "Ain" for "aisne", "nequire" for "non quire', "malle" for "magis velle", "nolle" for "non velle", and we also often say "dein" and "exin" for "deinde" and "exinde". That doesn't whiff of [/hint at] why it should be that "cum illis" is said, yet "cum nobis" isn't but "nobiscum". Because if that were to be said, the letters would run together obscenely, as indeed just now they would have, had I not interposed "autem".

http://www.textkit.com/greek-latin-forum/viewtopic.php?f=3&t=10701

dimecres, 3 de gener de 2018

Sancho I el gordo de Lleó i els començaments de la independència de Castella.

A banda de la curiositat, el rellevant seria el començament de la independència de Castella, l’evidència de lluites intestines entre els regnes cristians, els pactes entre musulmans i cristians i les aliances per interessos particulars, la convivència de jueus i musulmans, un dels primers casos de poder d’una dona a la península.

Ramir II i el comte de Castella Fernán González havien col·laborat en la repoblació de les valls altes del Duero i de l'Ebre.

Ja en 940 Fernán González comença a considerar la independència de Castella i es revolta. Ramir II i el seu fill, el futur Ordoni III, sufoquen la revolta i tanquen a Fernán González a Lleó. Ramir II envia al seu altre fill Sancho a governar simbòlicament Castella però Sancho té al voltant de cinc anys i a Castella volen l'alliberament de Fernán González.

Ramir II allibera a Fernán González que, a canvi, accepta lleialtat a Ramir II. En 953, ja amb Ordoni III, Fernán González es torna a revelar amb l'ajut de Donya Toda de Navarra que era tia d'Abd-er-Rahman III i havia aconseguit un contracte de no-agressió amb els musulmans. L'excusa era donar suport als drets legítims de Sancho. L'aixecament, però, no té massa conseqüències.

En 956 mor Ordoni III i Sancho, el craso o el gras, ja amb obesitat mòrbida, ocupa el tron. Sancho trenca la seva dependència amb Fernán González. El castellà reacciona i planteja que Sancho no és un veritable rei, ja que no pot ni caminar sol. Fernán González deposa a Sancho i fa rei a Ordoni IV el malo.

Sancho fuig a Pamplona i demana ajut a la seva àvia la reina Donya Toda de Navarra i al nebot de Toda el califa Abd-er-Rahman III. Abd-er-Rahman, el primer que fa és enviar al seu metge personal, un jueu.

Sancho i Toda viatgen a Medina Zahara. Toda reforça els pactes de no-agressió amb els musulmans i Sancho es sotmet a una dieta, durant quaranta dies, sols de líquids, ja que li han cosit els llavis.

Un cop millorat el califa Abd-er-Rahman III i Sancho plantegen la conquista del regne de Lleó. En 959, Sancho, amb un exèrcit musulmà recupera el seu regne. Ordoni IV fuig a Astúries.


Sancho regnarà fins a 966 renovant les lluites contra nobles cristians i musulmans. Morirà després de menjar una poma probablement enverinada.