diumenge, 28 de novembre de 2010

Previsió de les eleccions


La previsió del mini-jo dona 63 escons a CiU. La meva els hi dona majoria absoluta.
Qui guanyarà la porra?


dimecres, 24 de novembre de 2010

Foro sobre MicroStation

http://mediocad.com/phpBB2/index.php

Segons la capçalera: TODO SOBRE MICROSTATION. MDL, MVBA, MACROS.

Hi ha links interessants.

diumenge, 21 de novembre de 2010

Polítics estupids


La nueva arca de Noé
Valentí Puig.
La Vanguardia, 21/12/2010 pàg.47

Esta posibilidad de que los estúpidos gobiernen no es para nada remota. El mariscal McMahon, unos de los presidentes de la Tercera República francesa, lo dejó claro. En un hospital, visita la sala de fiebres tifoideas y luego dice con toda seriedad: "Las fiebres tifoideas… se muere de ellas o si se sobrevive se queda uno idiota. Lo sé bien porque las he sufrido".

dissabte, 20 de novembre de 2010

Joc de les eleccions

Avui, el mini-jo s'ha estat muntant un joc sobre les el·leccions del dia 28. De moment aquest és l'aspecte:


dimarts, 16 de novembre de 2010

Relleu d'Espanya

De la pàgina http://www.iseron.com/index.php/tag/rios-de-espana/ obtenim aquestes dues boniques imatges de les plantilles que feiem servir cap els anys 70:

RIUS:

Fem un petit repàs

Xarxa hidrogràfica atlàntica:

Primer el quatre grans rius atlàntics:

Duero: Neix al Sistema Ibèric dins la provincia de Sòria i desemboca a Oporto. Es el tercer més llarg de la Península. Travessa la Submeseta Septentrional. La seva conca està envoltada per la Serralada Cantàbrica i el Sistema Central

Tajo: També neix al Sistema Ibèric, concretament a la Serra d'Albarracín a Terol, ben a prop de Dinópolis. Desemboca a Lisboa. Es el riu més llarg de la Península i, per poquet, passa dels 1000 Km (concretament 1008). De fet, per molt poquet no s'uneix al Riu Cabriel, un afluent del Xúquer de la xarxa mediterrània.
El Tajo forma la Depresió del Tajo menys important que la de l'Ebre o la del Guadalquivir. La seva conca està envoltada pel Sistema Central al nord i els Montes de Toledo al Sud Est.
El riu Manzanares, el que passa per Madrid tocant el Vicente Calderón va a parar al Jarama (riu que va donar nom a la famosa novela de R. Sánchez Ferlosio) i aquest va a donar al Tajo.
Finalment, fer esment a que el riu Tajo i el Segura estan units pel Trasvase Tajo-Segura.

Guadiana: Un riu molt curiós. Segons la tradició popular, apareix i desapareix. De fet, es deia que el que li passava es que, en alguns trams del seu neixement, és subterrani. Neix a los Ojos del Guadiana, un paratge de Ciudad Real. Una altra curiositat és el nom. Els romans li deian Fluminus Anae, es a dir Riu dels ànecs. Va mantenir el nom Ana i els àrabs li van afegir el uadi (riu) quedant Guadiana. La seva part final, que transcorre de Nord a Sud, fa frontera amb Portugal i de vegades entra dins. La seva desembocadura es frontera amb Portugal.
Al Nord Est té els Montes de Toledo i al Sud Sierra Morena. Travessa la Submeseta Septentrional

Guadalquivir: Un altre uadi. Aquest era el uadi-al-kabir, es a dir, el riu gran. Neix a Jaen i desemboca a Sanlucar de Barrameda. Passa per Sevilla on té un port. Es situa en la Depresió del Guadalquivir i està envoltat al nord per la Sierra Morena i pel sud la Serralada Subbètica. Els romans li deien Riu Betis.

A banda d'aquests cal parlar:
A Galicia: El Miño amb el seu afluent Sil, el Ulla i el Tambre
A Andalucia els rius Odiel, Tinto i Guadalete

Xarxa hidrogràfica cantàbrica:
De Oest a Est:
A la zona galaico-asturiana el riu Eo. Neix a la Serralada Cantàbrica.
A Asturies el Nalón amb el seu afluent Narcea. Tots dos neixen a la Serralada Cantàbrica.
A Euskadi el Nervión i el Bidasoa. El Bidasoa fa frontera amb França i en la seva desembocadura està l'aeroport de Sant Sebastià. També molt a prop de la desembocadura es troba l'illa dels Faisans, que es administrada sis mesos per França i sis mesos per Espanya. En aquesta illa es va signar la Pau dels Pirineus entre França i Espanya el 1659 que va possar fí a la Guerra dels 30 anys i va significar el lliurament de la Catalunya Nord a França. Els rius d'Euskadi neixen a les Muntanyes Basques

Xarxa hidrogràfica mediterrània:
De Nord cap a Sud:
Ter
Llobregat
Ebre amb els afluents Noguera Pallaresa, Noguera Ribagorçana, Gállego, Jalón. L'Ebre, el segón riu més llarg d'Espanya neix a la Serralada Cantàbrica i desemboca en el Delta de l'Ebre. Ocupa la Depresió de l'Ebre envoltada pels Pirineus al Nord i la Serralada Ibèrica al Sud amb orientació NW-Se
Millars
Túria
Xúquer amb els seus alfuents Vinalopó i Sangonera
Guadalhorce



MUNTANYES:
El resum de les serralades es compren millor considerant els rius com s'ha vist en l'apartat anterior. Recordem les principals unitats prenent ara com a referent la Meseta:

Interiors: Sistema Central i Monts de Toledo
Al voltant: Massís Galaic, Serralada Cantàbrica, Serralada Ibèrica i Sierra Morena
Exteriors: Muntanyes Basques, Pirineus, Sistema Mediterrani, Serralada Subbètica i Serralada Penibètica

El Mulhacen, amb 3478 metres és el pic més alt de la Península. Es troba a Sierra Nevada, dins la Serralada Penibètica a la provincia de Granada. S'arriba per una carretera envoltada, com el seu nom indica, de neu. Amb vespa es pot pujar, ho aseguro.

Per anar al punt més alt de l'estat espanyol caldrà anar al Teide a Tenerife, amb 3718 metres.

Pel que fa a les Illes Canaries, de les grans, les dues més orientals (Fuerteventura i Lanzarote) són menys muntanyoses que les altres (Gran Canaria, Tenerife -amb el Teide- Gomera, La Palma i Hierro

En les illes Balears destaca la Serra de Tramontana, que si ens fixem en el relleu subterrani no deixa de ser una perllongació del Sistema Bètic

COSTES
Com a accidents geogràfics de la Costa Mediterrània cal destacar el Cap de Creus (tocant França) , el Cap de Palos (tocant el Mar Menor a Murcia) i el Cap de Gata (on la costa gira de cop cap l'Oest)

En la Costa Atlàntica cal distinguir tres parts:
Gallega, on destaquen (de sud a nord) les Ries de Vigo, Pontevedra i Arousa i el Cap de Finisterre, en el punt més occidental d'Espanya (però no de la Península, que seria el Cabo da Roca)
Andalusia: Destaca la Punta de Tarifa, el punt més al Sud de la Península i la Badia de Cadis
Canaries: Es la tercera part amb penyasegats en les illes rocoses del Oest i platges en las de l'Est.

La Costa Cantábrica abarca des del Pais Basc fins el Cap Ortegal (molt aprop de la Estaca de Bares) en La Coruña prop d'un poblet anomenat Cariño. Destaquen la Ria de Ribadeo (que és la Ria on desemboca el Riu Eo, del que ja hem parlat a Asturies) i la Ria de Viveiro a Lugo

Si us ha ajudat o voleu alguna ampliació, deixeu un comentari...

dilluns, 15 de novembre de 2010

Els agents geològics


Els canvis en el relleu de la terra són molt lents. Per produir-se, els hi cal ENERGIA. Aquesta energia pot ser externa (la del Sol) o interna, (el calor intern de la pròpia Terra)

En general
  • els agents geològics interns son constructors de relleu (formen serralades)
  • els agents geològics externs son destructors de relleu (erosionen i uniformitzen)

AGENTS GEOLOGICS EXTERNS
Els agents geològics externs son conseqüència de l’acció del Sol. Són
  • Aigua
  • Vent
  • Temperatura i gasos
  • Éssers vius

La seva acció –que pot ser combinada o no- provoca un cicle continu de canvis. Les fases d’aquest cicle són:
  • Meteorització: trencament o alteració de les roques per acció de la pluja o el vent
  • Erosió: els fragments alterats o trencats són transportats per l’aigua o el vent
  • Transport: els fragments són transportats a altres llocs
  • Sedimentació: els fragments es dipositen
Algunes definicions de Meteorització i Erosió
Patton, Alexander & Kramer:
Meteorización: Desintegración física y descomposición química de una roca en regolito.
Erosión: Desalojamiento o acarreo del material meteorizado mediante el viento, el agua o el hielo

Gran Enciclopèdia Catalana
Meteorització: Alteració i esmicolament de les roques de l'escorça terrestre per l'acció mecànica i química dels agents erosius atmosfèrics, entre els quals cal esmentar l'aigua, el vent i els canvis de temperatura.
També les plantes, en introduir les arrels entre les esquerdes de les roques, col•laboren eficaçment en llur esmicolament.
Erosió: Despreniment i transport dels detrits pels agents en moviment que operen sobre la superfície terrestre.


Wikipèdia:
Weathering is the breaking down of Earth's rocks, soils and minerals through direct contact with the planet's atmosphere. Weathering occurs in situ, or "with no movement", and thus should not be confused with erosion, which involves the movement of rocks and minerals by agents such as water, ice, wind, and gravity.

Erosion is the process of weathering and transport of solids (sediment, soil, rock and other particles) in the natural environment or their source and deposits them elsewhere. It usually occurs due to transport by wind, water, or ice; by down-slope creep of soil and other material under the force of gravity; or by living organisms, such as burrowing animals, in the case of bioerosion.

L’acció geològica de l’aigua:
L’aigua és el més important dels agents geològics externs. Participa en estat líquid, sòlid o gasós en totes les fases de les accions dels agents geològics externs. En els terrenys amb poca o sense protecció vegetal –com ara els llocs que han sofert un incendi- arrastra partícules que aniran als torrents i als rius i col•laboraran en l’acció erosiva.

Els rius presenten tres parts:
  • Curs alt
  • Curs mitjà
  • Curs baix

La vall del riu pot ser en V quan és fluvial o en U quan és d’origen glacial. La part frontal de la glacera, farcida de pedres, és la morena (morrena en castellà).

L’acció geològica del vent:
L’aire pot fer moure les partícules de sòl no fixades al terra. D’aquesta manera possibilita una acció erosiva i al fer perdre sòl afavoreix la reducció de mantell vegetal que a la seva vegada facilita l’acció erosiva.

Com que al vent li costa més aixecar les pedretes més pesades, l’acció erosiva en la part baixa és superior a la de la part alta. Això dona morfologies com ara les de la Ciutat Encantada de Cuenca.

L’acció geològica de la temperatura i els gasos de l’atmòsfera
Temperatures extrems i els canvis sobtats afavoreixen la meteorització i l’erosió per cicles de dilatació i contracció que poden provocar trencament.
L’aigua que es fica entre les escletxes, al congelar-se, augmenta de volum i pot provocar trencament, es a dir meteorització.
L’oxigen oxida els materials de ferro convertint-los en un polsim fàcilment erosionable.

L’acció geològica dels essers vius:
Els líquens (simbiósi d’alga i fong) erosionen la roca al alimentar-se d’algunes partícules. A banda afavoreixen l’arrelament de plantes que amb el creixement de les arrels poden trencar la roca.. Líquens i plantes provoquen meteorització però són agents que eviten l’erosió.
Formigues, cucs, talps, conills foraden el terra i permeten l’entrada d’aigua que provoca l’erosió del terra.
L’home erosiona conreant, fent carreteres, túnels, accions mineres, urbanitzant, etc.

ROQUES SEDIMENTÀRIES
Les partícules que desplacen l’aire o el vent, en algun moment queden dipositades. Amb el pas del temps es poden arribar a convertir en roca. Hi ha tres tipus de roques sedimentàries:

Per acumulació de sediments: gres (format per sorra com la de la platja) o conglomerats (còdols i material que els cimenta)
Partícules de roca disoltes per l’aigua: guix i roques calcàries.
D’origen orgànic: carbó i petroli

ROQUES MAGMÀTIQUES
Es produeix al arrofredar-se i solidificar-se el magma.
El magma que es queda dins de terra i s’arrofreda lentament fent grans cristalls és el granit. Es molt freqüent en l’escorça continental
El magma que entra en contacte amb l’aigua forma cristalls petits. Es el basalt que forma bona part de l’escorça oceànica.
El refredament molt i molt ràpid que no dona temps a deixar anar els gasos dona lloc a una pedra porosa i poc pesada: es la pedra volcànica anomenada tosca

ROQUES METAMÒRFIQUES
Són el resultat de l’aplicació de pressions i altes temperatures provocades pels moviments de la terra sobre roques sedimentàries i magmàtiques.
L’alteració de les roques calcàries dona marbre. Hi han cristalls perquè algunes parts de la roca original s’han fos i al refredar-se han format cristalls.
Gneis del granit
Pissarra del gres
Argilita de l’argila
En alguns casos estan formades per làmines fàcilment separables. En altres per capes paral•leles.





AGENTS GEOLÒGICS INTERNS
Les forces internes de la terra provoquen moviments de convecció que donen lloc al desplaçament de les plaques.
Hi han zones convergents, divergents i transformadores.

En les zones de convergència es produeix activitat volcànica, es formen serres i són probables els terrtremols. Es poden produir plegs o, si hi ha trencaments, falles.
En les zones de divergència es crea escorça. Sota el mar són les dorsals oceàniques. Dins el continent poden provocar valls o –en molts millions d’anys, nous oceans. Són zones d’erupcions volcàniques
En les zones transformadores, el lliscament entre les plaques provoca terratremols.


Volcans:

Formats per xemeneia, cràter i con volcànic.
Permeten la sortida de material magmàtic de l’interior de l’escorça cap el exterior.

Serralades, plecs i falles.

El xoc entre plaques provoca plegaments que donen llocs a grans serralades. Així, el xoc de la placa índia contra el continent asiàtic provocà l’Himalaia. Per això podem trobar fòssils marins a gran alçada.

Si els materials son tous donen lloc a plegaments. Si són molt durs, es trenquen i provoquen falles.

Terratremols

L’hipocentre és el punt de dins de l’escorça on s’ha produït el terratremol.
L’epicentre es la part de l’exterior de l’escorça més propera al hipocentre i per tant on el terratremol és més fort.

Es mesuren amb dues escales: Richter i Mercalli, però quasi tothom fa servir la de Richter que arriba fins el nivell 9 de destrucció total.

diumenge, 14 de novembre de 2010

Campionats escolars 2010-2011

Quatre combats, quatre victòries.

divendres, 12 de novembre de 2010

Música i poesia de primària (2)

Novetats en el front musical:

Franco, Franco, tenía el culo blanco
se fué a París y se le puso gris
La reina Sofia le lava con lejía
La reina Isabel se lo lava con Ariel
El Papa de Roma la tiene de goma
El Papa Noel la tiene de papel
@@@@@@@@@@@@

dijous, 11 de novembre de 2010

Competicions escolars de Judo

Aquest diumenge 14 a les 09:00 competicions de Judo al Complex Esportiu Municipal de la Mar Bella: Avinguda del Litoral 86-96

Es pot arribar amb el bus 41:



http://www.elconsell.cat/judo/index.html

dijous, 4 de novembre de 2010

El laberinto español de Gerald Brenan


El laberinto español
Antecedentes sociales y políticos de la Guerra Civil
Títol original: The spanish labyrinth
Autor: Gerald Brenan
Any: 1943
Editorial: Planeta-Backlist
Pàgines: 576 páginas
Traducció: J. Cano Ruiz













Índice

Prólogo a la segunda edición inglesa 4

Prólogo a la primera edición inglesa 6

I. El antiguo régimen. 1874-1931 11
1. La restauración. 1874-1898 12
2. El régimen parlamentario y la cuestión catalana. 1898-1909 20
3. Los liberales y la Iglesia. 31
4. El ejército y la lucha sindicalista en Barcelona. 1916-1923 41
5. La dictadura 51

II. La situación de la clase trabajadora. 56
6. La cuestión agraria 57
Galicia 60
Asturias, País vasco y Navarra 62
Castilla la Vieja y León 64
Aragón 65
Cataluña 66
Levante 67
Granada 68
Castilla 73
La Mancha y Extremadura 75
Andalucía 76
7. Los anarquistas 82
8. Los anarcosindicalistas 101
9. Los carlistas 116
10. Los socialistas 121

III. La República 127
11. Las Cortes Constituyentes 128
12. El bienio negro. 145
13. El Frente Popular 160
14. Epílogo. La guerra civil 169

Apéndice 1. Comunas campesinas y cooperativas 177

Apéndice 2. Tendencias socialistas en España en el siglo XVII 180

Notas adicionales 183

Bibliografía. 199

Índice de nombres 216