dimarts, 31 de desembre de 2013

Cursa nº 17. Cursa dels nassos 2013 Barcelona

Participants classificats: 9668
Dones: 2341
Homes: 7327

Temps
: 45:20
Posició general: 2537
Posició sexe: 2415

Aparcament en el pàrking “natural” a la banda oest de Selva de Mar a sobre del cinturó. En la ment el record del temps que vaig trigar en sortir l’any passat per la qual cosa oriento bé el cotxe ben a prop de la sortida.

Temps força bo. Passejo per la zona de sortida prenent nota dels arcs inflables i considerant que, amb aquestes tanques, els calaixos seran escrupolosament respectats, error que comprovaré més tard.

Com que em penso recompensar amb un parell de donuts de xocolata, començo una recerca dels mateixos. Trobo un Mercadona però no toquen el tema. A un “paqui” que m’ofereix “donetes” intento explicar-li que no és el mateix. Finalment, en un barri modern, desangelat i sense l’estructura mediterrània  (a pocs metres del mar...) he d’acabar en el Alcampo del Centre Comercial de torn (que sols entrar ja m’entren les picors). Amb l’objectiu aconseguit torno al cotxe a deixar-los i a inventar algun sistema per lligar la clau-ou del Citroën al pantaló. Deuria aconseguir alguna samarreta amb butxaca perquè qualsevol dia tindré un disgust (de moment ja he perdut, en cursa, un DNI). Ho resolc lligant amb tres nusos (que es desfaran de forma misteriosa) i ficant-la dins una bosseta lligada am un imperdible a la butxaca del pantaló.

Un hora abans ja hi ha gent escalfant. Com sempre tinc la sensació que fan més distància en l’escalfament que en la mateixa cursa. Jo em reservo deu minutets abans d’entrar als calaixos amb el meu “trote cochinero” i algun estirament que sempre em va bé.

Vaig cap la meva banderola groga i veig que hi gent que estan separant les tanques i entrant. No ho acabo d’entendre però vaig a cercar la banderola amb la noia de seguretat i entro. Em fico pel mig del meu calaix i veig, que –ara per l’altra banda- estan fent el mateix. La gent entra a “borbotones” (ho trobo més descriptiu que “a dojo”). Em comencen a entrar ganes de no repetir en cap cursa amb tanta gentada i recordo que encara em queda Corte Inglés. La de Bombers, cal reconèixer-ho, es més seriosa en aquest aspecte.

No ens fem mala sang que hem vingut a passar-ho bé. Comença puntualment la cursa que faig en un punt molt més avançat que l’any passat. No veig la llebre de 45 però sembla que un cop passada la línia de sortida la cosa tira. Girem pel litoral i em poso com a primer referent l’edifici de Gas Natural on l’any passat ja estava una mica cansat. Tinc davant una bona estona un senyor amb un cul de plàstic i ben aviat un Light Buzz o similar. A prop del cementiri no se si cal anar per la banda mar o tirar recte. Un munt de gent comencen a retallar per la gespa, senyal inequívoca que no es per allí. Segueixo pel asfalt fins la rotonda tocant el cementiri. Sols un noi l’envolta. Em quedo despistat –literalment- i l’agafo per la part interior amb la sospita d’un mini-retall –però res a veure amb el maxi-retall del 99% restant.

Arribem a l’edifici de Gas Natural i les sensacions són infinitament millors que l’any passat. Passem per davant del masteler en homenatge al General Moragues.  Pugem per la Plaça Pau Vila i girem cap a Marques de l’Argentera amb els retalladors en estat pur. Estació de França. Un senyor d’aspecte indi amb una maleta al cap està estorat plantejant-se com  s’ho farà per arribar a l’Estació. Tot seguit Passeig de Picasso. L’acudit d’un dels que puja avisant als que ja baixen que “vais al revés!!” està ja molt escoltat però, a aquestes alçades qualsevol cosa fa gràcia.

Tot hom ho pensa però algú ho diu “on es gira?”. Al final fem el gir i. Ho faig bastant obert i no percebo cap canvi de ritme. Veig la llebre del 45 pujant quan jo ja baixo. Encara faré un bon temps. Ara s’ha de vigilar amb les separacions pels ciclistes però tot hom va per la part dreta a la banda del zoo. En el km 5, en el crono, una estretor considerable procura un cert embussament.

El gir a Marina és una nova ocasió d’or pels retalladors. El km 7 apareix tot seguit i el ritme està força bé. A partir d’aquest moment comencen alguns moments de pujada i baixada que acaben en la Diagonal.  

Es fa llarga, però evidentment res a veure amb el que ja vam fer en la Cursa de la Guàrdia Urbana. Cercant el km 8 veig l’avi 1714 -que feia curses que no veia-. Motiva per moltes raons, entre elles que efectivament el 8 ja està superat i no falta molt. Seria interessant algun tipus de lluminós que ens marqués el gir. Finalment, com sempre, tot arriba i girem per Selva de Mar i ja es veu el crono a banda d’un munt d’inflables que no havia vist al sortir. La meva referència per esprintar és l’arc de la Diputació i així ho faig.

45: 20 Llàstima, no ho acabo d’entendre i veig una llebre. No pot ser!. Ah, és la de 40 però, en aquell moment me n’adono que la llebre del 45 probablement ha sortit bastant més tard que jo. En qualsevol cas, 20 segons, a aquestes alçades, no té gaire importància. Evidentment és un ritme que no podré aplicar en la mitja però els 10 ja comencen a ser vells coneguts.

Recordant el show de l’any passat en el pàrking, no recullo la beguda –he vist que hi havia coca-cola i em fa molt de fàstic- i d’aigua ja tinc al cotxe. Faig un petit trot cap a l’aparcament i percebo una sensació estranya de rebot en les cames. Vaig més a poc a poc, aconsegueixo sortir ràpid del aparcament, encaro la ronda, una mica d’aigua i... els donuts de xocolata!!!

Negatiu:
Desori en els calaixos
Retalladors habituals.
Estretor en el km 5.
El volum de gent no seria un problema si no fos pel desori en els calaixos i els que tenen la virtut de córrer en paral·lel fent barrera com en el parchís.
Samarreta sense cap referència al 2013, es a dir, intemporal.
Obsequis (?): Per mi, descomptes per consumicions superiors a 40€ ja se’ls poden quedar.
Pocs llocs per llençar les ampolles d’aigua. Com sempre preocupació pels que van descalçats (alguns hi havia)
En algun sector, com just abans del Cementiri, no quedava clar quin era el camí.
Caldria afegir cintes per evitar les retallades.

Positiu:
Recollida del dorsal i samarreta perfecta.
Ambient festiu.
Marcatge dels kilòmetres.

Recorregut conegut però amb alguns trams a millorar sobre tot el Passeig de Circumval·lació.

diumenge, 29 de desembre de 2013

José Luís Sampedro en Singulars de TV3

Feia temps que el volia veure i avui ha estat el dia. Cal destacar aquest bonic pensament:
Las leyes son expresión de la voluntad del poder.

Igualment queda apuntat "Hace falta un muchacho" de Artur Cuyàs Armengol:
http://www.casadellibro.com/libro-hace-falta-un-muchacho/9789700774510/1998659



dissabte, 28 de desembre de 2013

Bukowski's choice

In an unpublished letter to Carl Weissner, dated "sometime nov. 1969," Bukowski explains that "I have one of two choices--stay in the postoffice and go crazy...or stay out here and play at writer and starve. I have decided to starve."
http://web.archive.org/web/20090326130949/http://www.jaydougherty.com/bukowski/index.html

dimarts, 24 de desembre de 2013

Afegir un disc dur. Diferència entre IDE i SATA

Quan no tens ni idea d'informàtica, com és el meu cas, però has estat anomenat el cap de sistemes de la familia, un dels casos més freqüents pot ser aprofitar un disc dur d'un ordinador vell per passar-ho a un altre.

La cosa es bastant simple. Si el PC sols té un disc dur de tipus IDE, afegeixes el nou treient-li el jumper. Al treure-li el jumper el configures com a esclau. Connectes els dos cables (la cinta i el connector de 4 pins) i ja està.

Un parell de temes:

IDE o ATA versus SATA

El IDE o ATA o fins i tot PATA és el més típic, més vell i més barat.
El SATA és millor, més poc freqüent i més car.

Aquesta bonica imatge deixa clar quin és quin:


Pel que fa al jumper, parlant del tipus IDE, és una peça de plàstic que es pot canviar de posició en el sector amb 4 parells de pins que hi ha entre la cinta de 40 pins (de fet 39, perquè al mig falta un) i la connexió de cables multicolors. El mateix disc indica com convertir-ho en esclau (estem considerant que és el segon disc i que hi ha un principal, amb el sistema operatiu anomenat "mestre).

Aquesta és la disposició típica, on per fer-ho esclau cal treure el jumper de plàstic.

diumenge, 15 de desembre de 2013

Cursa nº 16 Sagrera XXXVI edició

Participants classificats: 1068
Dones: 175
Homes: 893

Temps: 44:33
Posició general: 380
Posició sexe: 365
Posició categoria: 106/261

Ja pràcticament net del refredat i desprès d'intentar infructuosament trobar aparcament en els llocs indicats per l'organització trobo un bonic forat en el Passatge Bofarull. Un cop enllestida la maniobra me n'adono que està prohibit aparcar just per la cursa. Amb tot de respecte, cap el parking de pagament... (evidentment, quan vam passar durant la cursa, en el lloc que jo havia respectat hi havia cotxes aparcats)

Em quedo una estoneta al cotxe perquè el termòmetre marca 5 graus i, a les 09:00 surto al carrer. Començo a tremolar i me n'adono que he oblidat el buff. La única solució es començar a trotar més per superar el fred que per escalfar. En un plis m'uneixo a tot una corrua de senyors i senyores amb indumentàries llampants que, com si fossin hare-krishnes, comencem a fer una mena de processó al voltant d'una plaça.

Sembla que començo a reaccionar i cap a les 09:20 busco el calaix groc amb poc èxit. Barreja considerable. Tant això com l'apinyament m'han deixat de sorprendre. Sigui com sigui estic bastant a prop de la línia de sortida.

Disparen i sortim. Casi em mato en els primers 10 metres però aconsegueixo no entrebancar. Suau baixada i al agafar la Sagrera "cataplonc". Ha caigut una valla amb un soroll bastant escandalós. Tot seguit es comencen a sentir crits de "cuidaduuu" i similars agressions a la llengua però molt eficients. El ritme -dels altres- és molt fort. Com és habitual em començo a deprimir i em dedico a fixar-me en l'arquitectura. Cal dir que alguns edificis són espectaculars. D'altres em recorden els anys de primer de carrera on junt amb alguns companys que vivien al barri vam fer el treball d'antropologia. Entre aquests pensaments i els continus viratges en un no res estem al km 5. El temps sembla molt millor del que esperava. Donat que ja conec el 50 per cent del recorregut i estic bé de forces cal augmentar la velocitat en la segona part. Fidel a la tradició rebutjo educadament l'aigua i esprinto per evitar els que sí que en volen.

Dit i fet, estic a punt d'arribar a la meta i com es habitual, veure un slogan de "corrent fem barça" em motiva per esprintar -cada dia suporto menys qualsevol referència al futbol professional- Torno a estar en el grup sub45. Aigua, pera i mandarina i cap a casa.

Negatiu:
Desori en els calaixos
Retalladors en Passatge Bofarull. Al ser tants els que retallaven, al girar en 90 graus, els organitzadors m'indicaven el camí com si m'hagués perdut. Cal dir que, en la segona volta, hi ha hagut tot un seguit de corredors que m'han seguit respectant el traçat sense retallar.
En el Carrer Pacífic, ha hagut algun moment amb una mica de perill per l'estretor.

Positiu:
Cursa relativament "familiar" pel volum de participants
Molt agradable al tenir continus viratges
Organització molt agradable
Un bon detall de que hi hagués samarretes per emprovar.
Bon marcatge dels km tant a terra com en vertical.

dimarts, 10 de desembre de 2013

Pulp Fiction. Mia's joke catch up

Phrasal verb: catch up

Mia: Vincent! You still wanna hear my 'Fox Force Five' joke?

Vincent: Sure, but I think I’m still a little too petrified to laugh.

Mia: Uh-huh. You won't laugh, because it’s not funny. But if you still wanna hear it, I’ll tell it.

Vincent: I can’t wait.

Mia: Okay. Three tomatoes are walking down the street, a poppa tomato, a momma tomato, and a little baby tomato. The baby tomato is lagging behind the poppa and momma tomato. The poppa tomato gets mad, goes over to the baby tomato and stamps on him -

(stamps the ground)

… and says: 'catch up.'

They both smile, but neither laughs.

Mia: See ya 'round, Vince.


Pulp Fiction. Quentin Tarantino. Faber and Faber. London-Boston. pag. 83

dilluns, 9 de desembre de 2013

TED Sir Ken Robinson. Schools kill creativity



Good morning. How are you? It's been great, hasn't it? I've been blown away [impress] by the whole thing. In fact, I'm leaving. (Laughter) There have been three themes, haven't there, running through the conference, which are relevant to what I want to talk about. One is the extraordinary evidence of human creativity in all of the presentations that we've had and in all of the people here. Just the variety of it and the range [limits] of it. The second is that it's put us in a place where we have no idea what's going to happen, in terms of the future. No idea how this may play out [how it will go]

I have an interest in education -- actually, what I find is everybody has an interest in education. Don't you? I find this very interesting. If you're at a dinner party, and you say you work in education -- actually, you're not often at dinner parties, frankly, if you work in education. (Laughter) You're not asked. And you're never asked back [invite], curiously. That's strange to me. But if you are, and you say to somebody, you know, they say, "What do you do?" and you say you work in education, you can see the blood run from their face. They're like, "Oh my God," you know, "Why me? My one night out all week." (Laughter) But if you ask about their education, they pin you to the wall. Because it's one of those things that goes deep with people, am I right? Like religion, and money and other things. I have a big interest in education, and I think we all do. We have a huge vested interest in it, partly because it's education that's meant to take us into this future that we can't grasp [grip firmly]. If you think of it, children starting school this year will be retiring in 2065. Nobody has a clue --despite all the expertise that's been on parade [march of troops] for the past four days -- what the world will look like in five years' time. And yet [still] we're meant to be educating them for it. So the unpredictability, I think, is extraordinary.

And the third part of this is that we've all agreed, nonetheless, [despite that] on the really extraordinary capacities that children have -- their capacities for innovation. I mean, Sirena last night was a marvel, wasn't she? Just seeing what she could do. And she's exceptional, but I think she's not, so to speak, exceptional in the whole of childhood. What you have there is a person of extraordinary dedication who found a talent. And my contention is, all kids have tremendous talents. And we squander [to spend wastefully or extravagantly] them, pretty ruthlessly. [feeling or showing no mercy] So I want to talk about education and I want to talk about creativity. My contention [a point asserted in argument] is that creativity now is as important in education as literacy, and we should treat it with the same status. (Applause) Thank you. That was it, by the way. Thank you very much. (Laughter) So, 15 minutes left. Well, I was born ... no. (Laughter)

I heard a great story recently -I love telling it- of a little girl who was in a drawing lesson. She was six and she was at the back, drawing, and the teacher said this little girl hardly ever paid attention, and in this drawing lesson she did. The teacher was fascinated and she went over to her and she said, "What are you drawing?" And the girl said, "I'm drawing a picture of God." And the teacher said, "But nobody knows what God looks like." And the girl said, "They will in a minute." (Laughter)

When my son was four in England -actually he was four everywhere, to be honest- (Laughter) if we're being strict about it, wherever he went, he was four that year. He was in the Nativity play. Do you remember the story? No, it was big. It was a big story. Mel Gibson did the sequel. You may have seen it: "Nativity II." But James got the part of Joseph, which we were thrilled [a sudden sensation of excitement and pleasure] about. We considered this to be one of the lead parts. We had the place crammed [fill completely, stuff] full of agents in T-shirts: "James Robinson IS Joseph!" (Laughter) He didn't have to speak, but you know the bit where the three kings come in. They come in bearing gifts, and they bring gold, frankincense and myrrh. This really happened. We were sitting there and I think they just went out of sequence, because we talked to the little boy afterward and we said, "You OK with that?" And he said, "Yeah, why? Was that wrong?" They just switched, that was it. Anyway, the three boys came in -four-year-olds with tea towels on their heads- and they put these boxes down, and the first boy said, "I bring you gold." And the second boy said, "I bring you myrrh." And the third boy said, "Frank sent this." (Laughter) [The kid confused frankincense with “Frank sent this”.]

What these things have in common is that kids will take a chance. If they don't know, they'll have a go. Am I right? They're not frightened of being wrong. Now, I don't mean to say that being wrong is the same thing as being creative. What we do know is, if you're not prepared to be wrong, you'll never come up with anything original -if you're not prepared to be wrong-. And by the time they get to be adults, most kids have lost that capacity. They have become frightened of being wrong. And we run our companies like this, by the way. We stigmatize mistakes. And we're now running national education systems where mistakes are the worst thing you can make. And the result is that we are educating people out of their creative capacities. Picasso once said this -- he said that all children are born artists. The problem is to remain an artist as we grow up. I believe this passionately, that we don't grow into creativity, we grow out of it. Or rather, we get educated out if it. So why is this?

I lived in Stratford-on-Avon until about five years ago. In fact, we moved from Stratford to Los Angeles. So you can imagine what a seamless [continuous] transition that was. (Laughter) Actually, we lived in a place called Snitterfield, just outside Stratford, which is where Shakespeare's father was born. Are you struck by a new thought? I was. You don't think of Shakespeare having a father, do you? Do you? Because you don't think of Shakespeare being a child, do you? Shakespeare being seven? I never thought of it. I mean, he was seven at some point. He was in somebody's English class, wasn't he? How annoying [displease] would that be? (Laughter) "Must try harder." Being sent to bed by his dad, you know, to Shakespeare, "Go to bed, now," to William Shakespeare, "and put the pencil down. And stop speaking like that. It's confusing everybody." (Laughter)

Anyway, we moved from Stratford to Los Angeles, and I just want to say a word about the transition, actually. My son didn't want to come. I've got two kids. He's 21 now; my daughter's 16. He didn't want to come to Los Angeles. He loved it, but he had a girlfriend in England. This was the love of his life, Sarah. He'd known her for a month. Mind you, they'd had their fourth anniversary, because it's a long time when you're 16. Anyway, he was really upset on the plane, and he said, "I'll never find another girl like Sarah." And we were rather pleased about that, frankly, because she was the main reason we were leaving the country.(Laughter)

But something strikes you when you move to America and when you travel around the world: Every education system on earth has the same hierarchy of subjects. Every one. Doesn't matter where you go. You'd think it would be otherwise, but it isn't. At the top are mathematics and languages, then the humanities, and the bottom are the arts. Everywhere on Earth. And in pretty much every system too, there's a hierarchy within the arts. Art and music are normally given a higher status in schools than drama and dance. There isn't an education system on the planet that teaches dance everyday to children the way we teach them mathematics. Why? Why not? I think this is rather important. I think math is very important, but so is dance. Children dance all the time if they're allowed to, we all do. We all have bodies, don't we? Did I miss a meeting? (Laughter) Truthfully,[telling or expressing the truth] what happens is, as children grow up, we start to educate them progressively from the waist up.[ the middle part of the human body, in this case, the upper] And then we focus on their heads. And slightly [in small measure or degree ]to one side.

If you were to visit education, as an alien, and say "What's it for, public education?" I think you'd have to conclude -- if you look at the output, who really succeeds by this, who does everything that they should, who gets all the brownie points, [approval you get from your teacher or boss by doing extra work or special favours ]who are the winners -- I think you'd have to conclude the whole purpose of public education throughout the world is to produce university professors. Isn't it? They're the people who come out the top. And I used to be one, so there. (Laughter) And I like university professors, but you know, we shouldn't hold them up as the high-water mark of all human achievement.[something that has been accomplished] They're just a form of life, another form of life. But they're rather curious, and I say this out of affection for them. There's something curious about professors in my experience -- not all of them, but typically -- they live in their heads. They live up there, and slightly to one side. They're disembodied, you know, in a kind of literal way. They look upon their body as a form of transport for their heads, don't they? (Laughter) It's a way of getting their head to meetings. If you want real evidence of out-of-body experiences, by the way, get yourself along to a residential conference of senior academics, and pop into the discotheque on the final night. (Laughter) And there you will see it -- grown men and women writhing [to twist] uncontrollably, off the beat, waiting until it ends so they can go home and write a paper about it.

Now our education system is predicated on the idea of academic ability. And there's a reason. The whole system was invented -- around the world, there were no public systems of education, really, before the 19th century. They all came into being to meet the needs of industrialism. So the hierarchy is rooted on two ideas. Number one, that the most useful subjects for work are at the top. So you were probably steered [to direct the course of (a vehicle or vessel) with a steering wheel, rudder, etc] benignly away from things at school when you were a kid, things you liked, on the grounds that you would never get a job doing that. Is that right? Don't do music, you're not going to be a musician; don't do art, you won't be an artist. Benign advice -- now, profoundly mistaken. The whole world is engulfed [to immerse] in a revolution. And the second is academic ability, which has really come to dominate our view of intelligence, because the universities designed the system in their image. If you think of it, the whole system of public education around the world is a protracted [to extend in time] process of university entrance. And the consequence is that many highly talented, brilliant, creative people think they're not, because the thing they were good at school wasn't valued, or was actually stigmatized. And I think we can't afford [to be able to do or spare something, esp without incurring financial difficulties or without risk of undesirable consequences] to go on that way.

In the next 30 years, according to UNESCO, more people worldwide will be graduating through education than since the beginning of history. More people, and it's the combination of all the things we've talked about -- technology and its transformation effect on work, and demography and the huge explosion in population. Suddenly, degrees aren't worth [to have a value] anything. Isn't that true? When I was a student, if you had a degree, you had a job. If you didn't have a job it's because you didn't want one. And I didn't want one, frankly. (Laughter) But now kids with degrees are often heading home to carry on playing video games, because you need an MA where the previous job required a BA, and now you need a PhD for the other. It's a process of academic inflation. And it indicates the whole structure of education is shifting beneath our feet. We need to radically rethink our view of intelligence.

We know three things about intelligence. One, it's diverse. We think about the world in all the ways that we experience it. We think visually, we think in sound, we think kinesthetically. We think in abstract terms, we think in movement. Secondly, intelligence is dynamic. If you look at the interactions of a human brain, as we heard yesterday from a number of presentations, intelligence is wonderfully interactive. The brain isn't divided into compartments. In fact, creativity -- which I define as the process of having original ideas that have value -- more often than not comes about through the interaction of different disciplinary ways of seeing things.

The brain is intentionally -- by the way, there's a shaft of nerves that joins the two halves [plural of half] of the brain called the corpus callosum. It's thicker [dense] in women. Following off from Helen yesterday, I think this is probably why women are better at multi-tasking. Because you are, aren't you? There's a raft of research, but I know it from my personal life. If my wife is cooking a meal at home -- which is not often, thankfully. (Laughter) But you know, she's doing -- no, she's good at some things -- but if she's cooking, you know, she's dealing with people on the phone, she's talking to the kids, she's painting the ceiling, she's doing open-heart surgery over here. If I'm cooking, the door is shut, the kids are out, the phone's on the hook 
, if she comes in I get annoyed [irritate]. I say, "Terry, please, I'm trying to fry an egg in here. Give me a break." (Laughter) Actually, you know that old philosophical thing, if a tree falls in a forest and nobody hears it, did it happen? Remember that old chestnut?[ an old or stale joke] I saw a great t-shirt really recently which said, "If a man speaks his mind in a forest, and no woman hears him, is he still wrong?" (Laughter)

And the third thing about intelligence is, it's distinct. I'm doing a new book at the moment called "Epiphany," which is based on a series of interviews with people about how they discovered their talent. I'm fascinated by how people got to be there. It's really prompted [refresh the memory] by a conversation I had with a wonderful woman who maybe most people have never heard of; she's called Gillian Lynne -- have you heard of her? Some have. She's a choreographer and everybody knows her work. She did "Cats" and "Phantom of the Opera." She's wonderful. I used to be on the board of the Royal Ballet in England, as you can see. Anyway, Gillian and I had lunch one day and I said, "Gillian, how'd you get to be a dancer?" And she said it was interesting; when she was at school, she was really hopeless. [without skill or ability] And the school, in the '30s, wrote to her parents and said, "We think Gillian has a learning disorder." She couldn't concentrate; she was fidgeting.
I think now they'd say she had ADHD. Wouldn't you? But this was the 1930s, and ADHD hadn't been invented at this point. It wasn't an available condition. (Laughter) People weren't aware they could have that.

Anyway, she went to see this specialist. So, this oak-paneled room, and she was there with her mother, and she was led and sat on this chair at the end, and she sat on her hands for 20 minutes while this man talked to her mother about all the problems Gillian was having at school. And at the end of it -- because she was disturbing people; her homework was always late; and so on, little kid of eight -- in the end, the doctor went and sat next to Gillian and said, "Gillian, I've listened to all these things that your mother's told me, and I need to speak to her privately." He said, "Wait here. We'll be back; we won't be very long," and they went and left her. But as they went out the room, he turned on the radio that was sitting on his desk. And when they got out the room, he said to her mother, "Just stand and watch her." And the minute they left the room, she said, she was on her feet, moving to the music. And they watched for a few minutes and he turned to her mother and said, "Mrs. Lynne, Gillian isn't sick; she's a dancer. Take her to a dance school."

I said, "What happened?" She said, "She did. I can't tell you how wonderful it was. We walked in this room and it was full of people like me. People who couldn't sit still. People who had to move to think." Who had to move to think. They did ballet; they did tap; they did jazz; they did modern; they did contemporary. She was eventually auditioned for the Royal Ballet School; she became a soloist; she had a wonderful career at the Royal Ballet. She eventually graduated from the Royal Ballet School and founded her own company -- the Gillian Lynne Dance Company -- met Andrew Lloyd Weber. She's been responsible for some of the most successful musical theatre productions in history; she's given pleasure to millions; and she's a multi-millionaire. Somebody else might have put her on medication and told her to calm down.

Now, I think ... (Applause) What I think it comes to is this: Al Gore spoke the other night about ecology and the revolution that was triggered by Rachel Carson. I believe our only hope for the future is to adopt a new conception of human ecology, one in which we start to reconstitute our conception of the richness of human capacity. Our education system has mined our minds in the way that we strip-mine [to take or pull (the covering, clothes, etc) off (oneself, another person, or thing)] the earth: for a particular commodity. And for the future, it won't serve us. We have to rethink the fundamental principles on which we're educating our children. There was a wonderful quote by Jonas Salk, who said, "If all the insects were to disappear from the earth, within 50 years all life on Earth would end. If all human beings disappeared from the earth, within 50 years all forms of life would flourish."And he's right.


What TED celebrates is the gift of the human imagination. We have to be careful now that we use this gift wisely [prudently] and that we avert [prevent from occurring] some of the scenarios that we've talked about. And the only way we'll do it is by seeing our creative capacities for the richness they are and seeing our children for the hope that they are. And our task is to educate their whole being, so they can face this future. By the way -- we may not see this future, but they will. And our job is to help them make something of it. Thank you very much.

http://www.lavanguardia.com/lacontra/20101103/54063818455/la-creatividad-se-aprende-igual-que-se-aprende-a-leer.html

diumenge, 8 de desembre de 2013

Montaigne, precursor dels runners

Avui, desprès d'un molt agradable entrenament al sol del migdia, tot escoltant el recomanable "Ofici de viure" de Catalunya Ràdio (amb Eva Ferrer i Marta Centellas -que participarà en la mitja marató de Barcelona-  http://www.catradio.cat/audio/775915/Beneficis-psicologics-de-correr ) dedicat als beneficis de córrer m'he trobat, llegint a Montaigne, amb aquesta bonica cita:

"No lo emprendo [el camino] para volver, ni para terminarlo; empréndolo sólo para moverme mientras me plazca el movimiento. Y paséome por pasearme. Aquellos que corren tras un beneficio o una liebre no corren; corren aquellos que corren vallas y para ejercitarse en la carrera."

Càpitol IX. De la vanidad. pàgina 223 Ensayos III Edició María Dolores Picazo Ed. Cátedra 8º ed.

i ja, parlant de llibres, m'apunto per llegir més endavant el de Eva Ferrer Vidal-Barraquer "Canvia de vida, posa't a córrer" que sembla bastant interessant i disponible a Laie per 17 €

ISBN - 978-84-15695-21-9
editorial: ANGLE EDITORIAL
año de edición: 2013
formato: RÚSTICA
páginas: 240
preu: 17 €

"Avui en dia córrer està de moda: s´ha convertit en hàbit per a uns, en teràpia per a uns altres o simplement en un plaer per a la majoria. Moltes persones hi dediquen bona part del seu temps lliure. Però, ho fem de la manera més adequada? Córrer, és convenient per a mi? Com puc millorar la meva tècnica? Quina importància tenen la roba, les vambes i els altres accessoris? Quina distancia i quin ritme he d´assolir? Quins beneficis físics i psicològics aporta a la meva salut? Aquest llibre dóna resposta a aquestes i moltes altres preguntes. Mitjançant explicacions pràctiques i senzilles, la doctora Eva Ferrer Vidal-Barraquer, especialista en medicina esportiva, et guiarà perquè aprenguis a córrer bé, milloraràs la teva tècnica i sabràs escoltar el teu cos perquè amb el running milloris la teva qualitat de vida. 
El llibre més complet sobre running escrit per una especialista en medicina esportiva, amb pautes d´entrenament per a tothom: principiants i iniciats.
Córrer està de moda: fes-ho bé per la teva salut."


diumenge, 1 de desembre de 2013

Córrer seriosament (10) Novembre 2013

266 Km al novembre

Novament el número esfènic 266, el mateix que al juny 2013.

En cartera pel mes de desembre la 36ª Cursa de La Sagrera i la Cursa dels Nassos.

1925 km acumulats des del maig i 1556 en les Mizuno. Per tant, em falten 5 Km per -sortint des de Plaça Catalunya- arribar al primer poble de Polonia: Slubice.



dissabte, 30 de novembre de 2013

The Guardian. Afghan interpreters who fell in love with US soldiers struggle in visa limbo.

Afghan interpreters who fell in love with US soldiers struggle [ to go or progress with difficulty] in visa limbo.

When Mary Ann Rollins was deployed to Afghanistan with the Utah National Guard, she was prepared for bullets [projectile of a gun, rifle, etc], bombs, danger and even death – but not love.

During the months spent on tiny [very small] bases in the forested and often deadly mountains of eastern Afghanistan, she became close friends with Zia, an Afghan interpreter who regularly put himself in harm's way [A risky position; danger] to save others, who always had time for local children and a kind word for anyone who was down.

Rollins' tour ended in 2009, but her close friendship with Zia continued over Skype and email – and grew into something more. Two years after leaving Afghanistan in uniform she was back as a civilian to get married.

"I wasn't looking for romance at the time at all, it just never crossed my mind," the 33-year-old told the Guardian from her home in the US. "When he told me he loved me I was surprised, but I realised that I loved him too.

"There's something about all of this that is almost magical. It's like it was meant to happen. It's amazing that I could find the person who is perfect for me, on the other side of the world, on a tiny outpost [the troops assigned to such a position]in a remote area of Afghanistan."

The wedding was low key [Having low intensity], the honeymoon just a couple of days in Kabul, but Rollins had time to meet her new in-laws [family by marriage] and get to know the chaotic, lively Afghan capital few foreigners ever see.

She returned to the US pregnant and armed with a sheaf [a bundle of objects tied together] of papers for her husband's visa application. She knew it would probably take months but had no idea the secretive, byzantine process would leave her stranded [To bring into or leave in a difficult] on opposite sides of the world from her husband for more than two years.

Now 15 months old, her son, Ryhan, shouts "dad" when his mum opens up her computer, in anticipation of one of the Skype chats that are their only contact with Zia, 30.

"I wasn't happy about not having my husband here for the birth, but I didn't expect that he would miss the whole first year of our son's life," said Rollins. "I'm glad that [Ryhan] does at least recognise his dad."

Zia – whose name has been changed to protect his identity – still works on a US base as an interpreter. Yet [in spite of that] a decade of loyal service has done nothing to speed up his immigration case. The torturous limbo in which he, Rollins and Ryhan find themselves goes by the Orwellian name of administrative processing.

After usual visa checks are finished, some people need to supply extra information to get a visa, the US state department says. But applicants [a person who applies, as for a job, grant, support, etc; candidate] get no news on what is being checked – or how long it will take. Some have waited months, or like Rollins and Zia, much longer.


http://www.theguardian.com/world/2013/nov/29/afghan-interpreters-us-partners-visa-limbo

diumenge, 24 de novembre de 2013

Cursa nº 15 Jean Boin 90ª edició

Dades de la cursa 10K

Participants classificats:11.155
Homes: 8347
Dones: 2808

Temps: 45:41
Posició general: 2.261
Posició sexe: 2.165
Posició categoria: 323/1.675

Dijous vaig agafar un refredat important. La llarga hora de cua del divendres per recollir el dorsal no va ajudar gaire. Desprès de uns quants kilòmetres en moto vaig arribar a la dutxa tremolant. Evidentment no vaig provar la samarreta, es a dir, no vaig sortir a entrenar.

Total que dissabte no tenia gaire clar si participaria en la, per mi, desconeguda Jean Boin. El gen català -que comparteix habitatge amb el gen garrulo- estava indignadíssim i exigia participar. Acceptava la renúncia a qualsevol marca i apel·lava al compliment del repte de fer totes les curses de la 10K Challenge. En realitat li cremaven els 17 euracos pagats. A banda, dissabte al matí tocava sessió matinal -d'acompanyant- de judo i temia els gèlids pavellons municipals. Hi va haver sort i
feia -fins i tot- caloreta. Per la tarda, una intensa sessió de soffing i un parell d'aspirines van fer el seu efecte i diumenge a les 06:15 estava esmorzant amb el ferm propòsit d'acceptar que si aconseguia arribar per sota de 55' seria un bon dia de cursa. Esmorzar lleuger: (xocolata, tres galetes sense gluten, una taronja , un plàtan, cacauets, un got d’aigua i una aspirina efervescent).

A les 08:13 ja estava aplicant el meu "trote cochinero" per La Bordeta i a les 08:30 ja estava per les torres venecianes envoltant per un munt de gent. La meva boca, al seu torn, envoltada per un buff -neologisme, sí, però si no existeix....- que no deixaria en tota la cursa. Una mica avergonyit perquè el buff era del Barça però anava força bé per evitar l'aire una mica gèlid. Per evitar el guarda-roba deixo un jerseret ben doblegadet en un lloc poc visible. Si algú ho agafa i li serveix, doncs m'alegro per ell. En cas contrari el recuperaré. (penso que és una mena de tradició a la Marató de Nova York).

Total que arribo als calaixos tornassolats, evocacions de l'Arc de Sant Martí. Quina barreja cromàtica! i la pobre noia de seguretat validant que sols entressin per la porta els de color blau mentre que tota la resta saltava les tanques. Si ja es veia que els calaixos eren pocs, això ja era el remat. La munió de gent que hi havia davant feia témer el pitjor. Estranyament, al passar pel control de xips de sortida es va poder començar a córrer però tot seguit van començar les primeres aturades que durarien fins Entença. Com sempre la Gran Via esdevé un moment de tranquil·litat. Cap problema fins Tetuan. Com es habitual aplico el sistema de anomenar mentalment els carrers de l’Eixample i sobtar-me com van passant. Baixem per Sant Joan i al tombar per Ausies Marc els retalladors s'activen, les seves mirades canvien, fins i tot la pell agafa un color blavós. Espantat però ferm continuo trepitjant asfalt.

Baixem per Bruc i agafem Trafalgar. Tot seguit passem per sota de l'Arc de Triomf amb gran animació pel final de la cursa de 5Km on sembla que hi ha hagut una gran participació femenina. Xulo però ho pagarem. Efectivament, al doblegar a Passeig Pujades entrem en el mon de les ginkanes. Hem de passar per un passadís molt estret amb les consegüents aturades. Un cop superat ens arriba l'avituallament d'aigua que, tradicionalment evito. No puc deixar de pensar en si hi ha algun corredor dels que van sense sabatilles que opinarà dels guarrindongos que deixen els taps i les ampolles al bell mig del carril. Seria molt difícil guardar el tap en la butxaca i desar l'ampolla en els calaixos de cartró expressament ficats per això?

La cursa continua i arribem a la benzinera Ubach, punt on comença la pujada. Per les obres, girem per Sant Pau. Pot ser també es una lleu pujada, però el canvi de carrer evita la sensació de cansament que podria produir seguir pel Paral·lel. En la cruïlla entre Paral·lel i Sant Pau un senyor, imagino que un entrenador, crida als seus deixebles: "Ara es el moment de practicar el canvi de ritme que hem treballat!" Com soc una mica “lerdo” no se si els hi està demanant que augmentin la velocitat o que la disminueixin. Jo continuo al meu ritme. Al bell mig de Sant Pau m'entra un atac de tos. Quasi m'he d'aturar però ho supero. Si em torna a donar puc tenir problemes.

Arribem a Campo Sagrado i ens quedem sols quatre desgraciadets que anem pel asfalt. Tota la resta han retallat per la vorera... Començo a considerar que els que no retallem deuríem començar a portar algun tipus de símbol que ens identifiqui o organitzar una cursa sols per nosaltres.

Tornem al Paral·lel i arribem a Tamarit. Volia haver "tastat" una mica Tamarit, Lleida i Joaquim Blume però com estava fet pols no vaig poder. Però si Tamarit és molt curt! Cap problema, fins i tot avanço uns quants. Carrer Lleida, el mateix. Encara resultarà que el meu sistema de 10K diaris serà bo per les pujades? Carrer Joaquim Blume.. Uns espectadors ens ho confirmen: "Ha acabat la pujada". Em trec el buff pensant que ja no caldrà, però l'aire està gelat i...no puc respirar pel nas. Me'l torno a posar i entrem en Guàrdia Urbana. Cagüen tot! no recordo on s'acaba això i no se si he de començar l'sprint. Mira que m'he dit vegades que cal memoritzar el recorregut, com a mínim el final. En qualsevol cas, em trobo molt millor que en la de El Clot on, en teoria estava en millors condicions. Agafem Rius i Taulet i no veig l'arribada, però els de davant estan girant per Maria Cristina... Ja veig l'arribada però és en baixada, sense voler em disparo i he d'esquivar uns quants. Semblo una vella que, en rebaixes, ha vist sostenidors de color carn a euro el quilo. Em rebenta fer-ho però es que no em puc aturar! No crec que sigui el millor que l'arribada sigui en baixada. Jo vaig amb tot el compte que puc i fins i tot demano disculpes i vigilo si toco algú, però no estic convençut que tothom faci el mateix.

Miro el crono i he passat de 45. Trist globalment, però, tenint en compte les meves condicions de salut no em puc queixar. No ho entenc gaire. El recorregut ha estat bastant fàcil i no he tingut cap cansament i, de fet, la pujada m'ha ajudat. No se si es que he baixat el ritme o que he pagat les retencions.

Tornaré a sub45? M'acceptaran? O seré ja rebutjat per sempre?

Passada la línia de meta veig que hi ha suficient espai per desaccelerar. Segueixo als que tinc davant i de cop i sobte em trobo ja fora de la cursa al bell mig de Plaça Espanya sense una trista ampolla d'aigua. M’hauré equivocat? Vaig a buscar el jerseret i ho trobo. Veig alguns corredors que venen amb una llauna de Aquarius o similar. Li pregunto a un i em contesta que cal pujar a Rius i Taulet. Quita, quita. Me’n vaig cap a casa. Aprofito per preguntar a un del C.M. Sigueme que vol dir la M. Em contesta que MARATONIANO. Misteri resolt.

Negatiu:
Els calaixos: pocs i a banda sense cap mena de respecte.
Avituallament a final de cursa: Impresentable. Jo no he anat perquè no ho necessitava però si algú estava molt cansat és indecent que tingui que tornar a pujar.
Preu: una burrada. Dubto que torni l'any vinent. Ja l'he fet i pot ser no cal repetir.
Espais estrets en la part baixa de Lluis Companys.
Arribada: Una arribada en baixada és una mica perillosa.
Recollida de samarretes i bossa del corredor: Lentíssima. Poques persones lliurant per moltíssima gent recollint.

Positiu:
El circuit.


Post Escriptum: Per validar si em moria del tot, per primer cop vaig sortir a entrenar per la tarda d'un mateix dia de cursa.Total 20 Km en una jornada amenitzats amb música de Las Grecas. Les Mizuno em comencen a mirar malament i Montaigne em diu que si l'he abandonat, que ja no el llegeixo...


dilluns, 18 de novembre de 2013

Altimetria Jean Bouin 2013

Fent una ullada a l'altimetria de la Jean Bouin 2013 veiem ràpidament que, fins al Km 7,5 és una festa però, els 2,5 darrers fan una mica de por:


Si vas patir la pujada de Paral·lel en La Mercè, la part bona és que aquell tram no es farà,.. simplement serà molt pitjor.

Deixem el Paral·lel amb cota 17. Tombarem per Tamarit arribant a cota 21 . Treparem per Lleida fins Jean Bouin assolint la cota 31 en la cantonada amb el Carrer de la Guàrdia Urbana. A partir d'aquest moment combinarem les rectes amb suaus baixades.

Per tant, podem plantejar aquests trams:

  • Festa i xerinola fins el Km 7,5 en el sector de la Benzinera Ubach
  • Contenció entre el 7,5 i la pujada a Tamarit just en el km 9. Passem de 5 a 17 metres en 1,5 Km.
  • Patiment, suor i llàgrimes des del principi del darrer Km fins el 9,5
  • Ja està, ja ho tenim des del 9,5 fins al 10 amb possibilitat d'esprintar feliçment.
En qualsevol cas, si has fet la de El Corte Inglés, ja saps que Montjuïc és dur, però es pot superar. Ànims i deixa forces pel final.

diumenge, 17 de novembre de 2013

Cursa nº14 Cursa Clot-Camp de l'Arpa-Verneda 34 edició

Participants: 1123
Homes:960
Dones: 163

Temps: 44:17
Posició general 324
Posició sexe: 313
Posició categoria: 41

El dissabte ha estat plujós i ventós i ha costat molt sortir del llit però cap a les 08:15 ja estava recollint dorsal i un val per la samarreta. Es a dir, que -a diferència del que indicava la pàgina- es podia obtenir la samarreta abans de finalitzar la cursa. Un 10 per una de les voluntàries que oferia les samarretes amb un impressionant estil de peixateria.

En el dorsal tenim la distribució de calaixos: vermell, verd, taronja i blanc però no he trobat els rangs per cadascun dels calaixos.

Sortida estil llauna de cargols colze a colze en el calaix taronja. Però desprès d'una mena d'explosió -que ha deixat a més d'un esverat- s'ha fet l'espai i, llevat de molts pocs moments, no hi ha hagut cap problema d'entrebancaments. Tot seguit veig la llebre dels 45 com si sortís de la peli Ran de Kurosawa, es a dir, amb una banderola a l'esquena. Avancem per Provença i baixem tots feliços per Dos de Maig. Em toquen a l'esquena i és un antic company de feina. Ens saludem però, evidentment no petem la xerrada. Continuo a prop de la llebre de 45 i decideixo deixar-la enrere. Comença la pujada per Independència. Ja se sap, la Independència costarà... 

Tombem per Freser i baixem per Xifrer arribant al Km 2 en un plis. Agafem la primera de les dues grans rectes: el carrer València. Va plovisquejant i donen ganes de signar que totes les curses siguin amb pluja. L'únic negatiu són els tolls que et poden deixar els peus xops i fer augmentar el pes de les sabatilles. D'altra banda, el goteig que deixen anar les petjades és una petita delícia. València passa a dir-se Huelva i la deixem al arribar a Cantàbria. Pujada suau i baixada per Camp Arriassa. Al arribat a Ca N'Oliva, ja passat el km 5, avituallament d'aigua. Com és tradició ni miro el rellotge en el km 5 ni agafo aigua. Una llàstima, perquè ha estat el millor pas personal pels 5 Km amb 21' 40" Si hagués mirat el crono, segurament hagués tingut més esma per continuar... Agafem la recta de Guipuscoa i esdevé simplement interminable. El km 7 es fa de pregar. La minipujada a l'alçada del carrer Bilbao és una invitació a deixar-ho. Començo a pensar que la Jean Boin la faré com a sub50 i que el meu temps de sub45 ja ha passat. Com dimonis aguantaré la mitja? Penso en Murakami, pain is inevitable, suffering is optional. 

Creuem la meridiana i entrem en Aragó. Tornem a la terrible pujada de Independència. Quasi al final, abans de tombar per Freser, i quan ja estic fet una piltrafa ambulant, una mena d'osito amb ulls amistosos m'anima. Es una companya de feina embolicada en un abric que deu escalfar d'allò més. Amb aquests ànims puc afrontar Freser. Els canvis d'altimetria costen de pair. Sempre es nota un petit defalliment just quan acaba la pujada. 

No se com explicar-ho, però és com si ho ensumés -estic parlant d'olfacte- noto que tinc al meu cantó la llebre dels 45. Al crit ofegat de Mecagüen todo lo que se menea sprinto i m'allunyo de la llebre i dels seus seguidors. Moriré, però per sota dels 45. Forta baixada pel Carrer Nació i gir a la dreta per Ripollés. Afrontem el temut carrer Muntanya que, de tant temut, no ho es tant, però... quan es converteix en Eterna Memòria veig que els de davant giren cap a Joan de Peguera, però veig gent que corren cap a l'esquerra... encara queda un fotimé!!! No pot ser!!! 

Continuo per Joan de Peguera i tornem a baixar per Xifré. Girem per Provença i veig l'arc de sortida... i el d'arribada. No m'ho puc creure, si ho arribo a saber hagués sprintat abans. Doncs som-hi!! Veig el marcador per sota de 45 i el meu rellotge marca uns 44:17 confirmats desprès en la pàgina web. Ara me n'adono que els que he vist en Eterna Memòria eren el que encara no havien baixat per Nació... S'ha de memoritzar el trajecte!!!

No ha estat la millor marca però, com sempre, millor del que esperava durant la cursa. Cal destacar, en qualsevol cas, una baixada de ritme en la segona part no gens habitual.

Recollim Aquarius i una bossa amb tiburons de Pastas Gallo, una ampolla d'aigua i una poma.

Organització perfecta, retalladors en baixa forma, samarreta prou xula, temps fantàstic i recorregut bastant durillo.

diumenge, 10 de novembre de 2013

Pizzeria Cabrera sense gluten

Pizzeria a Cabrera on tots els plats poden anar sense gluten.

http://www.pizzeriacabrera.com/btn2.php

I tenen molt bona pinta...

Adreça
Plaça del Poble,9 08349 Cabrera de Mar


Restaurants gluten free
Restaurants sense gluten
Restaurantes sin gluten

dissabte, 9 de novembre de 2013

Cursa de la dona Barcelona 2013

  Demà és la cursa de la dona que molts afrontem amb una barreja de pseudo-indignació -ja que no deixa de ser una discriminació- i un punt de satisfacció ja que mobilitzarà a 20.000 dones que, en altres condicions, no participarien en una cursa.
  
  Un dels pocs moments en que he sentit orgull de pertànyer al sexe masculí dins el món del running són les imatges en que els homes protegeixen a la primera participant femenina en una marató tot impedint que els membres de l'organització la facin fora. El sol fet de no poder participar en una causa solidària per ser home em deixa una mica perplex. Fins i tot em molesta la no aportació econòmica que segur molts runners podríem fer.

  Al mateix temps, s'ha de reconèixer que, probablement, aquest fet particular és el que fa la prova de demà una cursa especial.

  Doncs bé, amb el cor partit, també em sap greu que la pàgina web no presenti un element tan essencial com el recorregut. Si és cert que apareix en la revista que lliuren a les participants però es molt probable que moltes hagin delegat la inscripció o no ho tinguin a ma i, penso som molts els runner que consultem i reconsultem els recorreguts en qualsevol moment del dia per fer-nos una idea. Menys mal que alguns, com blogmaldito ho han penjat. El que adjunto aquí és una còpia d'aquest blog de referència: 


Finalment, si moltes dones ho faran caminant, no es podria haver fet ja una standard de 10Km per les habituals? Per les que ho facin corrent i sigui la seva primera cursa, precaució en la pujada del Paral·lel especialment a partir del Km 6.

En qualsevol cas, molts ànims a totes.






diumenge, 3 de novembre de 2013

Montaigne y la bola del mundo

   Es tracta d'un llibre amb una certa semblança a Una historia de la lectura de Manguel. El comences i veus que no es pot fer una lectura directa. Cal aturar-se i pair moltes de les reflexions de l'autor. així que aniré fent aquesta entrada a mesura que ho llegeixo.

   El primer és el quadre de Vermeer. El gen garrulo ha fet que confongui, del mateix Vermeer, El cartògraf amb L'astrònom. Recordava El cartògraf d'una novel·la -no llegida- de James Cowan. Segurament, en una propera edició més luxosa del llibre de Mina es podrà gaudir d'aquesta obra de Vermeer. Es aquesta de l'esquerra. Curiosa la vinculació anb Hitler.

   Recuerde el alma dormida... 
   Vaig comprar aquest llibre el dia del meu aniversari. Es tracta simplement d'una casualitat ja que m'empipa profundament celebrar qualsevol efemèride sigui pròpia o aliena. El pitjor es que, malgrat això, vaig trobar un exemplar de les obres de Jorge Manrique i vaig pensar, més que en regalar-me'l, gaudir de recordar quin dia el vaig comprar. El vaig fullejar però no em va acabar d'agradar. Era l'edició de Cátedra i tenia una mena de dibuixos estil còmic que em van desagradar. Evidentment vaig gaudir amb la lectura del principi de les Coples a la mort del seu pare. Fins aquí tot perfecte. Mes tard, al tren, llegint el títol d'aquest capítol no aconseguia recordar d'on eren aquests versos... El gen garrulo està engreixant!
 
   Superat aquest trist moment em trobo amb una errada (pàg. 16) que em fa guerxejar: "Si la verdad tuviera, como la verdad, un solo rostro, nos llevaríamos mejor." Si consultem el capítol IX "De los mentirosos" en Cátedra (pàg. 76), tenim: "Si igual que la verdad, no tuviese la mentira sino una cara, mejor nos iría." Lamentablement no he trobat cap adreça ni de l'editorial ni del autor per comunicar aquest petit error que pot despistar a més d'un lector.


Cursa nº 13 Cros de Sants 2013 XXXV edició

Participants: 1487
Homes: 1247
Dones: 240

Temps: 44'24"

Posició general: 388/1487
Posició homes: 375/1247
Posició M4: 112/363

Sense calaixos de sortida: Sensació de que en qualsevol moment una ma gegant ens deixarà caure sal per sobre com si fóssim cargols a la llauna. Em situo aproximadament al començament de la segona part sobre quatre que és menys o menys la que pertoca als sub45. Creuem la línia de sortida caminant.

Sortim de la Rambla Badal i girem a la dreta. El gir no implica cap problema però el bloqueig pels corredors més lents és una mica exagerat. Es força positiu que cada cop més gent faci esport, però caldria començar a reflexionar una mica el comportament en les curses. Si ets conscient de que la teva velocitat no pertany a la posició de sortida, simplement comença més enrere... Fins l'Avinguda de Madrid no s'ha pogut córrer d'una forma diguem-ne lliure. El pitjor és que aquests avançaments inevitables et deixen una sensació poc ètica.

Retalladors: Arizala és el seu petit parc temàtic. Tant en Sants com en l'Avinguda de Madrid, tant en la primera com en la segona volta però... res mes. El públic s'ha situat sàviament en els girs impedint la seva perversa actuació. Però que els biòlegs no temin per la desaparició d'aquesta espècie. Apareixen de noves. En la Rambla Badal, de baixada, un grupet de nois joves amb el seu dorsal estaven tranquil·lament asseguts en el muret i quan jo he passat sembla que s'han incorporat a la cursa tot estalviant-se uns 5 Km. Es una variant d'una especialitat ja tradicional de la Cursa del Corte Inglés que poc a poc va creixent.

El carrer Melcior de Palau és un espai molt agradable. Probablement la percepció d'espais no oberts, al ampliar els referents immediats modifica la perspectiva hodològica (gràcies Dr. Horaci Capel). Tot fantàstic si no fos perquè novament comencen els embosaments.

Pujada a la Rambla Badal i retorn a Sants. En la part central veiem els avançats. Aviat estarem allí.

Tornem a pujar per Sants fins Arizala i retornem a l'Avinguda de Madrid. Començo a fer càlculs amb ganes d'arribar a la Plaça del Centre però oblido el trencacames de Rambla Badal. Tornem a baixar i a pujar. Avituallament d'aigua sense molèsties. Arribem per fi a la Plaça del Centre i ara ja és el moment dels carrerons petits. Arribant a Sant Antoni un grup de veïns ofereixen gots d'aigua. 

Arribem finalment al Carrer Tarragona i no passem per Plaça Espanya. Això vol dir que falta menys. Entronquem ja la recta final de Sants. Un senyor li diu a una noia: "Ara és el moment que has d'aplicar el que has treballat amb la bici" Ella contesta. "Em fa molt mal". Mes endavant, ja en els darrers 500 metres tinc davant una altra noia que va bastant forta. Penso que li puc avançar però comença a esbufegar molt fort. Em fa una mica de llàstima avançar-la, però segur que arribarà bé ja que falta molt poc.

Finalment pujada per la Rambla Badal per arribar a la meta. El sprint, per mi, aquest cop és impossible. A banda veig que el rellotge està a punt de superar els 45...però clar, és el temps oficial. Finalment miro el rellotge: 44:24. Novament sub45.

Més content que un ginyo recullo suc de McDonalds, taronges en quarts (boníssimes, ja és temporada) i xocolata amb una coca anisada. 


Visibilitat dels Km: El 3 en una façana, el 8 pintat al terra, el 5 per la línia de comptatge dels xips. La resta no l'he vist.

Equipaments: Res a destacar.

Dorsal: Petit, esquifit. No cal que sigui tan exagerat com el correbarri però amb dos punts ja es podia collar a la samarreta. No hi havia ni tan sols lloc pel nom, que sempre és agradable.

Avituallament: Als 5 i cap els 7,5. La major part dels corredors s'han comportat i no han fet guarrindongades amb les ampolles.

Negatiu: El fet d'haver de recollir la samarreta el dia anterior a partir de les 16:00 ens ha impedit a molts poder-la provar i suar. En aquestes condicions els meus mugrons s'han negat a vestir-la i, després del consens corresponent, hem optat per la samarreta del correbarri que, al haver agafat la de Sants-Montjuic, quedava força adient. Estic convençut que aquest petit entrebanc ha fet que molt pocs optessin per la samarreta vermella oficial que, molt maca no és, però tampoc és lletja.

Sensacions: Habitual dolor de les tíbies durant els primers kilòmetres. Sense pensaments d’abandonar ni tan sols del “que cony faig aquí poden estar la mar de bé al llit?” Sí que hi ha hagut la típica pulsió autodestructiva cap el final d'abandonar en el km 9,750 però com som vells amics ja no li faig cas.

Referents: Sense referents especials.

Consulta de resultats: Jo diria que abans que acabés la cursa. Inmediata!

Resum: Tot força bé llevat de la sortida i un petit accident: Quan ja estava exercint d'espectador, cap el minut 55, un senyor s'ha ficat amb el seu cotxe en el carril de la cursa entre la parada de l'autobús en Sants i la Rambla Badal, es a dir, quasi a tocar a final de cursa. Un corredor ha topat amb ell, però no s'ha fet mal. Uns quants improperies -merescuts, si condueixes has de ser conscient del que t'envolta- li han fet apartar-se. Imagino que devia sortir d'algun pàrking i pot ser molt difícil de controlar-ho, però mai ho havia vist.


divendres, 1 de novembre de 2013

Ideas y creencias y otros ensayos de filosofía

Autor: José Ortega y Gasset
Editorial: Revista de Occidente
Colección: El arquero
Pàginas: 188
Primera edición: 1940
Octava edición: 1959
Depósito legal: M.8797-1959
Propietario original: César Casimiro San Segundo (13/07/2013)
http://esquelas.teinteresa.es/Madrid/2013/07/13/D-Cesar-Casimiro-San-Segundo/6263







IDEAS Y CREENCIAS
Capítulo primero: Creer y pensar
Capítulo segundo: Mundos interiores

OTROS ENSAYOS DE FILOSOFIA
Psicoanálisis, ciencia problemática
La filosofía de J.F. Herbart
La percepción del prójimo
Sobre la sinceridad triunfante
Corazón y cabeza
No ser hombre de partido
El intelectual y el otro.

La idea principal de Ideas y Creencias seria la distinció entre les creences, que són el que conforma el nostre apriorisme conceptual i les idees que són la nostra creació formada a partir del sustrat de les creences. Pel que fa al dubte, consisteix en una mena de forat de les creences en el que ens podem submergir (Ortega reivindica les expresions del llenguatge popular -vivir en un mar de dudas-) i que, sovint han servit per desenvolupar noves idees.

L'exemple de la nostra realitat com a creença pel que fa a l'existència del carrer és una mena de clàssic:

"Analice el lector cualquier comportamiento suyo, aun el más sencillo en apariencia. El lector está en su casa y, por unos u otros motivos, resuelve salir a la calle. ¿Qué es en todo este su comportamiento lo que propiamente tiene el carácter de pensado, aun entendiendo esta palabra en su más amplio sentido, es decir, como conciencia clara y actual de algo? El lector se ha dado cuenta de sus motivos, de la resolución adoptada, de la ejecución de los movimientos con que ha caminado, abierto la puerta, bajado la escalera. Todo esto en el caso más favorable. Pues bien, aun en ese caso y por mucho que busque en su conciencia no encontrará en ella ningún pensamiento en que se haga constar que hay calle. El lector no se ha hecho cuestión ni por un momento de si la hay o no la hay ¿Por qué? No se negará que para resolverse a salir a la calle es de cierta importancia que la calle exista. En rigor, es lo más importante de todo, el supuesto de todo lo demás. Sin embargo, precisamente de ese tema tan importante no se ha hecho cuestión el lector, no ha pensado en ello ni para negarlo ni para afirmarlo ni para ponerlo en duda. ¿Quiere esto decir que la existencia o no existencia de la calle no ha intervenido en su comportamiento? Evidentemente, no. La prueba se tendría si al llegar a la puerta de su casa descubriese que la calle habla desaparecido, que la tierra concluía en el umbral de su domicilio o que ante él se había abierto una sima. Entonces se produciría en la conciencia del lector una clarísima y violenta sorpresa. ¿De qué? De que no había aquélla. Pero ¿no habíamos quedado en que antes no había pensado que la hubiese, no se había hecho cuestión de ello? Esta sorpresa pone de manifiesto hasta qué punto la existencia de la calle actuaba en su estado anterior, es decir, hasta qué punto el lector contaba con la calle aunque no pensaba en ella." (pàg. 7-9)

Entre altres aspectes cal destacar el reconeixement a les aportacions del passat que conformen la nostra percepció de la realitat (la Terra ara és un astre, però durant molt de temps fou una deessa) o la capacitat de l'ensimismament que podria ser la veritable essència de la humanitat.

En Psicoanàlisis, ciencia problemática és un goig rellegir l'exemple de Exoriare aliquis nostris ex ossibus ultor de Freud. 

La percepción del prójimo, tot i que és un referent d'Ortega en "Estudios sobre el amor" -de fet vaig comprar aquest llibre per figurar a peu de pàgina en els "Estudios"- es excessivament curt. Si l'empatia és difícil, dubtar de l'alteritat ja és tot un nivell...

No ser hombre de partido. Com sempre, l'oportunitat és un dels grans valors de Ortega. Imagino que algú, en el PSC, ho haurà llegit però ho ha oblidat.

En homenatge a l'anterior propietari del llibre amb qui hem compartit aquestes reflexions d'Ortega.