diumenge, 24 de novembre de 2013

Cursa nº 15 Jean Boin 90ª edició

Dades de la cursa 10K

Participants classificats:11.155
Homes: 8347
Dones: 2808

Temps: 45:41
Posició general: 2.261
Posició sexe: 2.165
Posició categoria: 323/1.675

Dijous vaig agafar un refredat important. La llarga hora de cua del divendres per recollir el dorsal no va ajudar gaire. Desprès de uns quants kilòmetres en moto vaig arribar a la dutxa tremolant. Evidentment no vaig provar la samarreta, es a dir, no vaig sortir a entrenar.

Total que dissabte no tenia gaire clar si participaria en la, per mi, desconeguda Jean Boin. El gen català -que comparteix habitatge amb el gen garrulo- estava indignadíssim i exigia participar. Acceptava la renúncia a qualsevol marca i apel·lava al compliment del repte de fer totes les curses de la 10K Challenge. En realitat li cremaven els 17 euracos pagats. A banda, dissabte al matí tocava sessió matinal -d'acompanyant- de judo i temia els gèlids pavellons municipals. Hi va haver sort i
feia -fins i tot- caloreta. Per la tarda, una intensa sessió de soffing i un parell d'aspirines van fer el seu efecte i diumenge a les 06:15 estava esmorzant amb el ferm propòsit d'acceptar que si aconseguia arribar per sota de 55' seria un bon dia de cursa. Esmorzar lleuger: (xocolata, tres galetes sense gluten, una taronja , un plàtan, cacauets, un got d’aigua i una aspirina efervescent).

A les 08:13 ja estava aplicant el meu "trote cochinero" per La Bordeta i a les 08:30 ja estava per les torres venecianes envoltant per un munt de gent. La meva boca, al seu torn, envoltada per un buff -neologisme, sí, però si no existeix....- que no deixaria en tota la cursa. Una mica avergonyit perquè el buff era del Barça però anava força bé per evitar l'aire una mica gèlid. Per evitar el guarda-roba deixo un jerseret ben doblegadet en un lloc poc visible. Si algú ho agafa i li serveix, doncs m'alegro per ell. En cas contrari el recuperaré. (penso que és una mena de tradició a la Marató de Nova York).

Total que arribo als calaixos tornassolats, evocacions de l'Arc de Sant Martí. Quina barreja cromàtica! i la pobre noia de seguretat validant que sols entressin per la porta els de color blau mentre que tota la resta saltava les tanques. Si ja es veia que els calaixos eren pocs, això ja era el remat. La munió de gent que hi havia davant feia témer el pitjor. Estranyament, al passar pel control de xips de sortida es va poder començar a córrer però tot seguit van començar les primeres aturades que durarien fins Entença. Com sempre la Gran Via esdevé un moment de tranquil·litat. Cap problema fins Tetuan. Com es habitual aplico el sistema de anomenar mentalment els carrers de l’Eixample i sobtar-me com van passant. Baixem per Sant Joan i al tombar per Ausies Marc els retalladors s'activen, les seves mirades canvien, fins i tot la pell agafa un color blavós. Espantat però ferm continuo trepitjant asfalt.

Baixem per Bruc i agafem Trafalgar. Tot seguit passem per sota de l'Arc de Triomf amb gran animació pel final de la cursa de 5Km on sembla que hi ha hagut una gran participació femenina. Xulo però ho pagarem. Efectivament, al doblegar a Passeig Pujades entrem en el mon de les ginkanes. Hem de passar per un passadís molt estret amb les consegüents aturades. Un cop superat ens arriba l'avituallament d'aigua que, tradicionalment evito. No puc deixar de pensar en si hi ha algun corredor dels que van sense sabatilles que opinarà dels guarrindongos que deixen els taps i les ampolles al bell mig del carril. Seria molt difícil guardar el tap en la butxaca i desar l'ampolla en els calaixos de cartró expressament ficats per això?

La cursa continua i arribem a la benzinera Ubach, punt on comença la pujada. Per les obres, girem per Sant Pau. Pot ser també es una lleu pujada, però el canvi de carrer evita la sensació de cansament que podria produir seguir pel Paral·lel. En la cruïlla entre Paral·lel i Sant Pau un senyor, imagino que un entrenador, crida als seus deixebles: "Ara es el moment de practicar el canvi de ritme que hem treballat!" Com soc una mica “lerdo” no se si els hi està demanant que augmentin la velocitat o que la disminueixin. Jo continuo al meu ritme. Al bell mig de Sant Pau m'entra un atac de tos. Quasi m'he d'aturar però ho supero. Si em torna a donar puc tenir problemes.

Arribem a Campo Sagrado i ens quedem sols quatre desgraciadets que anem pel asfalt. Tota la resta han retallat per la vorera... Començo a considerar que els que no retallem deuríem començar a portar algun tipus de símbol que ens identifiqui o organitzar una cursa sols per nosaltres.

Tornem al Paral·lel i arribem a Tamarit. Volia haver "tastat" una mica Tamarit, Lleida i Joaquim Blume però com estava fet pols no vaig poder. Però si Tamarit és molt curt! Cap problema, fins i tot avanço uns quants. Carrer Lleida, el mateix. Encara resultarà que el meu sistema de 10K diaris serà bo per les pujades? Carrer Joaquim Blume.. Uns espectadors ens ho confirmen: "Ha acabat la pujada". Em trec el buff pensant que ja no caldrà, però l'aire està gelat i...no puc respirar pel nas. Me'l torno a posar i entrem en Guàrdia Urbana. Cagüen tot! no recordo on s'acaba això i no se si he de començar l'sprint. Mira que m'he dit vegades que cal memoritzar el recorregut, com a mínim el final. En qualsevol cas, em trobo molt millor que en la de El Clot on, en teoria estava en millors condicions. Agafem Rius i Taulet i no veig l'arribada, però els de davant estan girant per Maria Cristina... Ja veig l'arribada però és en baixada, sense voler em disparo i he d'esquivar uns quants. Semblo una vella que, en rebaixes, ha vist sostenidors de color carn a euro el quilo. Em rebenta fer-ho però es que no em puc aturar! No crec que sigui el millor que l'arribada sigui en baixada. Jo vaig amb tot el compte que puc i fins i tot demano disculpes i vigilo si toco algú, però no estic convençut que tothom faci el mateix.

Miro el crono i he passat de 45. Trist globalment, però, tenint en compte les meves condicions de salut no em puc queixar. No ho entenc gaire. El recorregut ha estat bastant fàcil i no he tingut cap cansament i, de fet, la pujada m'ha ajudat. No se si es que he baixat el ritme o que he pagat les retencions.

Tornaré a sub45? M'acceptaran? O seré ja rebutjat per sempre?

Passada la línia de meta veig que hi ha suficient espai per desaccelerar. Segueixo als que tinc davant i de cop i sobte em trobo ja fora de la cursa al bell mig de Plaça Espanya sense una trista ampolla d'aigua. M’hauré equivocat? Vaig a buscar el jerseret i ho trobo. Veig alguns corredors que venen amb una llauna de Aquarius o similar. Li pregunto a un i em contesta que cal pujar a Rius i Taulet. Quita, quita. Me’n vaig cap a casa. Aprofito per preguntar a un del C.M. Sigueme que vol dir la M. Em contesta que MARATONIANO. Misteri resolt.

Negatiu:
Els calaixos: pocs i a banda sense cap mena de respecte.
Avituallament a final de cursa: Impresentable. Jo no he anat perquè no ho necessitava però si algú estava molt cansat és indecent que tingui que tornar a pujar.
Preu: una burrada. Dubto que torni l'any vinent. Ja l'he fet i pot ser no cal repetir.
Espais estrets en la part baixa de Lluis Companys.
Arribada: Una arribada en baixada és una mica perillosa.
Recollida de samarretes i bossa del corredor: Lentíssima. Poques persones lliurant per moltíssima gent recollint.

Positiu:
El circuit.


Post Escriptum: Per validar si em moria del tot, per primer cop vaig sortir a entrenar per la tarda d'un mateix dia de cursa.Total 20 Km en una jornada amenitzats amb música de Las Grecas. Les Mizuno em comencen a mirar malament i Montaigne em diu que si l'he abandonat, que ja no el llegeixo...


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada