diumenge, 26 de març de 2017

Dormir vuit hores seguides pot ser anti-natural. Sleeping 8 hours in a row may not be normal.

Això de dormir tota la nit d'una tirada pot ser no és tan natural com sembla

Sleeping 8 hours in a row may not be normal.


22/feb/2012 By Stephanie Hegarty

We often worry about lying awake in the middle of the night - but it could be good for you. A growing body of evidence from both science and history suggests that the eight-hour sleep may be unnatural.

In the early 1990s, psychiatrist Thomas Wehr conducted an experiment in which a group of people were plunged into darkness for 14 hours every day for a month.
It took some time for their sleep to regulate but by the fourth week the subjects had settled into a very distinct sleeping pattern. They slept first for four hours, then woke for one or two hours before falling into a second four-hour sleep.
Though sleep scientists were impressed by the study, among the general public the idea that we must sleep for eight consecutive hours persists.
In 2001, historian Roger Ekirch of Virginia Tech published a seminal paper, drawn from 16 years of research, revealing a wealth of historical evidence that humans used to sleep in two distinct chunks.
His book At Day's Close: Night in Times Past, published four years later, unearths more than 500 references to a segmented sleeping pattern - in diaries, court records, medical books and literature, from Homer's Odyssey to an anthropological account of modern tribes in Nigeria.
Much like the experience of Wehr's subjects, these references describe a first sleep which began about two hours after dusk, followed by waking period of one or two hours and then a second sleep.
"It's not just the number of references - it is the way they refer to it, as if it was common knowledge," Ekirch says.
During this waking period people were quite active. They often got up, went to the toilet or smoked tobacco and some even visited neighbours. Most people stayed in bed, read, wrote and often prayed. Countless prayer manuals from the late 15th Century offered special prayers for the hours in between sleeps.
And these hours weren't entirely solitary - people often chatted to bed-fellows or had sex.
A doctor's manual from 16th Century France even advised couples that the best time to conceive was not at the end of a long day's labour but "after the first sleep", when "they have more enjoyment" and "do it better".
Ekirch found that references to the first and second sleep started to disappear during the late 17th Century. This started among the urban upper classes in northern Europe and over the course of the next 200 years filtered down to the rest of Western society.
By the 1920s the idea of a first and second sleep had receded entirely from our social consciousness.
He attributes the initial shift to improvements in street lighting, domestic lighting and a surge in coffee houses - which were sometimes open all night. As the night became a place for legitimate activity and as that activity increased, the length of time people could dedicate to rest dwindled.
When segmented sleep was the norm
"He knew this, even in the horror with which he started from his first sleep, and threw up the window to dispel it by the presence of some object, beyond the room, which had not been, as it were, the witness of his dream." Charles Dickens, Barnaby Rudge (1840)
"Don Quixote followed nature, and being satisfied with his first sleep, did not solicit more. As for Sancho, he never wanted a second, for the first lasted him from night to morning." Miguel Cervantes, Don Quixote (1615)
"And at the wakening of your first sleepe You shall have a hott drinke made, And at the wakening of your next sleepe Your sorrowes will have a slake." Early English ballad, Old Robin of Portingale
The Tiv tribe in Nigeria employ the terms "first sleep" and "second sleep" to refer to specific periods of the night
Source: Roger Ekirch. Visit Roger's website.
In his new book, Evening's Empire, historian Craig Koslofsky puts forward an account of how this happened.
"Associations with night before the 17th Century were not good," he says. The night was a place populated by people of disrepute - criminals, prostitutes and drunks.
"Even the wealthy, who could afford candlelight, had better things to spend their money on. There was no prestige or social value associated with staying up all night."
That changed in the wake of the Reformation and the counter-Reformation. Protestants and Catholics became accustomed to holding secret services at night, during periods of persecution. If earlier the night had belonged to reprobates, now respectable people became accustomed to exploiting the hours of darkness.
This trend migrated to the social sphere too, but only for those who could afford to live by candlelight. With the advent of street lighting, however, socialising at night began to filter down through the classes.
In 1667, Paris became the first city in the world to light its streets, using wax candles in glass lamps. It was followed by Lille in the same year and Amsterdam two years later, where a much more efficient oil-powered lamp was developed.
London didn't join their ranks until 1684 but by the end of the century, more than 50 of Europe's major towns and cities were lit at night.
Night became fashionable and spending hours lying in bed was considered a waste of time.
"People were becoming increasingly time-conscious and sensitive to efficiency, certainly before the 19th Century," says Roger Ekirch. "But the industrial revolution intensified that attitude by leaps and bounds."
Strong evidence of this shifting attitude is contained in a medical journal from 1829 which urged parents to force their children out of a pattern of first and second sleep.
"If no disease or accident there intervene, they will need no further repose than that obtained in their first sleep, which custom will have caused to terminate by itself just at the usual hour.
"And then, if they turn upon their ear to take a second nap, they will be taught to look upon it as an intemperance not at all redounding to their credit."
Today, most people seem to have adapted quite well to the eight-hour sleep, but Ekirch believes many sleeping problems may have roots in the human body's natural preference for segmented sleep as well as the ubiquity of artificial light.
This could be the root of a condition called sleep maintenance insomnia, where people wake during the night and have trouble getting back to sleep, he suggests.
The condition first appears in literature at the end of the 19th Century, at the same time as accounts of segmented sleep disappear.
"For most of evolution we slept a certain way," says sleep psychologist Gregg Jacobs. "Waking up during the night is part of normal human physiology."
The idea that we must sleep in a consolidated block could be damaging, he says, if it makes people who wake up at night anxious, as this anxiety can itself prohibit sleeps and is likely to seep into waking life too.
Russell Foster, a professor of circadian [body clock] neuroscience at Oxford, shares this point of view.
"Many people wake up at night and panic," he says. "I tell them that what they are experiencing is a throwback to the bi-modal sleep pattern."
But the majority of doctors still fail to acknowledge that a consolidated eight-hour sleep may be unnatural.
"Over 30% of the medical problems that doctors are faced with stem directly or indirectly from sleep. But sleep has been ignored in medical training and there are very few centres where sleep is studied," he says.
Jacobs suggests that the waking period between sleeps, when people were forced into periods of rest and relaxation, could have played an important part in the human capacity to regulate stress naturally.
In many historic accounts, Ekirch found that people used the time to meditate on their dreams.
"Today we spend less time doing those things," says Dr Jacobs. "It's not a coincidence that, in modern life, the number of people who report anxiety, stress, depression, alcoholism and drug abuse has gone up.
So the next time you wake up in the middle of the night, think of your pre-industrial ancestors and relax. Lying awake could be good for you.
Craig Koslofsky and Russell Foster appeared on The Forum from the BBC World Service. Listen to the programme here.

Stages of sleep

Every 60-100 minutes we go through a cycle of four stages of sleep
Stage 1 is a drowsy, relaxed state between being awake and sleeping - breathing slows, muscles relax, heart rate drops
Stage 2 is slightly deeper sleep - you may feel awake and this means that, on many nights, you may be asleep and not know it
Stage 3 and Stage 4, or Deep Sleep - it is very hard to wake up from Deep Sleep because this is when there is the lowest amount of activity in your body
After Deep Sleep, we go back to Stage 2 for a few minutes, and then enter Dream Sleep - also called REM (rapid eye movement) sleep - which, as its name suggests, is when you dream
In a full sleep cycle, a person goes through all the stages of sleep from one to four, then back down through stages three and two, before entering dream sleep
Source: Gregg Jacobs


En castellà també hi ha referències dins:

dissabte, 25 de març de 2017

Vint bars mítics de Barcelona EL PAIS Març 2017


Bar Las delicias Carrer Mühlberg (El Carmel) 
Ultimas tardes con Teresa

Bar Canigó Plaça de la Revolució (Gràcia) 
Any 1922

Bar Estudiantil Plaça Universitat (Eixample)

Bar Castells Plaça del Bonsuccés (Raval)

Bar Marsella Carrer Sant Pau / Sant Ramon (Raval) 

Bar Quimet Plaça Eivissa (Horta)

Bar Versalles Gran de Sant Andreu (Sant Andreu)

Bar La Esquinica Passeig Fabra i Puig (Nou Barris)

Café del Centre Carrer Girona 69 (Eixample) 
Any 1873

Bar Zurich Plaça Catalunya

Bar Mendizabal Carrer Hospital (Raval) 
Abans d'entrar al teatre Romea

Bar Moka La Rambla 
George Orwell hi anava. Totalment remodelat

Bar Quimet Quimet Carrer Poeta Cabanyes 25 (Poble Sec) 

Cafè de l'Opera La Rambla 
Tocant el Liceu

Bar El Xampanyet Montcada 22 (Casc Antic) 
Any 1929

Bar Bracafé Casp 2 
Any 1929 El primer de la cadena

Bar Can Paixano (La Xampanyeria) Carrer Reina Cristina (Barceloneta) 

Bar Bauma Carrer Roger de Llúria 124 
Ambient 1960

Frankfurt Pedralbes Carrer Jordi Girona (Pedralbes)

Cervesseria José Luís Diagonal/Tuset 
Ambient madrileny

Bar La Bodegueta Rambla Catalunya/Provença 

Bar Tomás Sarrià 

dissabte, 11 de març de 2017

Pilar Prim de Narcís Oller

Títol: Pilar Prim
Autor: Narcís Oller
Any: 1906
Editorial:  Edicions 62
Col·lecció: Educaula nº 48
Pàgines: 367
Edició: Primera, maig 2009
ISBN: 978-84-92672-11-0

Estudi preliminar de Joan Martori
Pilar Prim (capítols I a XVI) 264 pàgines
Propostes de treball i material complementary de Joan Martori


Capítol I
L’acció comença a l’Estació del Nord de Barcelona.
Deberga aconsegueix un departament de tren buit. De seguit apareix una dona, una noia i un nen que li seuen al costat. La primera sensació és de molèstia però ben aviat comença a interessar-se per les dues dones. Descobreix que són mare i filla i troba molt més interessant a la mare que a la filla. Les dues dones també s’han fixat en ell i es percep una certa molèstia per part de la filla al percebre que el desconegut –al qui totes dues han atorgat una probable pertinença a l’estament militar- observa amb més interès a la seva mare que a ella.
La conversa és d’un cert nivell amb referències a Sèneca, Wagner i al romanticisme. La noia va llegint Le Maitre de forgues de Georges Ohnet, un supervendes en 1882 amb un caràcter sentimentaloide.
Deberga esbrina que la mare es propietària d’una fàbrica que li porta el seu cunyat i comença a especular. Quan arriben a Ripoll s’informa que es diu Pilar Prim i és la vídua d’un fabricant barcelonès. La noia es diu Elvira. A Ripoll ell es queda sense carruatge per arribar al establiment termal de Can Montagut i elles li ofereixen lloc al seu landó [un carruatge de cavalls]. Quan arriben, s’acomiaden i s’intercanvien les targetes de visita. Elles descobreixen que coneixen al pare d’ell, militar que va estar amb el parede Pilar a Cuba. Queden que, quan ell pugui, anirà a visitar-les a Puigcerdà.

Capítol II
Arriben a La Cerdanya amb una gran detall dels paisatges. Quan arriben els hi encanta, tot i que pel camí no estaven gaire segures. Elvira escriu una carta a la seva tia comentant el viatge, la coneixença d’en Deberga i desitjant que, quan pugui vagi a veure-les. També li comenta que a Puigcerdà hi ha en Roig i la seva mare. Sembla que es tracta d’un pretenent que no li agrada gens a Elvira
Hi ha un passatge de realisme social:
“Per això, passat el miserable lloc de Planés (d’on sortí un eixam de pobres a enrondar el comboi, pidolant amb una cantarella mandrosa i ritmada que feia riure al petit i venir nyonya als grans), aquelles senyores varen fer tancar el landó, i agafant aviat un bon son no van pas despertar-se fins arribar a la Cantina, on calgué donar repòs als animals.” (pàg. 97)

Capítol III
Pilar està molt feliç a Puigcerdà lluny del seu odiat cunyat Ortal. Està encantada de poder dedicar-se a millorar la salut del seu fill Enriquet. Cada cop li agraden més els paisatges de la Cerdanya, especialment de la part francesa:
“Aviat escarmentades del trontoll sofert pels caminots de la Cerdanya espanyola, (abandonats, com totes les nostres coses, a la detestable acció d'una administració africana), encaminaren especialment llurs sortides per la francesa, encreuada tota de carreteres immillorables per on el landó de la Pilar rodava, hores y hores, sense topar amb el més petit ressalt ni aixecar un sospir de pols.” (pàg. 108)
Pilar vol gaudir del paisatge si es possible sense embrutar-se ni trepitjar-lo. Sovint cedeix als desitjos de Elvira i Enriquet i ha de caminar o seure en les roques. Quan la llum davalla li entra una certa tristor existencial:
“I pensant en si mateixa, en son trist passat, en son trist present, en son trist esdevenidor, de sobte, i sense saber per què, pensà també en Deberga. "Qui era, aquell home?” (pàg. 110)
La conclusió es ferma:
““Ella no havia nascut per ésser feliç!” (pàg. 110)
Comença a pensar en casar a Elvira amb Deberga i així poder redreçar la gestió de la fàbrica contra el seu odiat cunyat. I recorda els terminis del testament: sols si continua vídua tindrà la fàbrica en usdefruit. Si es casa, ho perdrà tot.
Al dia següent reben una visita. Totes dues esperen que sigui Deberga però en realitat és el pretenent d’Elvira i la seva mare “...l’arxiridícula donya Pomposa.” (pàg. 114) La descripció de la “donya” és molt acurada. Són els Roig
En la conversa parlen de Ribes de Freser i de l’establiment termal de Montagut, el lloc on hi és en Deberga. I el fill parla d’en Deberga!
En la conversa surt la possibilitat de que en Deberga estigui cassat, cosa que mai havia considerat Pilar. S’assabenta que és advocat i que és molt prudent en les seves coses. Els Roig van intentar saber més d’aquell home misteriós però no se’n van sortir.

Finalment donya Pomposa fa veure que no sap que Pilar té una filla i que tampoc sabia que era Pilar Prim. 

Capítol IV
Reben un pom de flors sense saber qui ho envia. Arriben a la conclusió de que ha de ser d’en Deberga. Van a misa i a la sortida:
“(...), cercant, inútilment i sense dir-s’ho, en Deberga... i, al cap de deu passos... plaf!... mare i fill Roig, desprenent-se d’un grup, me les emprenen ja amb grans aixeres d’alegria, que la noia tracta de reprimir accentuant en sa cara tot el menyspreu possible. Gent pesada i retossuda, i de la que va dret a sos fins,(...)” (pàg. 128)
Rossendo li parla a Elvira del pom i ella li contesta que l’han llençat i es posa tot el borde que pot. S’escapoleixen dels Roig i van a la pastisseria. Allí, en un català molt poc comprensible, la pastissera els parla de l’home del pom. A la fi aconsegueixen esbrinar que ha estat Deberga qui ho lliurà i amb una carta que s’ha perdut.
Deberga, mentrestan està anant a casa d’elles. Elles, simultàniament han arribat a la conclusió de que Rossendo ha tafanejat el pom . Elvira està molt empipada. Rossendo li contesta en castellà:
“-Señorita: si es así, perdone usted que le diga que está usted muy cruel conmigo.” (pàg 128)

Pilar veu que la seva estratègia de passejar amb els Roig per conèixer millor a Deberga se’n va en orris. Pel camí es troben a Deberga i queden per fer el cafè.

Capítol V
Deberga gaudeix algunes tardes de la companyia de les Dou. No té cap interès més enllà del tracte agradable:
“Ni, a un home de vida lliure com la que venia portant ell, podia passar-li altra cosa. Les noies pures com l’Elvireta mai de la vida no l’havien fet glatir:eren, per a ell, com certes menges, boniques per fora, però fades al paladar i perilloses per a la salut. I pel que es referia a la Pilar, en la qual de bona gana hauria clavat les dents, la veia massa enlairada per a poder-la abastar com el voler d’ell demanava. No, doncs, no hi havia perill. I en aquesta immunitat, precisament, residia l’encís més gran que trobava en el tracte d’aquelles dones.” (pàg. 136)
Deberga s’assabenta que les Dou coneixen les Roig i s’estremeix.
Deberga diu que els Roig són un parell d’infeliços i Pilar li retreu, en broma, que parlí així “d’una enamorada de vosté” (pàg. 138) Deberga es queda glaçat i es pregunta si elles estan al cas de “la seva caiguda llastimosa” (pàg. 138)
Les Dou, l’Enriquet i en Deberga se’n van d’excursió a Font-Romeu. Es un viatge fantàstic per tots fins que arriben a Mont-Lluís. Mentres les Dou es refresquen a l’hotel, Deberga es troba amb els Roig. Intenta dissimular però Donya Pomposa el veu i el crida:
“En Rossendo, mal amagat darrere sa mare, estava blanc com un lliri, mentre que aquesta, encesa com una posta de sol tardorenca i amb l’enorme pit manxant encara, no feia sinó rumiar com es trauria aviat el fill de prop.” (pàg. 145)
Inicien una estratègia dialèctica on ell vol desaparèixer i donar excuses mentre que ella insisteix. Deberga se’n surt i gira cap el hotel, però... els Roig estan al mateix hotel i li criden que els esperi:
“En Deberga es sentí impulsat a treure-se’ls de damunt a cops de puny: tan contrariat es veié, tan nerviós el posaven. Compti’s, doncs, el gust que devia donar-li sentir de sobte que la fenomenal Popmposa se li repenjava al braç pretextant que l’ajudés a pujar la costa, i que amb veu mel·líflua, tot donant-li empentetes, li deia:
-Veu, veu, la planeta de les persones? Vostè ens volia fugit i el fem presoner; vostè ens volia amagar secrets i ara els hi sabrem.”
Deberga ha de confessar el que donya Pomposa s’ensumava: havia vingut amb Pilar i Elvira i van a Font-Romeu. Pomposa s’apunta a l’excursió.
Quan Elvira s’assabentà, s’indignà. Pilar li retreu quan:
“No pogué pas acabar la frase. La sorollosa aparició de donya Pomposa la hi trencà. Per dins d’aquell menjador petit, baix de sostre i recollit, com cal en un país tan fred, donya Pomposa semblava més agegantada encara: avançava fent tremolar tot l’empostissat, omplint l’espai de xiulets de seda en arrossegar el seu folgat refajo.” (pág. 149)
Elvira està emprenyada amb la seva mare per ser massa educada i pensa en el seu oncle Ortal: “Mentre la gent no sàpiga desprendre’s d’aqueixa urbanitat ridícula que, com diu l’oncle Ortal, porta amb si mateixa el càstig per la hipocresia que conté, sempre serem víctimes dels que tenen més pocs modos o menos aprensió per a lograr la seva.” Pàg. 154)
Arriben al santuari i les dones es queden mirant els records que ha deixat la gent: “Sobretot, elles, les dones, que hi trobaren ocasió de sadollar aquell amor a la superfluïtat i a les menuderies que les caracteritza, no sabien sortir-ne mai. Medalles, rosaris, quadrets, vistes, imatges, mànecs de ploma, penjols, medallons, petxines, gotets esmaltats, escapularis, cistellets, àlbums, estampetes, tota aquella metralla idolàtrica reproduïda a l’infinit...” (pàg. 155) En un paràgraf tenim una categorització del caràcter femení i un punt d’iconoclàstia.
Elvira creua una mirada intensa amb Deberga, quan ho torna a provar ell ja no està mirant. De sobte es sent la veu de donya Pomposa:
“-Deberga! Deberga! miri que aquests esglaons i costes em fan por! Vol fer el favor d’ajudar-me a baixar? Tu Rossendo, ajuda donya Pilar i el nen,
I en Deberga, rabiós a son torn, hi hagué d’acudir: baixà dos esglaons, i s’eixancarrà per millor apuntalar la mola enorme que li venia damunt. Amb penes i treballs aconseguí treure-la a vores d’aquella escala rudimentària, per on la dona baixava rodolant, mig esglaiada, mig venturosa de poder-se refregar sovint amb ell: (...)” (pàg. 156)
Donya Pomposa se l’insinua i li recorda allò que ell vol oblidar, l’avergonyeix i no s’explica “..”l’estranyíssima aventura que el posava en ridícul a sos propis ulls; (...) li removien el fàstic sentit pel que havia passat, li feien més repulsiva la dona que tan poc sabia estimar la pròpia dignitat i la vergonya.” (pàg. 158)
Al dia següent deixa una nota i desapareix.

Capítol VI
Tornen a Puigcerdà i Elvira està enfadada amb els Roig i amb Pilar. Parlen i Elvira li confessa que, a banda de permetre que els Roig anessin amb elles, li diu que l’ha vist com a rival pel amor de Deberga

Donya Pomposa va a casa de Pilar i intenta parlar-li malament d’en Deberga. Pilar se n’adona que el interès de Pomposa no es casar a Rossendo amb Elvira sinó que el que Pomposa vol és a en Deberga.

Capítol VII
Pilar li explica a Elvira la conversa amb donya Pomposa. Tot i que Elvira desconfia totalment de la Roig, vol tenir més dades i fa venir a l’oncle Ortal que segur que li aportarà la informació veraç i li donarà un bon consell. A Pilar li molesta que deixin al seu pare –que està molt vell- sol però els cunyats arriben a Puigcerdà.
“Llavors, la fluixa de la Pilar, amb tot i el disgust amb què els veia venir, portà la seva bondat fins al punt d’anar amb sos fills a Escadars a rescatar-los de la diligència (...) (pàg., 174) Es curiosa aquesta crítica de l’autor al personatge.
La cunyada Julita “(...) amb tot el seu pes, ja no tan fàcil de moure a quaranta-set anys, (...) (pàg. 174)
Parlen de lo bé que està Enriquet i ho atribueixen al consell de l’oncle Ortal. Mentre Julita, plena de sensualitat es refrega com una gata pels coixins del landó (pàg. 174), Pilar s’ha de mossegar la llengua ja que el consell fou del metge, no de l’oncle Ortal. Pilar “(...) va recollir-se tant com pogué a l’angle del carruatge,(...) (pàg. 175) 
El que Pilar no sospita és que Ortal s’ha informat sobre Deberga i no ho considera apropiat per Elvira. Li interessa molt més un noi de Bilbao, propietari de mines, que no vol marxar de Bilbao. D’aquesta manera garanteix el futur d’Elvira i el seu propi futur com a gerent de la fàbrica de Pilar. Per Ortal, Deberga es “(...) un corrido sense fortuna pròpia, advocat sense plets que es dava la gran vida a despeses d’una tia seva molt rica, que estirava un xic l’orella al gat al Círcol del Liceu, i que era conegut com a gran espatotxí en les sales d’armes.” (pàg. 176)
Estirar l’orella al gat és jugar a les cartes.
Al dia següent els Ortal surten de passeig per Puigcerdà amb l’Enriquet i es troben a donya Pomposa. Pomposa els hi vol parlar i s’intenten treure’s de sobre a Enriquet que acaba anant-se plorant tot sol cap a casa.
“Els Ortal eren tot orelles; el menut tot ulls.
-Ai! saltà la Roig adonant-se’n tot seguit-. Mira, Enriquito: ¿ves los niños Solís que juegan al aro? Vés, vete con ellos, que te dejarán otro. Ya te quieren, ya.
El noi arrugà el morret i va fer que no amb el cap.
-¡Casildo! ¡Manolita! ¡Ramón! ¡Venid acá a tomar ese amiguito! –cridà ella amb veu de mando i en aquell castellano tan pur del nostre país-. Tú, que eres tan mono...¡vaya si irás! oi?” (pàg. 178)
La Roig els diu que en Deberga anava pels diners d’Elvira, que ella ha intentat evitar-ho però que la Pilar està cega i l’Elvira totalment enamorada.
Just quan marxa Pomposa arriba Elvira. Enriquet ha explicat a Pilar que Pomposa l’ha fet fora per criticar-les a elles. Pilar s’ha tancat a l’habitació, diu que és molt desgraciada i que vol marxar a Barcelona amb Enriquet.
Ortal li diu a Elvira que han de parlar i l’interroga. Elvira reconeix que Deberga li agrada i que Pilar ho veu amb bons ulls i que Pomposa el que vol es que es cassi amb Rossendo. Elvira admet que Deberga és misteriós i que per això li demana consell a Ortal. Ortal li diu que, efectivament, Deberga no és aigua clara. Elvira ho asumeix i demana que no li expliquin res a Pilar.
Ortal parla amb Pilar i tot i que comencen amb disputa Ortal li alaba que hagi fet fora a la Pomposa i coincideix que el que realment li interessa a la Pomposa és en Deberga per a ella. Pilar es queda sobtada de que Ortal pensi el mateix que ella. Al dia següent, Julita ha de parlar amb Elvira.
Però plou a brots i barrals. Quan surt l’arc de San Martí a banda i banda de la Cerdanya, hi ha un moment de pan-catalanisme:
“tota aquella Cerdanya que el ridícul orgull de dos monarques volgué partir, un dia, per fer-ne dos pobles diferents.” (pàg. 191)
Julita surt a passejar amb Elvira i sense Pilar. Julieta li confessa que no vol estar a Puigcerdà sabent la tensió que hi ha entre Ortal i Pilar i que si no fos per ella no haurien pujat i que, al dia següent volen tornar a Barcelona. Li proposa, per oblidar a en Deberga, fer un viatge pel nord: Sant Sebastià, Bilbao, ...La convenç i Pilar accepta que se’n vagi amb ells:

“Aneu en nom de Déu! Bé ho sé prou, que tu no ets meva.” (pàg. 194)

Capítol VIII
Ara que Elvira i els seus cunyats han marxat Pilar voldria anar amb el seu pare, el babo Prim, però no ho fa per la millora que percep en la salut d’Enriquet. Les primeres senyals de la tardor han fet fugir els estiuejants i queda molt poca gent a Puigcerdà.
Rep l’avís de que el seu pare està pitjor però quan arriba a Barcelona ja és mort.
Pilar envia un telegrama avisant als seus cunyats però no rep contestació.
En la vetlla Pilar està preocupada perquè necessita d’un home de confiança que pugui estar-se amb Enriquet durant l’enterrament. Els homes –nota antropològica- no podien passar a la sala on estaven les dones i Pilar té aquesta preocupació. De sobte apareix en Deberga i Pilar li demana que s’encarregui de Enriquet.
Quan acaba l’enterrament es queda amb l’Osita, una amiga de la infància i en Deberga.
Osita ha de marxar i Pilar es queda sola amb Deberga i li explica que és molt desgraciada.
Osita té una filla malalta i no podrà estar per Pilar així que sols té a en Deberga. A Pilar, però, li fa por parlar-li francament donat que veu que està envoltada de malentesos. A la fi li consulta que si ell faria tornar als cunyats.
Deberga excusa als cunyats que pot ser no hi són al lloc on ha arribat el telegrama i li diu que per qualsevol gestió conti amb ell, que és un home agraït per tot l’afecte que els hi ha posat a Elvira i a ella. Pilar s’estremeix però no es percep per la foscor de la cambra.
Enriquet avisa que ha arribat un telegrama (un parte) on Ortal li diu que arribaran pels funerals. Pilar es posa a plorar i Deberga la consola.
Apareix el confesor d’Elvira al que Pilar no coneix. Entra com si fos de la casa i es deixa caure en una butaca i comença a parlar del seu consell, d’en Echevarria,... Pilar i Deberga no saben de que parla.
Pilar comença a intuir alguna cosa però no s’atreveix a dir-ho. En Deberga, en canvi, arriba a la mateixa conclusió i ho diu: Echevarría ha de ser el pretenent d’Elvira.
Deberga ho diu amb absoluta bona intenció: Elvira és un bon partit i pot ser Echevarria sigui un bon marit. Pilar flipa i conclou que no és el dia de parlar d’aquests temes.

Deberga vol marxar per respecte i li dona la ma. Al sentir la ma, Pilar li prega que torni al dia següent i Deberga “(...) el jove se sentí profundament remogut i notà, per sa part, que el cor se li n’anava a abraçar aquella dona com si es tractés de la cosa més natural del món.” (pàg. 207)

Capítol IX
En Deberga es pregunta si s’està enamorant de la Pilar. La idea, a primer cop, li sembla ridícula i pensa en el que dirien els seus amics. Però poc a poc se’n va adonant que de les dues dones, la que sempre li ha agradat és la mare, que es a ella a qui sempre ha volgut dirigir les cartes no escrites, es per Pilar que ha preguntat en la porteria quan havien de tornar. La diferència d’edat –tres o quatre anys- se n’adona que no té cap importància i que, en qualsevol cas, ell té molts més anys d’experiència que ella.
Però se n’adona que és molt pobre. Quan sentí un moment d’emoció amb aquella mirada d’Elvira ho va superar pensant que mai es casaria mentre la seva tia rica –Tula- visqués. Ara es tornava a trobar amb el mateix problema.
Se’n va al seu escriptori i mira la correspondència. Hi ha una nota de Fanny Nodier, una aventura de l’estiu passat- que li diu que s’està al Hotel AmbosMundos. Pensa que és una cita providencial per oblidar-se dels mals de cap: “Ningú, ningú com aquella doctora insuperable en el art de viure alegrement i de prendre l’amor com a rauxa passatgera, podia salvar-lo del perill.” (pàg. 214) Però quan va entrar a la cambra es troba a la Nodier amb un tenor. La Nodier era inconstant en el amor però constant en l’amistat i l’havia enviat la carta per veritable amistat, sense cap intenció afectuosa. Deberga en quan pot, fuig d’alli i se’n va cap el Círcol del Liceu a sopar. Reflexiona i se n’adona que la Nodier ho ha fet de bon cor per fer-li saber que està feliç i això li fa sentir bé. Se’n va a dormir i quan es desperta, al mig dia, pensa en Pilar, en allò de “no m’abandoni” i “en veure que ja s’atansava l’hora propícia de dar-hi compliment, el cor se li expandí tot.” (pàg. 216)
Deberga dina amb la seva tia que, com cada dia dels darrers vuit anys diu que no ha clos l’ull en tota la nit. La Casilda, la criada, diu que no és veritat, que ha dormit ben bé sis hores seguides. La relació entre senyora i criada és molt bona. Casilda diu que ha sonat el timbre i que deu ser donya Andrea, una amiga de la tia Tula (no ens confonem amb la Tía Tula d’Unamuno del 1921). Andrea li explica quatre xafarderies a Tula i la revifa. Deberga fa un cigar i va a casa de Pilar però la criada li diu que és al llit i no el pot rebre. Al dia següent envia un criat i li diuen el mateix. A la tarda se’n va al Carrer de Sant Pere i volta davant la casa de Pilar deu minuts. Li pregunta al porter i aquest li diu que no sabia que hi fos al llit i que no ha vingut cap metge. Al dia següent envia el criat i torna amb el mateix missatge. Deberga decideix no pensar-hi més i no tornar fins que ella li demani. Però no ho aconsegueix. [errada tipogràfica en la pàgina 222: fina en lloc de fins]. De cop arriba a la conclusió de que el que passa es que la Pilar està enamorada d’ell i que vol evitar-ho. “Tot era qüestió de temps i mònita: la Pilar seria seva.” (pág. 223)
Amb aquest pensament es posa a llegir l’Aurora de Nietzsche que troba força divertit i se’n va al teatre. Allí la Nodier li demana que vagi al seu hotel. Ha tallat amb el darrer amant i està pletòrica.

Capítol X
Pilar ha passat tres dies tancada la seva habitació pensant més en Deberga que en la mort del seu pare. Arriba Elvira, els seus cunyats i un noi de Bilbao. Elvira li diu que està enamorada del bilbaí i que és un bon partit. Pilar està preocupada per si hi ha alguna rancúnia d’Elvira cap a Deberga i és aquesta la raó de voler-se casar amb el bilbaí: Elvira es mostra desafiant i Pilar pensa que això és el preu de tenir fills concebuts sense amor. El casament serà a la tardor quan totes dues es puguin treure el dol pel babo Prim.
Un dia, davant del Liceu veuen a en Deberga. Elvira es queixa que no els hagi donat el pesa’m i Pilar contesta que sí que va anar el dia del enterrament. Elvira diu que potser no és prou important –per Deberga- que ella hagi tornat a Barcelona. Finalment li acusa d’estar pels bons moments i oblidar-se quan venen maldades. Pilar rep aquest comentari amb dolor.
De sobte es troben amb donya Pomposa. Els hi dona el pesa’m per la mort del babo i l’enhorabona per haver caçat al bilbaí Echevarria [lamentable errada tipogràfica en la pàgina 236: cagarà per caçarà]. La Roig les informa que en Deberga es passeja per Barcelona amb una tiple (una soprano). Pilar s’està posant nerviosa i vol marxar però Elvira s’ho està passant d’allò més bé picant a la Roig. La Roig diu que no compren com es que s’ho prenen tan malament que critiqui a en Deberga. Finalment marxen deixant la Roig tota ofesa i –sembla- que amb les relacions trencades.

Capítol XI
Pilar i Elvira ja no parlen més d’en Deberga. Elvira està molt contenta i orgullosa de si mateixa per haver caçat una bona dot i al mateix temps està encantada perquè està molt enamorada. Els seus sentiments són molt semblants al de la seva mare. En el capítol anterior, Pilar pensa:
"Ah! amb quin gust hauria retingut en Deberga al seu costat, millor encara, l’hauria seguit a regions llunyanes, ben llunyanes, on pogués sadollar-se de sensacions verges..” (pág. 226)
En aquest capítol, Elvira:“...tremolosa com una coloma, somiava, sense voler, amb fugir amb ell, lluny, ben lluny, fins a trobar un raconet ben isolat del món...” (pág. 240)
Fan un sopar amb els cunyats i es parla de la dot, Pilar diu que no pensa donar-li dot perquè Amós Echevarria és molt ric, i que ella sols té un usdefruit “condicional i vergonyòs” (pàg. 241) mentre que Elvira té la meitat de l’herència dels Dou.
Al final, l’advocat, còmplice d’en Ortal la convenç.
Al poc Pilar s’oblida de la pèrdua econònica al veure a sa filla tan feliç. Enriquet torna dels escolapis molt més fort.
Elvira, els oncles Ortal i Amós Echevarria fan un viatge per Euskadi sent molt ben rebuts pel millor de la societat basca. Fan una excursió molt feliç a París.
La boda es celebra a la tardor i els nuvis se’n van de viatge a Itàlia.
Als pocs dies, Pilar comença a ser conscient de la seva soledat. Analitza la seva xarxa social i veu que és pràcticament nul·la. Va a veure a Osita March que està celebrant el seu sant.
Osita li diu que és molt feliç i li anima a buscar la seva mitja taronja (moment platònic). Pilar planteja el simbolisme del seu nom:
 “-M’he tornat a figurar, alguna vegada, que el meu nom és tot un símbol. Una pobra viuda com jo, a qui han deixat indefensa la llei, la voluntat despòtica d’un marit difunt i, com diu la noia, la coixíssima educació que rebem les espanyoles, creu que és un pilar  ben prim, per poder aguantar, tot sol, el pes que tinc damunt des de la mort del meu marit, per a poder resistir l’embat de tants vents com em somouen.” (pàg, 251)
Parlen del tema del dot i Osita li fa veure que ha estat una ximple. Li retreu que perquè no va contar amb en Deberga. Osita se n’adona que Deberga és important per Pilar. Pilar li diu que fa molt temps que Deberga no passa per casa seva i Osita li demana que perquè no ha anat ella a veure’l. Osita li anima a que sigui feliç, a enamorar-se i trencar les cadenes:
“-Sí, filla, sí: romp la cadena. Viva la independència!  Prou has patit ja, Pilar.” (pàg. 255)
Pilar se’n va a veure a una altra amiga per veure si coincideix en el que li ha dit Osita. L’altra amiga és Clotilde Pons.

Capítol XII
Deberga se’n va de viatge i quan torna es troba que la tia Tula es vol casar. Decideix no oposar-se.
Per festejar més a gust, Tula té pensat anar a una llotja del Liceu amb la seva amiga Andrea i amb una altra amiga: Clotilde Pons !
Deberga es va informant per Clotilde de tot el que pot sobre Pilar. Però no vol passar d’aquí. Per a ell Pilar és la dona perfecta i sap que no pot estar a la seva alçada económica:
"Si havia d'esser, seria: calia deixar-ho al temps.” (pàg. 266)
Deberga no vol viure dins la mateixa casa que Tula quan es casi. Es compra un pis i està decidit a treballar.
Deberga parla amb Clotide sobre Pilar. Clotilde li diu que Pilar pensa que ell és molt jove i que ha de passar-ho bé. A banda li diu que estava convençuda que la seva amistat seria breu. Clotilde s’ho manega perquè, un cop acabats els festejos de Tula, Deberga la visiti a casa seva on sovint va a parar Pilar.

Deberga, als quatre dies, tot esperant (més o menys) no trobar a Pilar, va a casa de Clotilde. Clotilde, al final, aconsegueix que coincideixin.

Capítol XIII
Ortal està preocupat per Deberga. Si es casen Ortal ho tindrà tot, però si no es casen i viuen en concubinat, Deberga pot ser un obstacle pels seus plans. Ortal fa que Elvira li enviï una carta molt cruel a sa mare. Pilar llegeix la cara i quasi es mareja. En aquell moment arriba Osita. Osita llegeix la carta i ràpidament sospita d’Ortal.
Ara, qui arriba és Ortal. Pilar l’insulta, Ortal empeny a Osita. Pilar li crida que se’n vagi de casa i li diu lladre.
Ortal acusa a la Roig d’haver escrit un anònim junt a la carta d’Elvira. [Tot plegat és molt teatral.]
Pilar està farta i, ja que la calumnien diu que vol ser coherent i fer certa la calumnia. De seguit demana perdó a la Verge per haver-se venut en cos i ànima per diners a un marit que no estimava. [Planteja la idea de la prostitució social de la dona casada]
Però tot seguit demana viure una mica abans de morir. Es desmaia.
Ara Osita es sent culpable. Pilar s’està uns quants dies al llit i el doctor diu que els Ortal ni entrin a la casa.
Arriba Elvira amb els Ortal i diu que ella se’n fa càrrec. Quan està a punt d’entrar a l’habitació de Pilar, una monja que l’estava cuidant, li demana si us plau que no entri. Elvira li fa cas. Sopa amb els Ortal i es troba estranya a casa seva. Els Ortal ni parlen. Tenen por de que Elvira comenci a dubtar.
Ha vingut per fer-li en cara a la seva mare la vergonya d’haver-la enganyat a Puigcerdà ja que està convençuda del concubinat de Pilar amb Deberga.
Al final se’n torna a Bilbao sense veure a Pilar però envia una nota a Osita, Deberga i Clotilde prohibint-les-hi que entrin a la casa.
Quan Pilar es recupera decideix trencar amb la seva filla i amb els Ortal. No ha de donar cap explicació del que no ha passat. Convida a Osita i a Clotilde.

Capítol XIV
Ortal torna i li demana que li torni el balanç de la fàbrica signat. Pilar el fa fora i li porta el balanç –que ella no enten- al marit d’Osita. Aquest li explica que és un desastre i un frau. Osita convenç a Pilar de demanar ajut legal a Deberga. Pilar encara té por del “que diran”. Osita li demostra que als qui fan calumnies no els importa la realitat.
Van a casa de Deberga. Pilar s’escandalitza –internament- per la presència d’una Venus nua d’alabastre “...aquell nu de dona tan formós...” (pàg. 313)
Deberga li explica que ha volgut respectar el descans de Pilar en la seva malaltia: “I, després, que el desig de quietud, allà on hi ha un malalt, per a mi és molt natural i digne de respecte.” (pàg. 305).
Deberga vol gaudir de la visita i es compromet a treballar la documentació per la nit i donar-li un parer a Pilar a les 12:00 del dia següent. Això significava una segona visita. Osita veu que esta fent nosa [bondad absoluta del personatge d’Osita]
“Finalment enquadrats i penjats a les parets, folrades d’un ric tekko malv, ressaltaven nou grans fotogravats d’obres escollides de Holbein, Van Dyck, Rembrandt, Botticelli i el Sarto. Finalment, estesa davant l’altre balcó, com oferint un descans al cervell fatigat, o falda còmoda en què pogués gronxar l’esperit el peresós, cridava l’atenció, per sa estranya incongruència amb l’ús d’aquella peça, una esplèndida cadira llarga.” (pàg. 307) [Es curiós la duplicitat de “finalment”, la precisió de citar “nou” fotogravats però, sobre tot, en un llibre ple d’anglicismes i gal·licismes l’ús de “cadira llarga” en lloc de chaise longue.]
Veuen el piset. Pilar no pot apartar els ulls de la Venus i Osita d’una Madona del Sarto que li recorda a algú. Els hi ensenya la resta del pis. Osita està encantada i divertida per si veu algun detall de la seva vida de calavera. Pilar tem just el mateix. Deberga no obre algunes portes i les passa al menjador i els ofereix una copa de cava. Osita a banda pren una copa de borgonya i una copa de kirsch i mig s’embolinga. Això l’impedeix percebre una mirada plena d’amor entre Deberga i Pilar.
Ara els ensenya la seva habitació i el bany. Osita repara en les locions. Pilar no. Està desitjant tenir contacte físic amb Deberga. “«Oh, oh, què li succeïa? Per què, en un moment que aquest home li havia passat per davant, havia sentit el desig de repenjar-se-li al coll i mossegar-li una mica, una mica només, el lòbul rosat de l’orella esquerra? Quines sensacions més estranyes! quines temptacions, Senyor!»” [S’ha de tenir present que aquestes sensacions no les ha tingudes mai en la seva vida!!]
Osita parla d’amor i esclavitud i matrimoni. Deberga vol parlar del tema però Osita considera que és hora de marxar.
Quan tornen a casa, Osita li diu a Pilar que la Verge del Sarto és ella. Pilar torna a pensar en la Venus i té un sentiment de ràbia: “Per què, per què en Deberga havia de tenir tot el dia a la vista aquell nu de dona tan formós? Ah, com l’hi hauria fet a trossos, ella si hagués pogut! Quina ràbia, quan s’havia vist tan a prop, quan sos ulls topaven amb aquella doneta que, tot fingint el pudor ofès, s’arrupia graciosament i, amb aquella mà posada davant del pit, semblava amenaçar-la, a ella, de dar-li un revés, per a major mofa! No! no hi podia haver una dona, al món, tan escultural com aquella, no!” (pàg. 313)

Capítol XV
Pilar arriba a les 12:30 i evita la visió de la Venus “avorrida”. Es fixa en la Verge de Sarto i no s’hi troba gens semblant.
Deberga li confesa que, el dia anterior, fixant-se en ella, no es va assabentar de res del que li explicà Osita i li demana que li ho repeteixi. Pilar no ho pot fer perquè no entén ni un borrall dels temes econòmics. Deberga li fa preguntes tècniques que se li escapen a Pilar. Quan li demana un substitut per Ortal es bloqueja. Pila voldria que fos Deberga però els rumors, el “que diran” li superen, el mateix pensa quan veu que ha de cridar al majordom fidel de la fàbrica. Deberga proposa el marit d’Osita i Pilar respira aliviada.
Deberga arriba a la conclusió de que Pilar l’estima i, com que ell també l’estima com no ho ha fet mai amb cap dona, decideix superar els prejudicis i el “que diran”. Pren com a model la seva tia i el seu futur espòs als que els hi dona igual el que diguin d’ells.
Fins i tot Pilar, comença a comprendre que Deberga l’estima. [Es debat entre la profecia autocumplidora i el miracle] “Oh , si Déu fes aquest miracle!” (pàg. 320)
Deberga, sense cap declaració, li confessa el seu amor. “Què havien fet? S’havien declarat? Ni l’un ni l’altre ho sabien.” (`pag. 321)
Es centren en els temes tècnics. Tenen feina a fer però no poden deixar de pensar l’un en l’altre.

Deberrga parla amb el marit d’Osita i coneix el problema del casament: si es casen seran tots dos pobres. I Deberga no ho vol això per a Pilar.

Capítol  XVI
Aquest capítol no serà resumit... és el desenllaç

El vocabulari està ple de castellanismes (“de lo vivo a lo pintado”), formes fonètiques (“istil” per estil, “desterro” per desterrament,...),  i formes arcaiques com dava en lloc de donava. També hi ha anglicismes (speech), andalusismes (Buena jembra). Quan Pilar s’adreça tant al servei com al seu fill ho fa en castellà.

Es planteja el tema de la modernitat en la dona considerant a Pilar i Elvira com molt més europees que la mitjana ancorada en l’antigor ibèrica:
“A part de les belleses que aquest sensual admirava principalment en la mare (molt més dona i apetitosa), sobretot des que acabava de descobrir-li una certa pigueta com el cap d’una agulla de picar a dos travessos de dit del nas, damunt mateix del llavi superior, trobava en aquelles dones un atractiu especial a què dava en Deberga una grandíssima importància: eren senyores, i d’una educació molt més europea (pel que tenia de correcta, oberta i dolça sense traves ni encarcaraments) que la de la immensa majoria de les que comunament podia tractar en aquell establiment d’aigües.” (pàg. 84)

Un altre tema fonamental es la por al "que diran" que esclavitza i condena a tot aquell que s'aparti de les normes.

Tot i que hi ha qui diu que l'argument és molt pla, trobo que la trama va guanyant en complexitat i matissos a mesura que avança. El tema central d'un amor socialment impossible ara, en el segle XXI, sembla que ni es podria plantejar, però si acceptes les regles del joc d'una societat de principis del segle XX, la tensió com a lector et fa que vulguis avançar al mateix temps que no vols acabar. 

Es una llàstima que estigui en el grup dels llibres de lectura obligatòria i que, el gran públic s'ho estigui perdent. S'ha de reconèixer que l'estil descriptiu fa una mica de bloqueig, a banda d'un llenguatge difícil. Però si superes aquests prejudicis, et trobaràs davant d'una obra mestra.

Els comentaris estan fets aban de llegir el darrer capítol

PILAR PRIM: Plena de dubtes. Vol trencar però no té força per fer-ho.L'escena de la Venus mostra una tensió interna brutal. Es considera a si mateixa una mena de prostituta per haver-s'hi casat per tenir una bona posició social i considera que la relació amb la seva filla és un càstig per tenir fills sense amor.

MARCIAL DEBERGA: Eternament sospitòs d'egoisme. En canvi, en totes les aventures acaba sorprenent per la seva entereça moral. Al principi està amb Pilar i Elvira per pura amistat, estima de debò a Pilar, no es vol aprofitar de la seva tia, admira en la seva amant la qualitat de l'amistat...

ELVIRA DOU: Egoista. Repeteix el paper de la seva mare i s'autoconvenç. Si s'enamora del bilbaí és per diners. No li sap greu que Deberga no l'estimi, el que li sap greu es que hagi preferit a la seva mare.

ROBERT ORTAL: Un altre egoista. Ha sabut dominar a la seva dona, Julita, i a Elvira per tenir una xarxa de seguretat. Ho ha intentat amb Pilar però, amb aquesta ha fracasat.

DONYA POMPOSA: Exemple de la hipocresia social. Oller no escatima ocasió per pintar-la repugnant tant en el físic com en el moral.

OSITA: La bondat personificada. Sols vol el millor per Pilar. No hi ha ni un pensament negatiu.A banda s'ho pasa bé.

CLOTILDE PONS: Quasi com Osita però una mica menys afectuosa. Es una mena de deus ex machina en el sentit que, casualment, és amiga íntima de Pilar i molt amiga de la tia Tula

TIA TULA: La tia rica que manté a Deberga. El seu cant del cisne es casar-se amb un militar espabilat que la fa feliç. Acaba essent un referent moral per Deberga.

Vida privada de Josep Maria de Segarra

Vida privada de Josep Maria de Segarra

Títol: Vida privada
Autor: Josep Maria de Sagarra
Pròleg: Lluís Permanyer
Epíleg: Xavier Pla
Any: 1932
Editorial: Proa
Primera edició: Octubre 2007
Edició commemorativa de la 75ª edició
Pàgines: 409
ISBN: 978-84-8437-996-6

Al principi es fa recomanable però poc a poc et va embolcallant. Acabes enganxar-te sense saber ben bé com.

Realment, i més o menys ho deia Sagarra, no hi ha argument. Es una mirada sobre tres generacions dels Llobatera i, per tant, el millor és la qualitat de la mirada, els matisos del llenguatge. A banda, pel lector propietari del gen garrulo –com és el meu cas- hi ha un sentiment de desvaliment davant de la cultura de Sagarra. Al final d’aquest post hi ha alguna referència que he tingut que cercar per comprendre a que es referia (Niobe, matrimoni morganàtic, Sara i Abraham,... com a mínim, a les referències a Helena de Troia arribo).

El pròleg de Permanyer és amable perquè és introductori sense ser pallissa. 

L’epíleg de Xavier Pla (que si fos introducció et deixaria fred) acaba captivant quan ets conscient de que has tingut la sort de poder llegir el més semblant a l’edició original que –durant molts anys- fou cercenada per la censura. I aquesta situació històrica evident, tendim a obviar-la. La memòria és feble.

Xavier Pla comenta influències de Proust i cita a Serrahima que evoca influències de Huxley. Personalment, no he pogut evitar pensar en Cien Años de Soledad. No sóc l’únic. En El Períodico del 03 de Novembre de 2010 es comenta que el director Xavier Albertí, responsable de un musical sobre Vida privada, deia:

El director elogia la «plasticidad, brutalidad y contundencia» del lenguaje de Sagarra en una obra que Josep Pa definió como «crónica social de excelente adjetivación y libro malicioso». Para Albertí es además una guía «emblemática de la Barcelona de los prodigios que deben conocer las nuevas generaciones». Hay incluso, agrega, en una veintena de páginas un «realismo mágico» que lo hermana con la prosa «más alucinada de García Márquez o Vargas Llosa».

A banda d’aquest pre-realisme màgic (no pots evitar relacionar els dos finals totalment diferents però totalment apocalíptics) sobta el canvi de la llum: des de la tenebror del despatx de Tomàs de Lloberola a la lluminositat de les platges de Maria Lluïsa.

Dos advertiments finals. En castellà hi ha una traducció de Vázquez Montalbán i Goytisolo. I si vols evitar la síndrome del lector de Dostoievsky, a mesura que van apareixent els personatges, fest-te un bon esquema.

Pel que fa a la portada, l’edició de  La Butxaca és francament més interessant, llàstima de l’acte degenerat de posar l’etiqueta en el lloc menys adient.

En fi, si t’ho perds, allà tu.


“La casa de Frederic era un pis del carrer de Bailèn. L’escala feia un tuf d’ala de gallina, de caliquenyo i de pot de les escombraries; aquest tuf especial d’algunes cases de l’Eixample de Barcelona, que tolera tothom i que ningú no es preocupa de la causa; els llogaters la constaten cinc o sis vegades al dia, i es queixen a la portera, i la portera es queixa a l’administrador, però no s’hi fa res. I al tuf natural de l’escala, s’hi afegeix aquest tuf de queixa, de mal humor, de rancúnia, de protesta sense impuls. De vegades, el tuf ve del safareig; de vegades, del pis d’un alemany que es dedica al comerç de drogues o de corretges especials, i el tuf del pis de l’alemany es combina amb un bacallà sòrdid que bullen els porters; aleshores a l’escala es produeix una reacció química que fa pensar en la barba dels cavallers que anaven a Terra Santa o en la camisa de dormir de l’amistançada d’un antic rei de Castella. De vegades el tuf prové de les ànimes de les senyores del principal, que són completament mortes, i fan aquesta sentida d’ànima morta, amb la qual ni els corbs hi volen saber res.” (pàg 102-103)

“I Frederic acabava plantant-les, lamentant-se de no poder ésser un Lloberola medieval i despòtic, i no poder-se fer passar el gust d’aparedar-les vives totes dues.” (pàg. 106)

“Com cada matí, el Baró de Falset s’havia llevat a quarts de nou, i quan s’estava dins del bany distret amb l’espectacle d’un cos que hauria fet un mal paper en un camp de nudistes, el criat va trucar a la porta.” (pàg. 113)

“Antoni Mates, si hagués estat un home normal, un home fisiològicament com la majoria dels homes, potser hauria reaccionat d’una manera orangutanesca, saltant al coll d’aquesta criatura cínica, intentant escanyar-lo, intentant fer alguna cosa —alguna cosa d’home—; però una supuració de trista misèria se li escapava dels llavis closos,(...)” (pàg. 119-120)

“Els seus invitats eren gent rància, reaccionària i destenyida; matrimonis que vivien fora del món i nois que anaven a pescar xicota amb una medalla al coll, un escut heràldic entre els pèls dels dits i la imbecil·litat més legítima diluïda per tot el cos.” (pàg. 138)

“Algunes d’aquestes dames eren positivament horribles i atortugades.” (pàg. 174)

“Conxa deuria tenir trenta o trenta-un anys; tots els ulls masculins se li clavaren com unes sangoneres al mig de l’escot; la pell de Conxa era el producte més ultramarí i més de somni que es passejava per Barcelona.” (pàg. 178)


“S’entronitzà la imatge del Cor de Jesús a totes les capitanies generals i a tots els casinos militars, en els quals es jugava al pòquer i es projectava l’assassinat de les prostitutes, com el d’una pobra noia que varen llençar des d’un balcó del passatge d’Escudellers, amb els ronyons foradats per una espasa que s’havia fet famosa en els desastres africans.” (pàg. 217)

“De la Marquesa de Lió es contaven fets més xirois. Al moment del cop revolucionari, la Marquesa va ésser conseqüent. Esperà que els comunistes anessin a violar-la. Duia un pijama excitant i fins i tot la porta del pis mig oberta. Se sentí màrtir de la Monarquia, no volia fugir, volia donar la seva sang i la seva honra per la causa del rei. Veient que no la violava ningú i que els republicans eren una gent pacífica, la Marquesa de Lió s’adonà que estava fent un paper ridícul. Tenia ja les maletes a punt per a anar a França, quan va rebre la visita d’un gran amic seu, don Lluís Figueres, un dels homes més brillants de la Dictadura. La Marquesa pensava que don Lluís fugiria amb ella, però don Lluís estava molt tranquil, i tot allò de la República li feia una certa gràcia. La Marquesa es quedà a Barcelona i al cap de pocs dies parlava de política feminista i creia que les dones tenien d’intervenir en el nou règim; fins es féu presentar un regidor de l’Esquerra, i acabà trobant simpàtic el senyor Alcalà Zamora.” (pàg. 233)

“Moltes senyores estaven convençudes que les mecanògrafes i les secretàries de les oficines públiques, per adquirir llur càrrec, tenien abans de lliurar la virginitat a algun regidor o a algun diputat. La xafarderia més vil i més majordomesca era l’aliment de les dames despitades o de les que creien que el comunisme consistia a no aturar la circulació la tarda del Dijous Sant.” (pàg. 236)

“Níobe parlava un català xafallós, barrejat de gitano i de francès de la Villete. No professava cap religió coneguda, i quan feia l’amor era exactament igual que un protozoari.” (pàg. 244)

“El doctor Pinós empalmava Níobe Cases amb les dansarines òrfiques, amb la civilització pre-dòrica i amb el fal·lisme dionisíac.” (pàg. 246)

“Aquesta dona era macrocèfala, i tan segregadora de conversació imbècil, que dos amants que tenia no es van veure amb cor de continuar les relacions més enllà d’un mes.” (pàg. 248)

“Frederic es creia un pur, un ben intencionat, un àngel, i que els altres sempre eren els seus enemics i els culpables de tot. Això no és que fos mania persecutòria, era simplement buidor de cervell.” (pàg. 278)

“Les quatre xicotes, per fer línia, es dedicaven a cinquanta flexions abdominals diàries, amb les cames ben rígides i tocant amb els palmells de les mans les puntes dels peus; hi havia un moment de l’evolució que els pits els quedaven penjats del tors com dos fanalets piriformes; després, quan aixecaven el cap i la mata de cabells desplaçada tornava a lloc, en la cara de les xicotes s’hi dibuixava una baralla de suor, de somriures i de fatiga.” (pàg. 288)

“Pat no sabia que la característica essencial d’una persona no es troba mai en la seva posició dintre la vida ni en el concepte que les altres persones puguin tenir d’ella, sinó que la característica essencial està en el fons secret de la persona, independent dels temps i de l’espai, de la moral i dels prejudicis. L’equivocació de Pat era creure que una prostituta, pel sol fet de viure del seu cos, no podia ésser més sensible i molt més bona íntimament que les seves germanes, (...)” (pàg. 302-303)

“El món per a ella era una massa fofa, estúpidament materialitzada.” (pàg. 315)

“(...)en l’existència dels homes, no se sap si per l’atzar, per la fatalitat o per la predestinació, els noms que s’havien separat tornen a trobar-se; una mena de fil invisible va lligant les ànimes contra les voluntats, i al capdavall els homes i les dones s’adonen que han posat tota la sang en el joc d’una farsa inútil de la qual no els en resta altra cosa que una mica de mal gust a la boca i unes quantes passes guanyades dins del camí de la mort.” (pàg. 319)

“De fet, a Rosa no li passà cap disgust d’importància, i un senyor molt assabentat de les coses afirmava en la penya més sepulcral d’un cercle freqüentat per l’artritisme, que a Rosa Trènor l’havia salvat la maçoneria.” (pàg. 321)

“En general, els marits que prenen te acompanyats de la família, acostumen a ésser d’una gran depravació.” (pàg. 322)

“Bobby rebia Maria Lluïsa en el seu piset d’operacions sentimentals. Aquella noia va plantar unes quantes fúcsies, uns quants geranis vermells i unes quantes violetes, en el jardinet espiritual, sense aigua ni llum i sense gota d’esperança, de l’escèptic Bobby.” (pàg. 329)

Algunes referències

Níobe: Es burlava de Leto perquè sols va tenir dos fills: Apol·lo i Àrtemis. Apol·lo li va matar tots els fills menys Amfion i Àrtemis li va matar totes les filles llevat de Melibea.
Zéus no va permetre que s’honoressin els cadàvers fins el desè dia.

Matrimoni morganàtic: El que es celebrava entre diferents rangs, sobre tot entre noblesa i plebeus. Els fills no tenien dret a rebre l’herència nobiliària.

Sara: Dona de Abraham i mare de Isaac. Era molt bella i la única dona a qui Déu ha parlat directament (a la resta de les dones parlava per mitjà dels àngels). Sara era estèril i va demanar al seu marit que tingués un fill amb l’esclava Agar. Aquest fill fou Ismael. Però quan Abraham tenia 100 anys i Sara 90, Deu els va canviar els noms (Sarai per Sara) i va fer que Sara es quedés embarassada i tingué a Isaac.

Un dia Sara i Agar van discutir i Abraham expulsà a Agar i Ismael. Els hebreus es diuen fills de Isaac i els àrabs d’Ismael

dissabte, 4 de març de 2017

Bombes a Barcelona.

En EL COMIDISTA de EL PAIS parlen de les bombes a Barcelona.

Els millors llocs serien:

La cova fumada Carrer Baluard 56
La bombeta Carrer La Maquinista 3
L'òstia Plaça de la Barceloneta 1
Bodega Montferry Carrer Violant d'Hongria 105
La esquinica Passeig de Fabra i Puig 296
La Mar Salada Passeig Joan de Borbó 58

Segons la llegenda La cova fumada és el lloc on es va inventar.
Per d'altres es va inventar a La bombeta
L'òstia es dels fills dels de La bombeta.
En la Bodega Montferry el rebossat és amb pa
La Mar Salada la porta un ex-bulli i seria una mica menys tradicional
La esquinica es un clàssic de les tapes en la periferia.

Tapas: Bombas en Barcelona
Snacks: Bombs in Barcelona