dissabte, 11 de març de 2017

Vida privada de Josep Maria de Segarra

Vida privada de Josep Maria de Segarra

Títol: Vida privada
Autor: Josep Maria de Sagarra
Pròleg: Lluís Permanyer
Epíleg: Xavier Pla
Any: 1932
Editorial: Proa
Primera edició: Octubre 2007
Edició commemorativa de la 75ª edició
Pàgines: 409
ISBN: 978-84-8437-996-6

Al principi es fa recomanable però poc a poc et va embolcallant. Acabes enganxar-te sense saber ben bé com.

Realment, i més o menys ho deia Sagarra, no hi ha argument. Es una mirada sobre tres generacions dels Llobatera i, per tant, el millor és la qualitat de la mirada, els matisos del llenguatge. A banda, pel lector propietari del gen garrulo –com és el meu cas- hi ha un sentiment de desvaliment davant de la cultura de Sagarra. Al final d’aquest post hi ha alguna referència que he tingut que cercar per comprendre a que es referia (Niobe, matrimoni morganàtic, Sara i Abraham,... com a mínim, a les referències a Helena de Troia arribo).

El pròleg de Permanyer és amable perquè és introductori sense ser pallissa. 

L’epíleg de Xavier Pla (que si fos introducció et deixaria fred) acaba captivant quan ets conscient de que has tingut la sort de poder llegir el més semblant a l’edició original que –durant molts anys- fou cercenada per la censura. I aquesta situació històrica evident, tendim a obviar-la. La memòria és feble.


Xavier Pla comenta influències de Proust i cita a Serrahima que evoca influències de Huxley. Personalment, no he pogut evitar pensar en Cien Años de Soledad. No sóc l’únic. En El Períodico del 03 de Novembre de 2010 es comenta que el director Xavier Albertí, responsable de un musical sobre Vida privada, deia:

El director elogia la «plasticidad, brutalidad y contundencia» del lenguaje de Sagarra en una obra que Josep Pa definió como «crónica social de excelente adjetivación y libro malicioso». Para Albertí es además una guía «emblemática de la Barcelona de los prodigios que deben conocer las nuevas generaciones». Hay incluso, agrega, en una veintena de páginas un «realismo mágico» que lo hermana con la prosa «más alucinada de García Márquez o Vargas Llosa».

A banda d’aquest pre-realisme màgic (no pots evitar relacionar els dos finals totalment diferents però totalment apocalíptics) sobta el canvi de la llum: des de la tenebror del despatx de Tomàs de Lloberola a la lluminositat de les platges de Maria Lluïsa.

Dos advertiments finals. En castellà hi ha una traducció de Vázquez Montalbán i Goytisolo. I si vols evitar la síndrome del lector de Dostoievsky, a mesura que van apareixent els personatges, fest-te un bon esquema.

Pel que fa a la portada, l’edició de  La Butxaca és francament més interessant, llàstima de l’acte degenerat de posar l’etiqueta en el lloc menys adient.

En fi, si t’ho perds, allà tu.

PRIMERA PART

“La casa de Frederic era un pis del carrer de Bailèn. L’escala feia un tuf d’ala de gallina, de caliquenyo i de pot de les escombraries; aquest tuf especial d’algunes cases de l’Eixample de Barcelona, que tolera tothom i que ningú no es preocupa de la causa; els llogaters la constaten cinc o sis vegades al dia, i es queixen a la portera, i la portera es queixa a l’administrador, però no s’hi fa res. I al tuf natural de l’escala, s’hi afegeix aquest tuf de queixa, de mal humor, de rancúnia, de protesta sense impuls. De vegades, el tuf ve del safareig; de vegades, del pis d’un alemany que es dedica al comerç de drogues o de corretges especials, i el tuf del pis de l’alemany es combina amb un bacallà sòrdid que bullen els porters; aleshores a l’escala es produeix una reacció química que fa pensar en la barba dels cavallers que anaven a Terra Santa o en la camisa de dormir de l’amistançada d’un antic rei de Castella. De vegades el tuf prové de les ànimes de les senyores del principal, que són completament mortes, i fan aquesta sentida d’ànima morta, amb la qual ni els corbs hi volen saber res.” (pàg 102-103)

“I Frederic acabava plantant-les, lamentant-se de no poder ésser un Lloberola medieval i despòtic, i no poder-se fer passar el gust d’aparedar-les vives totes dues.” (pàg. 106)

“Com cada matí, el Baró de Falset s’havia llevat a quarts de nou, i quan s’estava dins del bany distret amb l’espectacle d’un cos que hauria fet un mal paper en un camp de nudistes, el criat va trucar a la porta.” (pàg. 113)

“Antoni Mates, si hagués estat un home normal, un home fisiològicament com la majoria dels homes, potser hauria reaccionat d’una manera orangutanesca, saltant al coll d’aquesta criatura cínica, intentant escanyar-lo, intentant fer alguna cosa —alguna cosa d’home—; però una supuració de trista misèria se li escapava dels llavis closos,(...)” (pàg. 119-120)

“Els seus invitats eren gent rància, reaccionària i destenyida; matrimonis que vivien fora del món i nois que anaven a pescar xicota amb una medalla al coll, un escut heràldic entre els pèls dels dits i la imbecil·litat més legítima diluïda per tot el cos.” (pàg. 138)

“Algunes d’aquestes dames eren positivament horribles i atortugades.” (pàg. 174)

“Conxa deuria tenir trenta o trenta-un anys; tots els ulls masculins se li clavaren com unes sangoneres al mig de l’escot; la pell de Conxa era el producte més ultramarí i més de somni que es passejava per Barcelona.” (pàg. 178)

SEGONA PART

“S’entronitzà la imatge del Cor de Jesús a totes les capitanies generals i a tots els casinos militars, en els quals es jugava al pòquer i es projectava l’assassinat de les prostitutes, com el d’una pobra noia que varen llençar des d’un balcó del passatge d’Escudellers, amb els ronyons foradats per una espasa que s’havia fet famosa en els desastres africans.” (pàg. 217)

“De la Marquesa de Lió es contaven fets més xirois. Al moment del cop revolucionari, la Marquesa va ésser conseqüent. Esperà que els comunistes anessin a violar-la. Duia un pijama excitant i fins i tot la porta del pis mig oberta. Se sentí màrtir de la Monarquia, no volia fugir, volia donar la seva sang i la seva honra per la causa del rei. Veient que no la violava ningú i que els republicans eren una gent pacífica, la Marquesa de Lió s’adonà que estava fent un paper ridícul. Tenia ja les maletes a punt per a anar a França, quan va rebre la visita d’un gran amic seu, don Lluís Figueres, un dels homes més brillants de la Dictadura. La Marquesa pensava que don Lluís fugiria amb ella, però don Lluís estava molt tranquil, i tot allò de la República li feia una certa gràcia. La Marquesa es quedà a Barcelona i al cap de pocs dies parlava de política feminista i creia que les dones tenien d’intervenir en el nou règim; fins es féu presentar un regidor de l’Esquerra, i acabà trobant simpàtic el senyor Alcalà Zamora.” (pàg. 233)

“Moltes senyores estaven convençudes que les mecanògrafes i les secretàries de les oficines públiques, per adquirir llur càrrec, tenien abans de lliurar la virginitat a algun regidor o a algun diputat. La xafarderia més vil i més majordomesca era l’aliment de les dames despitades o de les que creien que el comunisme consistia a no aturar la circulació la tarda del Dijous Sant.” (pàg. 236)

“Níobe parlava un català xafallós, barrejat de gitano i de francès de la Villete. No professava cap religió coneguda, i quan feia l’amor era exactament igual que un protozoari.” (pàg. 244)

“El doctor Pinós empalmava Níobe Cases amb les dansarines òrfiques, amb la civilització pre-dòrica i amb el fal·lisme dionisíac.” (pàg. 246)

“Aquesta dona era macrocèfala, i tan segregadora de conversació imbècil, que dos amants que tenia no es van veure amb cor de continuar les relacions més enllà d’un mes.” (pàg. 248)

“Frederic es creia un pur, un ben intencionat, un àngel, i que els altres sempre eren els seus enemics i els culpables de tot. Això no és que fos mania persecutòria, era simplement buidor de cervell.” (pàg. 278)

“Les quatre xicotes, per fer línia, es dedicaven a cinquanta flexions abdominals diàries, amb les cames ben rígides i tocant amb els palmells de les mans les puntes dels peus; hi havia un moment de l’evolució que els pits els quedaven penjats del tors com dos fanalets piriformes; després, quan aixecaven el cap i la mata de cabells desplaçada tornava a lloc, en la cara de les xicotes s’hi dibuixava una baralla de suor, de somriures i de fatiga.” (pàg. 288)

“Pat no sabia que la característica essencial d’una persona no es troba mai en la seva posició dintre la vida ni en el concepte que les altres persones puguin tenir d’ella, sinó que la característica essencial està en el fons secret de la persona, independent dels temps i de l’espai, de la moral i dels prejudicis. L’equivocació de Pat era creure que una prostituta, pel sol fet de viure del seu cos, no podia ésser més sensible i molt més bona íntimament que les seves germanes, (...)” (pàg. 302-303)

“El món per a ella era una massa fofa, estúpidament materialitzada.” (pàg. 315)

“(...)en l’existència dels homes, no se sap si per l’atzar, per la fatalitat o per la predestinació, els noms que s’havien separat tornen a trobar-se; una mena de fil invisible va lligant les ànimes contra les voluntats, i al capdavall els homes i les dones s’adonen que han posat tota la sang en el joc d’una farsa inútil de la qual no els en resta altra cosa que una mica de mal gust a la boca i unes quantes passes guanyades dins del camí de la mort.” (pàg. 319)

“De fet, a Rosa no li passà cap disgust d’importància, i un senyor molt assabentat de les coses afirmava en la penya més sepulcral d’un cercle freqüentat per l’artritisme, que a Rosa Trènor l’havia salvat la maçoneria.” (pàg. 321)

“En general, els marits que prenen te acompanyats de la família, acostumen a ésser d’una gran depravació.” (pàg. 322)

“Bobby rebia Maria Lluïsa en el seu piset d’operacions sentimentals. Aquella noia va plantar unes quantes fúcsies, uns quants geranis vermells i unes quantes violetes, en el jardinet espiritual, sense aigua ni llum i sense gota d’esperança, de l’escèptic Bobby.” (pàg. 329)


Algunes referències

Níobe: Es burlava de Leto perquè sols va tenir dos fills: Apol·lo i Àrtemis. Apol·lo li va matar tots els fills menys Amfion i Àrtemis li va matar totes les filles llevat de Melibea.
Zéus no va permetre que s’honoressin els cadàvers fins el desè dia.

Matrimoni morganàtic: El que es celebrava entre diferents rangs, sobre tot entre noblesa i plebeus. Els fills no tenien dret a rebre l’herència nobiliària.

Sara: Dona de Abraham i mare de Isaac. Era molt bella i la única dona a qui Déu ha parlat directament (a la resta de les dones parlava per mitjà dels àngels). Sara era estèril i va demanar al seu marit que tingués un fill amb l’esclava Agar. Aquest fill fou Ismael. Però quan Abraham tenia 100 anys i Sara 90, Deu els va canviar els noms (Sarai per Sara) i va fer que Sara es quedés embarassada i tingué a Isaac.

Un dia Sara i Agar van discutir i Abraham expulsà a Agar i Ismael. Els hebreus es diuen fills de Isaac i els àrabs d’Ismael

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada