Incendi del pontó-presó de Drassanes el 1868

Incendi del pontó-presó de Drassanes el 1868:

Incendio del pontón prisión de Atarazanas en 1868:

https://www.boe.es/gazeta/dias/1868/10/04/pdfs/GMD-1868-278.pdf

https://commons.wikimedia.org/wiki/File:Incendio_del_pont%C3%B3n-prisi%C3%B3n_de_las_Atarazanas,_en_Barcelona,_de_Urrabieta.jpg

Rafaella Carra

Gràcies Rafaella.

Afeli 2021. Coherent.

Sobre el topònim de Navas de Tolosa

 Pérez de Castro -imagino que Evaristo- assenyala:

“denominada por los árabes de Al-Acab… porque lo que hoy llamamos campo o llanura, tenía en la edad media el nombre de nava, y esta nava, en tiempo de la dominación de los árabes, se conocía por Hisn-al-Acab. En este campo, y cerca de donde se halla hoy la población, habían los moros construido un kalet o castillo que apellidaron Tolosa…”

Font: https://navasdetolosa.wordpress.com/historia/navas-de-tolosa-el-lugar-de-la-batalla-de-la-historia-historia-de-la-gran-batalla/

La font esmentada fa referència al llibre “Navas de Tolosa, origen e  historia de un pueblo”, de Jesús Monsalve Orellana

María Luz de Valdecilla. Homenaje a Miguel Primo de Rivera

El 14 de abril de 1929 se realizó un acto de homenaje (adhesión inquebrantable) al dictador Miguel Primo de Rivera. Una "adolescente de quince años"  (que decía llamarse) María Luz de Valdecilla leyó este soneto que el propio Miguel dio orden de publicar al día siguiente en el diario La Nación, que estaba a su servicio:

 ¡Paladín de la patria redimida!

¡Recio soldado que pelea y canta!

¡Ira de Dios que cuando azota es santa!

¡Místico rayo que al matar es vida!

Otra es España, a tu virtud rendida;

Ella es feliz bajo tu noble planta.

Sólo el hampón que en odio se amamanta

Blasfema antu tu frente esclarecida.

Otro es el mundo ante la España nueva.

Rencores viejos de la edad medieva.

Rompió tu lanza, que a los viles trunca.

Ahora está en paz tu grey bajo el amado

Chorro de luz de tu inmortal cayado.

¡Oh pastor santo! ¡No nos dejes nunca!"

Cuando Primo se dio cuenta del contenido del acróstico "PRIMO ES BORRACHO" la policía intentó secuestrar todos los ejemplares posibles. Ya era demasiado tarde. 

Según Tuñón de Lara, el autor del soneto fue el abogado José Antonio Balbontín.

Fuente: La España del siglo XX. 

Volumen I:La quiebra de una forma de estado (1898/1931)

M. Tuñón de Lara

Editorial Laia

Barcelona, 2ª edición, 1977

Página 217

La restauración en cifras

El sistema de la restauración, entre el final de la Primera República y el inicio de la dictadura de Primo de Rivera, duró 48 años y nueve meses. La idea fundacional de Canovas y Sagasta era conseguir una alternancia de duración equilibrada. El computo final indica una distribución del 56% del tiempo para los conservadores y el 44% restante para los liberales:

Lepa Svetozara Radić

Lepa Svetozara Radić (Serbian Cyrillic: Лепа Светозара Радић; 19 December 1925 – February 8, 1943) was a Bosnian Serb member of the Yugoslav Partisans during World War II in Yugoslavia who was posthumously awarded the Order of the People's Hero on 20 December 1951, for her role in the resistance movement against the Axis powers—becoming the youngest recipient at the time.

Radić was born on 19 December 1925 in the village of Gašnica near Bosanska Gradiška. After graduation from the elementary school in the nearby Bistrica, she attended the first grade of Women's School of Crafts in Bosanska Krupa and completed the remaining grades at school in Bosanska Gradiška.

As a pupil, Lepa emphasized hard work, seriousness, and was also interested in reading advanced literature. She developed her core positions under the strong influence of her uncle Vladeta Radić, who was involved in the labor movement.

Starting with becoming a member of the League of Communist Youth of Yugoslavia (SKOJ), she eventually joined the Communist Party of Yugoslavia in 1941 at the age of 15.

On 10 April 1941, after the invasion of Yugoslavia, the Axis powers established the Independent State of Croatia, which included Bosanska Gradiška and surrounding areas.

In November 1941, Lepa Radić and other family members were arrested by the Ustaše, but with the help of undercover partisan associates, Lepa and her sister Dara managed to escape from prison on 23 December 1941. Following her escape, she joined the 7th partisan company of the 2nd Krajiški Detachment

In February 1943 Lepa Radić was responsible for transporting the wounded in the battle of Neretva to a shelter in Grmech. During the fight against the 7th SS Volunteer Mountain Division Prinz Eugen she was captured and moved to Bosanska Krupa where, after torture for several days in an attempt to extract information, she was sentenced to death by hanging.

With the noose around her neck, she cried out: "Long live the Communist Party, and partisans! Fight, people, for your freedom! Do not surrender to the evildoers! I will be killed, but there are those who will avenge me!" In her last moments at the scaffold, the Germans offered to spare her life, in return for the names of the Communist Party leaders and members in the shelter, but she refused their offer with the words: "I am not a traitor of my people. Those whom you are asking about will reveal themselves when they have succeeded in wiping out all you evildoers, to the last man." Lepa Radić was only 17 years old when she was publicly executed.

She was executed in February 1943 at the age of 17 for shooting at German troops during World War II.As her captors tied the noose around her neck, they offered her a way out of the gallows by revealing her comrades' and leaders' identities. She responded that she was not a traitor and that her comrades would reveal themselves when they avenged her death.

https://en.wikipedia.org/wiki/Lepa_Radi%C4%87

Jueus a la Península ibèrica. Notes de Guillermo Altares

Algunes notes sobre les persecucions als jueus extretes de l'excel·lent llibre de Guillermo Altares Una lección olvidada. 

Sembla que el punt de partença és cap el 1100, coincidint amb els inicis de les primeres catedrals gòtiques i la intensificació de la ciutat. Punts a destacar són les matances de 1391, els fets del Niño de la Guardia de 1491 i l'expulsió de 1492.

Guillermo Altares. 

Una lección olvidada. Viajes por la historia de Europa

Tusquet Editores

5ºedició Gener 2019

El comienzo de las persecuciones coincide con uno de los grandes momentos de la civilización europea, con la consolidación de las universidades que acabarían por formar a una élite burguesa, la eclosión del gótico –la catedral de Santiago de Compostela comienza a construirse en 1098, la de Notre Dame de París en 1163, la de Canterbury en 1174 y la de Burgos en 1221-, los cantares de Mío Cid y de Roldán, que significan la traducción literaria de las lenguas nacionales, el nacimiento de las órdenes mendicantes de los dominicos y los franciscanos,…También, lo hemos visto, en aquellos años resucitan las ciudades gracias al comercio (…) nacen los productos típicos, identificados con una ciudad y apreciados en toda Europa, como la mortadela de Boloña (…)

Página 136

 En el siglo VII, en lo que hoy es el territorio de España, el monarca Sisebuto expulsó a miles de judíos y obligó a convertirse en masa a aquellos que se quedaron. Pocos años después, el rey godo Recesvinto intensificó las persecuciones con leyes que no estaban muy lejos de las de limpieza de sangre que impuso la Inquisición muchos siglos después. Pese a que en la España musulmana la cultura hebrea floreció y muchos judíos ocuparon puestos de poder, Julio Caro Baroja escribe que ‘las matanzas de judíos se dieron lo mismo en la España musulmana que en la cristiana’. Por ejemplo, cerca de cuatro mil hebreos fueron asesinados en Granada el 30 de diciembre de 1066. Durante la dinastía de los almorávides, a partir del año 1086, muchos judíos se vieron obligados a huir a los reinos cristianos de frontera ante la creciente intolerancia o, al igual que ocurrió con la familia de Maimónides, se refugiaron en otras tierras musulmanas como Egipto. Sefarad fue sin duda uno de los grandes momentos del judaísmo europeo, pero no supuso en absoluto la ausencia de persecuciones. Pérez cita una frase del historiador Domínguez Ortíz que resume muy bien la situación: ‘La convivencia medieval entre las distintas razas y religiones fue más bien una difícil coexistencia. Pintar como un feliz hogar común la Granada nazarí es un completo error; allí los judíos eran pocos y descalificados, y los únicos cristianos eran los que estaban en las mazmorras’. (…)

Como sostiene la estudiosa Sara Lipton, experta en historia judía de la universidad estadounidense de Stony Brook, a partir de 1100 se transformaron tanto la iconografía como el discurso de las autoridades cristianas, desde los papas hasta los púlpitos más modestos, y los judíos comenzaron a ser señalados como los autores directos de la muerte de Cristo y tomados por chivos expiatorios de cualquier desgracia.

Judensau Wittenberg

Lyndal Roper explica en su biografía de Lutero que el fundador del protestantismo era un antisemita delirante –creía que el aliento de los judíos podía matar, y pidió a las autoridades que quemasen sinagogas y escuelas- y que ese odio anclaba sus raíces en la Edad Media alemana; los judíos estaban obligados en muchas ciudades a lucir círculos amarillos en sus ropas y sombreros de pico.

Páginas 154-155

Los pogromos de 1391 se produjeron en un momento de conflicto, por la guerra civil castellana entre Pedro I y Enrique de Trastámara, y de debilidad de la Corona, así como de crisis económica. (…) La violencia comenzó el 4 de junio de 1391 contra la aljama de Sevilla, la más rica de Castilla. (…) La aljama de Madrid fue borrada del mapa. En Burgos las conversiones fueron tan masivas que se creó un barrio de conversos. (…)  En Valencia, ‘bandas de matones castellanos aparecieron en la ciudad’ (…)’De Valencia llegó un barco con cincuentas castellanos, que ya habían participado en los saqueos y asesinatos de Sevilla y Valencia, dispuestos a proseguir sus hazañas también en Barcelona’.

Páginas 159-160

El frau de la llibertat guiant el poble de Ignasi Aragay

Un bon aperitiu per un llibre imprescindible:

Títol: Capitalisme i democràcia 1756-1848. Com va començar aquest engany

Autor: Josep Fontana

Editorial: Edicions 62

Primera edició: maig 2019

Pàgines: 161 + 195 notes

El frau de la llibertat guiant el poble

ELS LLIBRES I LES COSES               Ignasi Aragay     31/05/2019

https://llegim.ara.cat/opinio/frau-llibertat-guiant-poble_0_2244375556.html?_ga=2.268060366.1383411003.1559375390-1754829465.1559375390

El títol d’aquest article està inspirat en el de l’arxifamós quadre d’Eugène Delacroix La llibertat guiant el poble. És, com escriu Josep Fontana, una de les imatges més reproduïdes per exemplificar les revolucions burgeses del segle XIX. I és, al seu parer, un frau perquè si t’hi fixes “només conté un personatge que pugui identificar-se com a burgès per la seva forma de vestir” i perquè, en realitat, aquelles revolucions no van portar la llibertat ni la igualtat, sinó que van reforçar el capitalisme. Aquesta és la tesi del seu assaig pòstum Capitalisme i democràcia 1756-1848. Com va començar aquest engany (Ed. 62). En concret, l’aixecament ciutadà de 1830 a París va portar “una nova monarquia amb la qual, com deia [Jacques] Laffite, començava «el regne dels banquers»”. El quadre, que avui és al Louvre, el va comprar el que seria l’últim rei de França, Lluís Felip, però no es va exhibir gaire temps perquè resultava subversiu. No cal dir gaire res més, oi?

Si a La formació d’una identitat (Eumo), publicat el 2014, va sortir el Fontana d’arrel més catalanista, en aquest llibre surt el d’arrel marxista. En el primer hi bategava l’anhel de llibertat projectat damunt la societat catalana; en aquest hi batega l’anhel d’igualtat projectat damunt les societats europees. En el primer el subjecte eren els individus que compartien un territori, una llengua i una manera d’entendre les lleis; en aquest segon el subjecte són els individus que comparteixen la lluita per una vida digna que els és negada. Els darrers anys de la seva vida, treballant frenèticament perquè sabia que se li acabava el temps, Fontana va anar al gra per donar respostes sintètiques a les grans qüestions que sempre l’havien preocupat. Va posar la seva immensa erudició històrica al servei de la transformació del present.

En aquest nou llibre pòstum, insisteix en dos pilars que mostren com la construcció del capitalisme és prèvia al sorgiment dels règims democràtics, i els condiciona. Un pilar és l’arrabassament dels recursos naturals i de terres comunals a la pagesia, que va privar les famílies d’un element clau de subsistència (el cas anglès de les enclosure és conegut) i va provocar una emigració massiva a Amèrica de més de 50 milions de camperols arruïnats, principalment anglesos i irlandesos, però també alemanys, italians i espanyols. L’altre pilar és l’ofec dels productors artesans tant del camp com de la ciutat, i la liquidació de les seves reglamentacions col·lectives (els handloom weavers anglesos, però també els teixidors de Silèsia o de Lió, exemples d’una “industrialització dels artistes”), amb l’establiment de fàbriques centralitzades semblants a camps de concentració, amb jornades inhumanes, on treballaven nens, dones i homes en condicions semblants a les dels 13 milions d’esclaus africans portats a les plantacions americanes entre els segles XVIII i XIX. De fet, Fontana remarca que estudis recents han revalorat la vella tesi sobre el lligam entre capitalisme i esclavitud. I, sobre el canvi de model productiu, explica la persecució de les trade unions (és a dir, les unions d’oficis), que garantien un preu equitatiu i un salari just en el marc d’una producció industrial descentralitzada, i que acabarien donant lloc als sindicats. Per a Fontana, doncs, la industrialització no es pot reduir a l’impuls combinat de la màquina i l’emprenedor, mentre que el capitalisme és, sobretot, la història d’una apropiació a recer de l’Estat: d’avenços tècnics, de terres i de força de treball.

En tot el llibre hi plana una idea recurrent i central en el pensament històric de Fontana: les coses sempre haurien pogut anar d’una altra manera i, alhora, les coses sempre es poden explicar d’una altra manera. En l’epíleg d’aquest exercici de crítica històrica, un Fontana explícit i transparent afirma que “l’avenç imparable del capitalisme, que el desenvolupament del moviment obrer va frenar des de les darreres dècades del segle XIX, amb la Commune com a espantall, i que va semblar aturar-se entre el 1917 i el 1975, com a conseqüència de la por engendrada per la revolució soviètica del 1917, s’ha tornat a desfermar des de les darreres dècades del segle XX i prossegueix al segle XXI, en una evolució que recorda la que va desenvolupar entre el 1814 i el 1848. [...] L’ascens d’un capitalisme depredador segueix imparable”.

Josep Lluís Núñez

Avui ha mort Josep Lluís Núñez.

El març de 1968, la seva empresa, amb l'ajut de l'alcalde Porcioles, va enderrocar la Casa Trinxet, obra d'en Puig i Cadafalch.

Va intentar enderrocar la Casa Golferichs (Gran Via-Viladomat) però no ho va aconseguir per l'oposició veïnal.

També va ser destacat el seu intent de construir una urbanització al peu de Collserola.

"Una sentencia puso final a la carrera de éxito como constructor de Núñez, lo que le obligó a entrar en prisión cuando tenía 81 años por haber cometido los delitos de cohecho y falsedad documental en el denominado caso Hacienda. Salió de ese macroproceso que se prolongó durante más de una década como culpable por haber comprado a inspectores de Hacienda para que alteraran sus actas de inspección a cambio de sumas millonarias y la venta de pisos a precios muy ventajosos. La implicación del responsable del Fisco en Cataluña de la época, Josep Maria Huguet, provocó el fin de la carrera de Josep Borrell como candidato a la presidencia del Gobierno español, con quien tenía relación Huguet." (El País https://elpais.com/ccaa/2018/12/03/catalunya/1543843106_492951.html )

Dins el FCB es pot destacar algunes actuacions curioses:

"Home ambiciós, segons el periodista Josep Maria Huertas –que sempre deia que Núñez havia somiat ser alcalde de Barcelona–, "mai va creure en la ciutat, només va creure en el seu negoci". I, quan el seu negoci va ser el Barça, el club va guanyar diners i títols. Una de les obsessions de Núñez va ser evitar que els jugadors aconseguissin massa poder, i va tenir baralles sonades amb Diego Armando Maradona –com el dia que va retenir el passaport de l’argentí per evitar que marxés a jugar un partit d’homenatge a Breitner–."

"La llegenda diu que un dels primers cracs que van marxar va ser Johan Neeskens, el 1978, a qui no va voler renovar perquè l'holandès no va acostar-li paper de vàter al vestidor del camp de l'Hèrcules, on Núñez va tenir una urgència."

"El president volia decidir-ho gairebé tot, llavors, amb situacions estranyes, com quan va forçar el brasiler Cleo, fitxat per ocupar el lloc del lesionat Schuster, a casar-se per silenciar rumors sobre si era homosexual. El mateix Núñez faria de padrí del casament."

( https://www.ara.cat/esports/barca/Mor-Josep-Lluis-Nunez-Barca_0_2110589183.html )

Carlos V de Joseph Pérez

Título: Carlos V

Autor: Joseph Pérez

Año: 1999

Páginas: 268

Editorial: Ediciónes Temas de Hoy, S.A.

ISBN: 84-7880-790-X

Contenido:

Introducción

Capítulo I: Heredero de los Reyes Católicos y de los Austrias

La suerte cayó en San Mateo

Crisis en Castilla

Primeros contactos del Rey con Castilla

La elección imperial

Las Comunidades de Castilla y las Germanías de Valencia

Capítulo II: La política imperial

La idea imperial

Carlos V y la reforma luterana

Carlos V y la cruzada contra el infiel

Carlos V y Francia

Carlos V y Roma

Conclusión

Capítulo III: Carlos V y los españoles

La monarquía

Los castellanos no compartieron la idea imperial de Carlos V

Rey y reino

Economía y sociedad

Los estamentos privilegiados

Las armas y las letras

Problemas ideológicos

La cultura en la España del siglo XVI

Capítulo IV: Las Indias

La conquista del imperio

Economía y sociedad en las Indias

Debates en torno a la colonización

Civilización y barbarie

Capítulo V: Los últimos años del emperador

Notas

Bibliografía selecta

ALBA, Ramón

BRANDI, Karl

CARANDE, Ramón

CHASTEL, André

CHAUNU, Pierre

DANVILA, Manuel

ELLIOTT, John

FERNÁNDEZ ÁLVAREZ, Manuel

GACHARD, M.

GARCÍA CARCEL, Ricardo

GARCÍA SIMÓN, Agustín

GIRÓN, Pedro

JOVER, José María

KENISTON, Hayward

LAPEYRE, Henri

MARAVALL, José Antonio

MARTÍNEZ GIL, Fernando

MERRIMAN, Roger Bigelow

PÉREZ, Joseph

SANDOVAL, Prudencio de

SANTA CRUZ, Alonso de

VIAN HERRERO, Ana

Europa ante el espejo. Josep Fontana. VII El mirall salvatge

Capítol VII. El mirall salvatge.

Al segle XVI es posen de moda les representacions dels continents amb forma humana i atributs com resposta a la creixent fascinació pels descobriments. L’autodefinició té sentit en  resposta  a l’altre. En 1714 es fa servir el darrer document en llatí com a llengua comuna europea. A partir d’aquest moment és molt més difícil la identificació de grups que no comparteixen ni  l’idioma ni la forma de viure ni els costums. A l’altre el podem definir per la seva raça com a salvatge o per la seva història com a primitiu. Al primer se li dedica el genocidi i la tracta d’esclaus. Al segon l’imperialisme.

El salvatge, per la religió és un penitent i per la saviesa popular la força i la simplicitat de la naturalesa. En canvi, per la literatura cavalleresca és un gegant monstruós que simbolitza el perill de la rusticitat camperola.

Les primeres notícies dels indis americans parlen d’homes pacífics que poden ser cristianitzats. En la segona fase tenim indis bons i indis dolent, fins i tot caníbals. En la tercera tots són dolents, idòlatres i, la majoria, caníbals. (alguns indis es pensaven que els caníbals eren els europeus). En aquest ambient es produeix la disputa entre Sepúlveda i Las Casas.

El projecte econòmic del descobriment es troba amb l’absència d’espècies i amb indígenes que es morien si els portaven a Europa. Sembla doncs, que l’única alternativa és obtenir or i plata en grans quantitats. El continent americà està ple de mà d’obra barata per extreure els minerals que s’ha de “convertir”, és a dir, s’ha d’homologar als estàndards d’obediència occidental. Els indis, inicialment, van pensar que podien incorporar sincrèticament  el déu cristià als seus déus, però la Inquisició els ho va explicar amb fets. En 1562 es va torturar a més de 4.500 maies dels quals 158 van morir. Era una combinació de voluntat evangelitzadora i pràctica econòmica per obtenir guanys que van fonamentar el creixement econòmic modern.

En les zones angleses del nord d’Amèrica, les malalties començaren el despoblament indígena que es va completant amb l’entusiasme dels colons per matar els salvatges. Hi hagué algun cas de cooperació com les cinc nacions iroqueses i l’Imperi Britànic però fou poc freqüent. Els colons tendeixen a elaborar mites de captivitat entre indis salvatges amb èxit final.

L’eliminació dels indis és molt efectiva. En les colònies de Virginia i les dues Carolines (1), el 1685 hi havia uns 40.000 indígenes. Cent anys més tard quedaven menys d’un miler com a resultat de les guerres per convertir les terres en plantacions de tabac i les guerres que això va causar. L’avenç cap a l’oest donà lloc a la creació d’una muralla humana que defensava els colons de l’est (2). Els colons arribaven en condicions similars als esclaus negres. En 1741 un vaixell que va sortir de Belfast amb 106 passatgers. La meitat va morir de fam, sis d’ells menjats pels seus companys. El viatge es pagava amb un contracte de treball que els obligava amb un patró entre cinc i set anys com si fossin serfs. Aquests colons eren els que es trobaven amb els indis.

La societat nord-americana considera l’existència d’un bon salvatge ideal però s’enfronta a un salvatge real que l’impedeix l’avanç cap a l’oest. L’indi no té dret a impedir els designis de la providència en forma d’avenç. Podia recloure’s si quedava algun espai lliure però el seu destí és l’extinció. Després de la guerra civil comença l’epopeia de l’oest. Els colons americans tenen el dret a ocupar tot el territori americà. Els pioners faran una nova societat més equitativa i més lliure a partir de la concessió de terres a tots els colons. Sortirà una nova civilització que ocuparà les illes del Pacífic i regenerarà Orient. Els colons són, definitivament, els bons. En canvi, els salvatges, els que arrenquen cabelleres, han de ser eliminats. De fet els que arrancaven les cabelleres eren els blancs per poder quantificar quants indis havien mort i cobrar així les recompenses.

Els anys de major efectivitat en l’assassinat d’indis són entre 1860 i la massacre dels sioux de 1890. La utopia igualitària va caure en mans del ferrocarril, els especuladors de terres i les necessitats de l’agricultura extensiva. Aquesta idea del salvatgisme indígena s’ha exportat fins a Iraq o Somàlia o el linxament de negres (entorn de un per setmana entre 1882 i 1930).

En Brasil, els mateixos indígenes que havien servit d’inspiració a Rousseau, a principis del XIX s’integren en un projecte de civilització. Científics europeus dictaminen en 1818 que els indis brasilers són incapaços d’assolir la civilització occidental per la qual cosa el seu destí és l’extinció. Dels 3,5 milions que hi havia en el segle XVI es passa en 1910 a menys d’un milió.

Montaigne va plantejar que cadascú considera barbàrie el que no li és habitual. Argumenta sobre el canibalisme i ho contrasta amb els costums de la Inquisició o les aficions dels atenencs d’anar a veure les tortures als esclaus.

Com que el bon salvatge no ha aparegut en Amèrica hom el continua cercant en les illes del Pacífic i en Oceania. En bona part va durar més el mite perquè no hi havia motius per ocupar els seus territoris. Però quan van arribar els missioners, els nobles salvatges van ser considerats com a depravats destinats a condemnar-se. A finals del segle XIX sembla que més de la meitat de les dones de Tahití estaven contagiades de malalties de transmissió sexual provocada pels mariners europeus. Se’ls acusava de lladres quan, en realitat, no tenien idea del concepte de propietat.

El bon salvatge no existia. Fou un enfrontament entre dos mons diferents que no es comprenien. Els europeus, tot just arribar a qualsevol lloc, cercaven el rei sense considerar que podien tenir formes d’organització diferent. Alguns indígenes varen considerar que els sistemes dels europeus els hi podien beneficiar i els assoliren ajudant a europeïtzar illes properes. En el cas australià, l’elevat nombre de colonitzadors eliminà sistemàticament als habitants originals. Ja ni eren ni nobles salvatges ni ferotges caníbals, eren simplement aborígens que molestaven.

A Brasil, el Carib i els Estats Units, les plantacions, sobretot de cotó, requerien molta mà d’obra. El problema és que no tenen mà d’obra disponible com tenien els espanyols. La solució fou importar esclaus negres d’Àfrica. Entre 1600 i 1800 van arribar als Estats Units més de vuit milions de negres africans. La justificació de l’ús dels indígenes com a mà d’obra pels espanyols la van elaborar els teòlegs castellans. L’esclavitud dels negres es justifica en la Il·lustració francesa. Voltaire considera els negres una espècie diferent amb un nivell d’enteniment molt inferior al nostre. Montesquieu no considera coherent que Déu hagi posat ànima en el cos d’un negre i, sobretot, cal tenir present que, sense l’esclavitud, el sucre seria massa car. Cafè, sucre, tabac i cotó animaren un trànsit comercial de productes assequibles a partir del qual neix el creixement econòmic modern.

L’europeu mensyprea el que no coneix i el que no comprèn. Montesquieu imaginava el que podia pensar un francès d’un persa: “Com es pot néixer a Pèrsia? Com es pot ser persa?”. Bouganville arriba a París amb un tahitià i la gent es meravella que els nadius de Tahití no parlin castellà o francès o anglès o qualsevol llengua europea. A Madrid, un musulmà hagué de comprovar, en 1787, que alguns madrilenys pensava que adoraven a la lluna, a un déu cavall, que eren ateus, etc. Les altres cultures havien de ser estudiades per l’antropologia, ja que la constant pre-lògica les feia inassequibles per ser estudiades per la ciència moderna.

Per Linneo, els europeus es regien per lleis, els americans per costums, els asiàtics per l’opinió i els africans actuaven arbitràriament. Buffon apunta que l’origen és comú, però el medi ambient ens ha anat condicionant i fent-nos diferents. Un mitjà hostil, com el dels indígenes americans, havia fet dels indis essers inferiors als europeus igual que els animals americans o són respecte als del Vell Món. La medicina recolzarà el pensament il·lustrat i més endavant ajudarà en les neteges ètniques.

Tot això passava al mateix temps que es lluitava per l’abolició de l’esclavitud, es formulaven argumentacions científiques pel racisme i es començava el tràfic de “culís” en Àsia. Napoleó planteja que la Revolució va dictaminar en contra de l’esclavitud perquè no coneixia la realitat.

El discurs racial també s’aplica a l’evolució dels europeus, França es veu com una nació formada per dos pobles: els vencedors (francs, nobles i guerrers) i els vençuts (gals, camperols i plebeus). La història els va enfrontar i els francs van continuar manant tot i que la potència econòmica estava en mans dels gals. Els nobles diuen que fets com la derrota davant els prussians de 1870 era una causa de la barreja de sang entre francs i gals. Els populistes i demòcrates reivindiquen el passat gal i la cultura celta des dels guerrers que lluitaren contra César fins a Astèrix. 

El racisme ha perdut tota validesa científica i es critica quan ens copeja amb la seva cruesa, però, en general no som conscients de la seva quotidianitat i de com el tenim integrat en els nostres esquemes mentals. Conclou Fontana dient: “...no importa que tenga o no fundamento, porque no se basa en ideas razonadas, sino en temores inconfesados. No es más que el rostro que toma el miedo irracional al “otro””.

Notes:

(1) Virginia, Carolina del Nord i Carolina del Sud formaven part de les 13 colònies fundacionals.

(2) Recorda una mica el poblament de la península Ibèrica durant la “Reconquesta”.

Europa ante el espejo. Josep Fontana. IV El mirall del diable

Capítol IV. El mirall del diable.

Cap a l’any 1000 l’enemic “number one” ja no és el bàrbar i el pagà. Ara és l’infidel i l’heretge que constitueixen les dues cares del diable. Les eines més adients per combatre’ls seran la Inquisició i la Croada.

La Croada interessa a l’església i a la noblesa. Tots dos poden treure beneficis eterns i temporals. El principal problema de la cristiandat no es troba gaire equilibrat amb la perspectiva musulmana: per a ells el principal poder del món era el califa, el cinquè l’emperador de Bizanci i, pel que fa als regnes cristians, ni els consideraven. Poitiers (o Covadonga) són poc més que una algarada. Si l’Islam, per Occident és una falsa religió i Mahoma un enviat del dimoni, pels musulmans hi ha un respecte per les religions del llibre (i pel mazdeisme) mentre no facin proselitisme, Crist és un profeta nat d’una dona verge i es tolera a qui professa les religions del llibre si paguen les taxes corresponents.

Si Orient és la terra de les mil i una nits, pels musulmans Occident és una terra bruta i pudent. Aquesta inferioritat pel que fa a la civilització estava assumida pels occidentals. La tecnologia agrària musulmana havia permès una alta productivitat que podia alimentar grans ciutats com Bagdad o Còrdova. Van introduir, en la península Ibèrica, la llana, el cotó, la seda... La seva cultura sincrètica s’estén des d’Indonèsia fins a la península Ibèrica. En general, qualsevol dels territoris ocupats pels musulmans, en dos-cents anys, quedava pràcticament islamitzat i amb una cultura i llengua unitària. En general, les estructures de beneficència islàmiques substitueixen amb èxit les prèviament existents.

La tensió tampoc era tan tràgica. Genovesos, venecians i catalans continuen comerciant amb els musulmans sense fer gaire cas a Roma. Ibn Yubair observa com guerra i comerç coincideixen.

A banda de l’Islam, la mirada occidental no considera a Bizanci, ni a Rússia (barreja d’escandinaus, mongols i eslaus), ni a la cristiandat asiàtica. Mentre occident ha perdut tot el coneixement clàssic, Bizanci -en realitat l’Imperi romà- continua la seva vinculació cultural amb l’antiguitat.  En 1204 la quarta croada saqueja Constantinoble... als cristians bizantins! Condorcet ens ho fa més comprensible al titllar als bizantins com a gent que no creia en la infal·libilitat del papa.

De la cristiandat asiàtica no hi ha record en l’imaginari col·lectiu europeu: anava des d’Egipte fins al mar de la Xina amb nuclis a Mesopotàmia, Armènia, el Caucas, Síria... Els pobles nòmades asiàtiques temien l’expansionisme xinès i islàmic. Per a ells el cristianisme els permetia civilitzar-se sense perdre la pròpia personalitat. La cristianització fou obra dels maniqueus i aconseguiren convertir als uigurs. El maniqueisme (1) era una barreja de cristianisme, judaisme, mazdeisme i budisme organitzada per Mani (216-276). Tot i la seva expansió territorial no va aconseguir una estructura estable ni identificar-se plenament amb cap poble.

Tingué més expansió l’Església nestoriana que apareix amb la separació de l’església persa de l’occidental en 424. Seixanta anys més tard abracen el duofisisme de Crist (en Crist hi ha dues naturaleses) i també es separen de Bizanci. Es relacionen amb les caravanes del desert i així s’expandeixen des de Sumatra fins a Azerbaijan. La seva transmissió de la cultura hel·lènica en territori persa, especialment de la medicina, fa que exportin metges a Bagdad on estaven molt ben considerats. Els kerait i els ongut, uns dels principals pobles mongols adoptaren el nestorianisme. Quan Genjis Jan derrota els kerait, respectà les religions. El seu net, Kubilai Jan (que va fonar la dinastia Yuan), anima als germans Polo a què demanin al papa savis en les set arts. Pel camí, els frares escollits es penedeixen i no acaben el viatge.

El papa albirava esperances en la conversió dels mongols. Una croada “asiàtica” dels mongols, aliada amb francs i armenis conquereix Bagdad, Alepo i Damasc en 1260. Però els francs, per poder fer més pillatge s’alien amb els mamelucs i els ajuden a derrotar els mongols trencant tota possibilitat d’estendre la cristiandat. En 1285, des d’Iran s’envia una ambaixada al papa per lluitar contra els musulmans. El papa ho rebutja, ja que s’estima més l’aniquilació dels heretges que la victòria sobre l’Islam i, a banda, estava més preocupat per llençar una croada contra la Catalunya cristiana per afermar els seus interessos polítics. Altres nestorians i mongols intentaren associar-se amb el papa per reconquerir Jerusalem però no tingueren cap èxit.

Després, l’Islam assimilaria els territoris d’Orient i la conversió del Japó fou infructuosa. La darrera expansió del cristianisme fou per terres americanes.

Però Europa també es tanc, portes en dins, combatin els heretges. Gregori X, en 1302, declara en la butlla Unam Sanctum que l’única salvació es troba en l’obediència al papa. La definició de la doctrina correspon a la jerarquia eclesiàstica. La Inquisició apareix com una eina per eliminar els discrepants a la norma establerta fins i tot si han estat batejats com a catòlics.

Les noves heretgies són menys organitzades i més pròpies de les masses. Les seves arrels es troben en creences populars prèvies al cristianisme i el rebuig a la corrupció de l’església. Hi ha poca informació sobre les bases reals, però el poder ens ha deixat una història que responsabilitza a un líder búlgar que va seduir a un grup de fanàtics (2) incapaços de tenir idees pròpies. En general, en la base d’aquests moviments hi ha una voluntat de tornar a la fraternitat del primer cristianisme emmarcada en la idea de la pròxima arribada d’una tercera edat de pau i felicitat. Es critica l’església aliada d’un poder terrenal amb el qual té molts interessos comuns. La reforma gregoriana critica als clergues simoníacs (3) i postula un retorn als ideals primitius. Però no hi ha cap canvi i això irrita més, per la seva hipocresia, als moviments crítics. Ramirdus (4) és cremat viu en 1077 per demanar que s’apliqui allò que el papat ha promulgat.

L’església fa el que pot per assimilar aquests moviments, però quan aquestes heretgies escapen al control de l’església, quan desafien el seu poder, és quan són fermament perseguides. Joaquin de Fiore, mort en 1202, amb considerable prestigi intel·lectual, a partir d’un estudi exhaustiu de la Bíblia recupera el mil·lenarisme i influeix particularment en els franciscans. La idea és que està a punt d’arribar una nova edat de pau i amor en què ja no caldrà la direcció de l’església. El papat atreu als franciscans, condemna als qui propaguin la idea de Joaquim però no prohibeix la seva obra. Gherardo, un franciscà, acusa Alfons X de Castella (el savi) de ser l’anticrist. És condemnat a cadena perpètua. Si no hagués estat franciscà segurament hauria estat cremat.

Així que l’església sols actua contra les heretgies que escapen al seu control. Si cal, s’afegeix una mica d’orgies, alguna aparició diabòlica o algun assassinat ritual per justificar-se. Els humiliati lombards eren laics majoritàriament treballadors de la llana que vivien seguint les pautes de la puresa evangèlica. Són condemnats per Alexandre III però es varen expandir moltíssim així que, Innocenci III, en 1201, els va reconvertir en una ordre en la qual fins i tot els homes laics casats podien predicar.

Una heretgia, per tant, és allò que la jerarquia eclesiàstica troba inacceptable. Algunes heretgies són políticoeconòmiques: així un rei que estigui interessat en una comarca pot demanar al papa que munti una heretgia “ad hoc” pel seu cas, per exemple, que els heretges fan pa amb les cendres de nadons i tot seguit s’ho mengen. El procés dels templers del segle XIV va reportar un bon negoci a la corona francesa. També fou bastant profitosa l’acusació als leprosos d’estar associats al rei moro de Granada per enverinar a tota la cristiandat. Es cremaren vius bastants malalts d’aquesta infermetat, ja que les leproseries tenien bastants recursos econòmics.

Un dels casos més exagerats és el del catarisme. Per argumentar la necessitat de la seva destrucció se’ls va identificar amb els bogomils (5). Els bogomils eren considerats maniqueus. Ergo, si els càtars són bogomils, són maniqueus i per tant han de ser exterminats. Si els bogomils proposaven un retorn a la puresa evangèlic, posaven en dubte a l’església oficial vinculada a l’Imperi: “discutir el dogma eclesiástico equivalía a discutir la ideología política del estado”. Sembla clar que hi hagué influències del bogomilisme i el paulinisme  balcànic en el catarisme però el nombre de l’estructura càtara no passava dels dos mil “prefectes”. En canvi, l’acceptació popular era molt amplia. Les classes populars és sentien molt més properes a aquest missatge que el que els oferia l’església oficial i participaven de la idea que no podia haver estat Déu qui hagués atorgat aquestes riqueses i aquest poder a l’església i als reis, sinó més aviat el diable.

Alguns processos inquisitorials s’articulen contra aquells que posen en dubte l’existència del purgatori. El purgatori era una eina d’altíssima rendibilitat que no podia posar-se en qüestió. Les almoines per pagar misses que alleugeressin el temps d’estada dels difunts eren un gran negoci per l’església.

Un missatge evangèlic que no tortura, que no mata, que no excomunica, que no engarjola  i que no cobra impostos és molt atractiu. Un missatge que evidencia l’aliança de l’església oficial amb el poder feudal i fa posar en dubte la seva legitimitat és molt perillós per l’ordre establert. Quan la noblesa urbana de Toulouse, els teixidors i els camperols s’interessen per aquest moviment, el poder polític i religiós es posa molt nerviós. Franciscans i dominics amb el convenciment o amb la foguera s’hi posen mans en l’obra per lluitar contra el catarisme. Un home és cremat per negar-se a obeir les ordres dels inquisidors de matar una gallina que, per l’home, no havia fet res per la qual cosa hagués de morir.

La croada albigesa (6) aconsegueix incorporar la zona catalano-aragonesa al regne de França, mantenir l’estructura feudal i el poder de l’església. Però el substrat continua. Algun trobador nega a Déu el dret a condemnar ningú després d’haver viscut en el regne de la injustícia. Ja en el XIV un clergue de Montaillou plasma el seu escepticisme argumentant que no creu que Déu tingui res a veure en el creixement de les plantes. Les plantes creixen en terrenys adobats. Si el responsable fos Déu, podrien créixer fins i tot sobre les pedres. Davant els nous impostos que exigeix l’església, un camperol, Jean Jouffre de Tignac, critica als bisbes envoltats de guerrers: “quisiera que se mostrasen tan empeñados en combatir a los sarracenos, conquistar su tierra y vengar la muerte de Cristo, como se les ve decididos a reclamar los diezmos y las primicias de la carne.” Serà condemnat a morir emparedat.

Finalment, un dels exemples més aclaridors és el cas de la persecució dels jueus. Són europeus des de molt abans que moltes nacions. Fins al segle XI la integració és total i, fins i tot, objecte d’orgull com ara l’ús del castellà pels sefardites fins i tot després de la seva expulsió. L’església s’adona que no estan subjectes al seu control i en el IV Concili de Laterà de 1215 (7) exigeix que vesteixin diferent i portin signes d’identificació tot demanant l’evitació de qualsevol tracte de companyia i familiaritat entre cristians i jueus. “No tenim enemics més grans que els jueus” deia un clergue de gran prestigi que fou canonitzat (8). Sovint es parla d’irracionalitat en els pogroms, però, abans del segle XI, simplement, no hi havia. A partir d’aquell moment es crea el mite de l’enemic interior al qual se li pot acusar de qualsevol cosa.

Així, la primera croada tingué com a aperitiu una matança de jueus. Es fabrica el mite de la usura, que també practicaven els cristians (en jutjats de Múrcia hi ha reclamacions de jueus contra cristians usurers) i se’ls acusa de ser els responsables de la pujada d’impostos quan els veuen prop del poder reial. Se’ls critica per fregir amb oli o rentar-se les mans abans de dinar. Tot és un marc per generar llegendes com la del petit màrtir Simó de Trent el 1475 on foren cremats vius nou jueus o el Santo Niño de La Guardia (Toledo) de 1491 on foren executats cinc jueus tot i que mai va aparèixer cap nen mort ni ningú va denunciar cap desaparició (encara es celebra) No calien proves. Els jueus eren percebuts com la imatge del diable.

Notes:

(1) Havia estat professat per Sant Agustí.

(2) Vaja, que els va abduir...

(3) Simó el Mag va oferir diners a l’apòstol Pere a canvi de poder transferir l’Esperit Sant mitjançant la imposició de les mans. Hi ha dues versions de la seva mort: en una va dir que s’enterraria i tornaria a la vida en tres dies (encara continua sota terra); la segona és que estava volant molta estona pel cel de Roma –era mag de professió- i Pere es va posar molt envejós, així que va pregar a Déu perquè el fes caure. Déu li va fer cas i Simó es va fotre una hòstia important i va morir.(Vegeu Michel Onfray, El cristianismo hedonista)

(4) Ramirdus was burned alive in Cambrai, simply because "he dared to say that simonists and priests guilty of fornication were not allowed to celebrat mass and that their sacraments were not to be received.” (Vegeu Moore, R.I, The Origins of European Dissent (Londres 1977)

(5) Bogomilisme: Secta difosa a Bulgària a partir de la meitat del segle X que intentà d'aprofitar-se de les aspiracions eslaves per a provocar una reforma social de l'Església oriental (confiscació i repartiment dels seus béns i abolició de l'esclavitud.). Eren vegetarians, rebutjaven la litúrgia i les imatges. S’estén per Bulgària en un moment de forta feudalització en què l’emperador bizantí reparteix terres –amb els seus serfs- als senyors.

(6) Batalla de Muret de 1213 on Simó de Monfort mata a Pere el catòlic d’Aragó qui, un any abans, havia vençut als almohades en les Navas de Tolosa.

(7) En castellà, Letrán. És un sector de Roma on es construí la Basílica de Sant Joan de Laterà que és la catedral del bisbe de Roma, és a dir, del papa quant a bisbe de Roma.  Hi ha extraterritorialitat italiana i pertany jurídicament al Vaticà. És una de les set esglésies que s’han de visitar per aconseguir la indulgència plenària en any sant.

(8) Fontana no diu el nom d’aquest sant però, Sant Vicent Ferrer, deia que els jueus són “animales con rabo y que menstrúan como las mujeres”. (José Antonio Egido: El problema nacional judío: Judaísmo versus sionismo”). En aquest mateix llibre es comenta que, més recentment, Millán Astray avisava del perill dels jueus moscovites que volien encadenar Espanya per convertir-nos en esclaus, que Franco considerava vigent el decret d’expulsió de 1492 i que l’almirall Carrero Blanco, de missa diària, va escriure: “España, paladin de la Fe de Cristo, está otra vez en pie contra el verdadero enemigo: el judaísmo.”

Europa ante el espejo. Josep Fontana. I El mirall bàrbar.

Capítol I. El mirall barbar.

Quan neix Europa? Parlem dels primers assentaments, de les primeres formes culturals, de l’aparició d’una consciència de col·lectivitat? I de quin marc geogràfic parlem? Ha anat canviant. La frontera amb Àfrica està clara, però la separació amb Àsia no tant.

Com a civilització, hem d’assumir l’origen neolític a Mesopotàmia així com la seva deriva en estructures socials i polítiques. Aquest nou model agrari, a una velocitat d’un km anual, s’anà  distribuint pel que anomenen Europa trigant 4.000 anys a arribar als extrems més occidentals. És superposa a una població que viu dels boscos i sintetitza el seu model amb el nou. Es planteja que el basc podria ser la llengua dels darrers caçadors mesolítics.

Així, tot apunta a uns orígens mestissos que trenquen la idea d’una especificitat europea que hauria de justificar un cert tipus d’èxit.  Aquesta visió neix amb l’aparició de la identitat grega enfront del bàrbar asiàtic i es complementa amb la invenció d’una història mítica. El neoclassicisme recupera aquests plantejaments.

Grècia no té una identitat pròpia; ni geogràfica, ni idiomàtica, ni política. S’autodefineix lluitant contra els perses en les guerres mèdiques. Tucídides senyala que Homer no parla d’un únic grup de grecs. La idea de grec apareix al mateix temps que la idea de bàrbar. La idea de bàrbar és quasi fonètica: és aquell que no és capaç de parlar correctament la llengua pròpia, el que la balbuceja.

Herodot parla de l’enfrontament entre grecs i perses com l’enfrontament entre la llibertat grega i el despotisme asiàtic. La igualtat dels drets polítics grecs és quelcom que té sentit defensar davant la tirania (llàstima que Fontana no hagués vist, en 1994, la pel·lícula 300). El teatre s’encarrega de difondre aquesta idea: la major part dels personatges amb comportaments negatius són estrangers. Dionís, en Les bacants, té origen asiàtic. Al final de l’obra, Cadmo i la seva filla, ploren la seva futura vida en l’exili rodejats de bàrbars. Aristòtil justifica l’esclavitud per aquells estranys, estrangers, que, per no ser grecs, són inferiors.

Però la polis democràtica ideal es basava en l’esclavisme, en la separació de la ciutat i el camp endarrerit, en la submissió de la dona a eina reproductiva (Aristòtil creu que la dona, com a ser inferior, té menys dents que l’home), a la divisió entre rics i pobres.

La democràcia grega era una estructura per la qual, el deu per cent de la població, podia anar compartint el poder. El mateix Herodot era, quan estava a Atenes, un estranger sense drets polítics. En el segle IV abans de Crist, en un moment de crisi, les alternatives són Demòstenes que vol recuperar l’hegemonia d’Atenes en un món que ha canviat molt o l’imperi expansiu macedoni que podia obrir nous mercats i alleugerir la tensió social militaritzant bona part de la plebs. Triomfa la proposta macedònia que significarà la derrota dels perses i la disminució progressiva dels participants en la democràcia. Primer pels pactes amb les noves elits macedònies i més tard amb els romans. La democràcia es limità a ser un record llunyà que provocava calfreds a qualsevol ric.

El mite cultural grec també és qüestionable. Era una cultura oral i ben pocs eren capaços de llegir. Licurg, a Esparta, havia prohibit l’escriptura fins i tot de les lleis i sobre les sepultures. La major part de la població era illetrada. Les lleis, fora d’Esparta, s’escrivien sobre pedra. Els pocs llibres –en forma de rotllos- són del segle V a.C. per fixar textos filosòfics o científics –com ara els de medicina- complexos i per a pocs lectors. La primera biblioteca de la qual tenim referència és la d’Aristòtil. Després les biblioteques de les grans ciutats –Alexandria- amb l’objectiu de mantenir el saber en grec. Els usuaris, evidentment, eren una minoria.

Els mites grecs recullen el mestissatge original. Europa era filla d’un rei de Fenícia. Fou raptada per Zeus i dipositada a l’europea Creta on dona llum al rei Minos. La religió grega perd els seus orígens de les estepes nòrdiques i és sincretitza amb el Mediterrani. La rel dels mots “Zeus, déu” té origen indoeuropeu i significa “brillant”. Algunes tradicions el fan néixer també a Creta sintetitzant així els invasors amb els envaïts.

La Creta minoica, “el primer bressol de la cultura europea”  es desenvolupa en un punt estratègic d’encreuament de corrents culturals i comercials. Cap al tercer mil·lenni apareix una cultura que, malgrat invasions i desastres naturals, desenvoluparà grans palaus-temples i una escriptura (lineal A) encara sense desxifrar. Desapareixerà cap a 1380 a.C. (incendi Cnossos) probablement per una invasió micènica.

Els micènics podrien ser els aqueus que conquisten Troia. La seva història s’interromp per noves invasions en la crisi del XII a.C. i coincideix amb les caigudes de l’imperi hitita, els atacs dels pobles mariners a Egipte, la invasió de Canaan pels filisteus, etc. És el començament de l’època fosca grega.

En resum, el que cal és desmitificar la idea d’un poble creador per la d’un seguit de trobades d’orígens diversos. Un bon exemple és l’escriptura. L’escriptura mesopotàmica comença amb marques i segells sobre objectes. Cap a 3200 a.C. els fonemes es transcriuen per plasmar idees sense forma com ara els verbs. Cap al 2.600 a.C. es consolida l’escriptura cuneïforme. L’idioma babiloni es converteix en una eina compartida per diferents cultures.

Els fenicis adapten la idea babilònia adaptant-la a la seva llengua semítica: fan servir un signe per cada so consonàntic i opten per l’escriptura lineal més pràctica per escriure en papirs. Els grecs, que han perdut el lineal B micènic, adapten cap al 800 a.C. l’alfabet fenici (i la paraula byblos pel papir) afegint-li símbols per les vocals. Aquest nou alfabet és la base per l’etrusc (i sembla que aquest ho fou per l’escriptura rúnica d’Escandinàvia), pel llatí i pel ciríl·lic. Àrabs i hebreus heretaren la idea de signes per consonants sense transcriure les vocals. En conclusió, l’alfabet és el resultat d’interaccions entre els diferents pobles. El mateix passa per l’astronomia, la medicina, la geometria,...

I encara, sols coneixem com aquest mestissatge es desenvolupa a Grècia i Roma. Poc ens ha quedat dels etruscs, poble pre-indoeuropeu que fou el primer a desenvolupar, a Europa, estructures urbanes. Hem perdut tota la seva literatura i el seu teatre, sabem que van influir en els celtes i ens deixaren mots fonamentals com ara populus, persona, publicus, littera o mundus.

Sembla que, a Cartago, la capacitat lectora estava molt més estesa. Els pescadors o els camperols sabien llegir. Els romans varen regalar les seves biblioteques als reis africans. Sols es va salvar la Gran Enciclopèdia Agrícola de Magón que va ser traduïda al llatí i va arribar a influir en l’agricultura àrab medieval.

Aristòtil, -ens explica Plutarc- aconsellà a Alexandre que tractés als no-grecs com si fossin plantes o animals. Alexandre no li va fer cas i els va fer partícips de la cultura grega. El món que va conquerir Alexandre es va hel·lenitzar amb teatres i gimnasos (als que anaven els sacerdots jueus de Jerusalem). L’àgora, però, perdé el seu caràcter polític i es limità al comercial.

Roma ocupa i manté el món hel·lènic. Argumenta que el llatí és un dialecte grec i que, Eneas, fugint de Troia, és l’avantpassat de Ròmul. Continua aplicant el criteri de dominar el món des de la mateixa postura de legitimació que els grecs però ara sense participació en nivell d’igualtat. L’emperador dictamina les lleis responen a les peticions de les classes dominants. Així el control dels espais dominats no es manté per la força, sinó pel consens entre el poder central i els poders provincials. Els poders provincials també mantenen l’ordre mitjançant concessions com ara el “panem et circenses” o la realització de sacrificis.

Per tant, a diferència dels grecs, els romans no limiten la ciutadania. Primer la donen als poders provincials i, en 212 d.C. a tots els habitants lliures de l’Imperi. L’Imperi no té mapes que marquin els seus límits. En canvi, les províncies i els poders locals sí que els tenen i marquen clarament els seus dominis. La unió de l’Imperi es mantenia per la comunitat d’interessos i idees entre el govern central i els poders locals. L’administració central practicava una ferma política de delegació, ja que sols podia governar amb una xarxa de municipis i de poders locals que incloïa als reis clients com ara Herodes o ciutats com Tiro.

La literatura culta romana sembla que era inaccessible per la major part de la població. Si la literatura grega era oral i coneguda, la romana no té aquest grau de participació. Això fa que el missatge públic arribi més per la imatge. Aquesta seria la raó per la gran quantitat de monuments propagandístics com ara arcs triomfals, estàtues de l’emperador, etc.

La religió presentava un panteó de deïtats incomptable. El sincretisme romà adoptava qualsevol déu de les zones conquerides. Fins i tot el déu Baal-Hammón de l’odiada  Cartago s’assimila a Saturn. Sols hi havia un element especial: l’emperador com a intermediari entre els déus i els homes amb els ritus de sacrifici.

Però a banda de la religió i els cultes mistèrics (sobretot el del Mitra iranià) Roma sols es va interessar per la cultura grega. Plini divideix el món en dues parts: l’Imperi i els bàrbars. Ovidi, en el seu exili del Mar Negre, s’esgarrifa d’estar a tocar d’un món on sols hi ha barbàrie, fred i horror. Cèsar i Tàcit identifiquen com a unitat als gals i als germànics quan aquells no tenien cap idea de pertànyer a un col·lectiu específic. De fet, les rels de les identitats dels pobles bàrbars comencen amb els enfrontaments amb els romans en els límits de l’Imperi. Així els romans ajuden a crear els fantasmes que han imaginat.

Els primer bàrbars que coneixen els romans són els celtes, un grup heterogeni que abastia des de l’extrem oriental d’Europa que envaeixen Roma en el IV a.C  als bandits i soldats d’Anatòlia. Els segons foren els germànics, raça pura pels romans perquè els veien a tots iguals. Amb 400 anys de distància Tàcit i Procopi coincideixen en la descripció per germànics i gots, exactament com ara que, per l’europeu mitjà, negres i xinesos són tots iguals.

El que històricament s’ha anomenat “gots” era tot un plegat de diferents pobles (alans, huns,...). No hi havia la unitat política que miren de transmetre les dinasties dels bàrbars. En la batalla dels Camps Catalàunics (451, Marne), els huns d’Àtila eren una minoria. Quan Àtila mor, es dissol el pretès imperi. Gots i ostrogots eren confederacions de pobles que no s’arribaren a integrar mai en monarquies com pensaven els historiadors romans.

Els pobles bàrbars no tenien cap intenció de destruir l’estructura romana. S’anaven establint relacions comercials i tributs que els romans pagaven per mantenir la pau. Molts bàrbars s’integren, com a immigrants, en l’exèrcit de l’emperador o en grups, amb el seu propi cap, més tard. Eren els més interessats en mantenir una administració que pagava l’exèrcit. La revolta del Danubi de 376 és més una revolta pel mal tracte d’uns funcionaris romans que cap voluntat agressiva. La victòria d’Adrianòpolis en 378 o la conquesta de Roma d’Alaric en 410 són actuacions per veure reconeguda la seva posició dins l’Imperi. Probablement la deposició de Ròmul Agust en 476 afectés molt poca gent. Era el traspàs, amb certa legitimitat, de l’administració d’unes mans a unes altres.

Si en Orient l’estructura aguanta mil anys més, en Occident caurà quan els conflictes interns siguin més importants que la pressió externa. Els que formaven part de l’Imperi deixen de donar suport a una administració que no satisfà les seves necessitats. Els segles de la decadència, abans de les presumptes invasions bàrbares, ens donen una imatge de creixent privatització de les funcions públiques i d’un augment de les desigualtats. Els nous grans rics van emprant a colons que, fugint de l’endeutament, es posen sota protecció d’aquests nous magnats. Això va fomentant una adscripció a la terra més rentable que el sistema esclavista.

L’historiador rus Rostovtseff, anticomunista furibund, planteja que Roma cau perquè no va poder culturitzar les masses rurals: “la barbàrie del camp” va fer caure la cultura de la ciutat que va rebre el cop definitiu amb els bàrbars vinguts de l’exterior. És a dir, bàrbar és qui s’oposa, és l’antagonista, a l’estructura dominant.

La idea d’una Roma caiguda pel fracàs dels seus dirigents a evitar una invasió externa té una funció moralitzadora. Actualment, aquesta advertència es fa servir per impulsar polítiques que puguin evitar l’amenaça dels immigrants que poden destruir la nostra civilització. És molt més còmode culpar als de fora que analitzar les crisis internes tant actuals com les de Roma. L’anàlisi de les desigualtats, de les privatitzacions de les estructures públiques són perilloses pel poder. Els versos de Kavafis ens remeten a uns senadors preocupats perquè no hi veuen als bàrbars:

Què serà de nosaltres ara, sense els bàrbars?

Perquè cal reconèixer que aquests homes resolien un problema.