Europa ante el espejo. Josep Fontana. VII El mirall salvatge

Capítol VII. El mirall salvatge.

Al segle XVI es posen de moda les representacions dels continents amb forma humana i atributs com resposta a la creixent fascinació pels descobriments. L’autodefinició té sentit en  resposta  a l’altre. En 1714 es fa servir el darrer document en llatí com a llengua comuna europea. A partir d’aquest moment és molt més difícil la identificació de grups que no comparteixen ni  l’idioma ni la forma de viure ni els costums. A l’altre el podem definir per la seva raça com a salvatge o per la seva història com a primitiu. Al primer se li dedica el genocidi i la tracta d’esclaus. Al segon l’imperialisme.

El salvatge, per la religió és un penitent i per la saviesa popular la força i la simplicitat de la naturalesa. En canvi, per la literatura cavalleresca és un gegant monstruós que simbolitza el perill de la rusticitat camperola.

Les primeres notícies dels indis americans parlen d’homes pacífics que poden ser cristianitzats. En la segona fase tenim indis bons i indis dolent, fins i tot caníbals. En la tercera tots són dolents, idòlatres i, la majoria, caníbals. (alguns indis es pensaven que els caníbals eren els europeus). En aquest ambient es produeix la disputa entre Sepúlveda i Las Casas.

El projecte econòmic del descobriment es troba amb l’absència d’espècies i amb indígenes que es morien si els portaven a Europa. Sembla doncs, que l’única alternativa és obtenir or i plata en grans quantitats. El continent americà està ple de mà d’obra barata per extreure els minerals que s’ha de “convertir”, és a dir, s’ha d’homologar als estàndards d’obediència occidental. Els indis, inicialment, van pensar que podien incorporar sincrèticament  el déu cristià als seus déus, però la Inquisició els ho va explicar amb fets. En 1562 es va torturar a més de 4.500 maies dels quals 158 van morir. Era una combinació de voluntat evangelitzadora i pràctica econòmica per obtenir guanys que van fonamentar el creixement econòmic modern.

En les zones angleses del nord d’Amèrica, les malalties començaren el despoblament indígena que es va completant amb l’entusiasme dels colons per matar els salvatges. Hi hagué algun cas de cooperació com les cinc nacions iroqueses i l’Imperi Britànic però fou poc freqüent. Els colons tendeixen a elaborar mites de captivitat entre indis salvatges amb èxit final.

L’eliminació dels indis és molt efectiva. En les colònies de Virginia i les dues Carolines (1), el 1685 hi havia uns 40.000 indígenes. Cent anys més tard quedaven menys d’un miler com a resultat de les guerres per convertir les terres en plantacions de tabac i les guerres que això va causar. L’avenç cap a l’oest donà lloc a la creació d’una muralla humana que defensava els colons de l’est (2). Els colons arribaven en condicions similars als esclaus negres. En 1741 un vaixell que va sortir de Belfast amb 106 passatgers. La meitat va morir de fam, sis d’ells menjats pels seus companys. El viatge es pagava amb un contracte de treball que els obligava amb un patró entre cinc i set anys com si fossin serfs. Aquests colons eren els que es trobaven amb els indis.

La societat nord-americana considera l’existència d’un bon salvatge ideal però s’enfronta a un salvatge real que l’impedeix l’avanç cap a l’oest. L’indi no té dret a impedir els designis de la providència en forma d’avenç. Podia recloure’s si quedava algun espai lliure però el seu destí és l’extinció. Després de la guerra civil comença l’epopeia de l’oest. Els colons americans tenen el dret a ocupar tot el territori americà. Els pioners faran una nova societat més equitativa i més lliure a partir de la concessió de terres a tots els colons. Sortirà una nova civilització que ocuparà les illes del Pacífic i regenerarà Orient. Els colons són, definitivament, els bons. En canvi, els salvatges, els que arrenquen cabelleres, han de ser eliminats. De fet els que arrancaven les cabelleres eren els blancs per poder quantificar quants indis havien mort i cobrar així les recompenses.

Els anys de major efectivitat en l’assassinat d’indis són entre 1860 i la massacre dels sioux de 1890. La utopia igualitària va caure en mans del ferrocarril, els especuladors de terres i les necessitats de l’agricultura extensiva. Aquesta idea del salvatgisme indígena s’ha exportat fins a Iraq o Somàlia o el linxament de negres (entorn de un per setmana entre 1882 i 1930).

En Brasil, els mateixos indígenes que havien servit d’inspiració a Rousseau, a principis del XIX s’integren en un projecte de civilització. Científics europeus dictaminen en 1818 que els indis brasilers són incapaços d’assolir la civilització occidental per la qual cosa el seu destí és l’extinció. Dels 3,5 milions que hi havia en el segle XVI es passa en 1910 a menys d’un milió.

Montaigne va plantejar que cadascú considera barbàrie el que no li és habitual. Argumenta sobre el canibalisme i ho contrasta amb els costums de la Inquisició o les aficions dels atenencs d’anar a veure les tortures als esclaus.

Com que el bon salvatge no ha aparegut en Amèrica hom el continua cercant en les illes del Pacífic i en Oceania. En bona part va durar més el mite perquè no hi havia motius per ocupar els seus territoris. Però quan van arribar els missioners, els nobles salvatges van ser considerats com a depravats destinats a condemnar-se. A finals del segle XIX sembla que més de la meitat de les dones de Tahití estaven contagiades de malalties de transmissió sexual provocada pels mariners europeus. Se’ls acusava de lladres quan, en realitat, no tenien idea del concepte de propietat.

El bon salvatge no existia. Fou un enfrontament entre dos mons diferents que no es comprenien. Els europeus, tot just arribar a qualsevol lloc, cercaven el rei sense considerar que podien tenir formes d’organització diferent. Alguns indígenes varen considerar que els sistemes dels europeus els hi podien beneficiar i els assoliren ajudant a europeïtzar illes properes. En el cas australià, l’elevat nombre de colonitzadors eliminà sistemàticament als habitants originals. Ja ni eren ni nobles salvatges ni ferotges caníbals, eren simplement aborígens que molestaven.

A Brasil, el Carib i els Estats Units, les plantacions, sobretot de cotó, requerien molta mà d’obra. El problema és que no tenen mà d’obra disponible com tenien els espanyols. La solució fou importar esclaus negres d’Àfrica. Entre 1600 i 1800 van arribar als Estats Units més de vuit milions de negres africans. La justificació de l’ús dels indígenes com a mà d’obra pels espanyols la van elaborar els teòlegs castellans. L’esclavitud dels negres es justifica en la Il·lustració francesa. Voltaire considera els negres una espècie diferent amb un nivell d’enteniment molt inferior al nostre. Montesquieu no considera coherent que Déu hagi posat ànima en el cos d’un negre i, sobretot, cal tenir present que, sense l’esclavitud, el sucre seria massa car. Cafè, sucre, tabac i cotó animaren un trànsit comercial de productes assequibles a partir del qual neix el creixement econòmic modern.

L’europeu mensyprea el que no coneix i el que no comprèn. Montesquieu imaginava el que podia pensar un francès d’un persa: “Com es pot néixer a Pèrsia? Com es pot ser persa?”. Bouganville arriba a París amb un tahitià i la gent es meravella que els nadius de Tahití no parlin castellà o francès o anglès o qualsevol llengua europea. A Madrid, un musulmà hagué de comprovar, en 1787, que alguns madrilenys pensava que adoraven a la lluna, a un déu cavall, que eren ateus, etc. Les altres cultures havien de ser estudiades per l’antropologia, ja que la constant pre-lògica les feia inassequibles per ser estudiades per la ciència moderna.

Per Linneo, els europeus es regien per lleis, els americans per costums, els asiàtics per l’opinió i els africans actuaven arbitràriament. Buffon apunta que l’origen és comú, però el medi ambient ens ha anat condicionant i fent-nos diferents. Un mitjà hostil, com el dels indígenes americans, havia fet dels indis essers inferiors als europeus igual que els animals americans o són respecte als del Vell Món. La medicina recolzarà el pensament il·lustrat i més endavant ajudarà en les neteges ètniques.

Tot això passava al mateix temps que es lluitava per l’abolició de l’esclavitud, es formulaven argumentacions científiques pel racisme i es començava el tràfic de “culís” en Àsia. Napoleó planteja que la Revolució va dictaminar en contra de l’esclavitud perquè no coneixia la realitat.

El discurs racial també s’aplica a l’evolució dels europeus, França es veu com una nació formada per dos pobles: els vencedors (francs, nobles i guerrers) i els vençuts (gals, camperols i plebeus). La història els va enfrontar i els francs van continuar manant tot i que la potència econòmica estava en mans dels gals. Els nobles diuen que fets com la derrota davant els prussians de 1870 era una causa de la barreja de sang entre francs i gals. Els populistes i demòcrates reivindiquen el passat gal i la cultura celta des dels guerrers que lluitaren contra César fins a Astèrix. 

El racisme ha perdut tota validesa científica i es critica quan ens copeja amb la seva cruesa, però, en general no som conscients de la seva quotidianitat i de com el tenim integrat en els nostres esquemes mentals. Conclou Fontana dient: “...no importa que tenga o no fundamento, porque no se basa en ideas razonadas, sino en temores inconfesados. No es más que el rostro que toma el miedo irracional al “otro””.

Notes:

(1) Virginia, Carolina del Nord i Carolina del Sud formaven part de les 13 colònies fundacionals.

(2) Recorda una mica el poblament de la península Ibèrica durant la “Reconquesta”.