diumenge, 28 de gener de 2018

Paraules acabades en *ASA, *ASSA i *AÇA

La major part de les paraules que en castella acaben en *AZA, en català s'escriuen amb ce trencada.

Cal destacar com a excepcions: tassa, terrassa i basa (de cartes).









dimecres, 24 de gener de 2018

Europa ante el espejo. Josep Fontana. II El espejo cristiano.

Capítulo II. El espejo cristiano.

El cristianismo, desde su aparición hasta la conversión de Constantino (312),  no funciona como una doctrina definida y monolítica. Cabría destacar tres etapas:

Primera etapa: cristianismo campesino de Palestina que se opone a la ciudad del Templo y a la administración romana. No necesitan intermediarios para hablar con Dios. Así hay una primera unión político-religiosa y urbana contra un movimiento contestatario.

Segunda etapa: se abandona el arameo a favor del griego y se pasa del campo a la ciudad. La cristiandad se empieza a vincular a las clases poderosas. Se produce una gran heterogeneidad en sus miembros: algunos siguen muy vinculados al judaísmo, otros son opositores al Templo e incluso hay de origen totalmente pagano. Se llega a considerar saludable la presencia de diferentes puntos de vista que, con frecuencia son sincréticos. Así se pasa de planteamientos judíos a puntos de vista gnósticos  con influencias paganas…  No hay ningún dogma.

Grupos importantes, por influencia de la primera etapa palestina, consideraban que el fin del mundo estaba cerca, así que hay poco apego a lo material. Hacia el 200 se asume que, de momento, el apocalipsis queda aplazado. Las posturas ascéticas y la renuncia al sexo se limitan a los grupos radicales orientales. En la parte más ortodoxa la castidad se reserva a los “padres del desierto” (Egipto, Siria, Capadocia). Para el resto se asume una condena del adulterio y una tendencia a discriminar matrimonio y concupiscencia de la carne.

Tercera etapa: asociación al poder político del Imperio. Si Maximiliano (1) argumentaba que un cristiano no puede hacer daño,  ya en 314 un edicto amenaza con excomunión a los soldados desertores. Ahora el cristianismo se convierte en cristiandad con voluntad de integrar en ella a todos los hombres y asumir el control de sus actividades desde una estructura unitaria y jerarquizada.”Recuérdese que el cristianismo es la única de las grandes religiones sujeta al control de un clero organizado jerárquicamente.” 

La conversión de Constantino se ha de entender teniendo en cuenta que, dos años antes, también se le había aparecido Apolo y que, después de 312, continuó cumpliendo sus obligaciones religiosas con los paganos. El poder se centraliza, la economía se basa en la moneda de oro y las diferencias entre ricos y “humiliores” aumentan. La carga impositiva se ceba en los segundos mientras la Iglesia se oficializa y recibe 1.100 kilos de oro y 5.300 de plata además de otros privilegios como exenciones fiscales, etc. No es una iglesia de pobres. Así se explica que, por ejemplo, en Hispania, los primeros obispos son aristócratas. 

La Iglesia es la primera que intenta recuperar el Imperio de Occidente coronando a Carlomagno el día de navidad de 800 (2) e intentando asumir la herencia del Imperio Romano con la donación de Constantino (3). En este movimiento de captación del poder ya no se admiten disidencias. La primera a combatir es la postura donatista del Norte de África que rechaza esa unión entre Iglesia y poder. 

Hubo soluciones personales que, al no implicar riesgo para el poder de la Iglesia, se aceptaron como es el caso de los anacoretas o cenobitas. Cuando sus seguidores les agobiaban podían llegar a remedios como Simeón el estagirita y sus 40 años en una columna de 20 metros.

Ahora la Iglesia ha de rehacer su historia y vincularla al poder. Jesús nace en la Pax Romana de Augusto. Se rechaza como herejía, ahora inaceptable, lo oriental, lo dualista (como el maniqueísmo), lo inmoral, la brujería. Este molde de rechazo los seguimos encontrando mucho después contra, por ejemplo, los cátaros.

Pero la oficialización no es, de forma inmediata con cristianización del Imperio. Hasta finales del IV, habrá convivencia y el estado subvencionará cultos cristianos y paganos. Juliano el Apóstata (361-363) restablece el paganismo basado en el culto al Sol-Mitra al tiempo que intenta limpiar de corrupción en el aparato del estado. Teodosio I, condena las herejías en 379.  Obliga al seguimiento de las conclusiones de Nicea, cierra los templos paganos y prohíbe los sacrificios.  Pero Constantinopla es adicta a las discusiones teológicas, los arrianos son mayoría y no faltan los apolinarianos (Cristo tenía cuerpo de hombre y alma divina). Gregorio Nacianceno, delegado de Teodosio I para la ortodoxia es apedreado en varias ocasiones. Con la fuerza expulsó a los arrianos de las iglesias, pero convencer a los fieles y a los paganos fue más difícil. 

Los sacrificios se trasladan al ámbito privado hasta los tiempos de Justiniano (527-565). Ahora se tira a las fieras o se quema a los paganos pero no se acaba con ellos hasta el siglo IX. Los obispos tienen sus cuerpos de enterradores o enfermeros que se ocupan de implantar la ortodoxia. Así en tiempos de Juliano, en Alejandría, los paganos se rebelan. Poco después, en 389 se destruye el Serapeion (4) y en 415, el obispo Cirilo se encarga de eliminar a Hipatia.

Los filósofos paganos de Alejandría huyen al mundo rural de Siria o Mesopotamia evitando las ciudades. En Harrán, en la frontera entre Roma y Persia, algunos construyen una academia neoplatónica –que aguantará hasta el siglo XI- cuya función para salvar la sabiduría de la antigüedad y transmitirla a los árabes será crucial.

Mientras, por la Galia, Martín de Tours (316-397) se dedica a combatir el paganismo incendiando templos, talando árboles sagrados, derribando ídolos y enfrentándose a sacerdotes paganos. (5) El paganismo era un sincretismo de divinidades locales con el panteón greco-romano. Alejandro Severo (6) propuso incorporar a Jesús en dicho panteón. Así, la religión imperial no tenía una “iglesia” ni una “casta sacerdotal” diferenciada del poder público. Cuando Roma actúa contra un grupo lo hace por cuestiones políticas, no religiosas. Así, la acción de Constantino inicia un cambio en las relaciones entre lo político y lo religioso que tiene mucha mayor incidencia en el mundo urbano. El campo, en cambio, ajeno a luchas políticas, sigue con su religión pagana por bastante tiempo. 

La oficialización del cristianismo exige un cambio en las costumbres. Hay que cambiar festividades y aficiones. Se introduce el calendario que contiene el ciclo de Pascua y el calendario basado en la era cristiana que no se generaliza hasta el siglo VIII (7). La geografía pasa de un realismo impreciso a un simbolismo religioso. Jerusalén en el centro del mundo (8) o se hace coincidir los puntos cardinales con el cuerpo de Cristo. La planificación urbana pasa de la retícula urbana romana a nuevas centralidades focalizadas en iglesias edificadas sobre reliquias.

La vida sexual se articula en un término medio entre el paganismo y el ascetismo. Los padres de la Iglesia de los siglos IV y V (9) sugieren a los esposos limitar el sexo para la procreación evitando todo placer. No se puede coitar en la noche de bodas, durante la cuaresma, en vigilias de fiesta litúrgica, en domingo, durante la menstruación, durante la gestación y si se está sujeto a penitencia (que podía ser de hasta diez años).

Los disidentes de la nueva ortodoxia siguen el camino de los filósofos paganos. Entre estos grupos, los nestorianos, tendrán una larga y brillante trayectoria. Los que no tenían la frontera tan cerca como Prisciliano –el coleguita de San Martín de Tours- acabaron ejecutados. Lo más peligroso de Prisciliano parece ser que sería su indisciplina y su orientación a conseguir una mayor participación de hombres y mujeres laicos en lo religioso, tema que chocaba directamente con el poder obispal. En Tréveris se le acusó de maniqueísmo (que contenía el superpack de inmoralidad y brujería) y pese a la mediación de San Martín, consigue el dudoso mérito de ser, en 385, uno de los primeros ejecutados por herejía. Casualmente, todas sus propiedades pasaron a su ejecutor, Magno Máximo, que estaba intentando acceder al trono imperial.

Puede que por justicia poética, tras la ocupación por los bárbaros de Galicia y su separación de Roma, la tumba de Prisciliano y los otros mártires de Tréveris fue objeto de peregrinación y parece que, sobre ella, se erigió la tumba de Santiago. 

Hay una línea de interpretación que considera que, cuando la Iglesia consigue fijar la ortodoxia católica en Occidente, empieza una segunda fase de conversión de las culturas bárbaras. Así se identifica la expansión de Europa con la predicación misionera. Pero en realidad es más complicado.

Esa conversión afectaría solamente a las clases dirigentes urbanas. En el campo pervive lo pagano en sincretismo con la religión imperial y con un añadido cristiano. Lo pagano sigue vigente hoy en muchas muestras del folklorismo. Está documentada, a principios del siglo IV en Hispania, la convivencia de terratenientes cristianos con paganismo popular y judaísmo. Así, el Concilio de Elvira prohíbe bendecir el campo a los rabinos porque estropean la bendición de los cristianos. Hay prácticas de misa en que se intercede por la muerte de alguien combinando magia y cristianismo. En 572 Martín de Braga denuncia prácticas que poco tienen que ver con el priscilianismo: encender velas junto a piedras, árboles, encrucijadas,… actos de adivinación, derramar vino en el fuego, poner pan en las fuentes,… En la Galia, en el VI, hay danzas de hombres disfrazados de animales. En la Francia del XIII se venera a san Guinefort hasta el siglo XIX. La única peculiaridad de este santo es que era un perro. 

“La cristiandad fue, ante todo, un intento de prolongar el Imperio para preservar un orden social amenazado”. Cuando Constantinopla está amenazada, Plethón propone la recuperación del paganismo ante la constatación del fracaso del modelo cristiano. El mismo hombre (10) que quemó el libro de Plethón por su impiedad, fue nombrado patriarca de Constantinopla por el nuevo sultán.


Notas: 
(1) San Maximiliano de Tebessa es un santo cristiano y mártir sobre el año 274. Por la condición de militar de su padre, Fabio Victor, fue obligado a seguir la carrera militar a los 21 años. Ante el proconsul de Numidia Casio Dion, rechazó seguir como soldado debido a su condición de cristiano. Fue condenado a la muerte por decapitación el 12 de marzo de 295, en la ciudad de Thavaste (ahora: Tébessa, Argelia). Ha sido ensalzada la figura de san Maximiliano como el primer objetor de conciencia. Hay referencias en Nicolás Brihuega “Raíces paganas del cristianismo”.

(2) En Constantinopla Irene era la primera emperadora tras haberse cargado a su hijo. Para el papa León III esto significaba que la silla imperial estaba vacía, así que coronó a Carlomagno.

(3) La primera referencia a su uso es del papa Adrián I al propio Carlomagno. En teoría Constantino habría nombrado a la Iglesia como sucesora del imperio Romano de Occidente. Siempre se sospechó de su falsedad hasta que, en  1440, Lorenzo Valla lo demuestra.

(4) El patriarca cristiano Teófilo, al frente de una turba, destruye el templo dedicado a Serapis que los judíos habían destruido pero que Adriano había reconstruido.

(5) El colega, que acabó siendo santo, además de a los paganos perseguía a Prisciliano. Cuando Prisci fue detenido intentó evitar su ejecución con poco éxito. Su festividad es el 11 de noviembre, fecha típica para la matanza del cerdo. De ahí la frase de “a cada cerdo le llega su San Martín”.

(6) Emperador de Roma 222-235

(7) En la península tarda bastante más. Aquí se usa la “era hispánica” que empieza con la Pax romana y que se fue sustituyendo en diferentes momentos en cada reino. En el final del Conde Lucanor o del Mio Cid podemos ver que la fecha de finalización no coincide con la “oficial”.

(8) Mapas T en O.

(9) La alineación principal de los siglos IV y V sería: Defensa griega: Atanasio de Alejandría, Basilio el Grande, Gregorio Nacianceno (“el apedreao”), Juan Crisóstomo. Delantera latina Ambrosio de Milán, Jerónimo de Estridón y Agustín de Hipona (“el robaperas”).

(10) Genadio Escolario, 6 de enero de 1454

dilluns, 22 de gener de 2018

Que Dios ayuda a los malos cuando son más que los buenos. Guadalete 711

Deixant les ideologies a banda, es tracta d’una interessant aproximació literària a Guadalete.

http://www.perezreverte.com/articulo/patentes-corso/769/una-historia-de-espana-vi/

Una historia de España (VI) XL semanal 28/07/2013, Arturo Pérez Reverte

En el año 711, como dicen esos guasones versos que con tanta precisión clavan nuestra historia: «Llegaron los sarracenos / y nos molieron a palos; / que Dios ayuda a los malos / cuando son más que los buenos». Suponiendo que a los hispano-visigodos se los pudiera llamar buenos. Porque a ver. De una parte, dando alaridos en plan guerra santa a los infieles, llegaron por el norte de África las tribus árabes adictas al Islam, con su entusiasmo calentito, y los bereberes convertidos y empujados por ellos. Para hacerse idea, sitúen en medio un estrecho de solo quince kilómetros de anchura, y pongan al otro lado una España, Hispania o como quieran llamarla -los musulmanes la llamaban Ispaniya, o Spania-, al estilo de la de ahora, pero en plan visigodo, o sea, cuatro millones de cabrones insolidarios y cainitas, cada uno de su padre y de su madre, enfrentados por rivalidades diversas, regidos por reyes que se asesinaban unos a otros y por obispos entrometidos y atentos a su negocio, con unos impuestos horrorosos y un expolio fiscal que habría hecho feliz a Mariano Rajoy y a sus más infames sicarios. Unos fulanos, en suma, desunidos y bordes, con la mala leche de los viejos hispanorromanos reducidos a clases sociales inferiores, por un lado, y la arrogante barbarie visigoda todavía fresca en su prepotencia de ordeno y mando. Añadan el hambre del pueblo, la hipertrofia funcionarial, las ambiciones personales de los condes locales, y también el hecho de que a algún rey de los últimos le gustaban las señoras más de lo prudente -tampoco en eso hay ahora nada nuevo bajo el sol-, y los padres, y tíos, y hermanos y tal de algunas prójimas le tenían al lujurioso monarca unas ganas horrorosas. O eso dicen. De manera que una familia llamada Witiza, y sus compadres, se compincharon con los musulmanes del otro lado, norte de África, que a esas alturas y por el sitio (Mauretania) se llamaban mauras, o moros: nombre absolutamente respetable que han mantenido hasta hoy, y con el que se les conocería en todas las crónicas de historias escritas sobre el particular -y fueron unas cuantas- durante los siguientes trece siglos. Y entre los partidarios de Witiza y un conde visigodo que gobernaba Ceuta le hicieron una cama de cuatro por cuatro al rey de turno, que era un tal Roderico, Rodrigo para los amigos. Y en una circunstancia tan española -para que luego digan que no existimos- que hasta humedece los ojos de emoción reconocernos en eso tantos siglos atrás, prefirieron entregar España al enemigo, y que se fuera todo a tomar por saco, antes que dejar aparte sus odios y rencores personales. Así que, aprovechando -otra coincidencia conmovedora- que el tal Rodrigo estaba ocupado en el norte guerreando contra los vascos, abrieron la puerta de atrás y un jefe musulmán llamado Tariq cruzó el Estrecho (la montaña Yebel-Tariq, Gibraltar, le debe el nombre) y desembarcó con sus guerreros, frotándose las manos porque, gobierno y habitantes aparte, la vieja Ispaniya tenía muy buena prensa entre los turistas muslimes: fértil, rica, clima variado, buena comida, señoras guapas y demás. Y encima, con unas carreteras, las antiguas calzadas romanas, que eran estupendas, recorrían el país y facilitaban las cosas para una invasión, nunca mejor dicho, como Dios manda. De manera que cuando el rey Rodrigo llegó a toda candela con su ejército en plan a ver qué diablos está pasando aquí, oigan, le dieron las suyas y las del pulpo. Ocurrió en un sitio del sur llamado La Janda, y allí se fueron al carajo la España cristianovisigoda, la herencia hispanorromana, la religión católica y la madre que las parió. Porque los cretinos de Witiza, el conde de Ceuta y los otros compinches creían que luego los moros iban a volverse a África; pero Tariq y otro fulano que vino con más guerreros, llamado Muza, dijeron «Nos gusta esto, chavales. Así que nos quedamos, si no tenéis inconveniente». Y la verdad es que inconvenientes hubo pocos. Los españoles de entonces, a impulsos de su natural carácter, adoptaron la actitud que siempre adoptarían en el futuro: no hacer nada por cambiar una situación; pero, cuando alguien la cambia por ellos y la nueva se pone de moda, apuntarse en masa. Lo mismo da que sea el Islam, Napoleón, la plaza de Oriente, la democracia, no fumar en los bares, no llamar moros a los moros, o lo que toque. Y siempre, con la estúpida, acrítica, hipócrita, fanática y acomplejada fe del converso. Así que, como era de prever, después de La Janda las conversiones al Islam fueron masivas, y en pocos meses España se despertó más musulmana que nadie. Como se veía venir.

Imatge: El rey don Rodrigo arengando a los jefes de su ejército antes de dar la batalla del Guadalete
Bernardo Blanco y Pérez (1871)
Museo del Prado

divendres, 19 de gener de 2018

Jutges de Castella. Independència de Castella.

Aquesta institució es mou entre la història i la llegenda, però planteja unes línies d’interpretació útils per comprendre l’evolució inicial del Regne de Castella i la gènesi de la seva independència.

El més versemblant apunta que el rei de Lleó Ordoni II, després de la derrota de Valdejunquera de 920 davant Abd-ar-Rahman III, va considerar que bona part de la responsabilitat de la desfeta corresponia a la no assistència dels comtes de Castella a la batalla.

Els va cridar a Lleó i els va executar. La noblesa castellana es va indignar bastant però era conscient que no es podia aixecar militarment. Per això van decidir donar-se un autogovern nomenant dos jutges pels seus afers interns: un civil i l’altre militar. La idea era que es tractava d’una institució per impartir justícia no per reprimir la llibertat dels pobles.

Els referents jurídics serien els usos i costums de Castella. Per tant, no feien servir el Liber Iudiciorum que s’emprava a la cort de Lleó. Les seves sentències eren les “fazañas”

Algunes fonts indiquen que es tractaria de membres que no pertanyien a l’alta noblesa per evitar accions directes d’Ordoni II. La part mítica insisteix que, els dos primers jutges eren avantpassats directes de Fernán González i del Cid.

En qualsevol cas, es tracta de l’aplicació real o mítica d’unes primeres formes d’autogovern en un territori amb unes característiques específiques al tractar-se d’una terra de frontera. La llegenda vol que els primers jutges de Castella tinguessin la seva estrada en el paratge de Fuente Zapata, dins el terme de Bisjueces en el municipi burgalès de Villarcayo.


Un cop assolida la independència de facto es cremaren els exemplars de Liber Iudiciorum i s’anomenaren batlles en les diferents comarques per aplicar aquest model de dret basat en els usos i costums.

dissabte, 13 de gener de 2018

Roncesvalles i la canço de Rotllà. Aquell estiu del 778.

La Chanson de Roland, segurament, presenta un estil més elaborat però, si tens presa, pots fer servir aquest resum pel que fa al context històric.

Carlemany rep notícia de que Suleiman, valí de Barcelona li ofereix el seu vassallatge juntament amb el dels valís de Saragossa i Osca. Es tractaria d’uns valís que s’oposen a Abd-ar-Rahman I nou emir omeia de Còrdova.

Carlemany travessa els Pirineus i, camí de Saragossa se li uneix un exèrcit de Suleiman. Arriben a Saragossa i Hussain, el valí de Saragossa, diu que no, que ell no ha demanat res. Que pot ser estaria bé aliar-se per lluitar contra Abd-ar-Rahman I però que de vassallatge ni parlar-ne. Carlemany, que té poc sentit de l’humor, s’ho pren malament i assetja Saragossa durant un mes. Els “manyos” resisteixen i Carlemany se’n retira bastant empipat. Es porta a Suleiman d’hostatge i torna al seu regne per Navarra.

Pel camí, els bascons (hi ha qui diu que podrien ser els gascons pel confús de l’ortografia) probablement instigats pels fills de Suleiman, ataquen als carolingis. Ara sí que Carlemany s’ha cabrejat. Ataca Pamplona, destrueix les muralles i continua cap a casa seva.


I ara els bascons també s’han emprenyat. La reparació de les muralles els hi costarà una pasta. Total que, s’uneixen als muladís (hispanoromans convertits a l’Islam per mantenir el seu status) i deixen passar el gruix de les forces de Carlemany.  Quan ja es fa fosc i sols queda la reraguarda, amb Rotllà, l’ataquen i fan una bona carnisseria. Rotllà, per no molestar, no avisa a Carlemany i acaba bastant malament una tarda d’agost del 778. 

dijous, 11 de gener de 2018

Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV. En guàrdia. Dirigit per Enric Calpena.

En guàrdia.42.
Ramon Berenguer III i Ramon Berenguer IV
Audio de Oriol Junqueras i Antoni Virgili amb Enric Calpena
CATALUNYA RÀDIO

http://www.ccma.cat/catradio/alacarta/en-guardia-1714-2014/42-ramon-berenguer-iii-i-iv/audio/102452/

Resum:


Comte Ramon Berenguer III el Gran: Primera meitat Segle XII Gran poder dels comtes amb els seus castells. Expansió per acció política: Besalú, Cerdanya i Provença. La pressió almoràvits porta la pèrdua d’Olèrdola. Va ocupar Eivissa i Mallorca però no la va repoblar i poc després fou recuperada pels almoràvits.  

Comte Ramon Berenguer IV el Sant: Ampliació Tortosa i Lleida. Casament amb Peronella, filla del Ramir II el Monjo d’Aragó.  Es una política d’un Aragó amenaçat per Castella i una Catalunya potent però massa petita.

Feudalisme: sistema econòmic- polític bast en relacions personals feudo-vasallàtiques. El vassall entrega recursos al senyor feudal a canvi de protecció militar. El monopoli de la força permet la seva implantació. Els seus inicis es situarien en el segle XI amb fortíssima expansió en el XII amb l’ajut de l’Església.

Tortosa havia estat un objectiu freqüent, sovint pensant en el botí moble (incloent persones) i més tard en el repartiment del territori immoble.

Almoràvits: arriben per posar fi a la crisi dels regnes de taifes (principis XI coincidint amb l’esclat del feudalisme europeu) cridats pels notables d’Al-Àndalus. Ocupen taifa rere taifa i frenen l’expansió cristiana. Es doncs més una resposta de defensa que de recuperació. La pressió cristiana és per obtenir tributs.

Ramon Berenguer III: 1115 victòria cristiana en el setge de Barcelona. Les guerres no eren molt nombroses en participació però les càrregues de cavalleria eren molt dures amb cavalls molt pesats. Es casa amb Dolça de Provença exercint la seva potestat sobre els senyors d’aquest territori que durarà fins a Muret en 1213. Ramon Berenguer I ja havia comprat, amb els diners de les “pàries”  els territoris  de Carcasona i Rasès. D’aquesta manera controla la desembocadura del Roine que permet arribar fins Alemanya, Flandes, etc, en un moment que Gibraltar no es podia utilitzar pel comerç europeu mediterrani. A banda era una zona molt rica en sal. És l’època de les croades, de recuperació de la institució monàrquica amb el suport de l’Església (que ungia els reis). En lloc de fer la competència a l’Aragó, s’hi casen.

En la conquesta de Tortosa, el papa Eugeni III va atorgar els mateixos privilegis que en les croades a Terra Santa. Tortosa, una de les ciutat sarraïnes més riques ben protegida per mar, rebia el suport musulmà de Lleida, Fraga i València. Ramon Berenguer III, ajudat de tropes franceses va fracassar. Finalment, Ramon Berenguer IV ho va aconseguir, novament amb ajut del nord dels Pirineus, dels genovesos, catalans, croats,... . Guillem Ramon de Montcada, un dels més destacats, va rebre la tercera part de la ciutat. El bisbat es va restaurar i es varen respectar els drets dels musulmans.

A la Corona d’Aragó, Alfons I el Batallador va fer hereu a Déu, i deixa testamentat que el regne passés a les ordres militars. Els nobles s’hi oposaren i nomenaren Ramir II, que era bisbe, com a rei.  Ramir II el Monjo es casa amb una princesa d’Aquitània, país en aquell moment molt ric, i té una filla: Peronella. Ramir, quan Peronella té un any (1137), estableix contracte matrimonial i renuncia l’exercici del govern en Ramon Berenguer IV iniciant una unió dinàstica de facto.

Expansió cap el sud: Pels catalans, el flanc oriental i nord estan pacificats. Sols queda expansió cap el sud i més tenint en compte que és l’època de la “Pau de Déu”: si era possible, millor lluitar contra musulmans. Alfons I el Batallador havia conquerit Saragossa en 1118. Per tant, fins aquell moment, Saragossa no era la capital d’Aragó. Cal tenir present que les corts era itinerants. Barcelona era la ciutat més important però no era la capital. Aragó era Jaca, Osca, Barbastre i poc més. De fet Barbastre havia estat guanyat i perdut.

Quan Alfons I d’Aragó, el Batallador, guanya Saragossa, els castellans (2), amb guarnicions al sud de l’Ebre, li reclamen territoris. Just quan els aragonesos arriben a l’Ebre ja no hi ha musulmans; ara hi ha cristians que reclamen Saragossa i demanen casament amb Peronella.

Tortosa cau en desembre 1148 i Lleida en octubre 1149. Formen part del mateix projecte militar. Va quedar un espai aïllat per conquerir: el sector de Prades que cau en 1153. Tortosa era molt més important que Tarragona i tancava l’Ebre. Ramon Berenguer IV es va assegurar la no participació dels musulmans de Lleida i València. Les autoritats musulmanes lleidatanes, en el setge posterior, foren respectades i protegides.


 (2) Alfons VII el Emperador, Rei de Castella i Lleó

dimecres, 10 de gener de 2018

La revolució feudal. En guàrdia. Dirigit per Enric Calpena.

En guàrdia 120
La revolució feudal
Audio de Oriol Jonqueras & Josep Maria Salrach amb Enric Calpena
CATALUNYA RÀDIO


Resum:

Presentació: Els petits propietaris agrícoles estan a punt de sofrir un gran canvi en el segle XI. Els musulmans es troben sota la frontera del riu Gaià i, mentre els comtes no exerceixen el seu govern, els senyors fan servir la violència.

Ramon Berenguer I el Vell (1035-1076) començarà sota la tutela de la seva àvia Ermessenda. Per arribar a "primus inter pares" caldrà que s'adapti al feudalisme. Per fer-ho, primer utilitzarà els pagesos contra els nobles i, al final, els abandonarà.

Segle XI: Canvi climàtic: puja la temperatura i la pluja. Té lloc un increment demogràfic i un canvi tecnològic. Milloren les eines de ferro: l'arada romana, en alguns llocs, canvia de pes; això no afecta Catalunya perquè la terra és prou tova. Aquí milloren els molins o els martinets de les forges. Donen millors ferros per fer destrals que permeten tallar els boscos i llaurar noves terres. També, amb aquest millor ferro, es fan armes millors. Els collars dels cavalls també milloren i els permeten ser més productius.

Hi ha canvis en les relacions socials i polítiques. Es produeix un greu conflicte: els senyors de la terra, de la guerra, intenten consolidar el seu poder sobre la pagesia. És la revolució feudal. El senyor d'un territori, que disposa d'armes, decideix explotar més als pagesos. Si el pagès no accepta la submissió o la protecció rebrà les conseqüències. El mètode és mafiós. En teoria política la diferència entre una màfia i un estat és que l'estat és una màfia que ha triomfat. L'estat es defineix com l'organisme que disposa del monopoli de la violència legal i de l'extracció de renda. L'única diferència és quan l'estat és democràtic. El que caracteritza és l'adjectiu: estat democràtic. Però l'essència de l'estat legal o mafiós és la mateixa. En el segle XI estem assistint a la formació d'un nou estat: l'estat feudal. La pagesia lliure desapareix i els senyors s'enfronten els uns contra els altres. Això passa perquè l’estat carolingi està deixant de funcionar, està deixant d’abastir de rendes als senyors i aquests les comencen a prendre directament.

La propietat de la terra abans del canvi feudal: El concepte de propietat venia del món romà. No es deu res a ningú llevat dels impostos a l'estat. Hi havia gran propietat i petita propietat:
• El gran domini era treballat per esclaus la qual cosa portava a un escàs desenvolupament tecnològic. La mà d'obra era pràcticament gratuïta.
• La petita propietat estava en mans de pagesos lliures que havien de pagar impostos sobre la seva persona i sobre la seva terra primer a l'estat romà i després a l'estat germànic o al carolingi.

No estan clares les proporcions de dimensió entre una i altra. Les invasions germàniques foren un fort cop pels grans propietaris romans que perden el control temporal del seu estat i passen a mans de la noblesa germànica. La consolidació de l'estat germànic és el fruit d'un equilibri entre les dues aristocràcies i segurament porta una reducció de l'esclavisme rural. En la península, l'entrada musulmana és un nou cop per l'aristocràcia romana i un nou cop pel sistema esclavista. Tot plegat dona lloc a un retrocés de la gran propietat i un augment de la petita propietat. En els segles X i XI els pagesos estan guanyant noves terres: estan llaurant terres, estan colonitzant erms i estan talant boscos amb les noves destrals.

Per què canvia el sistema de propietat? Per què el canvi d'actitud dels senyors?: En el sistema antic els senyors estaven molt vinculats a l'estat i l'estat, en cas de necessitat, els hi era molt efectiu. L'estat, amb els impostos rebia l'excedent i el redistribuïa entre els nobles de forma desigual i jeràrquica. El sistema legal impedia que la gent es morís de fam.

L'estat cada cop és més ineficaç i no pot extreure els impostos. Els senyors busquen alternatives per accedir als excedents que l'estat ja no els facilita. Així creen el seu propi model d'estat.

Com és el nou estat feudal?: Més que renda s'intenta treure producció agrària i sobre tot cereal que és fàcil de guardar i aporta més calories per unitat de superfície. Un senyor, gràcies a l'excedent pot mantenir unes forces militars i als seus cavalls amb unes necessitats nutritives específiques. Això també és un canvi tecnològic. Els romans no confiaven en la seva cavalleria perquè eren cavalls petits i sense estreps. Ara són grans i amb estreps. És una màquina de guerra i de treball impressionant. El senyor fa servir els seus soldats per guanyar territoris als musulmans o per amenaçar als pagesos. Els pagesos han de prometre vassallatge, és a dir, perdre la propietat de la terra a canvi de protecció i donar-li part de la collita.

L'abat Oliva (1) va voler establir la "Pau i Treva de Déu" (teatralitzat): Des de l'hora nona (2) dels dissabtes fins a la prima (3) de dilluns queda prohibit injuriar o detenir clergues, empresonar vilans, cremar o derruir masos, sota mena d'esmenar el doble de dany comés, judici d'aigua freda i exili perpetu en cas de mort....que ningú no cali foc als masos dels pagesos o dels clergues,...

Fou útil la Pau i la Treva?: Va servir per crear un nou estat de pensament en què calia rebaixar el clima de violència, però trigà bastant en ser efectiu. L'església catalana assumia el concepte de cosa pública, de què hi ha uns interessos comuns que s'han de respectar enfront dels interessos privats de l'aristocràcia. El canvi feudal és el predomini de l'interès privat, de família i aristocràtic sobre l'interès col·lectiu. L'església és hereva de la res pública romana i mira de reconstruir-la.

Molts eclesiàstics participaran de l'extorsió feudal: Sí, l'església està entroncada per vincles de família, és part integrant de l'estat i té la funció d'extreure renda. Però també té un paper pacificador i mira de garantir els drets de les comunitats. És el moment del romànic en els valls del Pirineu. La propietat comunal és més difícil de ser extorquida. Les esglésies són una mena de garantia. Ells ja paguen renda a una església. El senyor mirarà de posar-hi un mossèn que li sigui grat. Així l'estructura és doble.

Categories de l'aristocràcia: És heretada del sistema carolingi però ampliada per les seves necessitats. S'amplia en volum i en graus.
• En primer lloc està el comte: uns vuit per tota la Catalunya vella.
• Per sota el vescomte. En el món carolingi, el comte es va movent. Ara ja no. El vescomte perd importància i es converteix en un vassall més. 
Els comdors o comitores són el grup més nombrós de l'alta noblesa. També se'ls hi deia barons.
• Els vasvassors o castlans: són els caps de castell i de la seva guarnició. Estan sota el baró. És un vassall de vassall.
• Milites o cavallers. És una nova i petita noblesa. Són d'origen probablement de l'elit pagesa però són bons amb les armes i valents. Són les forces de xoc per dominar la resta de la pagesia.

Castells: Hi ha molts i de moltes mides. En general no hi ha una idea de disseny previ. Primer es construeix una torre amb funcions de guaita en un lloc elevat i, després, en funció dels recursos i de les necessitats es va ampliant. Alguns senyors de castell arriben a ser molt poderosos com Mir Giribert, senyor d'Olèrdola que plantarà cara al comte de Barcelona.

El castell té dues funcions:
·         defensar el territori
·         mantenir el control sobre la població per extreure la renda.

Són densos a la frontera i no tant a l'interior. Funciona també com a terme geogràfic, un terme on exerceix el seu domini el senyor, i pot fins i tot no existir físicament però sí simbòlicament. Les forces militars dels castells, unides, formen la host al servei del senyor jeràrquicament superior.

La submissió i el vassallatge (teatralitzat): El pagès es queixa al senyor de la seva pobresa i el senyor li contesta que a ell també el pressiona el comte. El senyor ofereix al pagès que, si li ret vassallatge, li dona la seva terra, li promet no marxar mai i li paga una renda, el protegirà. Tots els altres pagesos ja ho han fet.

Això seria pel 1040 o 1050 en època de Ramon Berenguer I "el Vell" que en els seus inicis estava molt dominat per la seva àvia Ermessenda de Carcassona, probablement de mentalitat carolíngia que considera el comte com a tenidor de tot el poder. Es resisteix al canvi feudal i està envoltada per homes d'església i alguns nobles. En el moment, hi ha un pacte entre el Comtat d'Urgell i el de Barcelona. Hi ha comtes que es revolten com l'esmentat Mir Giribert, que es declara independent en Olèrdola i, a l'estar al Penedès, en terra de frontera, pot controlar bona part de les "paries" que es cobren als musulmans com a assegurança per no ser atacats.

Fidelitat, arrelada?: Aquest moment de transició ve d'una autoritat central institucionalment reconeguda. Ara s'ha passat d'un poder públic a un poder privat. El poder va d'una figura llunyana a la persona concreta. Tot el poder passarà per pactes privats, amb ritus com ara el del vassallatge. Dones perquè reps. Tot es compra.

Pacte entre el comte de Cerdanya i el comte de Barcelona (teatralitzat): Ramon Guifré, en 1067, és rebut pel comte Ramon Berenguer I. El comte fa explicar el pacte. El vassall construirà una torre, un pati i unes cases a canvi de 20 onzes d'or. Caldrà que hi visqui amb 4 cavallers ben armats i que sempre estigui disponible per acudir a l'exèrcit i no tenir cap altre senyor. Haurà d'anar a les corts i plets que calgui. El comte podrà fer ús del servei quan li convingui.

Aquest comte de Cerdanya s'havia enfrontat abans amb el comte de Barcelona que cada cop té més poder. Comença a presidir assemblees de Pau i Treva. Els comtes li van retent vassallatge i ell els hi va donant “paries”. Ramon Berenguer I també comença a pensar en Occitània. Aconseguirà que els senyors musulmans de Dénia i Mallorca confiïn les esglésies cristianes al bisbat de Barcelona, és a dir, està mostrant interès per territoris molt al sud del Penedès. Casarà un dels seus hereus, Berenguer Ramon II, amb Mafalda de Sicília, filla del senyor normand de Sicília.

Passió salvatge i excomunió: Almodis fou la tercera dona de Ramon Berenguer I. La primera va morir i la segona fou repudiada. A Narbona coneix a Almodis que ja tenia dos fills. Van tramar la fugida d'Almodis i la vinguda a Barcelona. Ramon Berenguer va enviar naus musulmanes de Tortosa a Llenguadoc on Almodis va embarcar simulant un rapte. Això era desfer un matrimoni canònic cosa que va molestar a la seva àvia i l'església. Quan obté prou diners de les “paries” compra el veredicte d'il·legalitat del seu matrimoni i del d'Almodis.

(1): Abat Oliva (1008- 1046) primer de Sta. Maria de Ripoll i després també de Vic. Abans, Comte de Berga (998-1002). Es contemporani del Comte Ramon Borrell (992 – 1017), d’Ermessenda i de Berenguer Ramon I (1023 – 1035)
(2) Aproximadament a les 15:00
(3) Aproximadament a les 06:00

Altres fonts interessants:

dissabte, 6 de gener de 2018

Magatzems El Águila

Alguna cosa està fallant.

Els magatzems El Águila es van incendiar al juny de 1.981. La solució arquitectònica és lamentable.
Per què ara no podem tenir façanes boniques i places amb arbres?



dijous, 4 de gener de 2018

Per què diem nobiscum i no cum nobis?

Cicero, Orator ad M. Brutum, §154, wrote:

Libenter etiam copulando verba iungebant, ut sodes pro si audes, sis pro si vis. Iam in uno capsis tria verba sunt. Ain pro aisne, nequire pro non quire, malle pro magis velle, nolle pro non velle, dein etiam saepe et exin pro deinde et pro exinde dicimus. Quid, illud non olet unde sit, quod dicitur cum illis, cum autem nobis non dicitur, sed nobiscum? Quia si ita diceretur, obscaenius concurrerent litterae, ut etiam modo, nisi autem interposuissem, concurrissent.

Words have happily been joined by coupling them, as "sodes" for "si audes", "sis" for "si vis". There are even three in one in "capsis" ["cape si vis"]. "Ain" for "aisne", "nequire" for "non quire', "malle" for "magis velle", "nolle" for "non velle", and we also often say "dein" and "exin" for "deinde" and "exinde". That doesn't whiff of [/hint at] why it should be that "cum illis" is said, yet "cum nobis" isn't but "nobiscum". Because if that were to be said, the letters would run together obscenely, as indeed just now they would have, had I not interposed "autem".

http://www.textkit.com/greek-latin-forum/viewtopic.php?f=3&t=10701

dimecres, 3 de gener de 2018

Sancho I el gordo de Lleó i els començaments de la independència de Castella.

A banda de la curiositat, el rellevant seria el començament de la independència de Castella, l’evidència de lluites intestines entre els regnes cristians, els pactes entre musulmans i cristians i les aliances per interessos particulars, la convivència de jueus i musulmans, un dels primers casos de poder d’una dona a la península.

Ramir II i el comte de Castella Fernán González havien col·laborat en la repoblació de les valls altes del Duero i de l'Ebre.

Ja en 940 Fernán González comença a considerar la independència de Castella i es revolta. Ramir II i el seu fill, el futur Ordoni III, sufoquen la revolta i tanquen a Fernán González a Lleó. Ramir II envia al seu altre fill Sancho a governar simbòlicament Castella però Sancho té al voltant de cinc anys i a Castella volen l'alliberament de Fernán González.

Ramir II allibera a Fernán González que, a canvi, accepta lleialtat a Ramir II. En 953, ja amb Ordoni III, Fernán González es torna a revelar amb l'ajut de Donya Toda de Navarra que era tia d'Abd-er-Rahman III i havia aconseguit un contracte de no-agressió amb els musulmans. L'excusa era donar suport als drets legítims de Sancho. L'aixecament, però, no té massa conseqüències.

En 956 mor Ordoni III i Sancho, el craso o el gras, ja amb obesitat mòrbida, ocupa el tron. Sancho trenca la seva dependència amb Fernán González. El castellà reacciona i planteja que Sancho no és un veritable rei, ja que no pot ni caminar sol. Fernán González deposa a Sancho i fa rei a Ordoni IV el malo.

Sancho fuig a Pamplona i demana ajut a la seva àvia la reina Donya Toda de Navarra i al nebot de Toda el califa Abd-er-Rahman III. Abd-er-Rahman, el primer que fa és enviar al seu metge personal, un jueu.

Sancho i Toda viatgen a Medina Zahara. Toda reforça els pactes de no-agressió amb els musulmans i Sancho es sotmet a una dieta, durant quaranta dies, sols de líquids, ja que li han cosit els llavis.

Un cop millorat el califa Abd-er-Rahman III i Sancho plantegen la conquista del regne de Lleó. En 959, Sancho, amb un exèrcit musulmà recupera el seu regne. Ordoni IV fuig a Astúries.


Sancho regnarà fins a 966 renovant les lluites contra nobles cristians i musulmans. Morirà després de menjar una poma probablement enverinada.

dilluns, 1 de gener de 2018

Regnes cristians. Des d'Alfonso III fins a Ramiro II. Un bany de sang.

Podria ser Joc de Trons, però és una de les moltes històries dels regnes hispans durant el llunyà segle X. Mantindrem els noms en castellà per no liar-ho encara més. (Basat en fets reals)

L’any 910 els fills del rei d’Astúries Alfonso III “el Magno” (o “el grande”) munten una conspiració per derrocar-lo. Alfonso III s’assabenta i far detenir a Garcia, el primogènit. Garcia havia estat instigat a conspirar pel seu sogre, el Comte de Castella Munio Núñez. El sogre reacciona i amb l’ajut de Jimena (mare de Garcia i esposa d’Alfonso) i d’Ordoño i Fruela (germans de Garcia i fills d’Alfonso) aconsegueixen fer abdicar a Alfonso. Veiem un arbre genealògic perquè si no ens liarem (en blau l’equip dels conspiradors):

Un cop derrocat Alfonso III,que morirà al poc temps, el regne d’Astúries, en el mateix any 910 queda així:
Garcia I es queda els nous territoris amb centre a la ciutat de Lleó
Ordoño II hereta Galicia
Fruela II es queda Oviedo i la part interior d’Astúries

Garcia és el primogènit, aixi que Ordoño II i Fruela II accepten la seva hegemonia. Tenen les seves baralles amb els musulmans (la feina és la feina) però el 914 palma Garcia. Ordoño II es converteix en rei de Galicia i de Lleó. Fruela II ho troba la mar de bé.

Ordoño II es fa molt amiguito de Sancho Garcés, rei de Pamplona i es dediquen a fastidiar a Abd-er-Rahma III. 

Quan Ordoño II es queda vidu es queda molt trist però, què hi farem, es torna a casar. La xicota no li fa el pes i la repudia. Total que es torna a casar amb una filla de Sancho Garcés per mirar de muntar una unió dinàstica i ara, qui palma és ell, en 924  i sense fills. 

Qui ens queda: Fruela II alias “el leproso”. Amb aquest malnom poca cosa farem. Efectivament, l’any següent, 925 tanca la paradeta. Si la successió d’Alfonso III sembla complicada, la de Fruela II no hi ha qui l’agafi. Intentem-ho amb un nou quadre:

Alfons Froilaz, el Jorobado, s’autoproclama rei dels regnes de Lleó, Galicia i Astúries. Els Ordoñez (Sancho, Alfonso i Ramiro) no ho troben gaire encertat i amb tots els seus suports, tot just començar el 926, fan fora a Alfonso Froilaz que es retira a Oviedo i continua governant la zona asturiana sense fer gaire soroll.
Els Ordoñez es reparteixen el pastís:
Sancho, que és el primogènit es queda Galicia des de la costa fins al riu Miño.
Alfons IV “el monje” es queda Lleó
Ramiro II “el grande”, sembla que per concessió de Sancho que se l’estimava molt, es queda des del Miño fins al riu Mogendo a l’alçada de Coïmbra. 

I tornen a les seves cosetes de rei cristià del segle X, es a dir empipar als musulmans. “El monje” i “el grande” es subordinen a Sancho sense problemes. Però al 929 la palma Sancho sense descendència i els seus dominis pasen a Alfons IV “el monje”. 

Continuen fent les seves guerres però, el 931 mor la dona d’Alfonso IV i, com li feia gràcia el seu malnom, doncs plega de rei i es dedica a monjo. A qui li deixa el seu regne? Teniu un fill (que serà Ordoño IV “el malo”....) però sols tenia sis anyets. Així que li deixa al seu germà Ramiro II “el grande”. 

Ramiro II diu “chachi” i comença a governar els tres regnes. Però “el monje” es veu que s’avorria i va voler recuperar el seu tron. Li van convèncer que no fos burro i va tornar al monestir. Però li continuà donant voltes i vet aquí que “el jorobado” i els seus germanastres el convençen que sí, que recuperi el tron.  

Ramiro II “el grande” estava a Zamora preparant tropes per anar a lluitar a Toledo contra Abd-er-Rahman III. S’assabenta de la juguesca, envia unes quantes tropes a Toledo i ell se’n va amb unes quantes tropes a Lleó on estava “el monje”. Recuperem el quadre per veure el joc d’aliances:

Ramiro II arriba a Lleó i captura a Alfonso IV. Se’n va a Oviedo i captura a Alfonso Froilaz i als dos germanastres i el porta també a Lleó. Ara Ramiro II fa ús del segon malnom “el diablo”, arranca els ulls als quatre revoltats i els tanca fins a la mort a la garjola.

Entretingut.