Aquesta institució
es mou entre la història i la llegenda, però planteja unes línies d’interpretació
útils per comprendre l’evolució inicial del Regne de Castella i la gènesi de la
seva independència.
El més versemblant
apunta que el rei de Lleó Ordoni II, després de la derrota de Valdejunquera de
920 davant Abd-ar-Rahman III, va considerar que bona part de la responsabilitat
de la desfeta corresponia a la no assistència dels comtes de Castella a la
batalla.
Els va cridar a
Lleó i els va executar. La noblesa castellana es va indignar bastant però era
conscient que no es podia aixecar militarment. Per això van decidir donar-se un
autogovern nomenant dos jutges pels seus afers interns: un civil i l’altre
militar. La idea era que es tractava d’una institució per impartir justícia no
per reprimir la llibertat dels pobles.
Els referents
jurídics serien els usos i costums de Castella. Per tant, no feien servir el
Liber Iudiciorum que s’emprava a la cort de Lleó. Les seves sentències eren les
“fazañas”
Algunes fonts
indiquen que es tractaria de membres que no pertanyien a l’alta noblesa per
evitar accions directes d’Ordoni II. La part mítica insisteix que, els dos
primers jutges eren avantpassats directes de Fernán González i del Cid.
En qualsevol cas,
es tracta de l’aplicació real o mítica d’unes primeres formes d’autogovern en
un territori amb unes característiques específiques al tractar-se d’una terra
de frontera. La llegenda vol que els primers jutges de Castella tinguessin la
seva estrada en el paratge de Fuente Zapata, dins el terme de Bisjueces en el
municipi burgalès de Villarcayo.
Un cop assolida la
independència de facto es cremaren els exemplars de Liber Iudiciorum i s’anomenaren
batlles en les diferents comarques per aplicar aquest model de dret basat en els
usos i costums.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada