Un bon aperitiu per un llibre imprescindible:
Títol: Capitalisme i democràcia 1756-1848. Com va començar aquest engany
Autor: Josep Fontana
Editorial: Edicions 62
Primera edició: maig 2019
Pàgines: 161 + 195 notes
El frau de la
llibertat guiant el poble
ELS LLIBRES I LES COSES
Ignasi Aragay 31/05/2019
El títol d’aquest article està
inspirat en el de l’arxifamós quadre d’Eugène Delacroix La llibertat guiant el
poble. És, com escriu Josep Fontana, una de les imatges més reproduïdes per
exemplificar les revolucions burgeses del segle XIX. I és, al seu parer, un
frau perquè si t’hi fixes “només conté un personatge que pugui identificar-se
com a burgès per la seva forma de vestir” i perquè, en realitat, aquelles
revolucions no van portar la llibertat ni la igualtat, sinó que van reforçar el
capitalisme. Aquesta és la tesi del seu assaig pòstum Capitalisme i democràcia
1756-1848. Com va començar aquest engany (Ed. 62). En concret, l’aixecament
ciutadà de 1830 a París va portar “una nova monarquia amb la qual, com deia
[Jacques] Laffite, començava «el regne dels banquers»”. El quadre, que avui és
al Louvre, el va comprar el que seria l’últim rei de França, Lluís Felip, però
no es va exhibir gaire temps perquè resultava subversiu. No cal dir gaire res
més, oi?
Si a La formació d’una identitat
(Eumo), publicat el 2014, va sortir el Fontana d’arrel més catalanista, en
aquest llibre surt el d’arrel marxista. En el primer hi bategava l’anhel de
llibertat projectat damunt la societat catalana; en aquest hi batega l’anhel d’igualtat
projectat damunt les societats europees. En el primer el subjecte eren els
individus que compartien un territori, una llengua i una manera d’entendre les
lleis; en aquest segon el subjecte són els individus que comparteixen la lluita
per una vida digna que els és negada. Els darrers anys de la seva vida,
treballant frenèticament perquè sabia que se li acabava el temps, Fontana va
anar al gra per donar respostes sintètiques a les grans qüestions que sempre
l’havien preocupat. Va posar la seva immensa erudició històrica al servei de la
transformació del present.
En aquest nou llibre pòstum,
insisteix en dos pilars que mostren com la construcció del capitalisme és
prèvia al sorgiment dels règims democràtics, i els condiciona. Un pilar és
l’arrabassament dels recursos naturals i de terres comunals a la pagesia, que
va privar les famílies d’un element clau de subsistència (el cas anglès de les
enclosure és conegut) i va provocar una emigració massiva a Amèrica de més de
50 milions de camperols arruïnats, principalment anglesos i irlandesos, però
també alemanys, italians i espanyols. L’altre pilar és l’ofec dels productors
artesans tant del camp com de la ciutat, i la liquidació de les seves
reglamentacions col·lectives (els handloom weavers anglesos, però també els
teixidors de Silèsia o de Lió, exemples d’una “industrialització dels
artistes”), amb l’establiment de fàbriques centralitzades semblants a camps de
concentració, amb jornades inhumanes, on treballaven nens, dones i homes en
condicions semblants a les dels 13 milions d’esclaus africans portats a les
plantacions americanes entre els segles XVIII i XIX. De fet, Fontana remarca
que estudis recents han revalorat la vella tesi sobre el lligam entre
capitalisme i esclavitud. I, sobre el canvi de model productiu, explica la
persecució de les trade unions (és a dir, les unions d’oficis), que garantien
un preu equitatiu i un salari just en el marc d’una producció industrial
descentralitzada, i que acabarien donant lloc als sindicats. Per a Fontana,
doncs, la industrialització no es pot reduir a l’impuls combinat de la màquina
i l’emprenedor, mentre que el capitalisme és, sobretot, la història d’una
apropiació a recer de l’Estat: d’avenços tècnics, de terres i de força de
treball.
En tot el llibre hi plana una
idea recurrent i central en el pensament històric de Fontana: les coses sempre
haurien pogut anar d’una altra manera i, alhora, les coses sempre es poden
explicar d’una altra manera. En l’epíleg d’aquest exercici de crítica
històrica, un Fontana explícit i transparent afirma que “l’avenç imparable del
capitalisme, que el desenvolupament del moviment obrer va frenar des de les
darreres dècades del segle XIX, amb la Commune com a espantall, i que va
semblar aturar-se entre el 1917 i el 1975, com a conseqüència de la por
engendrada per la revolució soviètica del 1917, s’ha tornat a desfermar des de
les darreres dècades del segle XX i prossegueix al segle XXI, en una evolució
que recorda la que va desenvolupar entre el 1814 i el 1848. [...] L’ascens d’un
capitalisme depredador segueix imparable”.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada