dissabte, 5 de juny de 2010

De què parlo quan parlo de córrer


De què parlo quan parlo de córrer
Títol original: Hashiru koto ni tsuite kataru toki ni boku no kataru koto
Autor: Murakami, Haruki
Any: 2007
Editorial: Empuries Narrativa
Traductor: Albert Nolla
Pàgines: 150 pàgines

Frases mítiques:

Pàg. 10 "Pain is inevitable. Suffering is optional"

Pàg. 15 "Ben mirat, ara mateix no sóc sinó el resultat de tots aquests esdeviniments normals i corrents. (...) A un ritme de seixanta quilòmetres a la setmana, doncs, faig dos-cents seixanta quilòmetres al mes, que és la idea que tinc de córrer seriosament"

Pàg 17: "Independement del camp de que parlem, guanyar o perdre amb algú no em fa ni fred ni calor. En canvi, sí que em preocupa si compleixo o no els reptes que jo mateix m'he marcat."

Pàg. 22: "En dos mesos i mig he perdut més de tres quilos i he cremat el greix que se m'havia començat a acumular en la zona abdominal. Imagineu-vos que aneu a la carnisseria, hi compreu tres quilos de carn i torneu a casa caminant amb la bossa a la mà."

Pàg. 25: "Per a mi -igual que per a tothom- fer-se gran és una experiència que no havia tingut mai, i els sentiments que em desperta també son sentiments que no havia tingut mai."

Pàg. 38: "I així és com, poc després d'acabar Hitsujiwo meguru bôken, (1982) vaig començar a córrer gairebé cada dia."

Pàg 43: "Quan vaig començar a córrer no podia fer grans distàncies. Només aguantava vint o trenta minuts. Després de córrer aquesta estona acabava panteixant, amb el cor accelerat i les cames tremoloses.(...) Al principi fins i tot em feia una mica de vergonya que em veiés la gent del barri..."

Pàg 43. "D'aquesta manera sortir a córrer es va convertir en un element més del dia a dia, igual que fer tres àpats, dormir les hores que toquen, fer les tasques domèstiques o treballar. Quan ja va ser un costum natural, la vergonya que sentia al principi va desaparèixer."

Pàg. 48: "Encara que córrer sigui una activitat que lliga amb el meu caràcter, hi ha dies que tinc mandra i no em mouria per res del món. De fet, em passa sovint. En dies així en busco excuses de tota mena per no sortir. Una vegada vaig entrevistar l'atleta olímpic Toshihiko Seiko. Era poc després que es retirés i comencés a entrenar l'equip S&B. -Als corredors del seu nivell-, li vaig preguntar, -els passa mai que els faci mandra córrer i tinguin temptacions de quedar-se al llit?-. Ell se'm va quedar mirant i, en un to que deixava clar que li acabava de preguntar una bajanada, em va contestar: -és clar! Gairebé sempre!-.

Pàg. 52: "Al gimnàs on vaig a Tòquio hi ha un rètol que diu: ELS MÚSCULS COSTEN MOLT DE GUANYAR I POC DE PERDRE, EL GREIX COSTA POC DE GUANYAR I MOLT DE PERDRE. És una realitat desagradable, però és la realitat."

Pàg. 53: "El cos és un sistema extremament pràctic. No es dona per assabentat fins que no fa un quant temps que li fas notar el dolor de manera intermitent. Llavor es quan accepta (o no) el nou volum d'exercici. Després d'això, pot anar augmentant el nivell màxim d'exercici que l'exigeixes. Ara bé, ho has de fer de mica en mica perquè no digui prou."

Pàg. 68: "Pot ser que el volum total d'exercici que faig disminueixi, però no m'estic mai dos dies seguits sense fer res. Aquesta és una de les normes bàsiques quan m'entreno. Els músculs són com bèsties de càrrega que aprenen molt de pressa. Si augmentes la càrrega poc a poc, ells resisteixen i l'accepten de forma natural. Si els expliques què n'esperes i els dones exemples del que han de fer, els músculs responen i es van enfortint. Evidentment, no ho fan pas d'un dia per l'altre. Si els forces massa de sobte et pots fer mal, però si ho fas a poc a poc i augmentes la càrrega gradualment ells t'obeeixen (tot i que a vegades poden fer mala cara) i s'enforteixen a poc a poc. Es qüestió d'anar-los recordant la feina que vols que facin. Si segueixes el procediment correcte, ells no es queixen de res.
Ara bé, si la càrrega desapareix durant uns quants dies, els músculs es pensen que ja no els cal treballar tant i automàticament abaixen la guàrdia. Insisteixo que són com animals, i com a tals volen viure de la manera més còmoda possible. Per tant, si no els dónes la càrrega que vols que portin, es relaxen i esborren el record de tota la feina que han fet fins llavors."

Pàg. 86: "Ahir vaig escoltar Beggars Banquet, dels Rolling Stones. El cor funky de Sympathy for the Devil és ideal per córrer. Abans d'ahir vaig escoltar Reptile, d'Eric Clapton. Són dos grans discos de cap a a cap. Sempre em diuen alguna cosa i no m'en canso mai. Reptile l'escolto sovint. Diria que no hi ha cap disc millor per córrer tranquilament de bon matí. No és massa estrident ni massa afectat. Té un ritme molt regular i una melodia d'allò més natural. El cervell es deixa emportar suaument i les cames compassen el seu ritme amb el de la música."

Pàg. 70: "Hi ha molt poques raons per fer les coses i una camionada per no fer-les. L'únic que podem fer es mantenir ben llustroses les poques que tenim i aprofitar qualsevol moment per anar-les polint."

Pàg. 78: "Quan em poso les sabatilles i surto de bon matí, tinc les cames tan endurides que sembla que no hagi de poder-las moure, i sempre començo a correr a poc a poc, com si m'arrossegués. Ni tan sols sóc capaç d'atrapar les dones grans que caminen a bon pas pel carrer. Però a poc a poc, els músculs se'm destumeixen i, al cap de vint minuts, ja puc córrer amb normalitat. Accelero una mica i ja puc córrer mecànicament, sense cap problema."

Pàg. 97: " [ultramarató del llac Saroma, 100 km] Em vaig quedar pràcticament clavat, veient com no paraven de passar-me altres corredors. Fins i tot em va passar una senyora menuda que devia tenir setanta anys. -Ànims-, em va dir. Renoi, ¿qué més em podia passar?. Encara faltaven quaranta kilòmetres"

Pàg. 112: "Els genolls són el punt feble de qualsevol persona que corri llargues distàncies. Mentre corres, cada cop que recolzes el peu a terra provoques un impacte equivalent al triple del teu pes, i això es repeteix uns deu mil cops al dia. Entre l'asfalt i aquest pes triplicat (a més dels coixins de les sabatilles, es cert) hi ha els genolls que aguanten silenciosament cada xoc. Si ho penses (cosa que jo no faig gaire), el que seria estrany seria no tenir problemes als genolls. Per tant és lògic que de tant en tant tinguin ganes de queixar-se. -Això de córrer amunt i avall fixant-te com respires està molt bé, però de tant en tant també et podries cuidar de nosaltres, ¿no?. Pensa que si diem prou no podràs canviar-nos."

Pàg. 114: "Un altre projecte que tinc entre mans és la traducció d'El gran Gatsby, de Scott Fitzgerald, que avança a bon ritme. Ja tinc llest el primer esborrany i ara l'estic revisant. M'ho prenc amb calma, reviso cada línia amb molta cura i m'adono que vaig traslladant l'estil de Fitzgerald a un japonès cada cop més natural. Pot semblar estrany que digui això a hores d'ara, però El gran Gatsby és una gran novel·la. Per més cops que la llegeixi, no m'en canso mai. És un tipus de literatura que t'alimenta. Cada cop que la llegeixes hi fas algun descobriment, hi trobes alguna cosa que t'impacta. "

Pàg. 121: "El que el món necessita és un dolent a qui poder assenyalar i carregar totes les culpes"

Pàg. 131: "Com tothom sap, els setze anys són una edat extremadament complicada. Només pensesn en banalitats, no tens cap pespectiva objectiva per saber on et trobes, t'engresques per collonades i estàs carregat de complexos inexplicables. A mesura que et fas gran, però, l'experiència t'ensenya a agafar el que necessites i a llençar el que no necessites, i al final d'adones (o et resignes a pensar) que, com que els defectes que tens són infinits, val més que sàpigues quines són les poques virtuts que tens i que aprenguis a utilitzar-les per sobreviure."

Pàg. 132: "I altra vegada em sorprenc de veure que sóc un contenidor patètic i inútil, un esser incomplet, descosit i ridícul. Es com si tot el que he fet fins ara a la vida no hagués servit de res. Estic a punt de fer un quilòmetre i mig nedant, quaranta amb bicicleta i deu a peu. ¿I què en treuré, de tot plegat? ¿No és com si aboqués aigua en una olla que té el cul foradat?."

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada