dimecres, 23 de setembre del 2020

Substantius acabats en -é tònica tancada

L'anàlisi s'ha fet cercant els substantius amb format *-é amb el Lèxic Obert Flexionat i creuant-los amb els mots acceptats en el DIEC2. El total eren 72 mots dels quals se n'han rebutjat 4. Dels 68 restants, s'han considerat 27 com a comuns i la resta com poc freqüents (seguint el meu criteri no gaire científic).

RESUM: En cas de dubte, davant un substantiu agut acabat en -e, fes servir è. Evidentment, si pots, fes servir un diccionari però, estadísticament hi ha més mots que acaben en -è, com ara CAFÈ:

Els 27 mots:


Substantius *-é (27 / 68)

Tots fan el plural afegint una 's' excepte bé que ho fa amb 'bens'. Les més freqüents serien:

  • un mot molt freqüent i un dels 15 diacrítics: bé (béns)
  • dos científics: peroné, ximpanzé
  • dos de finances: abonare, pagaré
  • tres culinaris: consomé, paté, puré

EL LLISTAT DELS 27

peroné ciència grec

ximpanzé ciència origen bantu (Congo)

abecé filologia

calé         filologia caló

koiné filologia grec

abonaré finances

pagaré finances

cartoné gal·licisme

claqué gal·licisme

clixé gal·licisme

frivolité         gal·licisme

matiné gal·licisme

melé gal·licisme

quinqué gal·licisme

consomé gastronomia gal·licisme

glacé gastronomia gal·licisme

paté         gastronomia gal·licisme

praliné gastronomia gal·licisme

puré         gastronomia gal·licisme

suflé gastronomia gal·licisme

        lèxic comú (PLURAL BÉNS)

vaivé lèxic comú compost de va i ve

cabriolé         mecànica gal·licisme

relé         mecànica gal·licisme

jaqué tèxtil gal·licisme

lamé tèxtil gal·licisme

macramé tèxtil gal·licisme


La resta dels mots, diria jo bastant menys freqüents, seria:


abkhazoadigué

adigué

adigué

aualé

avancé

azobé

balancé

bamileké

bamileké

beté

brillanté

bulé

canalé

ciré

cuixé

dublé

elapé

epokhé

framiré

fricassé

giroflé

granité

karité

macoré

mandé

mandé

micvé

moaré

negligé

ocumé

otopamé

pamé

perlé

piqué

plaqué

sargé

sergé

tacaé

tereré

tigré

xiné





dissabte, 19 de setembre del 2020

A 12-storey pig farm in China

A 12-storey pig farm: has China found the way to tackle animal disease?

Michael Standaert and Francesco De Augustinis

https://www.theguardian.com/environment/2020/sep/18/a-12-storey-pig-farm-has-china-found-a-way-to-stop-future-pandemics-

“Courtesy of Guardian News & Media Ltd”.

(...)

But intensive farming systems like the multistorey Yaji site can still be a breeding ground for disease. “A concentrated farming operation creates a condition for cross infection among the pigs or other livestock animals,” says Peter Li, associate professor of east Asian politics at the University of Houston-Downtown in the US and a China policy specialist for the Humane Society International.

And the effect on the welfare of the animals that live in these spaces is still very poorly understood. Li believes that limited space, concrete floors, and inability to root and display other natural behaviours, and a perennial sense of frustration, can lead to a decline in the pigs immunity.

“These farms are very health-focused, and there’s a longstanding belief that that good health equals good welfare. But actually that is not always the case,” says Jeremy Marchant-Forde, research animal scientist with the US Department of Agriculture. “Welfare within that type of environment, a very intensive system, is very different to typical UK outdoor production, for example. It may well have some advantages with regard to health. But at the end of the day you couldn’t call this high welfare. There is not a lot of room or environmental complexity here just to let pigs be pigs.”

Jeff Zhou, chief representative at Compassion in World Farming in Beijing, says progress is being made with animal welfare issues but that the issue is still only understood “at a low level” in China.

(...)


Do you dare to change 'pigs' for 'humans'?

dimarts, 8 de setembre del 2020

Messi? No sé pas qui és ella per Xavier Melero

Messi? No sé pas qui és ella

Xavier Melero

https://www.lavanguardia.com/opinion/20200907/483364895765/messi-no-se-pas-qui-es-ella.html

 Li van preguntar a Keith Richards pel raper Kanye West, famós entre altres desequilibris per la seva presumpta candidatura a la presidència dels Estats Units. Amb un desdenyós ­embafament, Keith va respondre així: “Kanye West? Never heard of her”. La frase apareix en una samarreta en la qual es veu Richards exhalant una glopada de fum, tan immune al pas del temps com Jordi Hurtado. Vist el drama del burofax que tant ha amenitzat aquest agost, la qüestió rau en quant trigarà a aparèixer una consigna similar referida al dimissionari senyor Messi. I fins quan la seva fugida continuarà inspirant comentaris ditiràmbics més propis d’un funeral viking que del canvi d’equipament d’un multimilionari de la indústria de l’ entreteni­ment.

Perquè, encara que estic disposat a admetre que el futbol és la més important de les coses que no tenen la més mínima importància, he de reconèixer que la meva ignorància en la matèria és abismal, d’una profunditat semblant al meu desinterès per aquest joc, del qual aconsegueix avorrir-me fins i tot el resum dels millors gols de la jornada. Sens dubte ofereix grans satisfaccions a molta gent i copiosos beneficis a uns pocs, i deu tenir molt mèrit, però també en tenen els cors i danses del Daguestan, que em desperten més o menys el mateix entusiasme.

Per al profà, tot és excés en el futbol, però en els últims temps la cosa està passant de taca d’oli. Sense anar més lluny, la identificació entre equip i pàtria, la veneració religiosa pels seus ídols i la indiferència de gent molt més raonable davant altres aspectes de la vida per les xifres obscenes que aquests poden arribar a cobrar. A Barcelona, en una data no tan llunyana com el 1982, el fitxatge de Maradona per vuit milions de dòlars semblava un escàndol difícilment superable, encara que és veritat que ningú en aquells anys no hauria pogut preveure el que arribaria a costar un pis mínim, d’aquests que s’han revelat tan inhòspits durant el recent confinament. Maradona se’n va anar al Nàpols poc temps després i alguns soferts empresaris hotelers van descansar per sempre de la seva esverada presència (i de la d’aquell mànager de nom un pèl descoratjador, un tal Cysterpiler), però la veritat és que el seu pas pel Barça va acabar de convertir aquest club en un fenomen planetari, en una presa inexplicablement cobejada pels polítics i en una autèntica llauna per als aliens al culte. Uns polítics que, sense excepció, sembla que adoren el futbol i consideren una de les activitats més nobles de la democràcia representativa el fet de passejar-se per les llotges dels estadis intercanviant carantoines amb els directius de torn, canapè i copa de xampany a la mà.

Si no, no s’explica que el president de la Generalitat hagi d’intervenir amb solemne dramatisme en les vicissituds de la fugida del Sr. Messi, o que l’alcaldessa supliqui melodramàtica perquè el cavaller en qüestió no ens deixi. Com els passa als ateus en les discussions sobre la Santíssima Trinitat, tot això em resulta una mica incomprensible i, si m’ho fan dir, una mica ofensiu. Així que la cosa es resumeix en què Messi, un home dotat d’una extraordinària habilitat per jugar a la pilota, ha decidit abandonar el Barça –tot i que sembla que al final es queda un any més– i animar un estiu marcat per les funestes cròniques del virus amb l’espectacle dels seus tràfecs professionals, tot plegat d’allò més pintoresc en un assalariat amb els seus emoluments. Els mitjans ho han descrit fins a la sacietat amb el rigor amb què els kremlinòlegs d’abans analitzaven el significat de qualsevol alçament de cella de Bréjnev, però convindran amb mi que es poden resumir en un melodramàtic (a l’estil de Solo el cielo lo sabe de Douglas Sirk): “Messi no és feliç”.

Pel que sembla, la directiva del club, malgrat abonar-li religiosament l’estipendi, no li ha brindat l’afecte i la tendresa que es mereix i diuen que s’ha produït un divorci entre la directiva i un sanedrí misteriós anomenat el vestidor, els components del qual pateixen l’indicible per trobar-se entre els individus més ben retribuïts d’aquest pobre país. A més, Messi s’ha entristit per algunes derrotes –la qual cosa prova el seu bon cor– sense que el despietat Bartomeu hagi acudit immediatament a brindar-li consol. Això ha produït la indignació del tercer actor en lliça, l’afició , dividida entre els que creuen que per tal que Messi es quedi han de dimitir Bar­tomeu, l’alcaldessa, Torra i Sánchez (amb això es matarien diversos pardals d’un tret i la cosa començaria a interessar-me) i els que, al contrari, el titllen d’ingrat mercenari aliè al batec de les entranyes de la pàtria. Per agreujar les coses, un tal Koeman, de simpàtica aparença, no comptava per a la pròxima temporada amb el seu amic de l’ànima, el davanter Suárez, cèlebre per les seves aficions gastronòmiques. Com vostès poden veure, es tracta de greus assumptes que mereixen la més concentrada atenció d’aquest país a punt de la depressió i la ruïna, però que a uns quants ressentits ens està produint aquesta mena de fatiga que acaba per portar a subscriure les maldats de Keith Richards.

diumenge, 6 de setembre del 2020

Jo, jo i jo per Quim Monzó - Maig 2012

 https://www.lavanguardia.com/encatala/20120517/54294394517/quim-monzo-jo-jo-i-jo.html

Jo, jo i jo

Quim Monzó

 La setmana passada Josep Corbella informava en aquest diari d'una investigació feta per psicòlegs de la Universitat de Harvard, publicada a Proceedings. Segons aquests psicòlegs, queda finalment demostrat el que fins ara no era més que una hipòtesi: que "els humans estan tan disposats a revelar informació sobre si mateixos perquè els resulta intrínsecament gratificant". Aquesta demostració s'ha aconseguit gràcies a una sèrie d'experiments en els quals han participat més de dos centenars de persones. "S'ha registrat l'activitat cerebral dels voluntaris amb ressonància magnètica. S'ha comparat què passava al seu cervell quan pensaven en les seves pròpies creences, opinions i tests de personalitat i quan pensaven en els d'altres persones". El resultat és que quan pensaven en ells mateixos se'ls activaven les mateixes àrees que s'activen quan menges o quan et dediques al sexe, i quan pensaven en altres persones doncs no passava res d'important. A aquestes proves en van seguir unes altres en les quals els participants parlaven d'ells mateixos. L'activació de les zones que s'activen quan menges o et dediques al sexe es va repetir quan qui parlava d'ell mateix sabia que hi havia qui l'escoltava.

Això explica el comportament d'algunes persones. Fa molts anys vaig tenir una senyora de fer feines que era especialista -en un moment o altre de les hores que passava a casa- a preguntar-me pel meu fill: "I el teu fill, com està?". Jo començava a contestar: "Bé, ara estud...". No havia tingut temps d'acabar la tercera paraula de la resposta que ja m'havia tallat, per parlar-me de la seva néta: "Ui, doncs la meva Alexia està tremenda. És un dimoniet. Guaita si és entremaliada que l'altre dia, mentre el seu germà dinava, li va agafar el plat i el va tirar a terra! És molt intel·ligent. Fa dues setmanes...". Minuts i minuts de rellotge per parlar de la seva Alexia, que era el motiu real pel qual m'havia fet la pregunta trampa "I el teu fill, com està?". Com estigués el meu fill li importava un rave: el que de debò volia era parlar d'ella i del seu món, i el seu món d'aleshores eren les gracietes de la seva néta estimada. Des d'aquella vegada he anat veient que el món és ple de persones que et pregunten coses sobre tu per, sense que hagis tingut temps de pronunciar tres paraules de resposta, deixar-te anar un monòleg d'una hora al llarg del qual t'expliquen -amb pèls i senyals- les seves últimes visites al metge, les bones notes dels fills i tots i cada un dels problemes que tenen amb els contractes dels dependents de la botiga que regenten. Gràcies a Josep Corbella i als psicòlegs de Harvard, ara sé que el que els passa és que activen les mateixes àrees que activen quan es dediquen a menjar o al sexe, de manera que la pròxima vegada que em deixin anar un d'aquests monòlegs, quan acabin el rotllo trauré el paquet de tabac i els convidaré: "Què? Ja t'has escorregut prou? Vols un cigarret?".