Messi? No sé pas qui és ella
Xavier Melero
https://www.lavanguardia.com/opinion/20200907/483364895765/messi-no-se-pas-qui-es-ella.html
Li van preguntar a Keith Richards pel raper Kanye West, famós entre altres desequilibris per la seva presumpta candidatura a la presidència dels Estats Units. Amb un desdenyós embafament, Keith va respondre així: “Kanye West? Never heard of her”. La frase apareix en una samarreta en la qual es veu Richards exhalant una glopada de fum, tan immune al pas del temps com Jordi Hurtado. Vist el drama del burofax que tant ha amenitzat aquest agost, la qüestió rau en quant trigarà a aparèixer una consigna similar referida al dimissionari senyor Messi. I fins quan la seva fugida continuarà inspirant comentaris ditiràmbics més propis d’un funeral viking que del canvi d’equipament d’un multimilionari de la indústria de l’ entreteniment.
Perquè, encara que estic disposat a admetre que el futbol és la més important de les coses que no tenen la més mínima importància, he de reconèixer que la meva ignorància en la matèria és abismal, d’una profunditat semblant al meu desinterès per aquest joc, del qual aconsegueix avorrir-me fins i tot el resum dels millors gols de la jornada. Sens dubte ofereix grans satisfaccions a molta gent i copiosos beneficis a uns pocs, i deu tenir molt mèrit, però també en tenen els cors i danses del Daguestan, que em desperten més o menys el mateix entusiasme.
Per al profà, tot és excés en el futbol, però en els últims temps la cosa està passant de taca d’oli. Sense anar més lluny, la identificació entre equip i pàtria, la veneració religiosa pels seus ídols i la indiferència de gent molt més raonable davant altres aspectes de la vida per les xifres obscenes que aquests poden arribar a cobrar. A Barcelona, en una data no tan llunyana com el 1982, el fitxatge de Maradona per vuit milions de dòlars semblava un escàndol difícilment superable, encara que és veritat que ningú en aquells anys no hauria pogut preveure el que arribaria a costar un pis mínim, d’aquests que s’han revelat tan inhòspits durant el recent confinament. Maradona se’n va anar al Nàpols poc temps després i alguns soferts empresaris hotelers van descansar per sempre de la seva esverada presència (i de la d’aquell mànager de nom un pèl descoratjador, un tal Cysterpiler), però la veritat és que el seu pas pel Barça va acabar de convertir aquest club en un fenomen planetari, en una presa inexplicablement cobejada pels polítics i en una autèntica llauna per als aliens al culte. Uns polítics que, sense excepció, sembla que adoren el futbol i consideren una de les activitats més nobles de la democràcia representativa el fet de passejar-se per les llotges dels estadis intercanviant carantoines amb els directius de torn, canapè i copa de xampany a la mà.
Si no, no s’explica que el president de la Generalitat hagi d’intervenir amb solemne dramatisme en les vicissituds de la fugida del Sr. Messi, o que l’alcaldessa supliqui melodramàtica perquè el cavaller en qüestió no ens deixi. Com els passa als ateus en les discussions sobre la Santíssima Trinitat, tot això em resulta una mica incomprensible i, si m’ho fan dir, una mica ofensiu. Així que la cosa es resumeix en què Messi, un home dotat d’una extraordinària habilitat per jugar a la pilota, ha decidit abandonar el Barça –tot i que sembla que al final es queda un any més– i animar un estiu marcat per les funestes cròniques del virus amb l’espectacle dels seus tràfecs professionals, tot plegat d’allò més pintoresc en un assalariat amb els seus emoluments. Els mitjans ho han descrit fins a la sacietat amb el rigor amb què els kremlinòlegs d’abans analitzaven el significat de qualsevol alçament de cella de Bréjnev, però convindran amb mi que es poden resumir en un melodramàtic (a l’estil de Solo el cielo lo sabe de Douglas Sirk): “Messi no és feliç”.
Pel que sembla, la directiva del club, malgrat abonar-li religiosament l’estipendi, no li ha brindat l’afecte i la tendresa que es mereix i diuen que s’ha produït un divorci entre la directiva i un sanedrí misteriós anomenat el vestidor, els components del qual pateixen l’indicible per trobar-se entre els individus més ben retribuïts d’aquest pobre país. A més, Messi s’ha entristit per algunes derrotes –la qual cosa prova el seu bon cor– sense que el despietat Bartomeu hagi acudit immediatament a brindar-li consol. Això ha produït la indignació del tercer actor en lliça, l’afició , dividida entre els que creuen que per tal que Messi es quedi han de dimitir Bartomeu, l’alcaldessa, Torra i Sánchez (amb això es matarien diversos pardals d’un tret i la cosa començaria a interessar-me) i els que, al contrari, el titllen d’ingrat mercenari aliè al batec de les entranyes de la pàtria. Per agreujar les coses, un tal Koeman, de simpàtica aparença, no comptava per a la pròxima temporada amb el seu amic de l’ànima, el davanter Suárez, cèlebre per les seves aficions gastronòmiques. Com vostès poden veure, es tracta de greus assumptes que mereixen la més concentrada atenció d’aquest país a punt de la depressió i la ruïna, però que a uns quants ressentits ens està produint aquesta mena de fatiga que acaba per portar a subscriure les maldats de Keith Richards.
