Jo, jo i jo per Quim Monzó - Maig 2012

 https://www.lavanguardia.com/encatala/20120517/54294394517/quim-monzo-jo-jo-i-jo.html

Jo, jo i jo

Quim Monzó

 La setmana passada Josep Corbella informava en aquest diari d'una investigació feta per psicòlegs de la Universitat de Harvard, publicada a Proceedings. Segons aquests psicòlegs, queda finalment demostrat el que fins ara no era més que una hipòtesi: que "els humans estan tan disposats a revelar informació sobre si mateixos perquè els resulta intrínsecament gratificant". Aquesta demostració s'ha aconseguit gràcies a una sèrie d'experiments en els quals han participat més de dos centenars de persones. "S'ha registrat l'activitat cerebral dels voluntaris amb ressonància magnètica. S'ha comparat què passava al seu cervell quan pensaven en les seves pròpies creences, opinions i tests de personalitat i quan pensaven en els d'altres persones". El resultat és que quan pensaven en ells mateixos se'ls activaven les mateixes àrees que s'activen quan menges o quan et dediques al sexe, i quan pensaven en altres persones doncs no passava res d'important. A aquestes proves en van seguir unes altres en les quals els participants parlaven d'ells mateixos. L'activació de les zones que s'activen quan menges o et dediques al sexe es va repetir quan qui parlava d'ell mateix sabia que hi havia qui l'escoltava.

Això explica el comportament d'algunes persones. Fa molts anys vaig tenir una senyora de fer feines que era especialista -en un moment o altre de les hores que passava a casa- a preguntar-me pel meu fill: "I el teu fill, com està?". Jo començava a contestar: "Bé, ara estud...". No havia tingut temps d'acabar la tercera paraula de la resposta que ja m'havia tallat, per parlar-me de la seva néta: "Ui, doncs la meva Alexia està tremenda. És un dimoniet. Guaita si és entremaliada que l'altre dia, mentre el seu germà dinava, li va agafar el plat i el va tirar a terra! És molt intel·ligent. Fa dues setmanes...". Minuts i minuts de rellotge per parlar de la seva Alexia, que era el motiu real pel qual m'havia fet la pregunta trampa "I el teu fill, com està?". Com estigués el meu fill li importava un rave: el que de debò volia era parlar d'ella i del seu món, i el seu món d'aleshores eren les gracietes de la seva néta estimada. Des d'aquella vegada he anat veient que el món és ple de persones que et pregunten coses sobre tu per, sense que hagis tingut temps de pronunciar tres paraules de resposta, deixar-te anar un monòleg d'una hora al llarg del qual t'expliquen -amb pèls i senyals- les seves últimes visites al metge, les bones notes dels fills i tots i cada un dels problemes que tenen amb els contractes dels dependents de la botiga que regenten. Gràcies a Josep Corbella i als psicòlegs de Harvard, ara sé que el que els passa és que activen les mateixes àrees que activen quan es dediquen a menjar o al sexe, de manera que la pròxima vegada que em deixin anar un d'aquests monòlegs, quan acabin el rotllo trauré el paquet de tabac i els convidaré: "Què? Ja t'has escorregut prou? Vols un cigarret?".