Jo, jo i jo, per Quim Monzó

Jo, jo i jo, per Quim Monzó

El món és ple de gent que et pregunta sobre tu per interrompre't i dedicar-se a parlar d'ells

La Vanguardia en català | 17/05/2012 - 00:00h

La setmana passada Josep Corbella informava en aquest diari d'una investigació feta per psicòlegs de la Universitat de Harvard, publicada a Proceedings. Segons aquests psicòlegs, queda finalment demostrat el que fins ara no era més que una hipòtesi: que "els humans estan tan disposats a revelar informació sobre si mateixos perquè els resulta intrínsecament gratificant". Aquesta demostració s'ha aconseguit gràcies a una sèrie d'experiments en els quals han participat més de dos centenars de persones. "S'ha registrat l'activitat cerebral dels voluntaris amb ressonància magnètica. S'ha comparat què passava al seu cervell quan pensaven en les seves pròpies creences, opinions i tests de personalitat i quan pensaven en els d'altres persones". El resultat és que quan pensaven en ells mateixos se'ls activaven les mateixes àrees que s'activen quan menges o quan et dediques al sexe, i quan pensaven en altres persones doncs no passava res d'important. A aquestes proves en van seguir unes altres en les quals els participants parlaven d'ells mateixos. L'activació de les zones que s'activen quan menges o et dediques al sexe es va repetir quan qui parlava d'ell mateix sabia que hi havia qui l'escoltava. 

Això explica el comportament d'algunes persones. Fa molts anys vaig tenir una senyora de fer feines que era especialista -en un moment o altre de les hores que passava a casa- a preguntar-me pel meu fill: "I el teu fill, com està?". Jo començava a contestar: "Bé, ara estud...". No havia tingut temps d'acabar la tercera paraula de la resposta que ja m'havia tallat, per parlar-me de la seva néta: "Ui, doncs la meva Alexia està tremenda. És un dimoniet. Guaita si és entremaliada que l'altre dia, mentre el seu germà dinava, li va agafar el plat i el va tirar a terra! És molt intel·ligent. Fa dues setmanes...". Minuts i minuts de rellotge per parlar de la seva Alexia, que era el motiu real pel qual m'havia fet la pregunta trampa "I el teu fill, com està?". Com estigués el meu fill li importava un rave: el que de debò volia era parlar d'ella i del seu món, i el seu món d'aleshores eren les gracietes de la seva néta estimada. Des d'aquella vegada he anat veient que el món és ple de persones que et pregunten coses sobre tu per, sense que hagis tingut temps de pronunciar tres paraules de resposta, deixar-te anar un monòleg d'una hora al llarg del qual t'expliquen -amb pèls i senyals- les seves últimes visites al metge, les bones notes dels fills i tots i cada un dels problemes que tenen amb els contractes dels dependents de la botiga que regenten. Gràcies a Josep Corbella i als psicòlegs de Harvard, ara sé que el que els passa és que activen les mateixes àrees que activen quan es dediquen a menjar o al sexe, de manera que la pròxima vegada que em deixin anar un d'aquests monòlegs, quan acabin el rotllo trauré el paquet de tabac i els convidaré: "Què? Ja t'has escorregut prou? Vols un cigarret?"

La Vanguardia 08 de Maig de 2012 pàgina 28

Comunicar experiències pròpies activa els mateixos circuits al cervell que el sexe i el menjar.

El plaer  de parlar d’un mateix. 

JOSEP CORBELLA . Barcelona.

Parlar d’un mateix activa els mateixos circuits de gratificació al cervell que el sexe i el menjar, segons demostra una investigació que van presentar ahir psicòlegs de la Universitat de Harvard (Estats Units).

“Els éssers humans dediquen entre el 30% i el 40% del que parlen a informar altres persones de les seves pròpies experiències subjectives”, escriuen els autors de la investigació a la revista Proceedings, de l’Acadèmia Nacional de Ciències dels Estats Units, on han presentat els seus resultats. En xarxes socials com Twitter, el percentatge se situa per sobre del 80%. Aquesta propensió a compartir les vivències pròpies ja es manifesta en nens de nou mesos, que intenten cridar l’atenció dels adults sobre el que els sembla important.

Per comprendre aquesta afició tan humana a comunicar les vivències pròpies a altres persones, els investigadors Diana Tamir i Jason Mitchell han dissenyat una sèrie d’experiments per als quals han reclutat més de 200 voluntaris. En un primer experiment, s’ha registrat l’activitat cerebral dels voluntaris amb ressonància magnètica. S’ha comparat què passava al seu cervell quan pensaven en les seves pròpies creences, opinions i trets de personalitat i quan pensaven en els d’altres persones.

Els resultats mostren que, quan pensen en ells mateixos, se’ls activen el nucli accumbens i l’àrea tegmental ventral al centre del cervell. Aquestes mateixes àrees s’activen davant d’estímuls gratificants com el sexe i el menjar. Quan pensen en els altres, en canvi, l’activitat en aquestes àrees del cervell és baixa.

En un segon experiment, Tamir i Mitchell van demanar a un altre grup de voluntaris que hi anessin acompanyats –per exemple, amb la parella o amb un amic–. Davant algunes preguntes, els van dir que l’acompanyant sentiria les seves respostes. Davant d’altres, no les sentiria ningú. De nou es va registrar la seva activitat cerebral durant l’experiment. I de nou es va observar que parlar de si mateixos els resultava més gratificant que parlar d’altres qüestions.

Però la gran novetat d’aquest segon experiment va ser que, quan el voluntari sabia que el seu acompanyant sentiria la resposta, l’activitat del nucli accumbens i l’àrea tegmental ventral es disparava. En canvi, quan ningú no sentiria la resposta, l’activitat en aquestes àrees no augmentava. “El valor de parlar d’un mateix té dos orígens independents: la introspecció i la comunicació d’informació a altres persones”, escriuen els investigadors a Proceedings.

A més de registrar l’activitat cerebral dels participants en la investigació, Tamir i Mitchell van dissenyar una segona sèrie d’experiments per avaluar la seva conducta. Els van proposar un joc en què podien respondre preguntes sobre si mateixos, sobre altres persones o sobre fets. I rebien una quantitat de diners segons la pregunta que triaven en cada moment.

L’estratègia d’avaluar comportaments amb recompenses s’ha utilitzat en investigacions anteriors en les quals s’ha observat, per exemple, que els macacos poden renunciar a xarrups de suc de fruites per veure congèneres d’estatus alt (una cosa semblant a pagar per veure Madonna); o que els estudiants universitaris estan disposats a renunciar a diners a canvi de poder mirar a persones atractives del sexe oposat. En aquesta ocasió, s’ha observat que els voluntaris triaven les preguntes d’una manera que els feia perdre el 17% dels seus guanys a canvi de poder parlar de si mateixos. I, quan sabien que el seu acompanyant sentiria les respostes, renunciaven fins i tot al 25% del premi.

Les dades que han presentat Tamir i Mirchell no aclareixen si aquesta propensió a parlar d’un mateix és igual entre homes i dones o si evoluciona amb l’edat. Tampoc no expliquen per què aquesta conducta varia tant entre persones introvertides i extravertides.

 Però els resultats demostren que “els humans estan tan disposats a revelar informació sobre si mateixos perquè els resulta intrínsecament gratificant”, conclouen els investigadors a Proceedings. Tot i que aquesta idea s’havia proposat abans com a hipòtesi, no s’havia demostrat experimentalment mai fins ara.

El plaer de parlar d’un mateix és beneficiós per diversos motius”, argumenten els psicòlegs de Harvard. “Genera vincles i aliances entre persones; ajuda a obtenir coneixement sobre un mateix; [...] multiplica el coneixement que cada persona pot adquirir al llarg de la vida”. I és útil per a “l’extrema sociabilitat de la nostra espècie”.

http://www.pnas.org/content/109/21/8038.full

Disclosing information about the self is intrinsically rewarding

Diana I. Tamir & Jason P. Mitchell

Edited by Michael S. Gazzaniga, University of California, Santa Barbara, CA, and approved March 27, 2012 (received for review February 7, 2012)

ABSTRACT

Humans devote [dediquen] 30–40% of speech output solely [unicament] to informing others of their own subjective experiences. What drives this propensity for disclosure [divulgar]? Here, we test recent theories that individuals place high subjective value on opportunities to communicate their thoughts and feelings to others and that doing so engages neural and cognitive mechanisms associated with reward. Five studies provided support for this hypothesis. Self-disclosure was strongly associated with increased activation in brain regions that form the mesolimbic dopamine system, including the nucleus accumbens and ventral tegmental area. Moreover, individuals were willing to forgo [renunciar a] money to disclose about the self. Two additional studies demonstrated that these effects stemmed from [es deuen a] the independent value that individuals placed on self-referential thought and on simply sharing information with others. Together, these findings suggest that the human tendency to convey  [transmetre] information about personal experience may arise [poden sorgir] from the intrinsic value associated with self-disclosure.