diumenge, 14 d’octubre de 2012

El cristianisme durant els quatre primers segles. Bertrand Russell


UNA HISTORIA DE LA FILOSOFIA OCCIDENTAL
Bertrand Russell

II . LA FILOSOFIA CATÒLICA
Primera part: ELS PARES
2. El cristianisme durant els quatre primers segles


L’orgull grec no suportava la pretensió jueva de ser el poble escollit. Els gnòstics rebutjaren aquesta idea. Per a alguns d’ells, el món sensible havia estat creat per una deïtat inferior anomenada Ialdabaoth que era un fill rebel de Sofia (la saviesa celestial). La serp del gènesis intentà advertir a Eva dels enganys de Ialdabaoth-Iahvè. Quan Sofia considerà que era el moment d’aturar a Ialdabaoth envià a altre fill seu a habitar temporalment el cos de Jesús i alliberar el món de les falses ensenyances de Moisès. Així, el gnosticisme es trobava a mig camí entre el paganisme filosòfic i el cristianisme honorant Jesús i parlant malament dels jueus.

El maniqueisme –barreja de cristianisme i zoroastrisme-, que fou el camí pel que Sant Agustí arribà al catolicisme, considerava que el mal era un principi positiu encarnat en la matèria i que el principi del bé es representat pel esperit.

Quan el cristianisme es adoptat com a religió oficial, gnòstics i maniqueus continuen exercint una influència soterrada. Una branca del gnosticisme plantejava que Jesús era un simple home que fou posseït pel Fill de Déu en el baptisme i el deixà en la crucifixió. Això explicaria les paraules de Jesús “Déu meu, per què m’has abandonat”. Aquest plantejament es troba en també en l’ortodòxia islàmica.

El no reconeixement de Jesús com a el Messies pels jueus era ja un motiu pel antisemitisme. D’altra banda Jesús havia plantejat els dos nous manaments (estimar a Déu i estimar al proïsme) que els jueus no acceptaven. Hom no pot saber amb certesa fins on arribaren les motivacions econòmiques.

Front a la simplicitat teològica jueva, el cristianisme es va hel•lenitzant. Si els evangelis sinòptics (Mateu [home/angel], Marc [lleó] i Lluc [brau]) son també bastant simples, l’evangeli de Joan es caracteritza per la seva elevació teològica. Per això el seu símbol és l’àliga que s’enlaira. En aquest evangeli Jesús es identificat amb el Logos platònico-estoic.

Orígenes (185-254) visqué a Alexandria. Planteja que no hi ha res totalment incorpori, sols Déu (Pare, Fill i Esperit Sant). Coincideix amb Plató en que l’ànima existeix des de la Creació i que s’uneix a l’home en el moment del naixement. Comparteix el concepte de nous amb Plotí i diu que si el nous cau es converteix en ànima. Si l’ànima es virtuosa esdevé nous. Per Orígenes fins i tot el dimoni serà salvat. Origenes, tot i ser considerat un dels Pares fou condemnat per quatre heretgies:
1. Preexistència de les ànimes
2. Que la natura humana de Crist existia abans de l’encarnació
3. Que en la resurrecció els nostres cossos esdevindran eteris
4. Que tots els homes, i fins i tot els dimonis, seran salvats
Pel que fa a la seva vida es convertí en eunuc al llegir un evangeli que parlava de que aquesta pràctica havia apropat a altres al Regne dels Cels. Per a ell, els cristians no han de participar en el govern terrenal, sols en el de l’Església.

La major part dels cristians creien que sols ells es salvarien mentre que els pagans patirien entre terribles sofriments. Les altres religions no eren tan amenaçadores però tenien alguns inconvenients. Els seguidors de la “Gran Mare” efectuaven una mena de baptisme de sang sacrificant un bou i vessant la sang sobre el seu cap. Aquesta cerimònia –tauroboli- era cara i sols se la podien permetre les classes benestants. El baptisme cristià era molt més econòmic.

La immortalitat, a Occident, apareix per primer cop en els òrfics [1] i adopta una forma culta amb el platonisme. Si la forma platònica és complexa, el plantejament òrfic és molt popular i influeix en jueus i cristians. Alguns profetes hebreus parlen de la resurrecció del cos però sembla que la influència grega els reconduí cap a la resurrecció de l’ànima. El mite, tant òrfic com asiàtic, del déu que mor i ressuscita es propi de moltes religions, entre elles el cristianisme.

Si acceptem aquest plantejament, la immortalitat no fou una de les causes més importants en la propagació del cristianisme [iv2]. Si tingué una considerable importància el tema dels miracles. Ara considerem llegendari la història hebraica primitiva però en aquell moment hom creia totalment en els fets homèrics o en la Eneida. Orígenes planteja que si creuen en Homer o en Virgili no hi ha cap motiu per no creure la tradició hebrea. Així es comencen a admetre tots els miracles de l’Antic Testament.

D’altra banda, els enemics dels cristians estaven desorganitzats i eren políticament ineficaços. Rostòvtsev planteja el fet de que l’exèrcit estava en mans de cristians. Això influí en Constantí. Eren una minoria però estaven organitzats. Això ara no és important, però en aquells temps era una novetat. No tenien al davant cap altre grup organitzat.

Des de Constantí (Edicte de Milà, 313) fins el concili de Calcedònia (451), la importància política de la teologia seria fonamental amb dos grans temes: la natura de la Trinitat i la doctrina de l’Encarnació.
Arri, sacerdot alexandrí plantejava que el Fill no és igual al Pare, ha estat creat per aquest. En el concili de Nicea (325) es defensa la postura ortodoxa de que el Pare i el Fill són iguals i tenen la mateixa substància però son persones diferents. L’heretgia sabel•liana els considera diferents aspectes d’un mateix Ésser. Atanasi (297-373) serà el més fervent defensor dels plantejaments acordats a Nicea.
La persecució per l’ortodòxia catòlica de les heretgies arrianes o oposades a Nicea minaren la unitat de l’Imperi d’Orient i facilitaren la conquesta musulmana.
Si la major part dels emperadors cristians oscil•laren entre una i altre heretgia L’any 379 Teodosi es decanta definitivament per l’ortodòxia catòlica. Es el moment del triomf catòlic en el que viuran els tres doctors de l’Església: Sant Ambròs, Sant Jeroni i Sant Agustí.


[1] Cal recordar que el món minoic tenia contactes comercials amb el món egipci.
[2] En aquest aspecte Russell discrepa de Gibbon: The Decline and Fall of the Roman Empire

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada