divendres, 1 d’agost de 2014

La Guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714)

Títol: La Guerra de Successió i els setges de Barcelona (1697-1714)
Autor: Josep Maria Torras i Ribé
Editorial: Rafael Dalmau Editor Col·lecció Bofarull nº 4
Edició: 1ª 1999, 2ª 2007
Pàgines: 422
ISBN: 978-84-232-0701-5

Llegir el Victus (en castellà) de Sánchez Piñol o el 1714 d'Alfred Bosch està bé però si vols gaudir-los encara molt més, aprofundeix una mica amb aquesta obra de Josep Maria Torras i Ribé (gran professor i millor persona). Llegir-ho abans que les novel·les et farà comprendre molts aspectes i personatges que en una lectura sense referències et pots perdre.

Tot i que el conflicte fou global, la qual cosa  queda perfectament referida en el llibre, es posa més l'atenció en les afectacions immediates, fent-lo molt més proper que altres obres sobre el tema.

Sols una advertència: Si fas servir aquest resum i no llegeixes el llibre de Torras i Ribé,...pitjor per tu.
Índex:
Abreviatures
Introducció: repensar la Guerra de Successió
Els antecedents del conflicte successori a Catalunya: les ocupacions franceses (1689-1700)
El primer regnat de Felip V (1701-1705)
Les trames de la conspiració austriacista
La victòria austriacista i les Corts de 1705-1706
Els avatars de la guerra sobre les terres de la reraguarda (1707-1709)
Dificultats i conflictes en la governació de la Catalunya resistent
Els efectes sobre Catalunya de la darrera ofensiva aliada i el capgirament internacional (1710-1712)
El principi de la fi: el sotmetiment de Catalunya i el setge de Barcelona (1713-1714)
Bibliografia
Índex onomàstic

ELS ANTECEDENTS DEL CONFLICTE SUCCESSORI
Ja està clar que Carles II morirà sense descendència. La pressió dels Borbons francesos es manifesta en una constant ocupació de Catalunya. En aquest marc, entre el 10 d’agost de 1697 i gener de 1698 Barcelona fou ocupada pels francesos amb el Duc de Vendôme davant la inoperativitat del virrei Velasco.  Dos dies abans de la ocupació, el 8 d’agost, Velasco es deposat, probablement per evitar-li tenir que quedar en evidència per l’ocupació francesa.

EL PRIMER REGNAT DE FELIP V
La figura de Carles II es considerada correcta pels catalans i les seves errades es consideren motivades pels seus ministres. (Feliu de la Penya)

Un cop elegit Felip V, Lluis XIV li aconsella que juri les constitucions catalanes el més aviat  possible.  
Jordi de Darmstadt, darrer virrei amb Carles II que es significà en la defensa de Barcelona, pot continuar el seu virregnat per respecte a Carles II. No és un precedent. El virrei ha de ser nomenat un cop enllestides les Corts.

Quan acaba el seu trienni, una delegació catalana va a Madrid però no és escoltada. Felip V imposa com a virrei a Portocarrero, Duc de Palma. Aquest Portocarrero fou el que intrigà a la mort de Carles II a favor de Felip V.

Al mes d’abril de 1701, Darmstadt rep l’ordre de ser expulsat.  A l’octubre del mateix any arriba Felip V a Catalunya per fer Corts. Les darreres havien estat el 1599.

A Barcelona és temps de conflictes estudiantils. Universitaris antiborbònics contra jesuïtes pro-borbònics. 

El primer mal gest es impedir que el Consell de Cent es cobreixi el cap davant el rei. Felip V no accepta les claus de Barcelona ja que la ciutat fou conquerida per la monarquia hispana el 1652.

Dos grans temes: el donatiu i les reformes político-econòmiques (obertura al comerç exterior i agilitzar la burocràcia). Es concedeix permís per enviar dos vaixells  per any a Amèrica, s’estableix un Port Franc a Barcelona, es permet l’exportació de vins i aiguardents sense aranzels, i s’estableix un Tribunal de Contratación. El que no accepta Felip V és tornar a la insaculació. Aquest tema es deixarà per les properes Corts.  Felip V abandona les Corts de Barcelona i se’n va a les illes italianes.

 Un cop tancades les Corts, Barcelona accepta al virrei Duc de Palma. L’ambient general és de cordialitat.

Esclata la guerra entre l’Aliança de La Haia i els Borbons.(primavera de 1702 segons Kamen). Inicialment, el camp de batalla es situa fora de la Península entre els exèrcits d’Àustria i els de França. Al maig de 1702 es prohibeix el comerç amb Holanda, Anglaterra, Àustria i Portugal. Es un cop dur pel comerç català.  Felip V fa expulsar de Barcelona al comerciant catalano- holandès Arnold Jäger, ciutadà honrat de Barcelona.

Al setembre de 1703, a Viena, Carles d’Àustria es nomenat Carles III d’Espanya. Felip V demana soldats a la Generalitat per lluitar contra Carles a Portugal però la Generalitat s’hi nega pel Princeps Namque. Tot i que el tema de Jäger encara cueja, de moment no hi ha desafecció, però apareixen dos temes nous:
El cabdill de l’exèrcit de Carles d’Àustria que ha desembarcat a Portugal és Jordi Damstadt.
El Comte de Palma –Portocarrero- acaba el seu virregnat i es substituït per Velasco.

LES TRAMES DE LA CONSPIRACIÓ AUSTRIACISTA
Molts aristòcrates (un terç segons Kamen) es passen al bàndol austriacista davant les reformes per part de Felip V influenciat pels seus ministres francesos.

Els comerciants eren pro-holandesos i pro-anglesos des de feia molt de temps. Hi ha teories que diuen que es va preferir optar per la modernitat anglo-holandesa front a l’estatisme borbònic. Això seria una jugada d’alta política.

Per què el canvi a l’estiu de 1704? Probablement el s comerciants estrangers foren un important lobbie a favor del austriacisme. Darmstadt manté les seves relacions amb la Plana de Vic. Un dels membres destacats de la Plana seria Bac de Roda. 
l ser Darmstadt catòlic, trencava la teoria que feia dels austriacistes uns heretges.

No està gaire clar com comença la filiació austriacista. Sembla que un dels orígens és l’Acadèmia dels Desconfiats (un dels quals fundadors fou Pau Ignasi de Dalmases) on participà Jordi de Darmstad quan era virrei.  A la Plana de Vic, l’origen el trobem en l’època de la revolta de les barretines –resposta a les invasions franceses entre 1689 i 1697- Un altre gran protagonista fou el clergat, sobre tot el baix clergat tant secular com regular. En canvi, bona part de l’alt clergat no era partidari de l’Àustria o fins i tot ho era del Borbó.

Catalunya, en general, era pro-Austria, però no ho demostrava molt efusivament. 

Els plans d’ocupació de la Península consideren tres possibilitats:
1. Portugal
2. Per Cadis i Sevilla impedint el camí a Amèrica
3. Catalunya

El primer fracassà. El segon es limità a l’ocupació de Gibraltar el 1704. El tercer era defensat per Jordi de Darmstadt, els catalans exiliats a Lisboa però amb l’oposició de l’Almirall de Castella.

L’intent aliat de desembarcar a Barcelona el 1704 fou un error d’apreciació de Darmstadt. Inicialment, el Consell de Guerra aliat volia atacar Toló on s’havia refugiat la tropa borbònica. En la navegació de cabotatge Darmstadt aprofita per desembarcar al Besòs per lliurar cartes als austriacistes catalans. L’esquadra estava ancorada davant de Barcelona en posició de combat. Hom s’adona que tot i que sembla que és una gran esquadra, en realitat hi ha molts pocs soldats. 
Barcelona s’ofereix al Virrei Velasco per plantar cara al probable desembarcament de Darmstadt.
Darmstadt ordena la retirada amb un bombardeig (de les 8 del matí fins les 7 de la tarda del 31 de maig de 1704) per protegir el reembarcament de les tropes que han baixat a terra. Alguns conxorxats amb els aliats aprofiten i fugen en els vaixells per anar a l’exili a Viena.
Felip V reforça la vigilància de la costa i Velasco enceta la caça dels partidaris de Carles. Narcís Feliu de la Penya i Jäger són detinguts i hi ha alguna execució. Molts sospitosos són exclosos de les bosses d’insaculació.
Faust de Potau i Dalmases són enviats pel Consell de Cent a Madrid per parlar amb el Consell d’Aragó però foren empresonats fins el final de la guerra.
Aquesta política del Consell d’Aragó, de Felip V i del virrei Velasco contribuïren a augmentar el sentiment austriacista i antiborbònic. Anglaterra ho aprofita i fa el que pot per enemistar Catalunya amb Felip V.
Mitford Crowe és enviat per Anna d’Anglaterra a Gènova per preparar el terreny i signar el Pacte de Gènova (20 Juny 1705). Crowe exigeix signatures de suport a Domènec Perera que aconsegueix molt poques. Algunes són les de Bac de Roda o Josep Moragues, però cap del Braç Militar o del Consell de Cent. Hi ha moltes raons pel fracàs de Perera: por, arrestos, exili.. a banda, a diferència dels vigatans,  els barcelonins benestants tenen por de perdre els seus privilegis.  Per tant, la legitimat dels austriacistes és dubtosa. 
El pacte de Gènova és un pacte entre Anna d’Anglaterra i Catalunya per instaurar l’Arxiduc d’Àustria en lloc de Felip V.
Anglaterra ofereix 8.000 soldats, 2.000 cavalls i 12.000 fusells per armar els catalans que no en tinguin.  Els catalans s’ofereixen a aixecar 6.000 combatents armats i pagats per Anglaterra. Anna es compromet a defensar i conservar les institucions catalanes. Això constarà al Tractat d’Utrech de 1713 que donarà peu al “cas dels catalans”.

La flota aliada té Gibraltar com una de les seves principals bases. L’agost de 1705 desembarquen a Altea. Els camperols, que encara tenen fresca en la memòria el fracàs de la Segona Germania i la seva repressió, s’adhereixen ràpidament a la causa austriacista. 

A Catalunya, la conspiració vigatana pren força amb l’ajut del Virrei Velasco i la seva política intransigent. Velasco exigeix a cada població un jurament explícit de fidelitat a Felip V.

La flota aliada és ara davant Barcelona (22/08/1705). El Consell de Cent s’ofereix novament a Felip V. En altres poblacions l’arribada dels austriacistes es rebuda amb dubtes.  Mataró és la primera població important en decantar-se pel  Arxiduc el 27 d’agost amb la flota a la vista. Ben aviat Girona, Tarragona i Lleida desprès d’un breu setge.  Tarragona fou bombardejada. La resta de les ciutats van reconeixent a l’Arxiduc com a monarca però molt poc a poc.

Segons Velasco, el procediment fou enviar escamots de 100 o 200 homes a cada vila i amenaçar als ciutadans. Barcelona es manté fidel a Felip V i Velasco considera que això és el més important. Per a ell, els barcelonins continuen la seva vida amb total normalitat. 

Els aliats veuen que sense Barcelona no tindran Catalunya i els comandaments militars comencen a posar-se nerviosos. Peterborough, enviat de la Reina Anna, amenaça amb marxar si no cau Barcelona. Jordi de Darmstadt planteja l’alternativa de conquerir Montjuïc. Es factible i significaria un avantatge estratègic.

Tres columnes avançaran la nit del 13 al 14 de setembre amb una considerable descoordinació.  En la confusió, Jordi de Darmstadt mor i gairebé 300 homes son fets presoners. Peterborough pren el relleu i obté el control de les defenses exteriors el mateix 14 de setembre. Els aliats bombardegen Barcelona des de Montjuïc i des del mar.

El 4 d’octubre Velasco informa que vol signar la rendició al Compte de Peterborough fent-se efectiva el 9 d’octubre. El dia 14 s’estén el rumor que Velasco vol executar alguns presoners austriacistes. Es produí un avalot a partir d’un incident entre un mosso i un soldat. Les dones de la Ribera trenquen la reixa de la càrcer i alliberen els presos. Les tropes de Peterborough calmen als ciutadans que ja volien atacar les cases dels francesos i dels botiflers. 

El 22 d’octubre Carles entra d’incògnit i fa un tedèum a Santa Maria del Mar. Oficialment és rebut el 7 de novembre i jura observar els privilegis de Balears i Barcelona.

LA VICTÒRIA AUSTRIACISTA I LES CORTS DE 1705-1706
Carles III ja és rei a Catalunya. Ara cal afrontar:
El conflicte bèl•lic
La governació operativa però provisional fins que sigui nomenat rei a Madrid

Es creen nous òrgans: Real Junta de Estado. Es renova el Real Consejo (o Reial Audiència) . Com a secretari real es vol nomenar a Feliu de la Penya però està ocupat amb l’escriptura dels seus Annals i cedeix l’honor a Ramon Vilana, personatge que anirà adquirint una notorietat creixent per la seva actuació sempre sota sospita.

Comencen les friccions. Els diputats li demanen el manteniment del que es va acordar en les Corts de 1702. Carles III diu que es respectarà el que es va signat amb Carles II. Els Comuns (Generalitat, Consell de Cent i Braç Militar) demanen unes noves Corts. 

A banda, la situació no és òptima: recursos militars i econòmics han de ser destinats a València, Aragó i a altres parts d’Europa en el marc de la Guerra de Successió. Carles III demana ajuda a la Generalitat però aquesta se’n desentén una mica. Finalment accedeix però la situació s’evidencia molt més crítica del esperat. 

Es convoquen Corts el 1705. Cal obtenir diners pel rei i recompensar els catalans que s’han significat. Curiosament es celebren al mateix Palau de la Generalitat. Les Corts de 1705 eliminen totes les decisions preses en les Corts de Felip V el 1701.

Es concedeix el port franc a Barcelona i es crea la Companyia Nàutica i s’augmenten a quatre els vaixells que poden anar a Amèrica sense tenir que passar per Sevilla. Es retorna a la Corona d’Aragó els territoris de Nàpols, Sicília i Sardenya, separats des de 1556. Hi ha compromís de reintegrar Rosselló i Cerdanya perduts al 1659 al Tractat dels Pirineus. 

Es crea el Tribunal de Contratacions, s’estableixen lleis per evitar la corrupció i per evitar l’allotjament dels soldats en cases particulars. 

A nivell econòmic: llibertat de comerç pels vins i aiguardents, mides antiespeculació, millores en la vialitat, entrada de tècnics estrangers –excepte francesos-.

A nivell polític torna la insaculació al Consell de Cent i a la Generalitat però com a dret concedit pel rei i, per tant, revocable pel mateix rei. 

L’entorn cortesà esdevé un element de discòrdia en les negociacions. Un dels punts que portà més desacord fou l’exclusió dels drets successoris dels Borbons per sempre. Per Catalunya això anava contra la doctrina del pactisme i sembla que sols s’aprovà davant la proximitat dels exèrcits borbònics.

1 d’abril de 1706: Felip V té els seus exèrcits davant Lleida, Girona i una armada prop de Barcelona. Ofereix el perdó als catalans. 18.000 soldats francesos i castellans, comandats pel Duc de Noailles i el Mariscal Tessé contra 600 infants anglesos i soldats irregulars catalans més els 4.500 de la Coronela ciutadana i uns 1.000 voluntaris.

Les notícies dels excessos de les tropes de Felip V arriben ben aviat. El 3 d’abril comença el setge borbònic a Barcelona. Felip V s’instal•la a Sarrià. Hi ha un projecte per evacuar l’Arxiduc però una revolta ciutadana ho impedeix.

El 25 d’abril Montjuïc ja és borbònic i es prepara l’assalt però arriben notícies de la tropa aliada que arribarà el 4 de maig. El 8 de maig arriba l’esquadra amb una gran desbandada monàrquica abandonant moltes peces d’artilleria. Felip V es refugia a França i sols pot tornar a la Península per Pamplona.

Carles III comença el camí per ser coronat a Madrid però la comitiva catalana s’ha restringit, es a dir, el pes dels catalans en l’entorn de Carles perd pes.

ELS AVATARS DE LA GUERRA SOBRE LES TERRES DE LA RERAGUARDA (1707-1709)
Si Felip V era enemic a Catalunya, el mateix li passa a Carles en terres castellanes. Al poc de ser coronat a Madrid, Carles ha de fugir també en desbandada cap a València. Quan arriba a València es troba amb la revolta dels maulets.

Les autoritats opten per reprimir la revolta. Hom cantava “Visca Basset abans que Carlos III”. El General Basset és detingut i Carles III deroga tots els canvis anti-feudals. 

Davant la tensió social i la proximitat dels exèrcits borbònics de Berwick, Carles III torna a Catalunya.

25 d’abril 1707. Batalla d’Almansa. A Dènia, Basset és alliberat per organitzar la defensa. Xàtiva és incendiada. El 29 de juny de 1707 es decreta l’abolició dels furs i llibertats de valencians i aragonesos “siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla”. 

Ara, a Catalunya, la defensa del austriacisme passa a segon pla. El que preocupa és la pèrdua de les llibertats, el sotmetiment i les represàlies borbòniques.  L’exèrcit de Carlos cada cop està pitjor. Li costa rebre reforços per mar mentre que els borbònics els reben fàcilment de França. A banda, a Catalunya no hi ha voluntaris. A Blanes els rapten a la sortida de missa.

Es fan intents de convertir els sometents en exèrcit regular o muntar un exèrcit de la Corona d’Aragó, idees que no fructifiquen.

L’exèrcit borbònic no avança cap a Barcelona. Es consolida a tot el territori deixant la capital pel final.

9 de setembre 1707. Comença el setge de Lleida amb la rendició el 14 de novembre. Galway, no ha aconseguit superar el cer per portar reforços a Lleida.  Lleida i les poblacions del voltant són sotmeses al saqueig. Feliu de la Penya explica els crims a l’església del Roser de Lleida.

El proper objectiu borbònic és Tortosa. Les notícies de la repressió de Lleida afavoreix la feina als soldats de Felip V. Al 1708, el Duc d’Orleans aplica les noves tècniques de setge sobre Tortosa començant per tallar la collita i tota possibilitat d’abastament. El 9 de juliol es produeix l’assalt final. 

Les tropes de Carles III fan el mateix. El camp català es despobla, les collites es perden i el país comença a arruïnar-se.  

DIFICULTATS I CONFLICTES EN LA GOVERNACIÓ DE CATALUNYA RESISTENT
“En aquest mateix context, Ernest Lluch té en curs de realització una recerca extensa sobre la figura i l’actuació de Ramon Vilana i Perlas, el resultat de la qual pot matissar substancialment alguns apartats d’aquest capítol” (edició 1999)

La governació de Catalunya pel Arxiduc estava condicionada per la guerra. No se sap res sobre quina era la seva previsió fora de l’àmbit bèl•lic. En qualsevol cas hagués estat en línia amb la monarquia austríaca on el seu pare, just en aquell moment, mantenia un conflicte amb la minoria hongaresa. 

Des de la derrota d’Almansa, la situació financera de l’Arxiduc fou nefasta. Les potències no aportaren res del promès. Catalunya no estava en condicions d’aportar res. Les mides extraordinàries d’alteració de la moneda o d’exigir recursos a col•lectius com ara l’església, no reeixiren. 

L’acusació de filo-borbonisme fou una excusa per molts abusos. 

Ja el 1709 els Comuns preparen un document de queixes a l’Arxiduc. Es manifesta la por per la proximitat de l’enemic, els abusos per parts de les tropes i, sobre tot, el planteja el risc de la pèrdua del crèdit si cal fer nous préstecs ja que els vigents no s’han tornat. Es critiquen els privilegis, els abús en les insaculacions per part dels austriacistes, etc. La resposta és evasiva i si dona la raó a les queixes ho fa per causa beli.  A banda, fou especialment irritant el luxe de la Cort front a les penalitats de la guerra. Molts personatges estrangers tracten desconsideradament les institucions catalanes (Letz mich im Arsch). Pàg. 245 nota 77

Tot just ha caigut Tortosa (9/7/1708) arriba la Reina a Mataró i Barcelona es converteix en una festa pels convidats reials. Quan arriben els supervivents de Tortosa, uns 400, un grup de manifestants indignats fan fora els músics. Fins i tot hi hagué un intent de matar l’Arxiduc.

El 1708 apareixen ja pamflets botiflers sobre que caldrà fer un cop els borbònics recuperin Catalunya. Igualment apareixen crítiques a l’entorn de l’Arxiduc. El més famós es el Epítome que acaba amb la pèrdua dels càrrecs dels signants. 

ELS EFECTES SOBRE CATALUNYA DE LA DARRERA OFENSIVA ALIADA I EL CAPGIRAMENT INTERNACIONAL (1710-1712)
1709 comença malament. Les gelades congelen fins i tot la desembocadura del Llobregat i del Besòs. Al 1710 els imperials decideixen conquerir Madrid. Això s’ha de comprendre en funció  del context internacional on els avenços aliats eren considerables. En aquest marc desembarquen a Barcelona, entre gener i juny de 1710 tot un exèrcit de soldats i queviures. 
L’exèrcit aliat es dirigeix frontalment contra Felip V que es troba a Lleida deixant desprotegits els flancs de la resta de Catalunya. A Almenar estan a punt de capturar a Felip V. La batalla de Montetorrero es una nova desbandada borbònica. 

L’Arxiduc volia consolidar Catalunya i la frontera navarro-aragonesa per evitar l’entrada de tropes de Lluis XIV. Els anglesos, amb Stanhope al cap, volien conquerir Madrid combinant-se amb un avenç des de Portugal.

Quan les tropes de Carles entren a Madrid, Felip V ha fugit a Valladolid. La hostilitat dels castellans a Carles s’uneix amb la indiferència cortesana. 

Aviat els borbònics trenquen el contacte dels aliats amb la reraguarda amb els consegüents conflictes entre soldats aliats i ciutadans castellans. L’ofensiva portuguesa fracassa i els aliats intenten arribar a Toledo per passar el hivern.  Carles III abandona Madrid en direcció Catalunya entrant a Barcelona el 15 de desembre del 1710. Durant el desembre, Vendôme ha fustigat l’exèrcit aliat. Stanhope i Starhemberg són derrotats a Brihuega i Villaviciosa els dies 9 i 10 de desembre perdent la meitat de les tropes. 

Els aliats intenten mantenir una línia defensiva entre Lleida i Balaguer.

A banda de l’obstinació per conquerir Madrid, l’abandonament de Catalunya afavorí que els borbònics poguessin atacar amb èxit la reraguarda evitant tota una mena de subministrament als aliats i duent  a terme una política de terra cremada i robament de collites. 

Noailles ataca la reraguarda aliada i la troba totalment desprotegida. Es planta davant Girona que sols té la Coronela per fer front al setge. El 25 de gener de 1711 Girona es rendeix a Noailles. Tota Catalunya, excepte Barcelona, està sotmesa a les represàlies borbòniques i a la càrrega dels allotjaments aliats simultàniament. 

Barcelona comença a tenir problemes de carestia combinades amb nefastes polítiques monetàries. La percepció general es que la corrupció i la ineptitud han provocat la desfeta dels aliats. A Holanda i Anglaterra arriben propostes de deixar córrer la guerra d’Espanya per massa costosa.  

Quan Stanhope conquereix Menorca, tot i que ho fa en nom de l’Arxiduc, ho fa pensant en els interessos d’Anglaterra. Igualment, part del pacte de suport implicava una reducció aranzelària pels productes anglesos a Espanya, obertura dels ports americans, “asiento de negros”, etc. 

En el tombant de 1710 a 1711 els tories substitueixen els whigts al Parlament anglès. Els tories mai havien vist clara la participació d’Anglaterra en la guerra i ara, de nou en el poder, comencen a acostar-se a Lluis XIV. Al mateix temps, Josep I d’Àustria, a l’abril de 1711 agafa la virola i mor. Anglaterra es pot desentendre de conflicte: igual que no acceptava els Borbons a França i Espanya no pot recolzar que els Àustries tinguin l’Imperi i Espanya.

Però, mentrestant a Catalunya, Starhemberg ha recuperat les terres cerealícoles i s’enfronta, en la tardor de 1711 amb Vendôme a la batalla de Prats de Rei. Les posicions s’estabilitzen fins mitjans 1712.

Àustria vol que Carles torni a Viena, en canvi, l’entorn barceloní tem que, si marxa, s’oblidi de la Corona Hispana. 

Finalment, el 27 de setembre de 1711 Carles marxa a Viena deixant com a lloctinent l’Emperadriu Elisabet amb gran descontent ciutadà.
Anglaterra signa els preliminars de pau amb Lluis XIV. L’Arxiduc s’entesta a ignorar l’existència dels tractats de pau i continua exigint el compliment dels pactes de les potències aliades.  Pel Tractat d’Utrech s’estableixen acords comercials que satisfan plenament a Anglaterra que evacua les seves tropes de Catalunya. Starhemberg es queda sol a Cervera. 

EL PRINCIPI DE LA FI: EL SOTMETIMENT DE CATALUNYA I EL SETGE DE BARCELONA (1713-1714)
Quan marxi Starhemberg la línia de Cervera caurà. A finals de 1712 l’Arxiduc encara negava les negociacions d’Utrech i encoratjava als catalans a resistir. Ramon Vilaplana filtra les noticies de forma interessada. Les especulacions sobre els tractats van des de la cessió de la Corona d’Aragó a l’Imperi, passant per una República Catalana Independent, etc.

Ramon Vilana comença a organitzar la marxa de l’Emperadriu. Alguns consideren que la poden fer servir com a ostatge. Vaixells anglesos de l’Almirall Jennings arriben a Barcelona per portar-se l’Emperadriu a començaments de Març de 1713. El diumenge 19 de març de 1713 l’Emperadriu embarca junt a Vilana. Starhemberg ocupa el càrrec de virrei i comandant general. 

En la Catalunya no borbònica hi ha molta violència generada per les tropes irregulars que no han rebut els seus sous sense que els exèrcits regulars facin res per impedir-ho. 

Tot just marxa l’Emperadriu s’acaba el tractat d’Utrech sense cap concessió a Catalunya que no rep cap informació del nou virrei. Sembla que Starhemberg ja havia rebut les ordres per començar abandonar la guerra. Les autoritats catalanes encara són totalment fidels al virrei i a Carles. 

Per fi, a l’abril, amb un mes de retard, arriben notícies d’Utrech. No hi ha cap garantia per mantenir les lleis catalanes i les tropes imperials han de marxar.

Pel tractat d’Hospitalet, Starhemberg prepara la cessió de Tarragona i Barcelona als Borbons. Carles ho lamenta però explica que no pot fer res. Starhemberg avisa als borbònics que millor tractar suaument als catalans que amb violència si volen evitar un bany de sang. Simultàniament intenta desarmar i no pagar als catalans a les seves ordres amb el consegüent augment del bandidatge. 

El Braç Militar demana a Starhemberg permís per reunir-se. El Braç eclesiàstic demana la pau però accepta el que determinin els altres braços. A la ciutat comencen a tenir lloc aldarulls –veritables escraches- contra els nobles sospitosos de botiflerisme. Diuen que el General Nebot, amb la força de les seves tropes, era un dels principals instigadors d’aquests actes. La decisió del braç militar es polaritza entre:
Nicolau de Sant Joan per la submissió
Manuel Ferrer per la resistència
En el Braç Militar guanya la postura de la submissió en canvi, el Braç Reial opta per la resistència per 78 a 45 vots. Davant l’empat entre braços (1 a 1) els representants de la noblesa (el Braç Militar) accepten la proposta del Braç Reial i es comunica la decisió a la ciutat que rep la noticia al crit de “privilegis o mort”.

Starhemberg rep la noticia a punt d’embarcar i la titlla de bogeria però valent. Al Despertar de Catalunya es publica “Més val morir ab honra que viure perpètuament i afrontosament com esclaus” (pàg. 226). El virrei és titllat de gallina i Tarragona és lliurada als borbònics abans que Nebot tingui temps d’arribar. 

El 25 de juliol de 1713 els exèrcits borbònics arriben al Mas Guinardó i a la tarda es repleguen a Sants. També arriben els primers vaixells borbònics. Mentrestant, la resta de Catalunya excepte Cardona i Barcelona, comença a patir les represàlies borbóniques.

Sant Quintí de Mediona es incendiat pel aixecament antifiscal de gener de 1714. Les autoritats borbòniques comencen a intentar atreure’s les classes benestants. Es el moment en que l’expressió botifler arriba a la seva màxima expressió. 

Excepte a Tortosa, on es nomenen les autoritats a imatge de Castella, a la resta de poblacions es prohibeix la insaculació mantenint les autoritats que havien sortit de la darrera insaculació excepte els membres més austriacistes que eren expulsats. Hom encara pensava que els privilegis es mantindrien. 

Manresa vol donar la seva obediència a Felip V però Josep Sala, un dels més ferms defensor de la resistència del Braç Reial aconsegueix evitar-ho. La resposta del General Armendáriz fou sotmetre-la i, un cop vençuda, autoritzar el pillatge i cremar les cases dels austriacistes. Sel’s hi va anar la ma i de les 41 cases que volien cremar van incendiar la meitat de la ciutat (522 cases).

Mataró, inicialment austriacista, fou cada cop més refugi de la noblesa botiflera fins al punt que es convertí en la ciutat proveïdora de les tropes borbòniques que assetjaven Barcelona. Des de Mataró alguns nobles intentaran contactar amb Madrid per conèixer quin serà l’estat dels privilegis després de la guerra. Els catalans que vivien a Madrid els feren saber que no hi havia res a fer. Ja en 1713 Madrid ho tenia clar. Segons Macanaz, secretari reial els catalans havien incorregut de manera flagrant en el delicte de lesa magestat i, en conseqüència, “por efecto de la rebelión y conquista de Catalunya(...), todos sus fueros y privilegios  quedan derogados, y no hay más ley, fuero ni privilegio que la voluntad del Rey”. (pàg. 346)

A Barcelona, Starhemberg, tot i que havia marxat, continua essent virrei. La ciutat tingué que organitzar-se en una mena de procés constituent.  La Generalitat no podia renovar-se perquè bona part dels insaculats eren ja borbònics. El Consell de Cent dona un cop d’estat al febrer de 1714 assumint les tasques de govern. Alguns membres intenten fugir però han de tornar entre les riotes i els insults del poble. 

Villarroel asumeix el comandament militar. Berenguer i Novell, com a representant polític i el General Nebot surten de Barcelona superant el bloqueig i arriben a Arenys de Mar forçant que part de l’exèrcit borbònic hagi de deixar Barcelona per perseguir-los. 

Nebot aconsegueix reclutar 5.000 homes que ha d’abandonar quan rep l’ordre de no atacar Mataró. Nebot es desterrat i acabarà a Viena.

Una nova revolta popular s’estén a Catalunya contra els impostos borbònics, la qual cosa també distreu tropes del setge de Barcelona.

Juliol de 1714. Berwick es planta davant de Barcelona. El primer que fa es blindar el bloqueig marítim per evitar l’entrada de queviures. La nit del 12 al 13 de juliol comença a traçar trinxeres en ziga-zaga seguin el model d’assalt de Vauban. Felip V dona ordres a Berwick de respectar sols les vides de clergues, dones i nens amb la consegüent bronca de Lluis XIV. Berwick i Orry tampoc són partidaris de tanta revenja. 

La reina Anna mor i es substituïda per Jordi I de Hannover. Els whigs tornen al poder i encarreguen enviar subministraments a Barcelona i evacuar dones i nens. La noticia no arriba a una Barcelona sotmesa per la fam. 

El 3 de setembre, Berwick presenta una proposta de rendició a la ciutat. Es vota resistir per 26 a 4. La Mercè és anomenada Generalíssima de l’exèrcit. Villarroel i Casanova consideren militarment impossible continuar amb la resistència. 

Els bombardejos i la pluja torrencial contribueixen a desfer les defenses. L’assalt final comença la nit del 10 al 11 de setembre. A les 14:00 Villarroel ferit i per coherència professional toca a capitulació. 

La ocupació s’inicia el 13 de setembre amb una ciutat amb “molta quietud”. Les botigues començaven a obrir. Berwick no negocia amb cap institució. Simplement no existeix cap. 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada