diumenge, 25 de setembre de 2016

Títol: El bolet i la gènesi de les cultures. Gnoms i follets: àmbits culturals forjats per la Amanita muscaria.
Autor: Josep Maria Fericgla
Editorial: Altafulla
Primera edició: 1985
Segona edició: 1991
Pàgines: 220
Col·lecció: El Pedrís, 18
DIBA: 398 Fer MZ
ISBN: 84-85-403-88-6









Contingut:

Introducció

Primera part: IDEES
Enteògens
D’entrada
Mites
Símbols
Els estats alterats de la consciència

Segona part: FETS
Efectes de la ingestió de l’Amanita muscaria
Pobles micòfils i micòfobs del vell món
La gastronomia no justifica la micofília
Mostra estadística
Amanita muscaria: noms i usances
Sobre mites, símbols i tradicions entorn de l’Amanita muscaria
Estar tocat del bolet
Apunts de bioquímica
Addenda de les valls d’Andorra

Apèndix: Mites i al·lucinacions

Bibliografia citada


Com sempre, les coses es van lligant sense cap motiu transcendent. Simplement et fixes en allò que t’ha cridat l’atenció.

Fa temps que tinc un cert interès –diguem-ne antropològic- per substàncies com el peiot. El molt recomanable llibre de Rafael Reig “Señales de humo” parlava de la Amanita Muscaria. Al pocs dies trobo una contra en La Vanguardia (1) on Josep Maria Fericgla parla sobre les virtuts de la ayahuasca entre els jívaros (ells s’anomenen shuar que vol dir “les persones” i aprofito per apuntar la distinció entre jíbaros en castellà i jívaros en català) . Total que m’informo una mica sobre l’obra de Fericgla. 

Destacaria:
  • ·         Los jíbaros, cazadores de sueños
  • ·         El hongo y la génesis de las culturas
  • ·         Los enteógenos y la ciencia. Nuevas aportaciones científicas al estudio de las drogas


A la biblioteca trobo El bolet i la gènesi de les cultures. M’estimaria més llegir-ho en castellà però ho agafo.

Està editat en 1985. Època terrible pel català escrit. No puc deixar de sentir l’esglai de quan vaig encetar la traducció del Càndid de Voltaire per Pere Gimferrer. Fericgla, en el pròleg manifesta la voluntat de ser clar i comprensible. Francament no ho aconsegueix –com a mínim per aquest modest lector afectat pel gen garrulo- . En la meva descàrrega considero que es tracta d’un text científic en combinat amb un moment poc agraciat del català escrit. Sigui com sigui, aporta elements interessants.

Pel que fa als gnoms, el plantejament es que es tracta de fosfens –sensacions lluminoses d’origen químic produïdes pel nostre cervell- que, a partir de la intoxicació es van antropomorfitzant. Els xamans, en la seva recerca de poder religiós, van convèncer a la resta de la tribu que la ingesta del bolet s’havia de considerar sagrada i reservada per la casta religiosa dominant. D’aquí el tabú que relega els gnoms a un coneixement oblidat i fantasiós. Per tant, la idea es bastant semblant a la línea de pensament de Rafael Reig quan el poder oficial arracona la literatura popular.

Acabo el llibre i m’hi trobo amb un apèndix de Claudi Esteva i Fabregat sobre Mites i al·lucinacions . El tema sembla interessant i ho començo. El sentiment de confusió es considerable. Pococurante m’adverteix. Li dic que sempre puc trobar alguna cosa interessant. Morfeo es posa al cantó de Pococurante i em diuen, poèticament,que soc imbècil. Els hi faig cas amb un cert sentiment de honestedat personal.

Del llibre de Fericgla cal destacar la descripció de la seva experiència enteògena. (pàgina 60 en endavant). Es de les més impactants que he llegit. Net, concís, clar, vital.

L’apèndix de Esteva i Fabregat, simplement no ho he pogut llegir. Deu ser que no hi arribo. Tampoc arribo a Umberto Eco i no vol dir que no sigui bo. Què hi farem!

A destacar:

“Les persones que més critiquen les alteracions de l’estat ordinari de la consciència, incloent-hi una superficial anada a la discoteca, són els qui exposen a crits la necessitat que ells mateixos tenen de sortir de llur món limitat infecundament per les quatre parets conceptuals que els encerclen.”  Pàg. 55-56

En les pàgines 58 a 60 tenim referències al naturalista prusià-rus Langsdorff i al botànic català Pius Font i Quer. Langsdorff el 1908 va investigar els ritus dels koriak siberians (com ja havia fet en 1905 el rus Jochelson) . Els koriak mengen un parell d’amanites muscaria i gaudeixen de l’experiència al mateix temps que pateixen els efectes secundaris desagradables. Al segon dia, l’orina manté bona part de les propietats per la qual cosa han de menjar sols un bolet. Així, poden anar prenent orina durant una setmana i gaudir sense quasi efectes secundaris. D’aquesta manera, el fet d’oferir l’orina a un altri era un acte de gran cortesia. Els oferiments d’orina es recullen en Wasson (Soma, Divine Mushroom of Immortality, Nova York, Harvest (HB) Book 1968).

Font i Quer parla de l’alegria, augment de la capacitat física, seguida d’una considerable somnolència. En aquests somnis diuen veure el futur, i vol explicar les seves al·lucinacions tant als presents com als que ell considera que hi són: “Amb les pupil·les dilatades, al subjecte intoxicat tot se li fa gros, d’una manera tan prodigiosa que una petita concavitat pot semblar-li un avenc profundíssim; un got d’aigua se li presenta com un llac immens.”

Els pescadors clandestins de salmó a Escòcia barrejaven l’amanita muscaria amb whisky. Li deien “cathy” fent referència a la tsarina Caterina la Gran que sembla ser que també era aficionada a  barrejar el bolet amb alguna beguda alcohòlica (vodka suposo). (pàg. 104)

“La tradició escandinava indica que els pirates prenien el bolet juntament amb donzell macerat, una planta profundament embriagadora emprada, entre d’altres, pels artistes romàntics europeus del segle XIX i que es coneix actualment en el litoral mediterrani i a França amb el nom d’absenta, el mateix nom que rep el licor destil·lat que s’extreu de la planta (Artemisa absinthum)” pàg. 127

“Sorrejar” era una bonica tradició de Sant Boi de Lluçanès aprofitant les substàncies enteògenes de la pell d’alguns gripaus. La gent del poble ho aplicava als malfactor que consideraven que no era necessari lliurar a la justícia. S’omplia una mitja de sorra i es fuetejava al malfactor sense deixar marca. Si calia augmentar el càstig, es ficava dins de la mitja un gripau viu. A base de cops, el gripau anava deixant la seva substància i el castigat perdia la consciència i oblidava el que li havia passat. (pàgines 130-131)

Els indis amahuaca, de les muntanyes de Perú, i els indis de la Guaiaba britànica es fan talls i s’unten amb secrecions de gripau. Això els hi augmenta la capacitat física i els fa entrar en situacions extàtiques que els hi revelen on hi ha els millors llocs per caçar. (pág. 131)

Sobre Alicia en el país de les meravelles, de Lewis Carroll (pág. 106) havia sentit explicacions vinculades a l’anorèxia.  Fericgla ho vincula amb els viatges de Lewis Carroll a Sibèria. Els guants blancs que Alicia olora i li fan canviar de mida eren, en la primera versió, unes flors blanques. Fericgla proposa la Datura Estramonium.

Buscant documentació per aquesta entrada he trobat El blog de la velleta verda (2) casualment amb el mateix plantejament general que el llibre de Racionero que estic llegint ara: “Los mediterráneos y los bárbaros del Norte”.

Finalment, destacar les referencies a Robert Graves amb un text molt interessant sobre Dionis. (3)


(3) Robert Graves: Los dos nacimientos de Dionisio.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada