Autor: Josep Maria Fericgla
Editorial: Altafulla
Primera edició: 1985
Segona edició: 1991
Pàgines: 220
Col·lecció: El Pedrís, 18
DIBA: 398 Fer MZ
ISBN: 84-85-403-88-6
Contingut:
Introducció
Primera part: IDEES
Enteògens
D’entrada
Mites
Símbols
Els estats alterats de la consciència
Segona part: FETS
Efectes de la ingestió de l’Amanita muscaria
Pobles micòfils i micòfobs del vell món
La gastronomia no justifica la micofília
Mostra estadística
Amanita muscaria: noms i usances
Sobre mites, símbols i tradicions entorn de l’Amanita
muscaria
Estar tocat del bolet
Apunts de bioquímica
Addenda de les valls d’Andorra
Apèndix: Mites i al·lucinacions
Bibliografia citada
Com sempre, les coses es van lligant sense cap
motiu transcendent. Simplement et fixes en allò que t’ha cridat l’atenció.
Destacaria:
- · Los jíbaros, cazadores de sueños
- · El hongo y la génesis de las culturas
- · Los enteógenos y la ciencia. Nuevas aportaciones científicas al estudio de las drogas
Està editat en 1985, època terrible pel català
escrit. No puc deixar de sentir l’esglai de quan vaig encetar la traducció del
Càndid de Voltaire per Pere Gimferrer. Fericgla, en el pròleg manifesta la
voluntat de ser clar i comprensible. Francament no ho aconsegueix –com a mínim
per aquest modest lector afectat pel gen garrulo- . En la meva descàrrega
considero que es tracta d’un text científic en combinat amb un moment poc agraciat
del català escrit. Sigui com sigui, aporta elements interessants.
Pel que fa als gnoms, el plantejament és que
es tracta de fosfens –sensacions lluminoses d’origen químic produïdes pel
nostre cervell- que, a partir de la intoxicació es van antropomorfitzant. Els
xamans, en la seva recerca de poder religiós, van convèncer a la resta de la
tribu que la ingesta del bolet s’havia de considerar sagrada i reservada per la
casta religiosa dominant. D’aquí el tabú que relega els gnoms a un coneixement
oblidat i fantasiós. Per tant, la idea és bastant semblant a la línia de
pensament de Rafael Reig quan el poder oficial arracona la literatura popular.
Acabo el llibre i m’hi trobo amb un apèndix de
Claudi Esteva i Fabregat sobre Mites i al·lucinacions . El tema sembla
interessant i ho començo. El sentiment de confusió és considerable. Pococurante (personatge del Càndid de Voltaire) m’adverteix. Li dic que sempre puc trobar alguna cosa interessant. Morfeu es
posa al cantó de Pococurante i em diuen, poèticament, que soc imbècil. Els hi
faig cas amb un cert sentiment d'honestedat personal.
Del llibre de Fericgla cal destacar la descripció
de la seva experiència enteògena. (pàgina 60 en endavant). És de les més
impactants que he llegit. Net, concís, clar, vital.
L’apèndix d'Esteva i Fabregat, simplement no
ho he pogut llegir. Deu ser que no hi arribo. Tampoc arribo a Umberto Eco i no
vol dir que no sigui bo. Què hi farem!
A destacar:
“Les persones que més critiquen les
alteracions de l’estat ordinari de la consciència, incloent-hi una superficial
anada a la discoteca, són els qui exposen a crits la necessitat que ells
mateixos tenen de sortir de llur món limitat infecundament per les quatre
parets conceptuals que els encerclen.” Pàg.
55-56
Font i Quer parla de l’alegria, augment de la
capacitat física, seguida d’una considerable somnolència. En aquests somnis
diuen veure el futur, i vol explicar les seves al·lucinacions tant als presents
com als que ell considera que hi són: “Amb les pupil·les dilatades, al subjecte
intoxicat tot se li fa gros, d’una manera tan prodigiosa que una petita
concavitat pot semblar-li un avenc profundíssim; un got d’aigua se li presenta
com un llac immens.”
Els pescadors clandestins de salmó a Escòcia
barrejaven l’amanita muscaria amb whisky. Li deien “cathy” fent referència a la
tsarina Caterina la Gran que sembla que també era aficionada a barrejar el bolet amb alguna beguda
alcohòlica (vodka suposo). (pàg. 104)
“La tradició escandinava indica que els
pirates prenien el bolet juntament amb donzell macerat, una planta profundament
embriagadora emprada, entre d’altres, pels artistes romàntics europeus del segle
XIX i que es coneix actualment en el litoral mediterrani i a França amb el nom
d’absenta, el mateix nom que rep el licor destil·lat que s’extreu de la planta
(Artemisa absinthum)” pàg. 127
“Sorrejar” era una bonica tradició de Sant Boi
de Lluçanès aprofitant les substàncies enteògenes de la pell d’alguns gripaus.
La gent del poble ho aplicava als malfactors que consideraven que no era
necessari lliurar a la justícia. S’omplia una mitja de sorra i es fuetejava al
malfactor sense deixar marca. Si calia augmentar el càstig, es ficava dins de
la mitja un gripau viu. A base de cops, el gripau anava deixant la seva
substància i el castigat perdia la consciència i oblidava el que li havia passat.
(pàgines 130-131)
Els indis amahuaca, de les muntanyes de Perú,
i els indis de la Guaiaba britànica es fan talls i s’unten amb secrecions de
gripau. Això els hi augmenta la capacitat física i els fa entrar en situacions
extàtiques que els hi revelen on hi ha els millors llocs per caçar. (pág. 131)
Sobre Alicia en el país de les meravelles, de
Lewis Carroll (pág. 106) havia sentit explicacions vinculades a l’anorèxia. Fericgla ho vincula amb els viatges de Lewis
Carroll a Sibèria. Els guants blancs que Alicia olora i li fan canviar de mida
eren, en la primera versió, unes flors blanques. Fericgla proposa la Datura
Estramonium.
Buscant documentació per aquesta entrada he
trobat El blog de la velleta verda (2) casualment amb el mateix plantejament
general que el llibre de Racionero que estic llegint ara: “Los mediterráneos y
los bárbaros del Norte”.
Finalment, destacar les referencies a Robert
Graves amb un text molt interessant sobre Dionis. (3)
(3) Robert Graves: Los dos nacimientos de
Dionisio.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada