divendres, 28 de desembre del 2018

Matar quatre indis de Luis Racionero


Matar quatre indis

LUIS RACIONERO 28/12/2018 00:33 Actualitzat a 28/12/2018 06:28

Deia Josep Pla que, a Espanya, la gent que ha passat per una escola és insuportable, però els que tenen títols universitaris ja es converteixen en autèntics energúmens.

L’actual ministre d’Afers Exteriors s’ha brindat a corroborar empíricament les opinions de Pla, realitzant unes declaracions tan absurdes –en un enginyer– com desafortunades en un ministre d’Afers Exteriors. Si Talleyrand aixequés el cap es reafirmaria en la pobríssima opinió que va treure de la diplomàcia espanyola en el Congrés de Viena. Explica Harold Nicolson en el seu assaig sobre el Congrés: “El senyor Pedro G. Labrador, el representant de Ferran VII a Viena es va comportar amb tal excés de vanitat i tan poc criteri que fins i tot Talleyrand que havia intentat utilitzar-lo com a instrument o satèl·lit es va veure obligat a desfer-se de tan incòmoda companyia”. Lord ­Castlereagh va escriure: “És molt curiós que les dues úniques corts amb què ens costa d’entendre’ns són les dues de la Península. És més difícil arreglar una fotesa amb ells que una política important amb els altres poders europeus. Sembla com si el record de la nostra ajuda els impedeix de fer res sense demostrar, de la manera més innecessària i ingrata, la seva independència”.

El nostre actual Pedro G. Labrador debatia amb el seu homòleg alemany sobre la UE al paranimf de la Universitat Complutense quan, al comparar la unificació nord-americana amb l’europea, va dir: “Per què els EUA tenen més nivell d’integració política? Primer perquè tenen el mateix idioma tots, i segon perquè tenen molt poca història al darrere. Van accedir a la independència pràcticament sense història. L’únic que havien fet era matar quatre indis, però a part d’això va ser molt fàcil”.

Qualsevol que hagi llegit Las o els escrits de Bartolomé de las Casas i les hagi compartit amb la Histo ria de l’escocès William Robertson –tinc una edició de 1777– o amb les històries de l’americà William Prescott sobre la conquesta de Mèxic i el Perú, s’adona que si el genocidi espanyol va ser imperdonable, la conquesta d’ Amèrica del Nord no va ser menys sagnant. Amb una enorme diferència a favor d’ Espanya per tots reconeguda, que a Sud-amèrica provenen nombrosos indígenes i innombrables mestissos i als EUA queden unes quantes reserves marginals. No van matar quatre indis, els van matar gairebé tots. El Moviment Indígena dels Estats Units va declarar: “El racista ministre d’Exteriors d’España Josep Borrell diu això de la nostra història abans de la Independència: ‘L’únic que van fer va ser matar quatre indis’. És una forma supremacista, negacionista i patètica de descriure el genocidi”.

Que un enginyer aeronàutic sigui un energumen i no sàpiga història entra en els paràmetres que manejava Josep Pla, però que el ministre d’Afers Exteriors digui que el genocidi dels indígenes va ser matar quatre indis resulta grotesc. Ja m’ho deia el meu veí d’Estamariu, un vell pagès del Pirineu: “ Aquets pallaressos són molt reconsagrats”.

Felip II va intentar mitigar els excessos dels colons i va escoltar Bartolomé de las Casas i Francisco de Vitoria i el 1588 va concedir la seva primera audiència al jesuïta José de Acosta que li va dedicar el seu llibre: Sobre la salvación de los en el qual es referia als colons com hispaniae (la m... de Espanya). El 1579 fra Luis de León va denunciar els colons per cometre crims i exterminar pobles i races senceres. La qüestió no és si els indis van ser quatre o quaranta. No és quantitativa només, és qualitativa: és la qualitat humana dels que van ser exterminats o postergats. Vegeu la famosa carta del cap ­Seattle al president dels Estats Units el 1855:

“El gran cap de Washington ens envia un missatge dient que desitja comprar la nostra terra. També ens envia paraules d’amistat i bona voluntat. És un senyal amistós per la seva part ja que sabem que no necessita la nostra amistat. Considerarem la seva oferta perquè sabem que si no venem l’home blanc vindrà amb les seves armes i s’apoderarà de la nostra terra. Qui pot comprar o vendre el Cel o la calor de la Terra? No podem imaginar-ho perquè nosaltres no som amos de la frescor de l’aire ni de la brillantor de l’aigua. Com podria comprar-los ell? Provarem de prendre una decisió.

”Les meves paraules són com les estrelles, no s’extingeixen mai. Cada part d’aquesta terra és sagrada per al meu poble, cada brillant agulla d’avet, cada platja de sorra, cada boira al fosc bosc, cada clar del bosc, cada insecte és sagrat per al pensar i sentir del meu poble. La saba que puja pels arbres porta el record del pellroja. Els avantpassats dels blancs obliden la Terra en què van néixer quan desapareixen per vagar entre les estrelles. Els nostres morts no obliden mai aquesta meravellosa terra, ja que és la mare del pellroja. Nosaltres som una part de la Terra i ella és part de nosaltres. Les oloroses flors són les nostres germanes, el cérvol, el cavall, la gran àguila són els nostres germans. Les rocoses alçàries, les noves prades, el cos ardorós del poltre i de l’home, pertanyen a la mateixa família.

“El pellroja sempre s’ha apartat de l’exigent home blanc, com la boira matinal a les muntanyes cedeix davant el sol naixent, però les cendres dels nostres avantpassats, les seves tombes, són terra santa i per això aquesta part de la terra ens és sagrada. Considerem la vostra oferta. Si acceptem és només per as­segurar-nos la reserva promesa. Potser allà podem acabar els pocs dies que ens queden vivint a la nostra manera. Quan l’últim pell­roja desaparegui encara serà viu l’esperit dels meus avantpassats en aquests rierols i aquests boscos. Perquè ells estimaven aquesta terra com estima el nounat el batec del cor de la seva mare. Si us arribem a vendre la nostra terra estimeu-la, com nosaltres l’hem estimat. Cuideu-vos-en, com nosaltres la vam cuidar i conserveu el record d’aquesta terra tal com la lliurem”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada