divendres, 5 de febrer de 2010

El guardian entre el centeno


El guardian entre el centeno
Títol original: The catcher in the Rye
Autor: J.D. Salinger
Any: 1945
Editorial: Alianza Editorial. El libro de bolsillo
Traductora: Carmen Criado
Pàgines: 226 pàgines

El tenia fa molt de temps i alguna vegada m'havia plantejat llegir-lo. Per una associació d'idees bastant simple, pensava que tendria quelcom a veure amb "Los niños del maiz" (estic fluix de botànica...) Havia llegit que era el llibre de capçalera d'alguns assassins (com ara l'assassí de John Lenon, el que va intentar matar a Reagan, i algun altre).

Total que no em motivava gaire.

Aquests dies, amb la mort de l'autor, he llegit alguna referència que ho considerava un referent. Total que un dia que no sabia que llegir el vaig començar. A les poques línies ja estava imaginant que seria una mena de Taronja Mecànica ja que el equilibri mental del protagonista no es precissament massa sòlid i encara tenia en ment les referències abans esmentades.

No desvetllaré el final, però no te res a veure amb aquests plantejaments. Sols avançar que el protagonista és un perfecte gilipolles amb les hormones alterades.

El títol fa referència al seu únic desig:

"Muchas veces me imagino que hay un montón de niños jugando en un campo de centeno. Miles de niños. Y están solos, quiero decir que no hay nadie mayor vigilándolos. Sólo yo. Estoy al borde de un precipicio y mi trabajo consiste en evitar que los niños caigan a él. En cuanto empiezan a correr sin mirar adonde van, yo salgo de donde esté y los cojo. Eso es lo que me gustaría hacer todo el tiempo. Vigilarlos. Yo sería el guardián entre el centeno. Te parecerá una tontería, pero es lo único que de verdad me gustaría hacer. Sé que es una locura." pàg 185.

Ell sap que s'esta allunyant definitivament de la infantessa, de la puressa front a la permanent mentida de l'edat adulta. La seva germana petita de 10 anys representa aquesta puressa que ell vol protegir ja que, com a mínim, sap que no pot tornar -si més no, no té la síndrome de Peter Pan-.

Frases mítiques:

"Le preguntábamos, por ejemplo: «¿Dices que Joe Blow es marica? ¿Joe Blow? ¿Ese tío tan grande y tan bárbaro que hace siempre de gángster o de vaquero?» Y Luce contestaba: «En efecto.» Siempre decía «en efecto». Según él no importaba que un tío estuviera casado o no. Aseguraba que la mitad de los casados del mundo eran maricas y ni siquiera lo sabían. Decía que si habías nacido así, podías volverte maricón en cualquier momento, de la noche a la mañana. Nos metía un miedo horroroso. Yo llegué a convencerme de que el día menos pensado me pasaría a la acera de enfrente." Pàg. 155

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada