Morirse de vergüenza. El miedo a la mirada del otro de Boris Cyrulnik

Autor: Boris Cyrulnik

Títol: Morirse de vergüenza. El miedo a la mirada del otro.

Títol original: Morirse de dire. La honte

Edició: Primera edició: Octubre 2011

Editorial: Debate / Psicología

Traducció: Maria Pons Irazazábal

ISBN: 978-84-9992-055-9

No es un llibre de lectura agradable. El text es com una mena de continues exposicions sense un bon fil narratiu. En qualsevol cas, la idea principal és interessant. La vergonya apareix quan s’interpreta negativament la perspectiva de l’altre sempre i quan el tinguem en bona consideració. I això –evidentment- objectivament és incoherent. La nostra interpretació de l’altre és subjectiva i no es pot provar.

L’autor és un dels principals teòrics de la resiliència i és autor de “Los patitos feos”

A destacar:

“La vergüenza la origina sobre todo el hecho de creer que el otro tiene una opinión degradante. El avergonzado esperaba el aprecio del otro, pero la malformación del vínculo subjetivo le hace creer que para ese otro ¡es despreciable! Penetrado por la mirada de aquel (aquella) con quien tanto habría deseado establecer relaciones de aprecio muto, sufre la decepción dolorosa de sentirse despreciado.” Pàg. 51

Front a la humiliació, actitud de violència extrema, la vergonya fa percebre a l’afectat que l’altre l’està comunicant que no es troba a l’alçada de la seva estimació.

“Si nos despreciamos a nosotros mismos, pensamos que es lógico que el otro nos desprecie, cuando muchas veces ni lo piensa.” Pàg. 58

En la pàgina 75 es comenta que, per molts homes, el impacte que la violació suposa per a una dona, sovint es percep com exagerada. Una eina interessant per superar aquesta consideració seria recordar com afecta a Marcellus Wallace en Pulp Fiction.

Front a les violacions per desconeguts, les violacions en el si de la família afegeixen la traïció. “Además, cuando se trata de un allegado, la agresión sexual, repetida con frecuencia, se transforma en relación que interioriza en la memoria de la víctima una participación en el acto, una atribución interna de la falta. Este proceso explica la sorprendente frase pronunciada a menudo por las mujeres violadas. “He debido provocarle sin querer”. Pàg. 79

En les pàgines 87 i 88 explica el cas d’un noi que pateix un acosament sexual per part del seu pare adoptiu. El noi no ho explica perquè no vol provocar un daltabaix familiar. Anys més tard, la seva germana –filla biològica de l’acosador- alcoholitzada ha de deixar els seus fills –per ordre judicial- als avis. La pregunta de l’autor es fins a quin punt ha estat beneficiós pel conjunt familiar l’assumpció de la vergonya per part del noi i, per tant, no haver-la superat i denunciat el fet.

“El relato de la agresión forja una pasarela intersubjetiva construida con las palabras que uno se atreve a decir a alguien que se atreve a escucharlas”. Pàg. 89

“Podemos denominar a este proceso “reestructuración cognitiva”, también podemos decir que la remodelación de la representación de sí mismo evoluciona en función de los relatos y las relaciones afectivas. Cuando hago el esfuerzo de verbalizar la tragedia que me ha humillado y confío mis palabras al amigo perfecto, me sorprende sentirme mejor. (...) me siento menos expulsado de la humanidad  (algo inquieto no obstante, porque no sé lo que harán los otros con mis confidencias).” Pàg. 90

En la pàgina 98 s’explica un procediment dels macacos per monopolitzar a la seva mare: al perllongar el temps en que són amamantats, eviten l’ovulació i impedeixen el naixement d’altres germans. “La díada madre-hijo funciona mal: la madre es prisionera de una cría que se apega demasiado y el hijo, fascinado, se socializa mal porque no puede separarse de ella.”

“Pero en el caso de una relación de dominio, el que habla mira fijamente y el que escucha evita el enfrentamiento de las miradas, como en los entrenamientos militares en los que el subordinado tiene que mirar al frente, y como en los procesos en los que el acusado mira al suelo. La sincronización de las miradas y de las palabras las modela la cultura. El niño amonestado tiende espontáneamente a bajar la mirada y, cuando el adulto occidental le dice: “Mírame cuando te hablo”, significa que quiere que el niño vea que está dominado. En muchas otras culturas, los adultos percibirían el enfrentamiento de miradas como una actitud de descaro.” Pàg. 107-108

El nen, fins que percep que l’altre existeix no té cap mena de pudor. Si té una pulsió mira de satisfer-la sense importar-li si afecta o no a l’altre.  La vergonya comença quan pren consciència de que la seva actuació pot afectar la seva consideració per part de l’altre. (pàg. 111)

En tigres alletats per humans amb biberons, al no haver-hi educació pel “terror” esdevenen molt agressius. Ara, son alletats per gates o gosses que, quan es porten malament, els mosseguen suament. D’aquesta manera, el petit tigre coneix els seus límits. (pàg. 114) Fins i tot, l’excessiu bon ambient li fa generar opiacis endògens (endorfines?) per la qual cosa no necessita desenvolupar els seus instints de coneixença del territori ni familiaritzar-se amb d’altres tigres (pàg. 119)

Com a exemple de resiliència mostra el cas d’Albert Camus que va dedicar el Nobel al seu mestre Louis Germain que li van inculcà el plaer de la lectura. (pàg. 145)

“Yo era empleado de banca con corbata y diplomas. Me deprimía a menudo. Ahora arreglo neumáticos, tengo amigos, hablo, escucho a los narradores de cuentos, duermo bien.” Pàg. 151

Fa varies referències al fals mite de l’acceptació dels jueus de l’holocaust sense lluitar. Indica que van col·laborar en tots els exèrcits anti-nazis i en totes les resistències. (pàg. 155)

“El psitacismo, lenguaje de los loros, permite a una persona recitar a gran velocidad palabras que dan la impresión de entender lo que se dice.” Pàg. 157-158

“Si no me siento a gusto con mi sexualidad, el simple hecho de despreciar a los maricones me hará creer que al fin y al cabo no soy tan despreciable.” Pàg 158

“En los años treinta, en Francia, se metía a familias de negros en los zoos, entrelas jirafas y los elefantes. Los niños parisinos, bien educados, iban a ver como las mujeres negras, muertas de vergüenza y de desesperación, amamantaban a sus hijos.” Pàg. 163

“La vergüenza no sirve para nada. De modo que el avergonzado se convence de que es moral. Cree que está avergonzado porque respeta al otro y concede demasiada importancia a su mirada, lo que es cierto. Al elevar al otro, se rebaja a sí mismo. La vergüenza se convierte así en un arma que el avergonzado entrega a quien la mira.” Pàg. 167

En la pàgina 170 diu que en els segles IX i X les bodes es feien fora de l’església. “Bastaba que un sacerdote uniera las manos de los esposos y declarara la “donación mutua”. Això fa pensar en les teories d’Erich Fromm sobre tenir i ser. Ja em costa més que “Hasta el siglo XVII, no se autorizó a celebrar las bodas en la iglesia, donde se veía con buenos ojos que la mujer estuviera embarazada.” Pàg. 170

“...en la sociedad puritana de Estados Unidos, donde algunas jóvenes de Dakota acuden a los “bailes de pureza” tras haberse entregado a prácticas sexuales que harían morir de vergüenza a una europea que, cuando se casa, hace ya mucho tiempo que ha perdido la virginidad.” Pàg. 171

“En cuanto al erotismo en la pareja, ¡nos preguntamos qué papel desempeñaba! Hasta el siglo XX, las mujeres cargadas de niños enviaban al marido al burdel para tener un poco de tranquilidad. He hablado en ocasiones con señoras de más de ochenta años que me explicaban que, cuando había tenido un orgasmo en brazos de su marido, ¡habían sentido vergüenza! “Como una mujer de mala vida –me decían- . Una mujer virtuosa solo hace esto por deber.” Es increíble hasta que punto un relato cultural o una estructura social pueden provocar en nuestro interior un sentimiento intenso de vergüenza o de orgullo.” Pàg. 172

“Esta sumisión a los códigos del honor que prefiere la muerte a la vergüenza es un buen signo distintivo de las culturas de la jerarquía”. Pàg. 179 Atenció a la preferència de la mort a la vergonya!!!

En les cultures “civilitzades” es demana a un tercer que garanteixi la seva defensa. L’honor perd valor i la persona humiliada delega en la justícia tota acció. Quan l’estat esdevé ineficaç o corrupte, altres organitzacions com la Màfia prenen aquest paper. Per això s’autoanomena “honorable societat”. (pàg. 180)

Quan avui un grup de nois trenca mobiliari públic ningú els diu res. Hom espera que sigui la policia qui actuï. Fa vint anys, qualsevol home s’hagués sentit avergonyit si no actués. (pag. 181)

Els jueus asquenazis que van sobreviure als camps nazis eren anomenats “soap” pels jueus sabras que havien lluitat contra els nazis a Orient Mitjà. Molts d’aquests “soaps” varen arribar a ser personatges RECONEGUTS i per tant van superar la vergonya que afectava a altres membres del seu grup. L’autor insisteix en la paraula RECONEGUTS ja que aquestes persones han tornat a tenir nom. De ser invisibles pels que els dominaven (nazis o sabras) havien tornat a aparèixer a ulls del mon.

“No era el amor lo que le mataba; era el teatro de la abnegación de una madre lo que le rebajaba haciéndole representar el papel de un alevín, ¡a él, que se creía un águila! La escena de los calcetines limpios en el descanso le hacía sentirse un niño mimado ante la mirada burlona de aquellos tipos duros de diez años.” Pàg. 198