L'últim càtar de Lluís Racionero

Títol: L'últim càtar

Autor: Lluís Racionero

Colecció: Colecció clàssica

Edició: Primera Octubre 2000

Editorial: Columna-Proa

Pàgines: 145

ISBN: 84-8300-990-0

DIBA: N Rac

Premi Carlemany de Novel·la 2000

Com a novel·la no es cap meravella però hi han bastants dels elements que podem trobar en altres obres de Racionero com la Ètica para Alícia. Això ja la catapulta per sobre de moltes altres novel·les que sols aporten entreteniment. Es podria, doncs, considerar com prescindible si hem passat per l’esmentada Ètica o hem vist videos com el de  “VI Encuentro Eleusino -El Grial y los cultos solares-”  en https://www.youtube.com/watch?v=Ttu6ilTr4D4

En qualsevol cas, algunes perles:

“Van arribar a dalt. La Bretxa de Roland és la porta dels Pirineus: una obertura a la muralla ciclòpia que corona el circ de Gavarnia. I a l’altra banda el camí declina vers Ordesa, vorejant la falda del Mont Perdut.” (pàg. 40)

“Quan van sortir de la cova, el camí torçava cap a la vall d’Ordesa, un descens majestuós per un dels paisatges de muntanya més grandiosos del món, sens dubte el més impressionant dels Pirineus. Aigües que brollen de la puresa dels cims s’ajunten com fils d’un cabdell transparent, torrent avall, seguint un curs de molses, cascades, prats, rocs, arbres: el silenci dels cims trencat només pel vent o els tabals, s’anava fent clamor d’aigües saltant, caient, estancant-se, lentes o ràpides en soroll d’aigua clara i silenci de bosc.” (pàg. 43)

"La desaparició dels pianos de maneta o dels serenos em sembla una cursileria sinistra d’aquella colla de provincians que pretenen ser europeus precisament en allò que no s’ha de ser. Una ciutat humana ho era per la seva música, per la seva gent amable, i no esbojarrada per la pressa; per l’absència d’aquesta obsessió morbosa d’ara de fer diners contra rellotge. Ho era, fins i tot, pels serenos que, de nit, amb el so del seu bastó em colpejar les llambordes, infonien un llampurneig acollidor al bell mig de la fosca del carrer solitari. El sereno obria les portes, convidava a fumar, xerrava amb els qui en tenien ganes, orientava al despistat. De qui devia sortir la barroeria «progre» de suprimir els serenos? Algú sabria imaginar una «institució» més civilitzada?” (pàg. 62-63)

En la pàgina 65 presenta unes quantes lectures iniciàtiques com ara Siddhartha, Demian, Der Steppenwolf, Narziss i Goldmund de Hesse; Tao-Te-King, Alan Watts, la sincronicitat de Jung. Compara a Hesse amb Thomas Mann a benefici del primer.

“-M’horroritza no controlar.

-Doncs l’herba es fuma precisament per descansar del control de la raó” (pàg. 69)

“«La linia diritta, la chiarezz dell’idea» havia dit Mussolini, segons el professor d’urbanisme..” (pàg. 71

“Això, com tantes altres coses, se li escapà a Xavier, el qual, com tants d’altres, quan li agradava físicament una dona, i era a més presentable, ja no veia el que tenia al davant, sinó la projecció dels seus desitjos que tapaven la personalitat d’ella. No li havia servit de res llegir a Stendhal.” (pàg. 73)

“Resulta que «Rosebud» era l’apel·latiu amorós amb què Hearst es referia a una part íntima de l’anatomia de la seva amiga Marion Davies.” (pàg. 74)

“Per què hem de descobrir a la gent de mica en mica, i començar-ne a tenir una idea mínimament acurada quan ja és massa tard, quan portem mesos amb ells -o elles- i el costum, la mandra, la facilitat, la por d’estar sols, ens fan persistir en una persona que, si s’hagués manifestat obertament els primers dies, hi hauriem trencat decididament i sense dolor a les primeres setmanes de relació.” (pàg. 78)

“«El que no puc entendre -va pensar Ricard- és per què, a la meva generació, els pares s’han convertit en criats i xofers dels seus fills. Al meu pare -Déu l’hagi perdonat- no se li hauria acudit mai que havia d’estar pendent dels meus moviments. Si jo volia anar a esquiar, agafava un tren a les cinc del matí a la plaça de Catalunya i avall! Mai es va plantejar d’estiuejar on a mi em convingués o de viure on jo havia d’anar a estudiar sinó al contrari; érem els fills els que seguíem els moviments o les necessitats del pare -que la mare, com que no treballava fora de casa, també seguia.

Ara, no. Ara he vist companys de col·legi que, en tenir fills, s’han idiotitzat fins a convertir-se en els seus criats, com si la seva vida no valgués res en comparació amb la dels fills, com si no calgués viure sinó com a subordinats, i en funció, de la vida dels fills.” (pàg. 91-92)

“Ricard encara no sabia que és impossible arreglar amb paraules el que s’ha destruït amb fets, i encara menys que una decisió femenina no es canvia amb arguments sinó amb diners, i molts. L’altra possibilitat, que és fer-los un fill, es gira contra un mateix al cap de tres anys justos.” (pág. 94)

En la pàgina 97 explica que, quan arriben caçadors, el mascle isard es queda per atreure’ls mentre la femella fuig amb els cadells. En el cas de que els caçadors no el matin, l’isard mascle torna amb la seva família però quan els cabrits són prou grans, junt a la mare, el foragiten a cops de banya i el deixen sol.

“-Amb llibertat el món s’eixampla; amb records i desitjos el món s’arronsa. Ser lliure vol dir deixar anar, no sols les possessions i posicions i, sobretot, els desitjos, les ambicions, els retrets i els projectes.

-Així no cal tenir programes de futur?

-Com vols ser lliure si tens un programa?” (pàg. 98)

“-Barcelona és com un gra de pus que ha de rebentar. Aristòtil ja deia que la ciutat ideal és de 35.000 habitants. Imagina’t! Allà tothom viu amb l’aigua al coll, les gentades s’empaiten les unes a les altres i tothom s’entrebanca sense voler.” (pàg. 100)

“-M’ho va dir el Dalí. Un dia a Roma es va trobar amb García Sánchiz, que era aleshores director de l’Academia i que venia molt esverat dels Arxius Vaticans: acabava de descobrir que Ponç Pilat havia estat prefecte a Tarragona just abans d’anar a Jerusalém.

-I què?

Ricard no podia resistir-se a una digressió com aquesta.

-Doncs que els romans feien com la Guàrdia Civil: els funcionaris d’una província els enviaven a una altra perquè no tinguessin lligams amb la gent. I cada prefecte s’enduia la guàrdia de la província anterior, era una ordenança. Automàticament, els romans dels calvari -o sigui els que anaven vestits de romans al calvari- eran catalans.” (pàg. 130-131)

“Ja d’entrada, la concepció de l’amor romàntic és un invent alemany del segle XVIII, abans no existia. I aquesta idea no ha fet més que complicar una relació, ja per si mateixa prou complicada. Pretendre que un amor duri tota la vida, voler-se casar amb l’amant, exceptuant casos heroics o casuals, és gairebé una contradicció en termes. Abans dels romàntics, l’erotisme era diversió, entreteniment i plaer; ara s’ha convertit en intensitat seriosa, obsessió i esperances il·limitades. Finalment Ricard començava a veure que els trobadors no tenien res a veure amb el romanticisme, encara que alguns romàntics -començant pel nom- es remuntessin als trobadors. El romanticisme ens ve inculcat per Hollywood i les novel·les del segle passat, que el necessiten per l’argument: sense l’amor romàntic no hi ha Anna Karenina ni Madame Bovary, ni tampoc cap final feliç. Però aquest amor romàntic, que és d’índole mental, és una neurosi, una malaltia, perquè implica una obsessió del pensament. Sense el pensament obsessiu envers la persona estimada, no existeix l’amor romàntic. N’hi ha cap altre?” (pàg. 142-143)