diumenge, 28 d’agost de 2016

Cuentos de Canterbury de Geoffrey Chaucer

Cuentos de Canterbury de Geoffrey Chaucer

Títol: Cuentos de Canterbury
Títol original: The Canterbury Tales
Autor: Geoffrey Chaucer
Any: Aprox 1387-1400
Edició i traducció: Pedro Guardia Massó
Editorial: Cátedra
Any edició: 1987
Col·l-ecció: Letras Universales nº 83
ISBN: 84-376-0673-X
DIBA: N 841 Cha






Contingut:

INTRODUCCIÓN
BIBLIOGRAFIA

SECCION PRIMERA
Prólogo general
El cuento del caballero
Diálogo entre el anfitrión y el molinero
El cuento del molinero
Prólogo al cuento del administrador
El cuento del administrador
Prólogo al cuento del cocinero
El cuento del cocinero

SECCION SEGUNDA
Palabras del anfitrión al grupo
Prólogo del magistrado
El cuento del magistrado
Epílogo

SECCION TERCERA
Prólogo de la comadre de Bath
La disputa entre el fraile y el alguacil
El cuento de la comadre de Bath
Prólogo del fraile
El cuento del fraile
Prólogo del alguacil
El cuento del alguacil

SECCION CUARTA
Prólogo del erudito
El cuento del erudito
Prólogo del mercader
El cuento del mercader
Epílogo

SECCION QUINTA
Prólogo del escudero
El cuento del escudero
Lo que el terrateniente dijo al escudero y el anfitrión al primero
Prólogo del terrateniente
El cuento del terrateniente

SECCION SEXTA
El cuento del doctor en medicina
Palabras del anfitrión al médico y al bulero
El cuento del bulero

SECCION SEPTIMA
El cuento del marino
Siguen las alegres palabras entre el anfitrión, el marinero y la priora
Prólogo al cuento de la priora
El cuento de la priora
Las alegres palabras entre el hospedero y Chaucer
El cuento de sir Topacio
Interrupción
El cuento de Melibeo
Las alegres palabras entre el anfitrión y el monje
El cuento del monje
Prólogo del capellán de monjas
El cuento del capellán de monjas
Epílogo al cuento del capellán de monjas

SECCION OCTAVA
Prólogo de la segunda monja
El cuento de la segunda monja
El prólogo del criado del canónigo
El cuento del criado del canónigo

SECCION NOVENA
Prólogo del intendente
El cuento del intendente

SECCION DECIMA
Prólogo del párroco
El cuento del párroco
La despedida del autor

Comentari general:

Molt irregular.
Bona part del llibres es pot considerar com a força addictiu, submergint-te plenament en un món medieval. Però El cuento de Melibeo és una mena d’inflexió. El mateix cuento de Melibeo es insuportable. El cuento del monje te un cert interès diguem-ne enciclopèdic, però és una mera relació de mites i personatges històrics. Es salven El cuento del capellán de monjas y El cuento de la segona monja. El cuento del criado del canónigo està totalment referit a temes d’alquímia i és una pobre còpia del esperit del Lazarillo, pel que fa a la picaresca. El cuento del intendente podria ser qualsevol conte de segona categoria de Esopo, però el últim, El cuento del pàrroco, tot i el seu valor per comprendre la concepció teológica del món mitjeval, és, literàriament, una veritable plasta.

Per tant, la recomanació, gaudiu-lo fins El cuento de Sir Topacio, i desprès deixeu-lo córrer. No paga la pena.

A destacar

Nota pàgina 76: Les dents separades són un signe de lascívia.

Nota pàgina 96: El cervell es dividia en tres parts: en la frontal residia la imaginació, en la central la raó i en la posterior, la memòria.

Nota pàgina 107: El color groc significava l’enveja.

Nota pàgina 110: “Al perder Calistopea su virginidad a manos de Júpiter, la convirtió en una constelación, la Osa Mayor y luego en la Estrella Polar”

Nota pàgina 140: El diluvi va començar un 17 d’abril, el mateix dia de la peregrinació dels contes de Canterbury.  Gènesis VII-11

Nota pàgina 165: L’amfitrió parla al grup a les 09:58 del matí del 18 d’abril. Els referents astronòmics són absolutament precisos.
“No encallezcamos en la pereza” pàg. 166

Pàg. 166: Els referents a la mitologia són superficials, sols es diu el nom dels personatges donant a entendre que l’ interlocutor coneix perfectament tota la història. El món dels déus antics seria tan conegut pel gran públic com el món de la faràndula actual.

Pàg. 177: Igual que els déus antics, la vida del sants era coneguda per tothom. En la nota d’aquesta pàgina se’ns parla de Santa María Egipcíaca que passà 47 anys de vida eremítica en el desert per purgar la seva vida dissoluta de jove.

Pàg. 180: El mateix per Santa Susanna, que fou acusada falsament per dos ancians.

Pàg. 211 “No se olvidó de ninguna de las penas y molestias que tuvo Sócrates con sus dos mujeres: de cómo Jantipa echó orina sobre su cabeza y el pobre hombre, sentado e inmóvil  como un cadáver, secó su cabeza sin atreverse a comentar más que esto: «Antes que cese el trueno, cae la lluvia»”

Pàg. 212 “…Lucilia amaba tanto a su esposo [Lucreci 99 aC – 55 aC] que, para que él solamente pensase en ella, le dio un afrodisíaco tan fuerte que falleció antes del siguiente amanecer.”  Lucreci plantejava la mortalitat de l’ànima i que tot estava compost per la unió d’àtoms i del no res. La seva filosofia, amb arrels epicúries, intenta alliberar a l’home de la por a la mort i als déus, que –en cas de que existissin – no afectarien als homes.

Pág. 212 “...un tal Latimio se quejó a su amigo Arrio de un árbol que crecía en su jardín y en el cual sus tres esposas se habían ahorcado presas de desesperación. «Mi querido amigo –repuso Arrio-, dame un esqueje de ese maravilloso árbol y lo plantaré en mi propio jardín.»
El cuento de la Comadre Beth destaca pel seu llenguatge groller i agressiu. Sembla que te doble influència llatina i celta. Però al mateix temps, presenta una constant: fa referència a dades que no desenvolupa ja que, novament, s’entén que el lector ja coneix els fets. En la pàgina 220  “Esto demuestra que nosotras no sabemos guardar nada en secreto; lo podemos callar por un tiempo, pero a la larga tiene que salir. Si queréis oír el resto del cuento, leed a Ovidio; todo lo hallaréis allí.”

Nota pàg. 394: Sant Nicolàs de Bari, també conegut com a Santa Claus, era tan pietós que quan era un nadó, per pròpia voluntat, sols prenia pit els dimecres i els divendres. (Flos Sanctorum de las vidas de los Santos escrito por el padre Pedro de Ribadeneyra de la Compañía de Jesús, 1610). Les notes diuen que sols prenia llet dimecres i divendres, la qual cosa, més que un miracle seria un suïcidi.

Pàg. 398 El cuento de la Priora fa referència a un cas recent. Acaba amb una invocació: “Oh, joven Hugo de Lincoln, muerto por los viles judíos, como es muy bien sabido (pues hace poco tiempo que ocurrió el suceso),..” La nota a peu de pàgina ens informa que 19 jueus foren executats per aquest infanticidi.

Pág. 456: Dins el Cuento del Monje, que com s’ha comentat és una mena de relació enciclopèdica, quan es parla de Hèrcules, es fa a partir de la versió de Boeci.

Pág. 460: Es fa referència a la llegenda de la ma que escriu a la paret en el palau de Baltasar, fill de Nabucodonosor:  Chaucer diu “Mane, Tecel, Fares”. Segons la wikipèdia:
“and so God sent this hand and wrote these words:
מנא, מנא, תקל, ופרסין
Daniel reads the words, MENE, MENE, TEKEL, PARSIN, and interprets them for the king: MENE, God has numbered the days of your kingdom and brought it to an end; TEKEL, you have been weighed and found wanting; and PERES, the kingdom is divided and given to the Medes and Persians”
La imatge adjunta reprodueix la interpretació de Rembrandt datada en 1635.

Pág. 483: Un passatge que fa pensar en Manguel o Reig quan parlen de la literatura oral seria aquest: “De verdad le digo que tiene una voz tan bonita como un ángel del cielo, aparte de que pone más sentimiento cantando  que Boecio o cualquier otro cantor.”

Nota pàg 484: Una explicació sobre la maledicció del divendres cristià que tant afectava a Sant Nicolau: el divendres fou el dia de la crucifixió, el dia que Adan mossegà la poma, l’assassinat de Ricardo Cor de Lleó i del rapte del pollastre Chantecler, protagonista de El cuento del Capellán de Monjas.

Pàg 485 Es fan vàries referències a Jack Straw, cap d’una revolta camperola del 1381, molt recent ja que la peregrinació està datada en el 1387.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada