Las nubes de Aristòfanes

Las nubes

Títol original: Νεφέλαι

Cátedra. Letras universales 224
Edición de Francisco Rodríguez Adrados y Juan Rodríguez Somolinos

Traducció de Juan Rodríguez Somolinos

5ª edició 2006

Amb aquesta obra Aristòfanes es el tercer escriptor contemporani a Sòcrates pel que tenim una semblança del filòsof atenenc. Els altres dos, Plató i Xenofont, ho deixen bastant millor...

ESTREPSÍADES esta a punt de perdre-ho tot per les continues despeses que el seu fill FIDÍPIDES contreu per la seva afició al mon de les curses de cavalls. ESTREPSÍADES evoca la seva època feliç abans de casar-se amb una dona d'un nivell social superior. La única alternativa que troba per evitar la bancarrota és aprendre dels sofistes que són capaços de confondre a qualsevol. Al cantó de casa seva hi ha una escola regentada per SÒCRATES.

Ell es massa gran per aprendre aquests refinats procediments intel·lectuals i demana al seu fill FIDIPIDES que vagi a aprendre com enredar els deutors. El seu fill no ho accepta i no té més remei que anar ell. Tot decidit s'en va cap a l'escola i al picar a la porta fa emprenyar a un deixeble de Sòcrates:

DISCÍPULO: Vete a los cuervos. ¿Quien llama a la puerta?
ESTREPSÍADES. Estrepsíades, hijo de Fidón, del demo de Cicina.
DISCÍPULO: Pues, por Zeus, eres un bruto y un maleducado. Por haber aporreado así de fuerte e irreflexivamente la puerta has conseguido abortar un pensamiento que había ideado.

Desprès de maravellar-se de tot el que es pot arribar a aprendre conneix a Sòcrates (222):

ΣΤΡΕΨΙΑΔΗΣ: Ὦ Σώκρατες, ὦ Σωκρατίδιον.
ΣΩΚΡΑΤΗΣ: Τί με καλεῖς, ὦφήμερε ;

Les explicacions metafòriques de SÓCRATES són interpretades literalment per ESTREPSÍADES amb la consegüent desesperació de SÓCRATES. Al final arriben a la conclusió que la única solució es aconseguir que sigui FIDÍPIDES el que prengui lliçons.

El DISCURS JUST i el DISCURS INJUST discuteixen entre ells per saber qui ha de ser el més profitós per FIDIPIDES amb el triomf del DISCURS INJUST. Amb aquests coneixements FIDIPIDES evita els pagaments als deutors però acaba volent pegar al seu pare -tot justificant-lo- .

Al final, ESTREPSÍADES crema l'escola de SOCRATES fent fugir a tots els sofistes.

Lisístrata de Aristòfanes

Lisístrata

Títol original: Λυσιστράτης

Cátedra. Letras universales 74
Edición de Francisco Rodríguez Adrados
7ª edició 2006

411 abans de Crist. Atenes està perdent la guerra del Peloponès. Qualsevol pau -ni que sols sigui fingida en el teatre- és benvinguda.

LISÍSTRATA (la que dissol els exèrcits) convoca a totes les dones gregues per un tema urgent:

CLEÓNICA: ¿Y qué es, querida Lisístrata, para lo que nos convocas a las mujeres? ¿Qué cosa? ¿De qué tamaño?
LISÍSTRATA: Grande
CLEÓNICA: ¿Y gorda también?
LISÍSTRATA: Muy gorda, por Zeus.

Un cop aclarit el malentès, amb l'ajut de l'espartana LAMPITÓ convenç a la resta de dones de negar-se a mantenir relacions sexuals amb els seus marits fins que es signi la pau. Les dones accepten jurant davant una copa de vi.

Desprès de lluites-discussions amb vells i magistrats de la ciutat sense que els homes aconsegueixin fer canviar d'opinió a les dones, CINÈSIES, marit d'un de les dones accepta les condicions i creu que la seva dona accedirà a acostar-se amb ell. La dona el va ensarronant amb continus aplaçaments fins que l'abandona i es consolat pels altres homes.

Tot seguit apareix un espartà amb una gran erecció demanant la pau. Els atenencs comprenent que les dones tenen raó. LISÍSTRATA els presenta una noia preciosa que es diu RECONCILIACIÓ.

Las avispas de Aristòfanes

Las avispas

Títol original: Σφήκες

Cátedra. Letras universales 74
Edición de Francisco Rodríguez Adrados
7ª edició 2006

422 abans de Crist

Com Els cavallers (del 424) és un nou atac a Cleó.

FILOCLEÓ, amic de Cleó, és un addicte al sistema assambleari -i al cobrament per assistir-hi. El seu fill BDELICLEÓ -el que odia a Cleó- és molt més sensat. BDELICLEÓ impedeix de sortir al seu pare per anar a l'assambles però el cor de vespes vindrà a buscar-lo. En una lluita, ajudat pels seus servents, BDELICLEÓ venç el cor de vespes i aconsegueix que FILOCLEÓ es quedi a casa.

Per que superi el mono, BDELICLEÓ li prepara al seu pare un judici al gos aconseguint que no el condemni com era l'intenció de FILOCLEÓ. 

Desprès del judici BDELICLEÓ ensenya al seu pare modals pel banquet amb poc èxit. Fins i tot rapta a la flautista. Al final es produeix la conversió de FILOCLEÓ en un personate millor i tot hom queda feliç.

La asamblea de las mujeres de Aristòfanes

La asamblea de las mujeres

Títol original: Ἐκκλησιάζουσαι

Cátedra. Letras universales 162
Edición de Francisco Rodríguez Adrados
4ª edició 2005

391 abans de Crist

El 404 Atenes ha perdut la guerra del Peloponès. Estem en plena decadència econòmica d'Atenes i qualsevol solució es considerada. En l'Assamblea de les dones es planteja una comunitat de bens -en aquest cas dones i nens- que també apareix en La República de Plató.

Les dones, dirigides per PRAXÀGORA assagen el que diran davant l'assamblea. Els seus marits es desperten i al no trobar els seus vestits han d'agafar els de les seves dones. Quan es troben, PRAXÂGORA explica als homes el seu programa. La part productiva recaurà en els esclaus. Les dones s'en van a prepara el festí on tothom està convidat un cop hagin donat els seus bens a la comunitat. Mentrestant, veiem el cas d'un jove que ha de respectar la nova llei: haurà d'anar-se al llit abans amb una dona més gran que una més jove. El problema es que sempre hi ha una dona més gran a la que satisfer...

Las Tesmoforias de Aristòfanes

Las tesmoforias

Títol original: Θεσμοφοριάζουσαι

Cátedra. Letras universales 162
Edición de Francisco Rodríguez Adrados
4ª edició 2005

411 abans de Crist.

Fou representada poc desprès de Lisístrata en un any on hi hagué un cop d'estat. Probablement això determinà que fos una obra literària i no política.

Eurípides era -segons la tradició- el més antifeminista dels poetes. Probablement l'acusació era falsa pel que fa a la seva persona tot i que era el que es reflectia en els seus personatges. Es la premisa sobre la que es basa l'obra.

Les dones, reunides en la festa de les Tesmofòries on no poden entrar els homes, debaten com castigar a EURÍPIDES.
El mateix EURÍPIDES 'asabenta i intenta convencer a AGATON, un poeta efeminat, perquè el defensi.
AGATON s'hi oposa i el PARENT d'EURÍPIDES s'ofereix a substitur-lo. AGATON li presta  els seus vestit per disfresar-se.
Les dones el descobreixen i EURÍPIDES  amb els trucs de les seves tragèdies- intenta rescatar-lo però no ho aconsegueix. El parent, en cada moment, adopta el paper d'una tragèdia, fa d'Helena, d'Andròmeda,..Al final EURÍPIDES ofereix la pau a les dones que ho accepten.

L'escena on es descobreix l'engany:

MUJER 1. Dices bobadas. Ven, Clístenes, ven, este es el hombre de que hablas.
CLÍSTENES: ¿Qué debo hacer? 
MUJER 1: Desnúdale: dice locuras
PARIENTE: ¿Y váis a desnudar a una madre de nueve hijos?
CLÍSTENES: Quítate inmediatamente el sujetador, desvergonzada.
MUJER 1: Qué robusta y fuerte está. Y, por Zeus, no tiene tetas, como nosotras.
PARIENTE: Es que soy esteril y no he tenido ningún embarazo.
MUJER 1: Ahora sales con eso. ¡Y antes eras madre de nueve hijos!
CLÍSTENES: Ponte de pie. ¿Cómo es que empujas la polla para abajo?
MUJER 1: (Se ponde detrás del pariente) Ya ha pasado a este otro lado, tiene muy buen color. ¡Canalla!
CLÍSTENES: (Pasa detrás). ¿Dónde está?
MUJER 1: De nuevo se ha ido delante.
CLÍSTENES: (Pasa delante) Pues aquí al menos no está.
MUJER 1: Es que de nuevo ha corrido aquí.
CLÍSTENES: Tienes un Istmo, tío: hacia arriba y hacia abajo arrastras la polla más veces que los corintios.
MUJER 1: ¡Canalla! Por esto nos injuriaba defendiendo a Eurípides.

Los caballeros de Aristòfanes

Los caballeros


Títol original: Ἱππεῖς

Cátedra. Letras universales 162
Edición de Francisco Rodríguez Adrados
4ª edició 2005

424 abans de Crist.

Es un atac -més- contra Cleó, tot i que sols és anomenant pel seu nom en el vers 976: (Ho tenim, en l'edició de Càtedra, en la pàgina 131):

"Una muy dulce luz del día
habrá para los ciudadanos
y para nuestros visitantes
si perece Cleón."

Cleó, el mateix 424, havia vençut als lacedemonis (es a dir, els espartans o laconis). Els generals atenencs Nícies i Demòstenes havien guanyat la ciutat espartana de Pilos. Els espartans intentaren bloquejar-los amb una guarnició en un altra illa, Esfacteria, però els atenencs aconseguiren superar el bloqueig. Pel que fos, ,Nícies i Demòstenes no s'atreviren a desembarcar en Esfactèria. 

Cleó els criticà durament davant l'Asambles i acceptà substituir a Nícies   Desembarcà en Esfactèria i es portà cap a Atenes 120 espartans que van acabar engarjolats i amb bastant mal aspecte.

Amb aquesta victòria Cleó va obtenir el dret a viure al Pritaneu i seure a primera fila al teatre. Des d'aquell moment s'oposà sempre a qualsevol pau amb Esparta. Fins la seva mort no es va poder plantejar la pau amb Esparta que s'aconseguí amb la Pau de Nicies el 421.

Aristòfanes odia a Cleó tant per la seva oposició a la pau -de la qual Aristòfanes és un gran defensor- com pel fet de que Cleó no era un aristòcrata. Cleó era un ric curtidor i un demàgog 

En l'obra, CLEÓ és representat per PAFLAGONI. Els seus servidors són Demòstenes (SERVIDOR 1) i Nícies (SERVIDOR 2) que ja estan molt farts d'ell. Busquen un substitut per servir al DEMOS (el poble) i el troben en el BOTIFARRER. Comença una lluita dialèctica entre PAFLAGONI i BOTIFARRER per veure qui ensarrona més al DEMOS. Al final el BOTIFARRER aconsegueix el favor del DEMOS i, amb millors intencions que PAFLAGONI porta la pau al poble.

XXXV Cursa El Corte Inglés 2013

He creat el kmz de la cursa i l'he compartit. De moment no tinc ni idea de si es pot integrar en aquest blog. Per tant, si algú està interessat en obtenir-ho que deixi un comentari. De moment, una bonica captura del perfil d'elevació amb cota màxima tocant l'Estadi:

Afegir un text en cada línia

L'objectiu seria afegir a cada linia d'un txt el seu nom de fitxer. Exemple:

Es a dir, volem que cada linia del fitxer de Barcelona (08019) afegeixi, al principi de línia, aquest codi INE. Les dades es troben en una carpeta D:\addINE

El codi en VBA (es recomana llegir-ho amb Notepad++). S'ha fet en un formulari amb un únic botó.


Option Compare Database
Option Explicit
Dim dbs As Database
Dim rs As Recordset

Private Sub cmdCarregaINE_Click()
Dim qryTblINE As String 'Creem una variable per una query que funcionarà com a recordset
Dim strFitxer, strFitxerEscript As String 'Creem les variable pel fitxer origen i pel fitxer provisional on escriurem
Dim intFitxer, intFitxerEscript As Long 'Creem les variables per donar un número d'ordre al fitxer -origen i provisional-
Dim linFitxer, linFitxerEscript As String 'Creem les variables on desarem el que llegim i escribim
qryTblINE = "SELECT tblINE.INE FROM tblINE ORDER BY tblINE.INE;"
Set dbs = CurrentDb
Set rs = dbs.OpenRecordset(qryTblINE) 'Al cridar a una variable no possem les cometes. Si cridessim a una taula si caldria que fos amb cometes ("tblINE")
    While Not rs.EOF
        intFitxer = FreeFile 'obtenim un número de gestor de fitxer lliure per gestionar l'opertura de fitxer inicial
        strFitxer = "D:\addINE\" & rs![ine] & ".txt" 'Obtenim la ruta origen
        strFitxerEscript = "D:\addINE\" & rs![ine] & "Escript.txt" 'Obtenim la ruta destí provisional
        Open strFitxer For Input As #intFitxer 'Obrim el fitxer original per lectura donant-li un gestor ordenat
            While Not EOF(intFitxer) 'Mentre no arribem al final del fitxer. Fem servir un gestor ordenat, no el propi fitxer
                Line Input #intFitxer, linFitxer 'Escribim el contingut de la linia tractada en una variable
                linFitxer = rs![ine] & ";" & linFitxer 'Afegim el valor del rs![INE] + ; al principi de la linia tractada
                 
                    intFitxerEscript = FreeFile 'Obtenim un nou número de gestor de fitxer lliure pel fitxer provisional
                    Open strFitxerEscript For Append As #intFitxerEscript 'Obrim el fitxer provisional en mode escriptura amb el gestor
                        Print #intFitxerEscript, linFitxer 'Escribim dins el fitxer provisional,amb un gestor, la variable que hem llegit
                    Close #intFitxerEscript 'Tanquem el fitxer provisional. Cada vegada tindrà una linia més
            Wend
        Close #intFitxer 'Tanquem el fitxer inicial
        Kill strFitxer 'Matem físicament el fitxer inicial
        Name strFitxerEscript As strFitxer 'Canviem el nom del fitxer provisional pel nom del inicial
    rs.MoveNext 'anem al següent registre del recordset
    Wend
        MsgBox "Ja he acabat"
End Sub

Els acarnesos de Aristòfanes

Els acarnesos
Comèdies. Vol I
Fundació Bernat Metge. Escriptors grecs.
Text revisat i traducció de Manuel Balasch, Pvre. (prevere) 1969

Los acarnienses
Cátedra. Letras universales 162
Edición de Francisco Rodríguez Adrados

L’edició de la Fundació Bernat Metge, com sempre, presenta versió en grec i català. La traducció catalana, com és una constant en la major part de la col•lecció, és difícil de pair (cal fer esment, com a digna excepció, les traduccions de Montserrat Jufresa).  En aquesta traducció de Manuel Balasch, cal destacar algunes anotacions a peu de pàgina que ajuden bastant. Per exemple en l’episodi de la venda de les filles d’un camperol megarenc (760, pàg.141-142):

DICEÒPOLIS: -¿Què és, doncs, el que portes?
(764) MEGARÈS: -Truges petites, molt aptes per a un sacrifici.
DICEÒPOLIS: -Parles com cal. Ensenya-me-les!
MEGARÈS: -En són, de boniques. Sospesa-les si vols. ¿No és revinguda i bonica?
DICEÒPOLIS: (sospesa i palpa el sac; veu que no és una truja, sinó una noia). –Però ¿què és aquesta cosa?
MEGARÈS: -Una truja, per Zeus!
DICEÒPOLIS:  -¿Què dius, tu? ¿De quina terra és aquesta truja?
MEGARÈS: -De Mègara. ¿O és que no és una truja, això?
DICEÒPOLIS:  -A mi no m’ho sembla pas.
MEGARÈS: -Això ja és massa! Mireu quin home tan incrèdul! Però vaja, juga’t amb mi una mesura de sal, i farigola, si això no és el que hom en grec anomena «truja».
DICEÒPOLIS:  -És cert que sí, però pertany a un ésser humà!
MEGARÈS: -Naturalment, per Diocles, em pertany a mi. Doncs ¿de qui et creies que era?¿Vols sentir com grunyen?

No tindria cap sentit sense la nota 113 que indica: “En tot el que segueix hi ha un equívoc obscè; χοιρος significa «truja» i «engonal de la dona».

Poc abans d’aquest episodi Aristòfanes juga amb la similitud fonètica de morir-se de fam i beure vi. El megarès diu que es mor de fam i Diceòpolis celebra que begui si es que hi ha un flautista. Novament, sense les notes a peu de pàgina no s’entén res.

Amb tot, en general, surt guanyant –per la comoditat lectora- la versió de Francisco Rodríguez. Per exemple:

Versió de Balasch : (905, pàg. 148)

DICEÒPOLIS:  -Precisament ara ve Nicarc a fer una denúncia...
TEBÀ: - Quin escarransiment!
DICEÒPOLIS:  -Però ple de maldat!

Versió de Fco. Rodríguez (pàg. 64):
DICEÓPOLIS. Pues mira, aquí está Nicarco aver si denuncia a alguien.
TEBANO. Es pequeñito.
DICEÓPOLIS. Pero pura maldad.

A banda, i es una constant pel lector actual –com a mínim per mi- la presència del cor molt sovint –literalment- despista i et fa perdre el sentit del que estàs llegint.

Pel que fa a la trama, en una situació de guerra, Diceòpolis decideix fer una pau a la seva mida, per a ell mateix. La part final, el diàleg entre el bon vivant Diceòpolis i el militar Lámaco és una deliciosa apologia de la pau (pàg. 78)

LÁMACO: Cogedme ya, cogedme por la pierna. ¡Ay! Cogedme, mis amigos. Siento vahidos, herido en la cabeza por la piedra y giro en las tinieblas.

DICEÓPOLIS: Y yo quiero dormir, la tengo tiesa y tengo ganas de joder.

Durillo, però paga la pena.

Iki Barcelona. Restaurant japonès

Xiptv.cat va fer una entrevista a Montserrat Jufresa (entre d'altres coses traductora de Llucià de Samòsata) en el restaurant Iki de Barcelona. El lloc ha estat ben trobat i la tranquil·litat en la parla de la professora quadrava perfectament amb el local.

Caldrà anar a gaudir quan es pugui...

http://www.xiptv.cat/les-dones-savies/capitol/montserrat-jufresa

http://www.ikibarcelona.com/galeria.html


Carrer Aribau 174 (tocant Carrer París)

Una historia de la lectura de Alberto Manguel

Una historia de la lectura
A history of Reading
Alberto Manguel
Traducció Eduardo Hojman
Lumen, 621 pàgines
2005
ISBN 84-264-1525-3

La primera edició es de 1996. Desconec si en aquell any es va editar amb la profusió d’imatges de l’edició de Lumen que, certament, s’apropa a una edició de luxe.

El vaig llegir equivocadament cercant algun manual amb referències a l’edat fosca (per mi des del segle II fins El Mio Cid), però les primeres pàgines ja et fan caure de quatre grapes.

Perogrullo: Es un llibre per lectors, fins i tot els que encara no tenen consciència de ser-ho. Els no lectors no el llegiran. Et reconeixes i acaba essent una mena d’autobiografia compartida.

Un dels temes que més sobta es tota la referència a la forma de llegir en l’antiguitat, en veu alta, sense puntuació. El lector, en general, ja coneix l’obra que llegeix, es a dir, molt sovint rellegeix. Incideix en el mateix tema Agustín García Calvo en la conferència "Libros y lectura en la Antigüedad Clásica (Hablar con los muertos)" del cicle Libros y lecturas: cinco momentos históricos.

Alguns punts i imatges a destacar:

Suzuki Harunobu (pàg. 166) Burstein Collection 

A les escoles talmúdiques s'ensenyava a llegir escrivint sobre un ou dur que l'alumne es menjava (pag. 145).

Codex Seraphinianus  (pàg. 184)

En la pàgina 190 tenim una imatge del Retable de Gant de Hubert i Jan van Eyck on es representa a Jesús com un xai sobre un altar. Manguel recorda el segon manament de Déu a Moises: “no te harás escultura ni imagen alguna de lo que hay en lo alto de los cielos, ni de lo que hay abajo sobre la tierra, ni de lo que hay en las aguas debajo de la tierra” (Èxode 20,4; Deuteronomio 5,8). Es un exemple per explicar el recurs metafòric de les imatges per representar persones i aspectes: Crist es representa com a xai perquè adopta la forma de sacrifici, el colom com a promesa d’alliberament.

Alexandre Dumas i la seva amiga Miss Nenken. En Django, de Tarantino, es fa referencia a Dumas que va accedir que els fabricants d'habans cubans prenguessin el nom de Montecristo pels seus cigars. (pàg. 209)

Sant Nil seria l’impulsor d’il·lustrar els temples cristians amb imatges de l’Antic i el Nou testament que funcionarien com a llibres per aquells que no sabien llegir. El Papa Gregori Magno coincidia amb ell ja que “una cosa es adorar una pintura y otra aprender en profundidad, por medio de pinturas, una historia venerable.” Segons la tradició les virtuts de San Nil “provocaron el odio de los demonios y la envidia de los ángeles”. Com a conseqüència d’aquests ànims, el 410, els sarrains atacaren el seu monestir i raptaren el seu fill. Sant Nil es va escapolir i el va rescatar. Finalment es retiraren tots dos al Mont Sinaí i, quan va morir fou amanyagat per “ángeles avergonzados y demonios arrepentidos” (pàg. 187)

A principis del XIV  en la zona del baix Rhin, diferents il·lustradors i gravadors de fusta començaren a representar sobre pergamí les imatges que Sant Nil havia volgut plasmar sobre les parets. (pàg 194)

El 14 de maig de 1866 el governador de Cuba va emetre aquest edicte: “Se prohibe distraer a los obreros de las tabaquerías, talleres y tiendas de todas clases con la lectura de libros y periódicos, o con discusiones ajenas al trabajo que realizan.” Malgrat això la lectura de El conde de Montecristo fou tan popular que un grup de treballadors va demanar permís a Alexandre Dumas per posar el nom del personatge a un dels seus cigars. Dumas acceptà. (pàg. 210-213)

Llegint llibres sobre la guera civil espanyola, quan estan ben escrits, costa reprimir una sensació com de dubte sobre qui guanyarà la guerra. Un tal Tam Fleck –segons explica William Chambers-  tenia un exemplar de La guerra dels jueus de Flavio Josefo (37-101) . Tam anava per les cases llegint-lo i aturant-se sempre en el mateix punt en totes les cases. Així creava en tot el poble una incertidumbre constant:

-Y bien, Tam,  ¿qué noticias traes esta noche? –decia el viejo Georgie Murray, cuando Tam entraba con su Josefo bajo el brazo y se sentaba junto al hogar familiar.
-Malas, malas noticias –respondía Tam-. Tito ha comenzado el sitio de Jerusalén... va a ser una cosa terrible.
(pàg. 225-227)

A la pàgina 230 hi ha una imatge preciosa sobre com s'imaginaven que seria l'aprenentatge de la lectura en l'any 2000. El professor fica els llibres en una màquina que un alumne gira amb una manivela. De la màquina surten uns cables cap a uns auriculars que tenen la resta dels alumnes. Segurament més enllà del aprenentatge es volia reflectir una forma d'aprendre els continguts.

Cap el segle XVI, ja amb l’impremta funcionant a tota màquina, es supera l’etapa del llibre com a element decoratiu. El lector vol informació veraç:  “Una muestra de su popularidad es la mención hecha en 1535 en la Lista de precios de las putas de Venecia, una guía de las mejores y peores profesionales que se ofrecían en la ciudad, en la que se advertía al viajero sobre una tal Lucrezia Squarcia, «que dice interesarse por la poesía» y «lleva consigo una edición de bolsillo de Petrarca, Virgilio y, a veces, incluso Homero».” (pàg 254-255)

Durant l’època dels Tolomeus, era obligatori que cada vaixell que arribés a Alexandria i tingués llibres els lliurés a la Biblioteca per a ser copiats. Un cop copiats eren retornats. A vegades, fins i tot es tornaven els originals... Vist l’interès bibliòfil dels Tolomeus, més d’un navegant els va vendre falsos Aristòtils que, durant molt de temps, s’han tingut per vertaders. (pág. 340)

Davant aquesta atmòsfera bibliòfila, Décimo Magno Ausonio (310-395) es burlava en els seus Opúscles:

Has comprado libros y llenado estantes, oh,
amante de las musas.
¿Significa eso que ya eres sabio?
Si hoy compras instrumentos de cuerda, plectro y lira,
¿crees que mañana el reino de la música será tuyo?
(pàg. 341)

Això mateix ja ho var Llucià de Samosata en El bibliómano ignorante (Προς τον απαίδευτον και πολλά βιβλία ωνούμενον)

Paul Masson (1849-1896) davant la precarietat en llibres del segle XV de la Bibliothèque Nationale de París va decidir inventariar un cataleg de llibres inexistents (pàg. 358):

Mais voici ma préférée. Elle est rapportée par Colette dans Mes apprentissages. Masson travaille alors à la Bibliothèque Nationale. Durant les vacances de l’été 1894 qu’il passe à Belle-Île avec Willy et ladite Colette, celle-ci le voit parfois s’installer sur un rocher et sortir de sa poche un paquet de fiches vierges qu’il entreprend de remplir. Que mijote-t-il donc ?
— Je travaille. Je travaille de mon métier. Je suis attaché au catalogue de la Nationale. Je relève des titres.
J’étais assez crédule, et je m’ébahis d’admiration :
— Oh !… Tu peux faire ça de mémoire ?
Il pointa vers moi sa petite barbiche d’horloger :
— De mémoire ? Où serait le mérite ? Je fais mieux. J’ai constaté que la Nationale est pauvre en ouvrages latins et italiens du XVe siècle. De même en manuscrits allemands. De même en autographes intimes de souverains, et bien d’autres petites lacunes… En attendant que la chance et l’érudition les comblent, j’inscris les titres d’œuvres extrêmement intéressantes — qui auraient dû être écrites… Qu’au moins les titres sauvent le prestige du catalogue, du Khatalogue…
— Mais, dis-je avec naïveté, puisque les livres n’existent pas ?
— Ah ! dit-il avec un geste frivole, je ne peux pas tout faire.
(http://locus-solus-fr.net/?p=191)

Parlant  de Sant Cirili, el gran amic de Hipàtia comenta (pàg 366): “en el año 415, el patriarca Cirilo ordenó a otra multitud de jóvenes cristianos que entraran en la casa de Hipatia, la filósofa y matemática pagana, la arrastraran hasta la calle, la cortaran en pedazos y quemaran los restos en la plaza pública. Hay que decir que al mismo Cirilo no se le apreciaba mucho. Cuando murió, en el año 444, uno de los obispos de Alejandría pronunció el siguiente elogio fúnebre. «Por fin ha muerto este hombre odioso. Su desaparición regocija a quienes le han sobrevivido, pero sin duda causará aflicción a los difuntos, que no tardarán en cansarse de él y devolvérnoslo. Por consiguiente, colocad una piedra muy pesada sobre su tumba, para que no corramos el riesgo de volver a verlo, ni siquiera como fantasma».

Pàg. 376 Rue Jacob de Paris el 1910

La transcripció fonètica del kanabungaku, japonès al que se li ha tret l’estructura gramatical xinesa, fou coneguda com la “escriptura de les dones”. Per tant, la seva escriptura esdevingué eròtica per molts homes. La cal·ligrafia era un dels atributs d’una dona atractiva. Entre les obres més importants d’aquesta època Heian tenim Historia de Genji de Murasaki Shikibu (cap el 1001-1010) i El libro de la almohada de Sei Shonagon de la mateixa època. (pàg. 412)

Historia de Genji, de Murasaki Shikibu pàg. 412 (no exactament la mateixa imatge, però sí la mateixa estructura)

“Según Tallemant des Réaux, chismoso del siglo XVII, robar libros no es un delito a menos que luego se los venda” (pàg. 432). Un precursor de l’ètica de les descàrregues...

En el segle VI les lectures públiques van desaparèixer per manca de públic educat. La darrera referència a una lectura pública és de Sidonio Apolinario, poeta cristià. En el segle XI apareixen els primers diccionaris de llatí per estudiant que no tenien aquest idioma com a llengua pròpia. (pàg. 449)

La Celestina estava pensada per ser llegida en veu alta (pàg. 450): “Assi que cuando diez personas se juntaren a oyr esta comedia...” (Prologo, darrer paràgraf). Ariosto va llegir el seu, encara inacabat, Orlando furioso a Isabel de Gonzaga “consiguiendo que dos días transcurrieran no ya sin aburrimiento sino con el mayor placer”.

Gorki llegint a Stalin (pàg 458) de Anatoly Nikiforovich Jar-Karvichenko 1941

En la pàgina 518 tenim la primera representació d’unes ulleres. La imatge està datada al 1352. “El 23 de febrero de 1306, desde su púlpito de la iglesia de Santa Maria Novella de Florencia, Giordano da Rivalto, de Pisa, predicó un sermón en el que se recordaba a los feligreses que la invención de los lentes, «uno de los artefactos más útiles del mundo», ya tenía veinte años. Después añadió «He visto al hombre que, antes que ningún otro, descubrió y fabricó un par de lentes, y he hablado con él».” Per tant, podem datar, com a mínim, l’aparició de les ulleres cap el 1286. (pàg. 517)

La nau dels boixos de Albert Durero (atribuït) pàg. 523

Bombardejos a Londres el 1940 (pàg. 538-539)

L'hongarès, que fàcil és!

Azt hiszem mégiscsak el kene olvasni a hasznalati utasitast

Ha nem hagyjatok abba a zajongást, visszaszereltetem a nyergeket

kezdö apa