KezdonetBlog: Una historia de la lectura de Alberto Manguel

Una historia de la lectura
A history of Reading
Alberto Manguel
Traducció Eduardo Hojman
Lumen, 621 pàgines
2005
ISBN 84-264-1525-3

La primera edició es de 1996. Desconec si en aquell any es va editar amb la profusió d’imatges de l’edició de Lumen que, certament, s’apropa a una edició de luxe.

El vaig llegir equivocadament cercant algun manual amb referències a l’edat fosca (per mi des del segle II fins El Mio Cid), però les primeres pàgines ja et fan caure de quatre grapes.

Perogrullo: Es un llibre per lectors, fins i tot els que encara no tenen consciència de ser-ho. Els no lectors no el llegiran. Et reconeixes i acaba essent una mena d’autobiografia compartida.

Un dels temes que més sobta es tota la referència a la forma de llegir en l’antiguitat, en veu alta, sense puntuació. El lector, en general, ja coneix l’obra que llegeix, es a dir, molt sovint rellegeix. Incideix en el mateix tema Agustín García Calvo en la conferència "Libros y lectura en la Antigüedad Clásica (Hablar con los muertos)" del cicle Libros y lecturas: cinco momentos históricos.

Alguns punts i imatges a destacar:

Suzuki Harunobu (pàg. 166) Burstein Collection

A les escoles talmúdiques s'ensenyava a llegir escrivint sobre un ou dur que l'alumne es menjava (pag. 145).

Codex Seraphinianus (pàg. 184)

En la pàgina 190 tenim una imatge del Retable de Gant de Hubert i Jan van Eyck on es representa a Jesús com un xai sobre un altar. Manguel recorda el segon manament de Déu a Moises: “no te harás escultura ni imagen alguna de lo que hay en lo alto de los cielos, ni de lo que hay abajo sobre la tierra, ni de lo que hay en las aguas debajo de la tierra” (Èxode 20,4; Deuteronomio 5,8). Es un exemple per explicar el recurs metafòric de les imatges per representar persones i aspectes: Crist es representa com a xai perquè adopta la forma de sacrifici, el colom com a promesa d’alliberament.

Alexandre Dumas i la seva amiga Miss Nenken. En Django, de Tarantino, es fa referencia a Dumas que va accedir que els fabricants d'habans cubans prenguessin el nom de Montecristo pels seus cigars. (pàg. 209)

Sant Nil seria l’impulsor d’il·lustrar els temples cristians amb imatges de l’Antic i el Nou testament que funcionarien com a llibres per aquells que no sabien llegir. El Papa Gregori Magno coincidia amb ell ja que “una cosa es adorar una pintura y otra aprender en profundidad, por medio de pinturas, una historia venerable.” Segons la tradició les virtuts de San Nil “provocaron el odio de los demonios y la envidia de los ángeles”. Com a conseqüència d’aquests ànims, el 410, els sarrains atacaren el seu monestir i raptaren el seu fill. Sant Nil es va escapolir i el va rescatar. Finalment es retiraren tots dos al Mont Sinaí i, quan va morir fou amanyagat per “ángeles avergonzados y demonios arrepentidos” (pàg. 187)

A principis del XIV en la zona del baix Rhin, diferents il·lustradors i gravadors de fusta començaren a representar sobre pergamí les imatges que Sant Nil havia volgut plasmar sobre les parets. (pàg 194)

El 14 de maig de 1866 el governador de Cuba va emetre aquest edicte: “Se prohibe distraer a los obreros de las tabaquerías, talleres y tiendas de todas clases con la lectura de libros y periódicos, o con discusiones ajenas al trabajo que realizan.” Malgrat això la lectura de El conde de Montecristo fou tan popular que un grup de treballadors va demanar permís a Alexandre Dumas per posar el nom del personatge a un dels seus cigars. Dumas acceptà. (pàg. 210-213)

Llegint llibres sobre la guera civil espanyola, quan estan ben escrits, costa reprimir una sensació com de dubte sobre qui guanyarà la guerra. Un tal Tam Fleck –segons explica William Chambers- tenia un exemplar de La guerra dels jueus de Flavio Josefo (37-101) . Tam anava per les cases llegint-lo i aturant-se sempre en el mateix punt en totes les cases. Així creava en tot el poble una incertidumbre constant:

-Y bien, Tam, ¿qué noticias traes esta noche? –decia el viejo Georgie Murray, cuando Tam entraba con su Josefo bajo el brazo y se sentaba junto al hogar familiar.
-Malas, malas noticias –respondía Tam-. Tito ha comenzado el sitio de Jerusalén... va a ser una cosa terrible.
(pàg. 225-227)

A la pàgina 230 hi ha una imatge preciosa sobre com s'imaginaven que seria l'aprenentatge de la lectura en l'any 2000. El professor fica els llibres en una màquina que un alumne gira amb una manivela. De la màquina surten uns cables cap a uns auriculars que tenen la resta dels alumnes. Segurament més enllà del aprenentatge es volia reflectir una forma d'aprendre els continguts.

Cap el segle XVI, ja amb l’impremta funcionant a tota màquina, es supera l’etapa del llibre com a element decoratiu. El lector vol informació veraç: “Una muestra de su popularidad es la mención hecha en 1535 en la Lista de precios de las putas de Venecia, una guía de las mejores y peores profesionales que se ofrecían en la ciudad, en la que se advertía al viajero sobre una tal Lucrezia Squarcia, «que dice interesarse por la poesía» y «lleva consigo una edición de bolsillo de Petrarca, Virgilio y, a veces, incluso Homero».” (pàg 254-255)

Durant l’època dels Tolomeus, era obligatori que cada vaixell que arribés a Alexandria i tingués llibres els lliurés a la Biblioteca per a ser copiats. Un cop copiats eren retornats. A vegades, fins i tot es tornaven els originals... Vist l’interès bibliòfil dels Tolomeus, més d’un navegant els va vendre falsos Aristòtils que, durant molt de temps, s’han tingut per vertaders. (pág. 340)

Davant aquesta atmòsfera bibliòfila, Décimo Magno Ausonio (310-395) es burlava en els seus Opúscles:

Has comprado libros y llenado estantes, oh,
amante de las musas.
¿Significa eso que ya eres sabio?
Si hoy compras instrumentos de cuerda, plectro y lira,
¿crees que mañana el reino de la música será tuyo?
(pàg. 341)

Això mateix ja ho var Llucià de Samosata en El bibliómano ignorante (Προς τον απαίδευτον και πολλά βιβλία ωνούμενον)

Paul Masson (1849-1896) davant la precarietat en llibres del segle XV de la Bibliothèque Nationale de París va decidir inventariar un cataleg de llibres inexistents (pàg. 358):

Mais voici ma préférée. Elle est rapportée par Colette dans Mes apprentissages. Masson travaille alors à la Bibliothèque Nationale. Durant les vacances de l’été 1894 qu’il passe à Belle-Île avec Willy et ladite Colette, celle-ci le voit parfois s’installer sur un rocher et sortir de sa poche un paquet de fiches vierges qu’il entreprend de remplir. Que mijote-t-il donc ?
— Je travaille. Je travaille de mon métier. Je suis attaché au catalogue de la Nationale. Je relève des titres.
J’étais assez crédule, et je m’ébahis d’admiration :
— Oh !… Tu peux faire ça de mémoire ?
Il pointa vers moi sa petite barbiche d’horloger :
— De mémoire ? Où serait le mérite ? Je fais mieux. J’ai constaté que la Nationale est pauvre en ouvrages latins et italiens du XVe siècle. De même en manuscrits allemands. De même en autographes intimes de souverains, et bien d’autres petites lacunes… En attendant que la chance et l’érudition les comblent, j’inscris les titres d’œuvres extrêmement intéressantes — qui auraient dû être écrites… Qu’au moins les titres sauvent le prestige du catalogue, du Khatalogue…
— Mais, dis-je avec naïveté, puisque les livres n’existent pas ?
— Ah ! dit-il avec un geste frivole, je ne peux pas tout faire.
(http://locus-solus-fr.net/?p=191)

Parlant de Sant Cirili, el gran amic de Hipàtia comenta (pàg 366): “en el año 415, el patriarca Cirilo ordenó a otra multitud de jóvenes cristianos que entraran en la casa de Hipatia, la filósofa y matemática pagana, la arrastraran hasta la calle, la cortaran en pedazos y quemaran los restos en la plaza pública. Hay que decir que al mismo Cirilo no se le apreciaba mucho. Cuando murió, en el año 444, uno de los obispos de Alejandría pronunció el siguiente elogio fúnebre. «Por fin ha muerto este hombre odioso. Su desaparición regocija a quienes le han sobrevivido, pero sin duda causará aflicción a los difuntos, que no tardarán en cansarse de él y devolvérnoslo. Por consiguiente, colocad una piedra muy pesada sobre su tumba, para que no corramos el riesgo de volver a verlo, ni siquiera como fantasma».

Pàg. 376 Rue Jacob de Paris el 1910

La transcripció fonètica del kanabungaku, japonès al que se li ha tret l’estructura gramatical xinesa, fou coneguda com la “escriptura de les dones”. Per tant, la seva escriptura esdevingué eròtica per molts homes. La cal·ligrafia era un dels atributs d’una dona atractiva. Entre les obres més importants d’aquesta època Heian tenim Historia de Genji de Murasaki Shikibu (cap el 1001-1010) i El libro de la almohada de Sei Shonagon de la mateixa època. (pàg. 412)

Historia de Genji, de Murasaki Shikibu pàg. 412 (no exactament la mateixa imatge, però sí la mateixa estructura)

“Según Tallemant des Réaux, chismoso del siglo XVII, robar libros no es un delito a menos que luego se los venda” (pàg. 432). Un precursor de l’ètica de les descàrregues...

En el segle VI les lectures públiques van desaparèixer per manca de públic educat. La darrera referència a una lectura pública és de Sidonio Apolinario, poeta cristià. En el segle XI apareixen els primers diccionaris de llatí per estudiant que no tenien aquest idioma com a llengua pròpia. (pàg. 449)

La Celestina estava pensada per ser llegida en veu alta (pàg. 450): “Assi que cuando diez personas se juntaren a oyr esta comedia...” (Prologo, darrer paràgraf). Ariosto va llegir el seu, encara inacabat, Orlando furioso a Isabel de Gonzaga “consiguiendo que dos días transcurrieran no ya sin aburrimiento sino con el mayor placer”.

Gorki llegint a Stalin (pàg 458) de Anatoly Nikiforovich Jar-Karvichenko 1941

En la pàgina 518 tenim la primera representació d’unes ulleres. La imatge està datada al 1352. “El 23 de febrero de 1306, desde su púlpito de la iglesia de Santa Maria Novella de Florencia, Giordano da Rivalto, de Pisa, predicó un sermón en el que se recordaba a los feligreses que la invención de los lentes, «uno de los artefactos más útiles del mundo», ya tenía veinte años. Después añadió «He visto al hombre que, antes que ningún otro, descubrió y fabricó un par de lentes, y he hablado con él».” Per tant, podem datar, com a mínim, l’aparició de les ulleres cap el 1286. (pàg. 517)