Eichmann des del balcó
Don Juan de Simón y Tobarra
Apr 23 · 6 min read
Xavi Coral escrivia, l’altre dia, un article titulat Com és que a Bèlgica poden sortir a passejar i aquí no? on, a més de respondre aquesta pregunta, afirmava el següent: “La immensa majoria compleix les restriccions, però també hi ha qui se les salta i la policia ha d’actuar. Aquí també hi ha cretins, com a tot arreu”. Entenc que el corresponsal de TV3 a Brussel·les volia referir-se, emprant el terme “cretí”, a aquells que no respecten les normes de distanciament social imposades pel govern belga que, tot i ser molt més permissives que les espanyoles, prohibeixen coses com estirar-se a terra o seure en un banc.
Tot i que l’article pretén fer una crida a optar per un confinament menys autoritari que el que tenim instal·lat a casa nostra, causa amb la qual estic totalment d’acord, no he pogut evitar fixar-me en la gratuïta manera amb la qual Coral desqualifica a tot aquell que no faci cas de les recomanacions dels epidemiòlegs, nous garants de la veritat absoluta. Sorprèn, i espanta alhora, la facilitat amb la qual una acció tan inofensiva com abraçar a un amic o donar la mà a un desconegut han esdevingut, de la nit al dia, actes de summa irresponsabilitat que fan dels seus perpetradors individus absolutament menyspreables que mereixen ser insultats des dels mitjans oficials i oficialistes sense opció a rèplica.
Rufián es queixava, en la darrera sessió buidària del Congrés dels Diputats, de la repressió policial sense estalviar-se de deixar molt clar que, aquells que se saltessin el confinament, tot i fer coses que a Bèlgica serien totalment legals, eren uns irresponsables. Un dia abans, La Vanguardia qualificava als manifestants americans contra el lockdown de “negacionistes del confinament”. Com si no tancar-se a casa fos una cosa impensable, surrealista, inqüestionable. Com si el simple fet de no estar a favor de què l’Estat et retalli totes les llibertats en nom del “bé comú”, fos una heretgia digna de la foguera i l’escarni públic.
No puc amagar la meva sorpresa per la facilitat amb la qual els membres de la nostra tribu muden de principis com ho fan les serps amb la seva pell i, de la nit al dia, passen a considerar com a blanc allò que, hores abans, era indubtablement negre. A El món d’ahir, Stefan Zweig ens explica com Ernst Lissauer va saltar a la fama amb la redacció d’un poema anomenat Càntic d’odi a Anglaterra que va ser aplaudit per la societat alemanya durant els primers anys de la Gran Guerra per, un cop va tocar reconciliar-se amb els anglesos, ser considerat un escrit abominable que tractava de forma injusta als amics britànics. Lissauer va ser titllat d’hiperventilat pels mateixos que, quatre anys abans, l’havien considerat el més digne dels patriotes i que, dues dècades després, el desterrarien del Reich per jueu i cosmopolita.
Sembla que fos ahir quan, a TV3, es feien reportatges sobre els perversos camps de reeducació on la minoria uigur era empresonada per ordres del malvat govern de Pequín. La Xina, considerada pels nostres prohoms com la pura encarnació del mal sobre la terra fa tan sols uns mesos, és ara la nostra aliada i l’única capaç de salvar-nos de la pandèmia. Una pandèmia davant la qual la sacrosanta llibertat que ens feia moralment superiors al despotisme asiàtic des dels temps de les Termòpiles és, en aquestes hores greus, un luxe del tot prescindible. Un mínim exercici d’esperit crític ens permetrà adonar-nos que aquests radicals canvis de paradigma mai han sorgit de la reflexió personal sinó que són imposats per allò tan abstracte que, tradicionalment, ha rebut el nom d’opinió pública. Una opinió pública que ens fa creure que el Brexit és feixisme i ser multat per sortir al carrer, democràcia.
Hannah Arendt, que d’aquestes coses en sabia un munt, va teoritzar sobre això arran de la seva tasca com a corresponsal de The New Yorker durant el judici que va acabar amb la condemna a mort del dirigent nazi Adolf Eichmann per ordre d’un tribunal israelià. Del seguiment d’aquell procés penal en va sortir el llibre Eichmann a Jerusalem: Un estudi sobre la banalitat del mal, on l’autora ens explica que el pervers i demoníac assassí de masses al qual creien estar-se enfrontant els jutges del jove estat jueu no era més que un home normal, un mediocre ciutadà alemany que, sense malgastar un minut en reflexionar sobre el perquè dels seus actes, va fer el que, en aquell moment, tocava fer. “No només va obeir les ordres, sinó que també va obeir la llei”, la llei d’un estat, l’Alemanya nazi, que, amb l’assassinat sistemàtic de sis milions de jueus, creia estar fent el que era correcte.
I és que les grans aberracions de la història de la humanitat, des de les purgues estalinistes al sanguinari cop d’estat de Pinochet, han estat perpetrades per gent d’allò més corrent, per ciutadans corrents que obeïen el sentit comú i les lleis. Aquests mateixos ciutadans, bons ciutadans que fan el que toca en cada moment, són els mateixos que al segle XVI cremaven bruixes, al XIX eren a primera línea durant les execucions públiques, que durant la Guerra Civil denunciaven al seu veí per roig o burgès, segons toqués, que recolzaven el terrorisme d’estat als 80 o que, fa mig any, seguien, a ulls clucs, les consignes d’un misteriós ens anomenat Tsunami Democràtic. És la mateixa gent, la bona gent, que d’haver nascut a l’URSS serien fervents comunistes i, d’haver-ho fet als Estats Units, entusiastes defensors de l’Oncle Sam.
Ara toca quedar-nos a casa. Per què? Perquè sí. Perquè tothom ho fa. Perquè la seguretat és el més important. Perquè hem de salvar als nostres avis, els mateixos avis que fins fa res abandonàvem en residències i als quals condemnàvem a sobreviure amb pensions miserables com a única recompensa a una vida d’esforços i patiment. Ara toca aplaudir. Perquè els metges són imprescindibles i preservar la sanitat pública és el més important del món. Cada dia, a les vuit en punt, observo el ritual dels meus veïns i em pregunto quants li donaven la raó al Boi Ruiz amb allò dels “ajustos” necessaris i imprescindibles pel bon funcionament d’una economia que ara sembla un mer capritx per a insolidaris.
Tard o d’hora tocarà sortir al carrer i ser feliços i abraçar-nos i tornar a ignorar que la nostra vida alegre estarà cimentada en la misèria absoluta d’altres. El virus seguirà existint i seguirà matant, com maten el càncer, la grip, l’ebola, la diarrea, la malària, les guerres i la fam, les fronteres i els accidents laborals i de cotxe, la violència masclista i la no masclista, la repressió salvatge dels règims totalitaris i de les democràcies plenes que els riuen les gràcies segons convingui. La mort seguirà existint però ja no ens preocuparà perquè és ridícul viure pensant en la possibilitat constant de morir i perquè, com diria el mandarí Pujol, tan sincer i clar com sempre, això no toca.
Uns mesos després, si tot va bé i la corba dels collons no es dispara, quan l’Oriol Mitjà tan sols sigui una molèstia pels que ara l’idolatren i se’n torni a algun país llunyà a curar malalties exòtiques que als bons ciutadans ens importen poc més que una merda, aquell dia, potser agafem un avió i anem a les Seychelles, contribuint a embrutar els cels i posar un granet de sorra a la recuperació dels nivells de contaminació atmosfèrica que, segons l’OMS, provoquen prop de 4,5 milions de morts arreu del món cada any. Aquell dia, el Xavi Coral no ens dirà cretins per què el nostre crim serà comès dins els marges de la llei i estarem fent el que toca.
Però aquest dia encara no ha arribat i ara el que toca és aplaudir des del balcó, somrient alegrement als nostres veïns, tan normals, tan mediocres, tan bons ciutadans com ho fou algun dia el senyor Eichmann.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada