Autor: Sinesio de Cirene
Data: Aprox. 396 d.C.
Traducció: Helena González
Estudi introductori: Ivan de los Ríos
Col·lecció: Colección Los Agripianos
Editorial: Errata Naturae
Primera edició: Novembre 2008
Es un dels llibres del gènere d'encomis (i diatribes) recomanats per Erasme juntament amb :
- La Batracomiomàquia d'Homer (combat de granotes i rates),
- Culex (Mosquit) de Virgili
- Moretum (Salsa d'All) de Virgili,
- La Nou d'Ovidi,
- Elogi del Tirà Busiris de Polícrates,
- Crítica de Busiris d'Isòcrates, Elogi de la Injustícia de Glauco -germà de Plató-,
- Elogi de Favorinos a Tèrsites (el més lleig dels aqueus en la guerra de Troia)
- Elogi de les Febres Cuartanes (un tipus de malaria) també de Favorinos,
- Elogi de la mosca de Llucià de Samòsata,
- Sobre el paràsit també de Llucià.
A tots aquests pollastres - i evidentment a Sinesi, Erasme els hi dona el títol de "mis desvergonzados predecesores".
Per la seva banda, Iván de los Ríos li retreu a Erasme oblidar-se de:
- Defensa d'Helena de Gorgias
- Defensa de Palàmedes de Gorgias
- Panegíric del ratolíde Polícrates
- Encomio de la mortde Alcidamant
- Encomi de la cabellera de Dió de Prusa (justament el que es rebatut per Sinesi)
- Encomi del mosquit de Dió de Prusa
- Encomi del papagai també de Dió de Prusa
- Encomi a la negligència de Frontó
- Encomi de l'insomni també de Frontó
- Encomi de la pobresa de Proteu el cínic
- Elogi del vi, de la puça del poll de Miguel Pselo
- Encomi de la puça de Demetri Crisolaras
i finalment, i aquí cal excusar a Erasme, ja que Thomas de Quincey es bastant posterior (1785-1859) amb la seva "Del asesinato considerado como una de las bellas artes". Borges va dir d'aquest llibre i d'aquest autor "A nadie debo tantas horas de felicidad personal."
Sembla que va néixer a Cirene (actual Libia) aproximadament cap el 370. Va morir a Tolemaida (Libia) cap el 413.
Abans del 393 els seus pares li van enviar a formar-se a Alexandria que era la metròpolis cultural. Allí es va fer el deixeble preferit d'Hipàtia entre 393 i 395. Hipàtia el va formar en el neoplatonisme -seguint a Iàmblic- i probablement en els oracles caldeus i altres ciències ocultes. També va treballar en ciències aplicades confeccionant un planisferi del cel i un hidroscopi.
"Hypatia fue la iniciadora en la filosofía. La llama su madre, hermana y maestra, benefactora en todo lo que para él tenía valor en dichos o hechos (C. 16), un bien inolvidable (C. 81.10), honrada tanto por particulares como por magistrados, auténtica maestra de los misterios de la filosofía (C.131.5). Murió asesinada en 415, víctima de los fanáticos cristianos" Sinesio de Cyrene, intelectual. La escuela de Hypatia en Alejandría. José María Blázquez Martínez. pàg 411-412 (http://revistas.ucm.es/index.php/GERI/article/view/GERI0404120403A/14136)
Tot i que en les seves cites a filòsofs dominen les referències a Plato, degué ser bastant sincrètic: admira els anacoretes cristians, el zoroastrisme, al Hermes Trimegist identificat amb el déu egipci Thoth i a Antoni, pare de l'ascetisme cristià. Però està en contra dels que rebutgen l'educació i es lliuren a pràctiques absurdes donant-se aires de filòsofs.
El seu llibre Dió es la clau per comprendre la filosofia de Sinesi. Es un homenatge a Dió Crisòstom ( o Dió de Prusa -actual Turquia- entre 40 i 120 d.C.)
El Elogio de la calvicie fou redactat durant una visita a Atenes cap el 396 i és un rebatiment a l'Elogi de la cabellera del mateix Dió de Prusa.
Cap el 399 es enviat com a cap d'una delegació a demanar a l'Emperador de Constantinobla una rebaixa dels impostos a la lliga de cinc ciutats líbies (Pentàpolis). Aconsegueix entrevistar-se amb Arcadi (l'audiència trigà tres anys) i li exposa un discurs contra els abusos del poder, la corrupció i l'assignació de la cura de les fronteres als germànics. Aconsegueix la rebaixa dels impostos i torna a Cirene el 402 i es casa amb una dóna cristiana. Treballa en la defensa de les fronteres construint un nou model de catapulta. Tingué bastant èxit perquè cap el 409/410 en agraiment fou escollit bisbe de Ptolemaida. Sinesi no estava per la labor. No volia renunciar ni a la seva dona ni al seu neoplatonisme. Al final, ha d'acceptar.
Com a bisbe destacà en la defensa contra les tribus del desert i per executar la primera excomunió solemne de la que hi ha noticia: fou contra un tal Andrònic, alt funcionari del govern que portava anys cometent abusos contra la població.
El 413 van morir els seus fills i va escriure a Hipatia explicant-li que havia patit tot el que es podia patir i li va etzibar el no haver-li contestat a les seves cartes. Aquell mateix any va morir.
Sobre el llibre
No és per tirar coets però és un exercici breu i agradable. L'imatge dels 300 de Leònidas (pàg. 46) arreglant-se els cabells abans de començar la lluita amb els perses ja s'ha quedat impresa en la meva retina per sempre igual que la tarda de perruqueria del soldats alexandrins desprès de la pelo-màquia (pàg. 78)
Hi ha moments curiosos com quan parla amb coneixement de causa de les ceremònies dionisíaques (pàg. 55). Es el moment en que conviu cristianisme i paganisme i, per cert, quan parla del thiasos (processó en honor de Dionís, en castellà tíaso ) costa no fer paral·lelismes amb les actuals processons cristianes.
No es gaire delicada la referència a l'esclavitud (pàg. 73) "...entonces yo, y me parece que muchos otros, tenemos en la ciudad esclavos escitas, que se dejan la melena a lo escita. A estos se los carga uno de un puñetazo."
Argumenta, pot ser ja desvariant una mica, que Aquiles pot ser era calvo (pàg. 82).
Respecte als adúlters, que com els efeminats -segons Sinesi- es coneixen perquè es cuiden els cabells, ens explica (pàg. 89) que les lleis "han provisto a los municipios de armas en su contra, y los jardineros cultivan los , rábanos áticos, con los que en seguida, cuando pillan a alguno, se aplica el castigo" La nota en la mateix pàgina ens aclara que el càstig era la "rabanització", es a dir, depilar i sodomitzar l'adulter amb el rave.
Respecte els efeminats es concís (pàg. 90) "Para decirlo de una vez por todas: todos los afeminados se arreglan el pelo". Més endavant fa servir un proverbi inacabat: "No hay melenas que no sea... La última parte, según la rima, la completas tu mismo. Que al menos yo no pienso ni pronunciar el nombre de esa cosa terrible."
Conclou adreçant-se al lector calb: "Creo yo que el aedo ése al que Agamenón dejó a cargo de Clitemnestra era de los nuestros, pues a un melenas nunca le hubiera confiado una mujer de linaje desacreditado.
Pero es que incluso los pintores nos proporcionan un argumento para el discurso, cuando no pintan a partir de un modelo, sino que fingen haber encontrado la forma que convenía al propósito por sí mismos. Si uno les encarga que dibujen a un adúltero o a un depravado en un cuadro y recibe un melenas, el pintor no se desvía de lo pactado; y si encargas un filósofo o un ministro, va a erguirse en el cuadro un respetable calvo. Así es también la efigie oficial de la moneda.
Regalo este discurso a los filósofos y los sacerdotes y a todos los hombres juiciosos, un discurso en el que se respeta lo sagrado y lo humano recibe buenos consejos.
Si una vez publicado obtiene buenas críticas de la multitud, con el resultado que los amantes del cabello se avergüencen y se procuren un corte más normal y serio, y consideren felices a cuantos nunca tienen necesidad de peluquero, no deben darme las gracias a mí; todo el mérito es del discurso, gracias al cual el peor orador frente al mejor pareció ser alguien; y si no les convencen mis palabras entonces toda la culpa será mía, que ni con la razón de mi parte supe hacer frente a la desnuda gracia de Dión.
¡Sea de provecho para los muchos que tomen el discurso en sus manos!"
En homenatge a Eduardo Galeano: "Yo, mutilado capilar." dins "El libro de los abrazos"
"Los peluqueros me humillan cobrándome la mitad. Hace unos veinte años, el espejo delató los primeros claros bajo la melena encubridora. Hoy me provoca estremecimientos de horror el luminoso reflejo de mi calva en vidrieras y ventanas y ventanillas.
Cada pelo que pierdo, cada uno de los últimos cabellos, es un compañero que cae, y que antes de caer ha tenido nombre, o por lo menos un número.
Me consuelo recordando la frase de un amigo piadoso:
-Si el pelo fuera importante, estaría dentro de la cabeza, y no afuera-.
También me consuelo comprobando que en todos estos años se me ha caído mucho pelo pero ningua idea,..."
"Los peluqueros me humillan cobrándome la mitad. Hace unos veinte años, el espejo delató los primeros claros bajo la melena encubridora. Hoy me provoca estremecimientos de horror el luminoso reflejo de mi calva en vidrieras y ventanas y ventanillas.
Cada pelo que pierdo, cada uno de los últimos cabellos, es un compañero que cae, y que antes de caer ha tenido nombre, o por lo menos un número.
Me consuelo recordando la frase de un amigo piadoso:
-Si el pelo fuera importante, estaría dentro de la cabeza, y no afuera-.
También me consuelo comprobando que en todos estos años se me ha caído mucho pelo pero ningua idea,..."
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada