Vaig llegir l’article pensant que faria referència a
Hannah Arendt i el seu plantejament de banalització del mal present en “Eichmann
en Jerusalen”. Doncs no, res a veure, però sí que presenta una bona relació de
llibres sobre el tema que pot ser interessant.
Res no et prepara per arribar fins aquí: Auschwitz
II-Birkenau. És igual el que sàpigues i el que hagis llegit. Travessar el mur amb
les ales de la mort desplegades i entrar a l'esplanada de Birkenau omple tots
els relats d'una veritat insuportable. Subscric, paraula per paraula, el que va
escriure Claude Lanzmann: "La trobada d'un nom i d'un lloc va tirar per
terra tot el meu saber".
Ja coneixia la diferència entre els camps nazis. I sabia que
Birkenau no és un camp de concentració com Dachau, Mauthausen, Buchenwald o
tants d'altres. Sabia que Birkenau va ser un dels sis camps d'extermini (Vernichtungslager),
com ho van ser Chelmno, Majdanek, Belzec, Sobibor i Treblinka: llocs on es
conduïen milions de persones amb l'únic objectiu d'assassinar-les en massa.
Abans d'entrar a l'esplanada de Birkenau, ja havia llegit les
1.500 pàgines del monumental estudi de Raul Hilberg La destrucción de los
judíos europeos (Akal), la referència absoluta, i la versió una mica
divulgativa de Laurence Rees Auschwitz. Els nazis i la solució final (Booket).
També, Drohobycz, Drohobycz de Henryk Grynberg (El Olivo Azul), un estudi molt
seriós sobre la destinació dels jueus polonesos sota el Tercer Reich. Havia
vist i estudiat les gairebé deu hores de Shoah, la pel·lícula imprescindible de
Lanzmann, que a mi, com a tants altres, ens va canviar la mirada.
Durant anys, he llegit i rellegit els llibres de Jean Améry
(Levantar la mano sobre uno mismo y Más allá de la culpa y la expiación:
Pre-Textos) i de Primo Levi, clar (Si això és un home i Els enfonsats i els
salvats: Edicions 62), a més de l'Informe sobre Auschwitz (Reverso) que Levi va
escriure amb el doctor Leonardo Debenedetti sobre les condicions sanitàries i
les malalties del camp d'Auschwitz-Monowitz. I molts altres documents
testimonials d'Auschwitz, tots insubstituïbles, eloqüents, reveladors: Una
mujer en Birkenau (Alba) de Seweryna Szmaglewska; El fum de Birkenau (Quaderns
Crema) de Liana Millu; els tres volums de Charlotte Delbo Auschwitz y después
(Turpial); J'ai survécu à Auschwitz de Krystyna Zywulska (tCHu); Nuestro hogar
es Auschwitz de Tadeusz Borowski (Alba); Cròniques d'un altre món de Paul
Steinberg (Edicions del 1984)... i tants d'altres...
I alguns més, igualment estremidors, com Mélodies d'Auschwitz
de Simon Laks (Cerf), el director de l'orquestra d'Auschwitz IIBirkenau; i La
vérité en héritage. La violoncelliste d'Auschwitz, escrit per la mateixa Anita
Lasker-Wallfisch (Albin Michel). I certs testimonis, arribats des del centre de
l'horror, escrits per membres del Comando Especial de Birkenau, la invenció més
terrorífica del sistema concentracionari nazi: com el llibre Sonderkommando
(RBA), de Shlomo Venezia, que tenia 21 anys quan va ser escollit per treballar
amb altres presoners jueus en les cambres de gas de Birkenau i que,
inexplicablement, va aconseguir sobreviure. O el llibre únic, estremidor, de
Zalmen Gradowski, En el corazón del infierno (Anthropos), el relat testimonial,
miraculosament salvat, després d'haver estat enterrat dins d'una cantimplora
per un membre del Sonderkommando del crematori III de Birkenau, i assassinat
l'octubre del 1944, durant la revolta del seu grup. O més recentment el
testimoni, en forma de llibre-entrevista, de Jo Wajsblat, un jueu polonès que
va entrar amb quinze anys a la cambra de gas del Krematorium IV de Birkenau i
que va tornar a sortir d'on ningú no havia sortit, després que Mengele ordenés
obrir les portes i treure una cinquantena de nens, dels quals només tres van
sobreviure. Ell, Jo Wajsblat, era un dels tres, i va trigar cinquanta anys a explicar-lo
a Gilles Lambert en Le témoin imprévu (Florent Massot).
He escoltat, també fins a saber-los de memòria, el disc de
Brave Old World amb les cançons del gueto de Lodz i el de Sarah Gorby amb Les
inoubliables Chants du Ghetto, així com els discos amb cançons jiddisch del
trio de Moshe Leiser.
Però és igual. Res no et prepara per arribar fins aquí. Només
cal travessar el mur de Birkenau, continuar a peu per les vies del tren,
arribar fins a l'andana on descarregaven com a ramats centenars de milers de
persones, i continuar caminant fins al lloc en el qual hi va haver els
Crematoris II i III, amb les sales per despullar-se, les cambres de gas i els
forns, i que els nazis van destruir abans que les tropes soviètiques
alliberessin el camp, per endevinar de cop la dimensió i l'escala de l'horror.
Ja no hi queda res. I, tanmateix, tot és allà, encara, d'alguna manera,
interpel·lant sense possibilitat de resposta. Estremeix pensar, encara avui, el
que va explicar Primo Levi quan li va preguntar a un paio alt i gras
"Warum?" (per què?), i aquest li va contestar: "Hier ist kein
warum" ("Aquí no hi ha cap perquè"). Mai no oblidaré les hores
passades a l'esplanada de Birkenau, un matí de maig del 2013, on hi vaig
arribar amb alguns dels meus millors amics.
I una coda, per acabar. A cap país d'Europa es permetria el
que a Espanya s'ha convertit en un hàbit: utilitzar els termes nazi i nazisme,
com es fa últimament amb els catalans, amb el Govern de la Generalitat o amb el
Parlament de Catalunya, per desqualificar un adversari polític. És igual que ho
faci un parlamentari o un ministre, un president autonòmic o un periodista, un polític
del PP, PSOE, UPyD o C's: s'ha de ser un miserable per banalitzar el nazisme
així, insultant de passada milions de víctimes d'un règim genocida. I la
societat que ho tolera és, com a mínim, menyspreable i moralment indigna.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada