dilluns, 27 de maig de 2013

Xavier Antich: Banalitzar el nazisme?

La Vanguardia 27 de maig 2013, pàgina 22

Vaig llegir l’article pensant que faria referència a Hannah Arendt i el seu plantejament de banalització del mal present en “Eichmann en Jerusalen”. Doncs no, res a veure, però sí que presenta una bona relació de llibres sobre el tema que pot ser interessant.

Res no et prepara per arribar fins aquí: Auschwitz II-Birkenau. És igual el que sàpigues i el que hagis llegit. Travessar el mur amb les ales de la mort desplegades i entrar a l'esplanada de Birkenau omple tots els relats d'una veritat insuportable. Subscric, paraula per paraula, el que va escriure Claude Lanzmann: "La trobada d'un nom i d'un lloc va tirar per terra tot el meu saber".
Ja coneixia la diferència entre els camps nazis. I sabia que Birkenau no és un camp de concentració com Dachau, Mauthausen, Buchenwald o tants d'altres. Sabia que Birkenau va ser un dels sis camps d'extermini (Vernichtungslager), com ho van ser Chelmno, Majdanek, Belzec, Sobibor i Treblinka: llocs on es conduïen milions de persones amb l'únic objectiu d'assassinar-les en massa.
Abans d'entrar a l'esplanada de Birkenau, ja havia llegit les 1.500 pàgines del monumental estudi de Raul Hilberg La destrucción de los judíos europeos (Akal), la referència absoluta, i la versió una mica divulgativa de Laurence Rees Auschwitz. Els nazis i la solució final (Booket). També, Drohobycz, Drohobycz de Henryk Grynberg (El Olivo Azul), un estudi molt seriós sobre la destinació dels jueus polonesos sota el Tercer Reich. Havia vist i estudiat les gairebé deu hores de Shoah, la pel·lícula imprescindible de Lanzmann, que a mi, com a tants altres, ens va canviar la mirada.
Durant anys, he llegit i rellegit els llibres de Jean Améry (Levantar la mano sobre uno mismo y Más allá de la culpa y la expiación: Pre-Textos) i de Primo Levi, clar (Si això és un home i Els enfonsats i els salvats: Edicions 62), a més de l'Informe sobre Auschwitz (Reverso) que Levi va escriure amb el doctor Leonardo Debenedetti sobre les condicions sanitàries i les malalties del camp d'Auschwitz-Monowitz. I molts altres documents testimonials d'Auschwitz, tots insubstituïbles, eloqüents, reveladors: Una mujer en Birkenau (Alba) de Seweryna Szmaglewska; El fum de Birkenau (Quaderns Crema) de Liana Millu; els tres volums de Charlotte Delbo Auschwitz y después (Turpial); J'ai survécu à Auschwitz de Krystyna Zywulska (tCHu); Nuestro hogar es Auschwitz de Tadeusz Borowski (Alba); Cròniques d'un altre món de Paul Steinberg (Edicions del 1984)... i tants d'altres...
I alguns més, igualment estremidors, com Mélodies d'Auschwitz de Simon Laks (Cerf), el director de l'orquestra d'Auschwitz IIBirkenau; i La vérité en héritage. La violoncelliste d'Auschwitz, escrit per la mateixa Anita Lasker-Wallfisch (Albin Michel). I certs testimonis, arribats des del centre de l'horror, escrits per membres del Comando Especial de Birkenau, la invenció més terrorífica del sistema concentracionari nazi: com el llibre Sonderkommando (RBA), de Shlomo Venezia, que tenia 21 anys quan va ser escollit per treballar amb altres presoners jueus en les cambres de gas de Birkenau i que, inexplicablement, va aconseguir sobreviure. O el llibre únic, estremidor, de Zalmen Gradowski, En el corazón del infierno (Anthropos), el relat testimonial, miraculosament salvat, després d'haver estat enterrat dins d'una cantimplora per un membre del Sonderkommando del crematori III de Birkenau, i assassinat l'octubre del 1944, durant la revolta del seu grup. O més recentment el testimoni, en forma de llibre-entrevista, de Jo Wajsblat, un jueu polonès que va entrar amb quinze anys a la cambra de gas del Krematorium IV de Birkenau i que va tornar a sortir d'on ningú no havia sortit, després que Mengele ordenés obrir les portes i treure una cinquantena de nens, dels quals només tres van sobreviure. Ell, Jo Wajsblat, era un dels tres, i va trigar cinquanta anys a explicar-lo a Gilles Lambert en Le témoin imprévu (Florent Massot).
He escoltat, també fins a saber-los de memòria, el disc de Brave Old World amb les cançons del gueto de Lodz i el de Sarah Gorby amb Les inoubliables Chants du Ghetto, així com els discos amb cançons jiddisch del trio de Moshe Leiser.
Però és igual. Res no et prepara per arribar fins aquí. Només cal travessar el mur de Birkenau, continuar a peu per les vies del tren, arribar fins a l'andana on descarregaven com a ramats centenars de milers de persones, i continuar caminant fins al lloc en el qual hi va haver els Crematoris II i III, amb les sales per despullar-se, les cambres de gas i els forns, i que els nazis van destruir abans que les tropes soviètiques alliberessin el camp, per endevinar de cop la dimensió i l'escala de l'horror. Ja no hi queda res. I, tanmateix, tot és allà, encara, d'alguna manera, interpel·lant sense possibilitat de resposta. Estremeix pensar, encara avui, el que va explicar Primo Levi quan li va preguntar a un paio alt i gras "Warum?" (per què?), i aquest li va contestar: "Hier ist kein warum" ("Aquí no hi ha cap perquè"). Mai no oblidaré les hores passades a l'esplanada de Birkenau, un matí de maig del 2013, on hi vaig arribar amb alguns dels meus millors amics.
I una coda, per acabar. A cap país d'Europa es permetria el que a Espanya s'ha convertit en un hàbit: utilitzar els termes nazi i nazisme, com es fa últimament amb els catalans, amb el Govern de la Generalitat o amb el Parlament de Catalunya, per desqualificar un adversari polític. És igual que ho faci un parlamentari o un ministre, un president autonòmic o un periodista, un polític del PP, PSOE, UPyD o C's: s'ha de ser un miserable per banalitzar el nazisme així, insultant de passada milions de víctimes d'un règim genocida. I la societat que ho tolera és, com a mínim, menyspreable i moralment indigna.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada