EL CICLOP de EURÍPIDES

Cap el 410 a.C *

Traducció de Ramon Torné, 1994 seguint el text grec de l’edició de R.A.S. Seaford (Oxford 1988)

Edicions La Magrana

Personatges:

• Polifem (ciclop)

• Silè (sàtir)

• Corifeu (fills de Silè)

• Cor (veu en off)

• Ulisses (heroi de Troia)

PRÒLEG

A Sicília,[1] al mateix peu de l’Etna, a l’entrada d’una gran cova:

Silè [2]invoca a Dionís (Bacus) i el fa responsable dels seus mals explicant la història del déu del vi. Silè presumeix (i menteix) d’haver mort gegants en ajut de Dionís i de naufragar per anar-ho a ajudar en altres aventures. De resultes d’aquest naufragi van arribar a Sicília, terra dels ciclops i van acabar com a esclaus de Polifem. Silè escolta un soroll.

PARODE

Descripció dels prats i enyorança de Dionís.

EPISODI I

Silè veu els grecs que estan desembarcant per obtenir provisions pel seu viatge.

Ulisses li demana si pot trobar aigua i queviures. Reconeix als sàtirs com a servidors de Dionís i es presenta a Silè. Silè també el reconeix i li comenta la seva fama de mentider.

Ulisses li explica el seu naufragi i Silè comenta la coincidència. Silè explica com és la vida en la illa dominada pels ciclops antropòfags i abstemis –sense festes dionisíaques- .

Ulisses comença a ensarronar a Silè per que li ajudi. Li comprarà carn, mató i llet a canvi de vi.

Silè ho tasta i Ulisses li comenta que també li pagarà amb or. Silè no vol or, sols vi.

Mentre Silè comença a desvariar i a dir que sols l’importa el vi el CORIFEU [3] li demana que va passar a Troia i que ha estat d’Helena. Comenta que les dones haurien de desaparèixer del mon (llevat d’alguna per a ell mateix).

Silè surt de la cova amb els queviures i els hi demana que marxin ràpid, però... apareix Polifem. Silè diu als grecs que s’amaguin dins la cova però Ulisses ho rebutja. No poden quedar com a covards desprès d’haver lluitat a Troia contra innumerables enemics.

Polifem arriba i sorprèn al CORIFEU ballant danses dionisíaques. Demana als sàtirs com està el seu ramat i si tot està a punt per dinar. De sobte veu als grecs i a Silè amb la cara tota vermella. Polifem pensa que els grecs li han pegat. El que passa es que Silè està tot borratxo.

Silè li confirma –mentint- que li han pegat quan mirava de defensar els ramats de Polifem.

Polifem s’estranya de que hagin gosat de robar al fill d’un déu.[4]. Silè comença a inventar malifetes que els grecs li havien de fer a Polifem. Polifem, tot emprenyat demana que preparin focs i olles per menjar-se als grecs.

Ulisses es defensa explicant la veritat i Silè diu que menteix abraçant-se als genolls del ciclop i dient-li “oh ciclopet, el més bufó, senyoret meu” i que es morin els seus fills (el corifeu) si menteix.

El corifeu diu que menteix, que els grecs diuen la veritat i demanen a Polifem que no se’ls mengi.

Polifem respon que es creu a Silè mes que a ningú però que interrogarà als grecs.

Ulisses respon que venen de Troia i Polifem li retreu que hagin lluitat per culpa d’una dona. Ulisses argumenta que la causa l’han provocat els deus [5]. Li recorda que han defensat els temples del seu pare –Posidó- i demana el respecte que la tradició fa que es tingui pels nàufrags.

Silè deu notar que Polifem dubta i li recorda que Ulisses és un ensarronador i és al primer que s’ha de cruspir.

Polifem contesta que no te por de res i no ha de respectar cap tradició. Ni tan sols ha de respectar a Zeus, de fet, els seus pets poden competir perfectament amb el tro de Zeus. El seu únic deu és la seva panxa. Tot d’una fica els grecs dins la cova.

Ulisses –que es veu en un perill molt major que a Troia- invoca l’ajut d’Atenes i de Zeus.

ESTASIM I

Descripció terrorífica del banquet .

EPISODI II

Ulisses li explica al corifeu que ja s’ha menjat dos dels seus companys (els més lluents). Ulisses ha hagut de fer-li de cambrer però ha tingut una pensada i li ha donat a veure vi. A Polifem li ha encantat i -com que no estava acostumat al vi i amb la pesantor de la digestió- s’ha adormit.

Ulisses li planteja al corifeu que té una idea que podria fer que els grecs i els sàtirs puguin fugir de Polifem. Li diu que el propi Silè està borratxo però conforme amb la idea. Els sàtirs s’il•lusionen de poder fugir de la tirania de Polifem i poder tornar a la seva vida dionisíaca de vi i sexe.

El pla consisteix en aprofitar que Polifem vol compartir el vi amb els seus companys. El corifeu creu que Ulisses el vol despenyar però no és aquesta la idea d’Ulises. La idea del grec és fomentar l’egoisme del ciclop –que es quedi tot el vi sense compartir-lo- , emborratxar-lo i –quan estigui adormit, clavar-li una estaca ben afilada en l’ull.

Un cop encegat el ciclop els grecs, els sàtirs i Silè embarcaran i fugiran de Sicilia.

El corifeu vol participar en el clavament de l’estaca i Ulisses li contesta que cal que li ajudi.

ESTASIM II

Es donen ànims, es veu al ciclop borratxo i hom ja imagina tornar als ritus dionisíacs.

EPISODI III

Polifem borratxo escolta les alabances del vi i de Dionís que fa Ulisses. Li pregunta si pot compartir-ho amb els seus germans, els altres ciclops. Ulisses li recomana que se la quedi per a ell tot sol. Li adverteix que les borratxeres sovint porten baralles i pot ser perillós. Polifem no te por de ningú però davant els arguments de Ulisses li demana parer a Silè.

Silè li confirma que no ha de compartir-ho i que es millor que es quedi a la seva cova. Polifem queda convençut i li demana a Ulisses quin és el seu nom.

Ningú, respon Ulisses.

Polifem està content i li diu que –com a premi- serà el darrer que es menjarà. Silè, mentrestant, se les va empescant per anar bevent copes de vi. Polifem canvia de coper. Ara vol que sigui Ulisses qui li ompli el got. Ulisses li fa beure sense parar fins que es quedi adormit. Polifem comença a acaronar a Silè que li agrada molt més que qualsevol dona.

Silè s’espanta una mica i Polifem se’l porta cap algú racó de la cova.

Ulisses engresca al corifeu i li diu que és el moment i que ha de ser valent. El corifeu tem el que li pugui passar a Silè.

Ulises invoca l’ajut de Hefest i del Somni. I si no li han d’ajudar aquests, que sigui la Sort qui l’ajudi –cosa que representaria que és mes poderosa que els altres déus -.

ESTASIM III

L’estaca està preparada i s’albira poder tornar amb Dionís.

EPISODI IV

Ulisses reclama silenci. El corifeu demana ajut al COR [6] però el cor és una mica gallina i dona qualsevol excusa per escapolir-se. Ulisses se n’adona que són uns “aliats de pacotilla” i si més no els demana que donin ànims. El cor, per això, no té cap problema i s’hi posa a animar.

ESTASIM IV

Vinga, vinga,...

EXODE

Polifem crida de dolor i el corifeu se’n refot. El corifeu li demana que que li passa. Polifem contesta:

-“Ningú” m’ha cegat.

El corifeu li contesta que –per tant- ningú li ha fet res i continua jugant amb el nom “Ningú”. Polifem li demana que li ajudi a trobar als grecs. El corifeu li indica just al contrari i comença a jugar amb ell fent que es colpegi i donant-li presses.

Ulisses li contesta que té a “Ulisses” ben custodiat. Polifem s’estranya d’aquest nou nom i li pregunta si ha canviat de nom. Ulisses li contesta que aquest és el seu veritable nom.

Polifem se n’adona que s’ha complert l’oracle: ell es quedaria cec per culpa d’Ulisses però Ulisses vagaria anys i anys pel mar abans d’arribar a Itaca.

Ulisses contesta que no ho aconseguirà i que tot seguit agafarà el seu vaixell.

Polifem diu que arrencarà una roca i la llençarà sobre el vaixell d’Ulisses.

Els sàtirs dansen i ballen tot contents de marxar amb Ulisses per retrobar-se amb Dionís.

FI

NOTES:

[*] Es considera una obra tardana. Eurípides morí el 406 a.C. Les seves últimes obres en vida foren escrites cap el 410/408 a.C. Es el únic drama satíric que ha quedat de nou dels que es sap que va escriure. La còpia que ha quedat és un manuscrit del segle XIV que fou retrobat el segle XIX per Percy B. Shelley (marit de l’autora de Frankenstein) i es conserva a Florència.

[1] A Sicília hi ha el volcà Etna on treballa Hefest (Vulcà) amb els ciclops i els gegants. L’estret de Messina (entre Sicília i la península italiana) és el lloc on habiten Scilla i Caribdis

[2] Vell, gras i calb. Es el pare dels sàtirs.

[3] Representació en un sol personatge –parlant en primera persona del singular- de tots els sàtirs.

[4] Polifem era fill de Posidó. Això marcarà el destí d’Ulisses i els seus companys.

[5] Afrodita va concedir a Paris, com a premi per escollir-la com la més bella, l’amor d’Helena.

[6] Veu en off que explica i resumeix el que va passant entre els episodis (els estasims). En aquest moment entra dins l’episodi però excusant-se.

COMENTARIS

En les funcions teatrals es representaven tres tragèdies i un drama satíric. El drama satíric era sempre de to divertit –en contrast amb les tres tragèdies anteriors- , però mantenint l’estructura de pàrode, episodis , estasims i èxode.

En aquest drama satíric, el cor està format per sàtirs i sovint apareix Silè.

Probablement, els primers drames satírics són del 520 a. C. Per tant, EL CICLOP ja seria un drama satíric molt consolidat en un genere ja centenari.

El públic tornava a gaudir amb el drama satíric d’una temàtica dionisíaca que abans també es vinculava a la tragèdia.

Son bastant constants en els drames satírics aquests temes:

Mercadeig (Ulisses vol negociar els queviures)

Instrucció (ensenyen a Polifem a veure vi)

Comicitat (comentaris dels satirs, enganys de Silè per veure vi, covardia del cor...)

La idea és plasmar que l’heroi viu amb el covard / ridícul / aprenent,,, (Quixot/Sanxo,..) i que malgrat els problemes que aquest contrapunt li causa, sempre se’n surt.

El ciclop és una adaptació del cant IX de l’Odissea amb algunes peculiaritats.

En l’Odissea, el pais del ciclop no te nom. Aquí és Sicilia

En l’Odissea no es detalla l’interior de la cova. Aquí cal una bona descripció.

En l’Odissea l’aventura dura un parell de dies. Aquí unes poques hores.

En El Ciclop la cova no queda tancada per la pedra.

En El Ciclop els grecs no s’escapoleixen sota els xais.

En El Ciclop cal destacar els referents sexuals i la misogínia

Finalment, Eurípides presenta un ciclop que rebutja els deus, plantejament que els sofistes, en aquell moment, estaven promocionant en favor d’una religió més vinculada a elements terrenals. Així el públic combinava el divertiment amb la reflexió.

L’any 692, l’església cristiana va prohibir el us de màscares de sàtirs.