dimecres, 5 de setembre de 2012

Heràclit. Bertrand Russell

UNA HISTORIA DE LA FILOSOFIA OCCIDENTAL
Bertrand Russell

I . LA FILOSOFIA ANTIGA
Primera part: ELS PRESOCRATICS
4 . Heràclit

Els grecs descobriren el raonament deductiu però els mancà l’inductiu (1). Intentar comprendre com raonaven, els seus prejudicis, ens serveix per reconsiderar les nostres veritats absolutes i qüestionar-nos com seran considerades en el futur.

Xenòfanes creia que tot era compost de terra i aigua. Tenia per cert que hom representava els seus déus a la seva imatge. “Els etíops representen els seus déus amb la pell negra”. Creia en un sol déu i es reia de la transmigració de les ànimes pitagòrica.

Heràclit, cap el 500 aC. era un aristòcrata d’Efés (Jònia) que pensava que πάντα ρει. Considerava el foc com la substància fonamental: tot neix amb la mort d’una altra cosa. “Els mortals són immortals i els immortals són mortals.”

Creu en la guerra: “la lluita és la justícia i totes les coses neixen i moren amb la lluita”. “La seva ètica és una mena d’ascetisme orgullós, molt semblant al de Nietzsche.”

“Aquest món, el mateix per a tots, no l’ha fet ni cap déu ni cap home. Sempre ha estat, és i serà un Foc viu, amb unitats que s’encenen i unitats que s’apaguen.” Creu en el canvi perpetu. “L’un es compon de totes les coses, totes les coses provenen de l’un.”

Perquè es produeixi el canvi -la guerra- cal el contrari. “Per a nosaltres és bo el contrari”. Com Anaximandre creu en la justícia còsmica. Déu és l’encarnació d’aquesta justícia còsmica. Tot es troba en un estat de fluxe: ποταμοις τοις αύτοις έμβαίνομεν τε και ούκ έμβαίνομεν, εiμεν τε καi ούκ ειμεν τε, és el no et banyaràs dues vegades en el mateix riu (2).

“La recerca de quelcom de permanent és un dels instints més profunds que duen els homes cap el conreu de la filosofia. Prové, sens dubte, de l’amor a la llar i el desig de trobar un refugi contra els perills; aquest desig, doncs, és més apassionat en aquells homes que viuen més exposats a una catàstrofe. La religió cerca la permanència de dues maneres: Déu i la immortalitat. En Déu no hi ha variacions; la vida després de la mort és eterna i immutable. L’alegria del segle XIX enfronta els homes a aquestes concepcions estàtiques, i la moderna teologia liberal creu que hi ha progrés al Paradís i evolució en la ment de Déu. Però adhuc en aquesta concepció hi ha quelcom de permanent: el progrés mateix i el seu objectiu immanent. I una petita perspectiva de catàstrofe farà retrocedir les esperances dels homes cap a les velles formes ultraterrenals; si hom troba desesperant la vida en la Terra, només pot cercar la pau en el Cel." pàg. 75

Per a algun teòleg, com el degà Inge, “La vida eterna no és la existència en tots els moments de la vida futura, sinó un mode de ser completament independent del temps, en el qual no hi ha abans ni després ni, per tant, cap possibilitat lògica de canvi.

Henry Vaughan (1621-1695)

I saw Eternity the other night,
Like a great ring of pure and endless light,
All calm, as it was bright;
And round beneath it, Time in hours, days, years,
Driv'n by the spheres
Like a vast shadow mov'd; in which the world
And all her train were hurl'd.

Notes personals
(1) El raonament inductiu apareix amb Francis Bacon cap al 1600

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada