diumenge, 2 de setembre de 2012

El naixement de la civilització grega


UNA HISTORIA DE LA FILOSOFIA OCCIDENTAL
Bertrand Russell


I . LA FILOSOFIA ANTIGA
Primera part: ELS PRESOCRATICS
1. El naixement de la civilització grega

Es poden considerar com a “invencions” gregues:
Raonament deductiu
Matemàtiques
Filosofia
Història

L’escriptura apareix cap el 4.000 aC. a Egipte i a Mesopotàmia en forma d’ideogrames. Totes dues cultures apareixen al voltant de rius (Nil i Tigris/Èufrates) i en totes dues la agricultura esdevé fonamental front altres cultures pastorils. Coincideixen en el politeisme, divinitat del rei i presència d’aristocràcies militars i religioses.

En la religió egípcia, l’anima és jutjada per Osiris i ha de retornar al seu cos. Per assegurar aquest contacte amb els déus construeixen les piràmides (Keops 2570 aC) . Cal destacar un espai de 200 anys (1800-1600 aC) on Egipte fou dominat pels hikses, poble semita que ajudarà en la difusió del pensament egipci per Palestina i Síria.

Els babilonis són també un poble agrícola però amb un major component guerrer. Els seus orígens són sumeris i inventaren l’escriptura cuneïforme –sense vocals- cap el 3.000 aC. Amb el temps són substituïts pels semites. Les lluites entre les ciutats estat es donaven molt sovint. Finalment, la triomfadora –i constructora d’un imperi- fou Babilònia. Marduk, el déu babiloni, s’imposa sobre els déus de les ciutats conquerides.

Tant en Egipte com a Babilònia la religió està bassada en la fertilitat. El sol és mascle i la terra femella. El brau és símbol masculí de la fertilitat. La deessa Ishtar (símbol el lleó), la Gran Mare asiàtica serà interpretada com a Artemís/Diana pel món greco-llatí i com a Verge Maria pels cristians. En el Concili d’Efes, al 431, se li atorgà el nom oficial de Mare de Déu.

Porta de Ishtar a Babilònia:


La obligació dels déus –en aliança amb els poders- era tant aconseguir bones collites com triomfs en les guerres. I aliar-se amb el poder era determinar quina ha de ser la moral dominant. El codi d’Hammurabi (2067-2025 a.C.) és dictat pel propi Marduk. Infringir la llei no sols és una il•legalitat: és un pecat. A canvi, les castes sacerdotals determinen els ritus i construeixen els panteons on orar i ofrenar als déus.

Una diferència molt destacable entre la religió egípcia i la babilònica es que l’egípcia es preocupa principalment del més enllà i, en canvi, la babilònica es preocupa més dels elements terrenals. Fruit d’aquest interès són els avenços en temes vinculats a l’estudi dels astres amb la divisió del dia en 24 hores, del cercle en 360º i la predicció dels eclipsis solars.

Fins l’any 1000, el bronze és el metall dominant en la fabricació d’armes. Qui no tenia els materials necessaris havia d’obtenir-los mitjançant el comerç. Des de el 2500 fins el 1400 aC. es desenvolupa una de les cultures amb més capacitat comercial: els minoics(1). Un dels seus principals clients eren els egipcis –llevat d l’època dels hikses- i el moment de màxim comerç es situa en torn al 1500 aC.

Els minoics, amb la seva ciutat principal a Cnossos (amb el palau de Minos), artísticament estaven molt vinculats als egipcis però en temes religiosos ho estaven amb les terres de Síria i de l’Àsia Menor. Com els egipcis pensaven que en una vida més enllà de la mort serien jutjats pels actes de la vida terrenal. Adoraven als toros i –tant homes com dónes- realitzaven acrobàcies amb ells. El seu art és molt més alegre que el egipci. Les seves ciutats no tenien muralles. Probablement, la seva gran fórmula defensiva era el mar. Tenien dues escriptures lineals. La més antiga –lineal A- encara no ha estat desxifrada.
.
Imatge del palau de Cnossos en torn a l 1500:http://ca.wikipedia.org/wiki/Fitxer:Crete_knossos_dolphins.jpg

Cap el 1300 els temples minoics són destruïts per un grup de grecs continentals. Són els micènics. De fet, els minoics, cap el 1600 havien exportat la seva cultura al continent grec conformant la cultura micènica. Els micènics la conservaran fins el 900 aC. i són el món –dins l’edat del bronze- en que Homer desenvolupa la Ilíada i l’Odisea.

El continent grec bàsicament rebrà pobladors de tres grups (per ordre cronològic): els jonis, els aqueus i els doris(2) Es molt fosc identificar els orígens de cada grup. El que sembla cert es que aquests tres grups interactuaren amb els micenis. La desaparició de la cultura micènica significa l’entrada en l’època fosca que durarà fins el VIII aC. La religió de les classes inferiors mantingué més la component micènica mentre que les classes superiors optaren per la influència indoeuropea dels doris.

Durant l’època fosca els fenicis (àmbit actual de les costes d’Israel, Síria i Líban) dominaren el mediterrani. Les seves principals ciutats foren Tiro, Sidón, Biblos i Acre. Es el moment de canvi del bronze al ferro.

Però el món grec, durant aquesta etapa s’expandeix al sud del Peloponès, a Sicília i al Sud d’Itàlia. Aquests territoris de l’actual Itàlia seran la Magna Grècia. Es un mon de petites comunitats a prop d’una ciutat una mica més gran. L’orografia situa aquestes poblacions en valls ben connectades amb el mar. Quan la població excedeix el nivell dels recursos disponibles, la solució es presenta en crear una colònia que, sovint, serà més important que la ciutat origen.
La dona, excepte en Esparta i Lesbos comença a ser reclosa dins la casa.

Fins i tot, en períodes de tirania, el rei no és absolut com a Egipte o Babilònia. Un consell el limita els seus poders.

Sovint, l’origen de la riquesa de les classes dirigents són les mines d’or i argent. Això es multiplicarà amb l’aparició de la moneda a Lídia (Asia Menor) cap el 700 aC.

Fruit del comerç ( o de la pirateria que sovint era el mateix) és l’adopció de l’escriptura. L’aprenen dels fenicis que, com la resta de pobles del sector sirià reberen influències d’egipcis i babilonis. Els fenicis evolucionen del dibuix cap el símbol sil•làbic i finalment la lletra. Els grecs l’adopten afegint les vocals.

Alfabet fenici:

El primer gran producte d’aquest alfabet foren les obres d’Homer. Sembla que es pot datar l’escriptura de l’Iliada i l’Odisea entre el 750 i el 550. Psistrat la introduí en Atenes entre 560 i 527. A Esparta no tingué gaire èxit. Homer ha netejat la seva obra dels déus antics a favor dels déus indoeuropeus, però les classes populars continuen tenint ben presents els déus micènics-minoics.

L’antiga religió era més tribal que personal. Quan hom la celebrava entrava en una mena de comunió amb la resta de ciutadans (3). Solsticis, collides es celebraven en col•lectivitat incloent sacrificis humans (4) i d’animals que es menjaven cerimoniosament.

Homer equipara als homes i els déus en les seves actituds, però respecta forces superiors com el FAT, la NECESSITAT o el DESTÍ. El fat serà fonamental per comprendre el pensament grec. Els déus grecs no han creat el món, sols l’han conquerit i viuen com a conqueridors poderosos que són. El cicle dels argius (de Tàntal a Orestes passant per Agamèmnon) és un relat de misèries, enganys i crims.

Homer, d’origen jònic, es fixat literàriament en el segle VI aC. (del 600 al 500 ). En aquest moment es pot considerar que neix la filosofia, la ciència, l’estudi de la naturalesa,.. es el moment de Confuci i Buda (5) i probablement de Zoroastre. Cirus acaba de fundar l’imperi persa(6) i Darius comença a sotmetre les ciutats jòniques. Això determina l’exili dels filòsofs i l’expansió de la religiositat jònica. Les batalles de Salamina i Platea aconseguiran alliberar temporalment les ciutats jòniques.

En aquest ambient, la religiositat popular honora a Hermes/Mercuri i Pan. Sovint es simbolitza a Pan amb una pedra rectangular i –donat que no tenen diners per toros- identifiquen a la cabra mascle com a símbol de fertilitat. Quan hi havia escassetat es fuetejava el pedrot que representava a Pan. Segons la tradició quan es feia algun sacrifici humà a Pan i algú menjava aquesta carn humana es convertia en licantrop. (7) Sembla que el nom original de Pan fou “Paon” que volia dir el pastor. Quan Atenes adopta el seu culte passa a anomenar-se παν (tot) (8).

Diònisos o Bacus era un altre déu no olímpic. Sembla que va arribar des de Tràcia (9) en temps neolítics. Quan els grecs descobriren la cervesa –i encara més amb el vi- van arribar a la conclusió que la intoxicació etílica era d’origen diví i el responsable era Diònisos. En el seu culte, lluny de l’ortodòxia olímpica, es trossejaven els animals i es devoraven en cru. “Tenia un curiós element de feminisme; les matrones i les donzelles respectables passaven nits senceres sobre les muntanyes pelades dansant extàticament, i en un estat d’intoxicació en part alcohòlica, però essencialment mística.”(pàg. 40) Les Bacants d’Eurípides reflecteixen aquestes celebracions.

Aquests ritus eren la pervivència de la no previsió en un món agrícola on es cerca el previsible, la part irracional front a la racional, del impuls front a la llei, la religió i el costum. “la prudència pot significar la pèrdua d’alguns dels millors aspectes de la vida”. (pàg. 41) El culte a Diònisos és la reacció contra la prudència i es perillós. El ritus dionisíac porta al entusiasme que, etimològicament significa introduir un déu dins d’un mateix (εν-Ζεύς). “El conflicte que oposa la prudència a la passió ha romàs viu en tota la història”.(pàg. 41).

La filosofia grega, sobre tot Plató, beu dels ritus dionisíacs, però no directament sinó a través dels plantejaments òrfics que canvien les intoxicacions físiques per les formes ascètiques.

Orfeu podria també tenir origen traci però té molt de minoic i egipci. Fou occit i trossejat per les bacants (10). El component musical és mes tardà.

Els òrfics creien en la transmigració del ànima i que patiria o gaudiria en funció de quina havia estat la seva vida en la terra. L’orfisme demanava purificació i els més ortodoxes evitaven la carn animal (11) Sols la mengen en celebracions rituals tot recordant com Diònisos fou trossejat i menjat pels titans. Al menjar el cos de Diònisos, els titans assoleixen una mica més de divinitat. No es van menjar el cor i Zeus va fer reviure a Diònisos ara ja sense part mortal, purament diví. D’aquesta manera, amb els rituals òrfics el ser humà s’apropa a la divinitat.

Pitàgoras fou un reformador de l’orfisme i influí en Plató que influí en la resta de religions occidentals. Cal destacar també el respecte a la dona tant en Pitàgoras com en Plató. “El sexe femení –diu Pitàgoras- és més piadós per natura” (pag. 45)

La tragèdia grega apareix com a derivada dels ritus dionisíacs. Eurípides honora especialment a Diònisos i Eros. En les seves obres, l’home “fred, correcte i just” sempre acaba malament. La serenitat d’Homer, Sòfocles o Aristòtil no és un model freqüent. Els misteris elueisians -oficials a Atenes- canten a les revelacions enfollidores de Diònisos. (12)

L’òrfic pateix en la seva vida terrenal esperant la unió en el diví mitjançant l’orgia (13). El món grec oscil•la entre la intel•lectualitat i la passió (14) estant més aprop de Prometeu que de Zeus: “Una part dels grecs –bé que no tots- eren apassionats, se sentien desgraciats, esqueixats per una lluita interior, enduts per l’intel•lecte cap a una direcció i per les passions cap a una altra, d’oposada, amb la imaginació suficient per a concebre l’infern i amb la voluntat autoafirmadora que el crea. Tenien una màxima: “No facis rés amb excés”. Però de fet eren excessius en tot –en el pensament pur, en la poesia, en la religió i en el pecat. La combinació de la passió i de l’intel•lecte era, precisament, allò que els feia grans, mentre ho foren. Cap d’aquests elements per separat no hauria estat capaç de transformar el món futur com els el transformaren. El seu prototipus mitològic no és el Zeus olímpic sinó Prometeu, l’home que robà el foc del cel i fou castigat amb el turment etern.”(pàg. 47)

Probablement l’orfisme sense la intel•lectualitat hagués portat al món grec a una religiositat “asiàtica”. Els òrfics formen esglésies –comunitats religioses- on s’acceptava a tothom un cop iniciat. Aquest model permetrà el desenvolupament de la filosofia en les Acadèmies, els Liceus, etc.


Notes personals:
(1) Els seus inicis es situen en el neolític preindoeuropeu i cap el 2300 entren ja en l’edat del bronze (aliatge de coure de Xipre i estany portat des de les illes britàniques). Cap el 1700 algun tipus de cataclisme –probablement un terratrèmol- destruí els seus palaus que tornaren a ser construïts.

(2) La invasió dòrica s’interpreta con els fets històrics en que es basa el mite dels Heràclides. Són els pobles grecs –els fills d’Hèrcules- que tornen per a exercir el seu dret de governar el Peloponès.

(3) Concepte de religió (re-ligare)

(4) Comprovats en restes arqueològiques minoiques

(5) Confucio 551-479 aC Buda 563-483 aC

(6) En 539 entra a Babilònia


(8) Según cuenta Heródoto, unos días antes de la Batalla de Maratón, un mensajero ateniense que volvía de pedir ayuda a Esparta encontró al dios y éste le prometió que vencerían a los persas. Por ello, tras ganar efectivamente la batalla a causa de un súbito pánico en las filas enemigas, fue incluido entre los grandes dioses reconocidos por el estado. En la propia ciudad de Atenas se le consagró una de las grutas de la vertiente Norte de la Acrópolis y se decretó en su honor una fiesta anual donde se realizaban carreras de antorchas.
Los ritos de fertilidad originales fueron asumidos a partir del siglo V por las Bacantes, que duraron hasta bien entrada la Edad Media. Desde entonces, y hasta nuestros días, la imagen tradicional de Pan se asocia con la imagen del diablo (en forma de macho cabrío) y los aquelarres. (wikipèdia).

(9) L’àmbit de Tràcia seria part de les actuals Grècia, de Bulgària i de Turquia. Els seus tres déus principals eren Ares, Diònisos i Artemís. Una de les seves tribus eren els Cicons, que donaren algun disgust a Ulisses.

(10) El trossejament és bastant habitual: Osiris recompost per Isis o Jesús “tomad y bebed, esta es mi carne” Diònisos, les mènades trossejen i mengen al rei Penteo...

(11) Com els pitagòrics.

(12) No cal rascar massa per veure la permanència dels ritus dionisíacs en els aquelarres de l’edat mitjana.

(13) Orgia pels òrfics és sagrament concebut per purificar l’ànima del creient i per permetre-li escapar del cicle del naixement.

(14) Mite de la caverna, mite del carro dels cavalls, Freud,...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada