Llucià de Samòsata
Històries verídiques
Introducció, traducció i notes d’Albert Berrió
Moran
L’esparver clàssic 15
Edicions de La Magrana
Juliol de 1995
El mateix Llucià
confessa que la seva obra és simplement una mena de refrigeri per les ments que
han de treballar en temes seriosos. En qualsevol cas s’ha de tenir present la
seva influència en bona part de la literatura fantàstica posterior.
En el llibre I -4. tenim
”Per això, i empès per la vanitat, jo
també he volgut deixar quelcom per a la descendència, i no ser l’únic a veure’m
privat del dret d’inventar narracions fantàstiques. I com que no tenia res de
real per explicar –mai no he viscut cap experiència digna de ser recordada-, he
decidit dedicar-me a la ficció; això sí, amb una actitud molt més honesta que
els altres, perquè jo, almenys, dic una veritat: afirmo que menteixo. D’aquesta
manera, reconeixent que no dic res de cert, crec que quedo lliure de qualsevol possible
acusació. Escric, doncs, coses que no he vist, no he viscut ni m’ha explicat
mai ningú, coses que no existeixen en absolut ni podran existir mai. Per tot
això, els meus lectors no n’han de creure res.”
A destacar, en el
llibre II-17 la presentació de personatges que viuen a les Illes Afortunades
amb el mateix plantejament d’Homer (o molt més tard Dante). D’Homer es fa força
amic preguntant-li molts detalls sobre la seva obra. Tracta amb certa comicitat
a Sòcrates- que manté que les seves relacions amb els joves són pures malgrat
el que diuen els propis joves- a Pitàgores
–entestat a no menjar faves- i a Diògenes
de Sinope que acaba casant-se.
Acaba el llibre II
amb la darrera mentida: 47. ...”El que va passar en aquella terra ho explicaré
en els llibres següents”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada