diumenge, 23 de setembre de 2012

Històries verídiques de Llucià de Samòsata


Llucià de Samòsata
Històries verídiques
Introducció, traducció i notes d’Albert Berrió Moran
L’esparver clàssic 15
Edicions de La Magrana
Juliol de 1995

El mateix Llucià confessa que la seva obra és simplement una mena de refrigeri per les ments que han de treballar en temes seriosos. En qualsevol cas s’ha de tenir present la seva influència en bona part de la literatura fantàstica posterior.
En el llibre I -4. tenim ”Per això, i empès per la vanitat, jo també he volgut deixar quelcom per a la descendència, i no ser l’únic a veure’m privat del dret d’inventar narracions fantàstiques. I com que no tenia res de real per explicar –mai no he viscut cap experiència digna de ser recordada-, he decidit dedicar-me a la ficció; això sí, amb una actitud molt més honesta que els altres, perquè jo, almenys, dic una veritat: afirmo que menteixo. D’aquesta manera, reconeixent que no dic res de cert, crec que quedo lliure de qualsevol possible acusació. Escric, doncs, coses que no he vist, no he viscut ni m’ha explicat mai ningú, coses que no existeixen en absolut ni podran existir mai. Per tot això, els meus lectors no n’han de creure res.”

A destacar, en el llibre II-17 la presentació de personatges que viuen a les Illes Afortunades amb el mateix plantejament d’Homer (o molt més tard Dante). D’Homer es fa força amic preguntant-li molts detalls sobre la seva obra. Tracta amb certa comicitat a Sòcrates- que manté que les seves relacions amb els joves són pures malgrat el que diuen els propis joves-  a Pitàgores –entestat a no menjar faves-  i a Diògenes de Sinope que acaba casant-se.

Acaba el llibre II amb la darrera mentida: 47. ...”El que va passar en aquella terra ho explicaré en els llibres següents

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada