Conte de Nadal de Manuel Castells

Manuel Castells Observatori global
La Vanguardia
22/12/2012
pàg 25

Conte de Nadal

No se suïcidaria com tants altres; va buscar l'escopeta que s'havia endut per defensar els fills contra els perills de la vida al carrer; no s'ho va pensar i va disparar

Puntada de peu a la porta i endins. I allà es trobava, al pis buit i gèlid, junt amb els seus tres fills. "Carmina, ocupa't del teu germà". Mentre la nineta dels seus ulls, catorze anyets acabats de fer, calmava el petitó, el seu altre germà ajudava el pare a ordenar els pocs estris rescatats del naufragi familiar. Tot era irreal, com un culebrot a la tele. 

Però era la seva vida. Com podia ser ell un okupa? Els okupes són joves rars; no, honestos treballadors de tota la vida com ell. Tot va començar quan va perdre la feina a la fàbrica i se li va esgotar l'atur. I el drama va arribar quan la seva dona el va deixar per anar-se'n amb el bigotis del principal segona, després que ell comencés a beure, mort de fàstic a casa. 

No és que li trenqués el cor, però li va fer un forat a la butxaca perquè aleshores, la paga d'ella eren els únics diners que entraven a casa. Com que ell es va aferrar als fills, l'únic que li quedava en la vida, ella va deixar de pagar la hipoteca a veure si entrava en raó. Mai no va creure ella que la cosa aniria tan lluny. 

Van començar a arribar trucades del banc i després requeriments judicials que ell no atenia perquè no atenia res, excepte els seus nens. Ells sí, sortien ben nets i esmorzats a l'escola i tenien sopar calent a casa, perquè la dona li passava la quantitat justa perquè els nens no passessin gana, com tants milers de nens al país. 

Un dia va arribar l'ordre de desnonament i darrere del paper la policia. Va trucar a la dona. No la va trobar. Va treure quatre coses del pis al seu desballestat cotxe i va anar a buscar els nens a l'escola. No els va explicar gaire cosa. Havien de canviar de casa. Els nens s'havien anat adaptant a qualsevol cosa en els últims mesos. I tenien amor, el d'un pare que els bressava, que els parlava i que ja no bevia ni s'enfurismava. Un pare dolç que tenia una cosa per a la qual viure. 

Aquella nit van dormir al cotxe, estrenyent-se entre ells i sentint com de bé que es dorm junts fins i tot sense llit. Va aconseguir que Cipriano, el guàrdia de nit de la seva antiga fàbrica, els deixés estar a l'aparcament de l'empresa. "Però només una nit, eh? Que jo també m'hi jugo el lloc...". Quan es va fer de dia van anar a una gasolinera, van prendre cafè amb llet calenta i van comprar una barra de pa per acompanyar-lo. Després van anar al servei a fer un rentat de gat. I es van asseure contemplant la claror d'un dia d'hivern que es pressentia fred. 

I així va recordar que li havien explicat que hi havia molts pisos buits al barri, una gota a l'oceà d'un milió de pisos buits a tot el país. I que molta gent, gent normal, famílies senceres, no només immigrants o joves, els estaven ocupant. Famílies que havien perdut casa seva, més de cinc-centes al dia segons li explicaven, i que no tenien on anar ni diners per pagar un lloguer. Per què no podia fer com ells? No hi havia dret que els bancs els traguessin de casa seva deixant el pis buit i a més perseguint-los la resta de laseva vida fins que paguessin el deute. No tots els bancs feien igual, però el seu, sí. I les mesures del Govern per pal·liar el clamor social només ajudaven una petita minoria. I no a ell. 

De manera que allà es trobava, iniciant la seva vida d'okupa. Va instal·lar una bombona de butà per cuinar i un quinqué per fer llum. Va aconseguir uns matalassos i uns quants mobles. 

Va trobar alguna feineta ocasional, oferint els seus serveis d'electricista o desembussant lavabos o el que s'escaigués. Van congeniar amb veïns de l'immoble que els van ajudar perquè sabien que eren bones persones. I els nens sempre hi ajuden. Els nens van continuar a l'escola. A poc a poc la vida va renéixer. Però això sí, ell es va jurar que mai més no el farien fora de casa seva. I aquesta ara era casa seva. 

Un dia van trucar a la porta. S'apropava la Nit de Nadal. Havia buscat branques d'arbres i havia compost un decorat nadalenc per alegrar els nens quan tornessin de l'escola. Es va gastar el poc que tenia en un regalet senzill, una cosa que sabia que els agradaria. I amb les seves mans i una fusta sobrant fins i tot va fer un pessebre. 

Estava preparant hamburgueses amb patates fregides. La trucada el va glaçar. Era la mateixa trucada. Sabia que estaven netejant el barri d'okupes perquè la nova llei s'apliqués de manera ordenada. Però ell ja no esperava res. Va fer el que havia pensat moltes vegades. No se suïcidaria com tants altres. Va buscar ràpidament l'escopeta de caça que s'havia endut per defensar els fills contra els perills de la vida al carrer. Va obrir la porta i els va dir que se n'anessin. Van fugir espaordits. Van tornar poc després amenaçadors. No s'ho va pensar dues vegades. Va disparar. I va sortir corrents. 

El van caçar al carrer. Morts de por els agents de l'ordre li van disparar diverses vegades, per si de cas. La gent que s'havia arremolinat entorn de l'edifici, molts d'ells okupes també, van quedar petrificats d'horror. Després, tots a una, es van abalançar sobre els policies. Els agents de l'ordre no s'ho esperaven, algun va disparar enlaire, un altre va disparar al bony. Massa tard. Envoltats de sang els veïns els van fer caure i els van colpejar amb acarnissament. Va arribar més policia. Més trets. Algú va incendiar un cotxe. Molts altres van incendiar un banc. 

Twitter es va encendre. Trending topic. Imatges de mòbils es van propagar. Milers més, a tota la ciutat, van alleujar la ràbia continguda. La comissió de facilitació del 15-M s'hi va interposar recomanant calma i van rebre una pallissa. Un fum espès va ennegrir el cel, l'olor dolçassa de la sang es va barrejar amb el tuf de socarrimat, mentre el remolí de violència anava arrasant el que quedava de vida en comú.