dilluns, 3 de desembre de 2012

Diàlegs dels morts de Llucià de Samòsata

Els Diàlegs del morts (Νεκρικοὶ διάλογοι) formen part del llibre publicat per L'Esparver Clàssic amb el títol general de Diàlegs. Els altres dos diàlegs són el Diàlegs dels déus (Θεῶν διάλογοι) i el Judici de les dees (Θεῶν κρίσις)

Es encara més divertit que les Històries verídiques sobre tot quan apareix la parella de Menip i Diògenes fotent-se de rics, herois, poderosos i resta d'esser que considerant-se quelcom important arriben a la mort i queden equiparats amb tota la resta de calaveres.

La traducció d'Albert Berrio és força accesible i, pel que fa a la introducció, cal destacar algun paràgraf molt entenidor com ara:

El segle II dC i, en general, tota l'època romana, ha estat considerat per tots els historiadors del món grec com una època de crisi.

"Pel que fa a la religiositat, la crisi es manifesta en la descomposició de la religió tradicional: en la pólis, religió i vida pública estaven tan estretament unides que no era possible que l'una variés de forma substancial sense arrossegar l'altra. Per això, quan es produeix la desintegració de la ciutat-estat durant el segle IV aC, els déus tradicionals i les contalles sagrades queden reduïts a la condició de matèria literària i passen a ser objecte d'estudi dels antiquaris i compiladors. El culte ciutadà dels déus tradicionals continua practicant-se com una part de la vida pública acceptada per tots, com una expressió de patriotisme cívic, però els sentiments religiosos dels individus es dirigeixen cap a nous objectes de culte: els governants (reis hel·lenístics, primer, i emperadors, més tard), la Thykhé (idea negativa de l'inexplicable i imprevisible), les divinitats orientals (Serapis, Isis, etc.) A l'època romana, predomina el sentiment que el món està sotmès a forces malignes i la religiositat s'orienta cap a l'adquisició de tècniques que garanteixen la salvació individual: llibres sagrats, revelacions personals a través d'oracles, somnis o visions, ritus mistèrics, ocultisme i màgia.

La desintegració de la religió tradicional té dos efectes contradictoris que fan que alguns parlin, referint-se a aquesta època, d'esquizofrènia espiritual: d'una banda, assistim a una exacerbació del sentiment religiós que condueix a la superstició; d'una altra banda, es consolida, marginalment, un racionalisme extrem que, en matèria religiosa, pren forma d'ateisme i agnosticisme.

(...) La filosofia i la ciència, per tant, deixen de valorar la veritat per ella mateixa, abandonen tota pretensió de curiositat desinteressada i es presenten com a tractaments de salvació. D'aquesta manera el filòsof passa a ser un guaridor de l'esperit o un ministre del déus i els seus ensenyaments tenen més valor religiós que no pas científic.

Aquest clima és el que permet el desenvolupament del cristianisme. Ha de quedar clar, per tant, que, tot i que hi hagué una certa resistència al cristianisme, seria absurd separar sistemàticament cultura grega i cultura cristiana, i oposar-les. El cristianisme, és cert, és un moviment religiós i cultural d'origen no grec, però no s'hauria imposat com ho féu si no hagués respost a una sèrie de necessitats i de neguits de la societat hel·lenitzada i romanitzada d'aquell temps". pàg. 7



Es poden llegir en castellà dins:
http://historiantigua.cl/wp-content/uploads/2011/07/Samosata-Luciano-De-Dialogos-De-Los-Muertos.pdf

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada