dilluns, 30 d’octubre de 2017

Per què ens estimem les dones de Mircea Cărtărescu

Títol: Per què ens estimem les dones.
Títol original y any: De ce iubim femeile (2004)
Autor: Mircea Cărtărescu
Traductor: Xavier Montoliu Pauli
Editorial: Lleonard Muntaner
Ciutat: Palma de Mallorca
Col·lecció: Artificium
Número dins la col·lecció: 1
Pàgines: 174
Introdució: Xavier Montoliu Pauli








Contingut:

La negreta
Per a D., vingt ans après
Arracadetes
Sobre la intimitat
Nabokov a Brașov
El vespre que cau
Amb les orelles enrere
El dimoni de paper
Qui sóc jo?
Petruţa
«...A lovely little jewish princess…»
Trobada a Torí
Estimem amb un cervell d’infant
Irisch cream
L’objecte que m’inspira
Dues menes de felicitat
Zaraza
El llibre màgic de la meva joventut
El gran Sincu
La bomba d’or
Per què ens estimem les dones
Nota final

Títol atractiu i llibre dispar. Es tracta d’una recopilació de relats i diria que algun és sobrer ja que no té relació amb la idea general de plasmar l’admiració per les dones.

Els relats són curts i plens d’erudició -particularment erudiciò romanesa- la qual cosa ens allunya alguna vegada però li dona un agradable toc folklòric. Per cert, no us preocupeu per no conneixer al gran Dagmar Rotluft, simplement no existeix.

Malgrat l’erudició, d’alguna estranya forma, se’t fa molt proper. En alguns aspectes recorda el Monzó dels bons temps. D’altra et recorda a un Kundera aborrit del consumisme capitalista.
Les narracions més destacables podrien ser la de “Petruţa” -plena de tendresa- la sorprenent  “Irish cream” i,  sobretot, la mena d’epíleg justificador “Per què ens estimem les dones”.

Una lectura molt recomable.

“Nosaltres no som la interfícies social que anomenem «la nostra persona»: algú darrere seu, un ésser incomparablement més vast, ens controla, modela i censura moltes vegades els nostres pensaments i accions.” (pàg. 57)

“Avui sé que ser madur, ser un home de cap a peus, no significa res més que comprendre que, principalment i per damunt de cap altra cosa, ets dolent.” (pàg. 63)

“Habitualment no tenim temps per a la introspecció i, si busquem conscientment el nostre propi ser, ho fem no cap a l’interior, sinó cap a la superficie sempre canviant i acolorida de la vida, com un atleta que comencés una cursa arrencant a córrer de la sortida cap enrere.” (pàg. 83)

“Ets un mer consumidor que es consumeix en primer lloc a ell mateix. I romandràs sempre així si la vida no decideix alguna vegada que te’n passi una de grossa.” (pág. 84)

“En el món actual consumista i globalitzat, sembla que ja no coneixem un altre sentit de la felicitat que aquest darrer: mediocre, útil, mancat de qualsevol aspiració que sobrepassi els estàndards materialistes: una casa confortable, un lloc de treball lucratiu, unes vacances al Carib ( o al menys a Sinaia…), una família amb una estabilitat econòmica. Un amor calentó (un ja no s’esforça per saber si s’estima de veritat o no a la parella), una feina no gaire creativa, objectes (recomanats a la televisió) amb que omplir qualsevol espai lliure… La gent s’ha oblidat que li han fet un regal aclaparador: el d’existir enmig de la meravella del món, el d’estar vius, el de ser conscients d’ells mateixos.” (pàg. 134)

“Només vaig trobar un plec rebregat de trenta-quatre pàgines de La cartoixa de Parma (una ciutat que no existeix al mapa, altrament: ho he comprovat en l’atles més detallat que he trobat) d’un tal Stendhal, escriptor desconegut.” (pàg. 150)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada